Vida nòmada

 

Costa tant, alliberar-se dels objectes que ens han fet companyia aquests anys pretèrits! En el meu cas, són els llibres, la creu més pesada. Cada mudança intento treure'm de sobre alguna capsa més (no compto els volums, sinó les capses). Ara que, per enèsima vegada, torno a empaquetar-los, rumio les possibles destinacions: uns aniran al contenidor blau, altres a la biblioteca pública, la resta els repartiré en cases d'acollida literària (hi ha persones que disposen d'espai). Jo no en vull, de llibres. Si són de paper, quan els acabo de llegir, els regalo. M'estimo més els ebooks. La vida nòmada del pelegrí existencial només és viable amb el benentès de la lleugeresa. No m'interessa el que no cap a la motxilla i, a tot estirar, a l'interior de la Caddy (la meva nova companya de viatge). Tota la puta vida acumulant objectes i ara malda que maldaràs per a desprendre-te'n. Quina ironia, oi? Ens sobren possessions i ens manca simplicitat, senzillesa, autenticitat. Ens manca, en definitiva, llibertat. Allò que ocupa espai i pesa s'oposa al nostre avenç. Per cert, ¿algú vol els 46 volums de l'obra completa de Josep Pla o les obres completes de Freud, correspondència inclosa?

Not even one reason to stay

Aigües tèrboles

Tres graus sota zero. La riera encatifada de fulles. Primera hora de classe. Aula AT5. Els faig comentar un text de Milan Kundera. L'escriptor txec afirma que la unitat del cos i l'ànima és una il·lusió lírica que la ciència ha dissipat. Una alumna em demana que li expliqui el concepte freudià de sublimació. Per exemple: si una professora no ha pogut tenir fills, tractarà els alumnes de forma maternal... Aquest matí no m'he afaitat. La vida és un riu d'aigües tèrboles.

[En castellano]

Dir "jo també vull un estat propi"...

Dir "Jo també vull un estat propi" és com dir "Jo també vull que ningú es mori de fam" o "Jo també vull que no hi hagi guerres" o "Jo també vull que ploguin bitllets de 500 €", etc. És a dir, que es tracta d'un desideràtum molt ben intencionat, però absolutament ingenu, il·lusori i inútil. Es tracta d'una proposició vàcua en la mesura que es fonamenta en el pur desig oníric sense tenir en compte la realitat. Muntar una campanya sobre una proposició aital només demostra el somiatruitisme d'alguns que, oh senyor, sempre trobaran acòlits encara més militants. És el que també s'anomena "fer un brindis al sol".

La conclusió és que (ja ho deia Freud) tota frustració necessita vies d'escapament i els eslògans serveixen per a esbravar-se, com ara les pintades... "Jo també vull viure de renda" -vaig veure escrit una vegada en una paret-. Segur que el pobre desgraciat que ho va guixar s'havia de llevar cada matí a toc de despertador i, com la majoria, havia de deixar mig sou al banc per a pagar la hipoteca.

Posem per cas que "Jo també vull que els humans siguin racionals", però sóc conscient que no és pas la raó allò que ens guia en aquesta vida, sinó altres instàncies més boiroses i imprecises entre les quals destaquen els maleïts sentiments.

Si, amic catalanet, de debò vols un estat propi, el que has de fer directament és nacionalitzar-te andorrà. Ara mateix, tal com estan les coses, no veig un altre camí plausible i viable per tal d'assolir el teu somni, molt respectable, però somni al capdavall.

Fins i tot els francmaçons tenen blog (+)

No és per a donar la raó...

No és per a donar la raó a Freud, però si en realitat el sexe fos molt més important del que sembla (la qual cosa alguns i algunes no estan disposats a reconèixer ni borratxos de vi ni xutats de viagra), aleshores tampoc no caldria avergonyir-se de perpetrar-lo amb la naturalitat que exigeix l'instint més primari. Atès que la nostra mauleria social ens empeny cap l'autoengany més apocat i la sinceritat sovint és vista com una barroera expressió de la manca de civilitat, i tenint en compte que la cardamenta estimula l'eucràsia i el gregarisme, potser hauríem de començar a plantejar-nos seriosament la possibilitat de prescriure la llibertina cohabitació folgadoracobladora dels catalans i les catalanes per tal que el país prosperi sense escarafalls ni entrebancs devers la plenitud somiada, una apoteosi pleromàtica que els polítics, pobrissons, ni tan sols intueixen... Per cert, ¿en parla d'això l'Estatut?

Com diu l'impresentable "poeta" Josep Domènech (guanyador del Màrius Torres 2005 amb una merda de poemari que es redueix a ridículs jocs de paraules i quatre citacions en brasiler):

anar ben cardats és indispensable

NB: Han passat les 6 de la tarda del 6.6.6 i res de res. Què hi farem! A veure si el proper Apocalipsi va de debò.

Consideracions a l'entorn de l'argument cartesià del somni...

Consideracions a l’entorn de l’argument cartesià del somni: Meditacions metafísiques, I. És possible que sempre estiguem somiant. Això només és verificable quan despertem. Suposant que morir sigui despertar, no sabré si estic somiant fins que em mori. Per tant, la veritat o falsedat de la vida només pot ser dilucidada post mortem. Si, en comptes de despertar, morir fos adormir-se per sempre, definitivament, aleshores, ¿per què la vigília vital hauria de ser preferible al somni etern? To die, to sleep; To sleep: perchance to dream! aye, there's the rub Hamlet III, 1. ¿La vida es sueño? Ni Calderón ni Hamlet ho tenen gaire clar. Descartes també dubta. La conclusió escèptica els assetja. És possible que estiguem somiant que estem escrivint un post en el qual ens plantegem la possibilitat de què la vida sencera sigui, des del naixement fins a la mort, un somni; la qual cosa no significa que viure sigui una equivocació. La vida, oníricament considerada, no deixa de tenir el seu encant. Estar despert o estar dormint, tant és. La consistència o substantivitat de les experiències que tenim en estat de vigília no tenen res a envejar a les que tenim durant l’estat oníric o hipnòtic. De fet, són bastants indistingibles, i solament les discernim tan bon punt hem despertat. ¿I si somio que desperto sense arribar, de facto, a despertar? ¿Per què no em podria aportar «coneixement» l’experiència onírica? El somni com a font d’intuïcions susceptibles d’inspiració artística, per exemple. ¿O d’on us penseu que va treure Dalí la materia prima de la gran majoria dels seus quadres? ¿I Freud? ¿Què diria Freud? Descartes desqualifica i subestima l’estat de somni. ¿Sabeu per què? El paio estava fet un dormilega