Arrels superficials

Travesso la riera i m'apropo al lloc on abans d'ahir encara hi senyorejaven un parell d'avets majestuosos que la ventada va fer caure sense pietat. De seguida en van fer llenya i només queden les soques. M'entretinc a comptar els anells de la fusta. Descobreixo que, si fa o no fa, gairebé tenien la mateixa edat que jo. Per què van caure? Per què ara són morts? Mentre torno cap a casa medito la resposta... ¿Les meves arrels són profundes o superficials? ¿Jo també podria caure com els dos avets o em sostenen arrels pregones?

El punt de vista dels veïns

L'ànima és líquida

Contemplo les evolucions de la bromallada mentre alterno la meva dispersa atenció entre els fragments del Dietario voluble de Vila-Matas i les cançons de Love of Lesbian. Ara no plou. Tot és humitat. La riera fa goig. L'ànima és líquida. Tinc milions paraules a la punta dels dits. El vent de llevant empeny els núvols. Em quedo impassible esperant l'impossible. Tot és tan enigmàtic que no val la pena plantejar-se la pregunta fonamental. Cada resposta un fracàs. Hi ha el precipici. Hi ha l'ombra. Hi ha la pluja que esbandeix les branques despullades dels arbres. Hi ha massa esperances, massa. No hi ha treva. No hi ha escapatòria. Fugim pels espadats, arrapats a les esquerdes, com sargantanes embogides, amb les ungles plenes de sang...

PODCAST

Aspiro

Estic buscant la manera de no perdre'm
Aspiro a la certesa que m'asseguri que res no serà com imagino
Mals averanys, cançons dels anys vuitanta, calces que no casen amb els sostenidors
Tu trontolles quan em mires i jo hauria de centrar-me (que diu una amiga nostra que se la sap llarga)
Ara mateix fa una tarda preciosa i te'n vas a treballar
Ningú no diria que divendres vam presenciar el cataclisme
La crisi econòmica és una crisi sistèmica
Fulles trinxades i esbarriades encatifen la riera
Fan olor de cementiri
El cel ras
La vida ensopida
Quan te n'afartis de tot, m'avises, que vindré amb tu
Estic buscant la manera de ressuscitar de les meves pròpies cendres
Aspiro a la certesa que m'asseguri que res no serà com imagino


Slow Show, The National

La platja intangible

La tempesta s'ha congriat després de dinar. Fosques bromotes han omplert el cel del Vallès. Les fulles voleiaven esbojarrades. Ara descarrega de valent. Escolto la pluja. Contemplo la pluja. Les gotes impacten violentament contra la meva ànima atrotinada. El clapoteig em relaxa. La pluja cau de biaix empesa per la llevantada. Trona. No sé què fer amb la meva vida. Provo de trobar la presumta sortida del laberint. Plou intensament. Aigua a dojo. Cotxes lluents. Què marca la brúixola? On és la brúixola? Què coi és una brúixola? No sé què fer amb el futur. Odio repetir-me. Odio totes les rutines. Trona i retrona dins meu. Aigua, aigua, aigua. Ara cau pedra.... pedres com olives gens arbequines, més aviat sevillanes... tot el carrer blanc... les fulles totes arranades encatifen el terra... Hauré embogit? Tard o d'hora tots plegarem. Sóc la fulla xopa que davalla cap al seu destí incògnit o l'última papallona que amb les ales esquerdades tremola de fred o el nen que s'ha perdut enmig de la gernació i plora i plora i plora com ara plora aquest cel insensat, sense esma, sense objectiu, funesta pluja de tardor sobre les teules del meu poble tan petit, pluja que s'escola riera avall cap a la mar enyorada, la platja intangible dels teus pits...

Vídeo

L'última rosa

Cullo l'última rosa del jardí. El seu perfum m'acompanya. Tot és humit. La gent encara romanceja entre els llençols. La pluja ha reverdit el paisatge. L'heura s'enfila decidida pel tronc de l'olivera. La magnòlia senyoreja amb el seu brancatge esponerós. Els bambús es vinclen amb el pes de les gotes d'aigua. Escolto ocells que piulen molt a prop. Les últimes roses són petites i perfumades. Passen ciclistes riera amunt. Hi ha un silenci tardorenc que ho amara tot.

VOTA ENTRELLUM

Post 1291

Plou. Aixeco la persiana fins a dalt de tot. Escolto la remor de l'aigua que cau. Les fulles macilentes dels plataners de la riera entomen la pluja amb una resignació exemplar. La gent corre i s'aixopluga al Casal. Els capvespres dels divendres ja no tornaran a ser radiofònics. Com diu la Bíblia: hi ha un temps per a cada cosa i una cosa per a cada temps. Plou amb més intensitat. El cel té un gris molt dens. Els dubtes d'ahir avui són certeses incòmodes. Hi ha dies que m'agrado molt poc. Sort que la pluja ho neteja tot. Aquest és el post 1291.

Deixar partir quem já não é nosso porque nos deixou tudo...

En tinc prou amb la nit

Tothom és a dormir. Baixen per la riera les escorrialles de la pluja. Amb la seva penombra groga el fanal ensopeix la nit. No vull entendre el món. No em calen més paraules. Hi ha un silenci majestuós com si els arbres estiguessin agraïts, com si el cel hagués baixat fins al fons de la vall per acaronar les arrels més profundes. No vull cap més ficció. En tinc prou amb la nit que em bressola humida. Tothom és a dormir. De sobte reverdeix la molsa dels records.

Bones notícies del nord

Divendres plujós

Plou. El cel tot gris llisca cap al sud prenyat de líquides promeses. Núvols que s'allunyen com mentides passades. Núvols que suren i ens salven de la mort. Plou. Pregarem un altre dia perquè l'aigua ompli la riera. Pregarem perquè corrin sempre els caragols. Les serps que dormen al seu cau somien la primavera. Plou. ¿No ho veus? L'amor ens fa millors...

I pensar que jo vaig ser un d'aquests...
Opus Links

Música de fons: The Magic Numbers: Hymn for her

Aigües tèrboles

Tres graus sota zero. La riera encatifada de fulles. Primera hora de classe. Aula AT5. Els faig comentar un text de Milan Kundera. L'escriptor txec afirma que la unitat del cos i l'ànima és una il·lusió lírica que la ciència ha dissipat. Una alumna em demana que li expliqui el concepte freudià de sublimació. Per exemple: si una professora no ha pogut tenir fills, tractarà els alumnes de forma maternal... Aquest matí no m'he afaitat. La vida és un riu d'aigües tèrboles.

[En castellano]

Reravera

Mentre aquesta Catalunya montillera ens cau a trossos i els polítics demostren la seva supina inutilitat, de la finestra estant contemplo la tonalitat groguenca que, esmaltada pel sol del migdia, agafen les fulles dels plataners de la riera. La glicina del jardí és una absoluta meravella. Darrer divendres d'octubre. Reravera.

Amb la lluna plena arriba el Correlllengua a Vallromanes. Veurem la pel·lícula "El Coronel Macià" acompanyats per l'Abel Folk, l'actor protagonista. La regidora de Cultura ho fa tan bé que fins i tot l'oposició la felicita! (¿?)

La setmana vinent només tindrà tres dies laborables. El despullament tardorenc de la natura. La nuesa de les branques. Ens arraulim sota la flassada, a la vora del foc, cercant el caliu que ens manca. Hi ha un misteri que s'esmuny per les xemeneies. Hi ha un silenci profund dins el bosc. Camines més a poc a poc. Castanyes i vi bo. Reravera.

És així

És així que et trobes al caire de l'abisme, conscient que, en qualsevol instant, els esdeveniments poden precipitar-se esqueixant l'aparença de seguretat que t'envolta, fent que la tramoia caigui sobre l'escenari ferint de mort actors i públic.

És així que no ets capaç de mantenir l'equilibri necessari que et demana el guió, conservar la calma; cel nítid, blavíssim; i trontolles amb genolls tremolosos; ensulsiada existencial; de cop i volta tot perd el seu sentit, tot se'n va en orris; i et demanes què sents, què penses, què esperes, què caldria fer per a trobar la sortida d'aquest laberint...

És així que no vols que la teva vida sigui una muntanya russa, una guerra contínua contra tu mateix i contra els altres; el dilema; sempre el dilema; la histèrica condició femenina; la neurosi dels mascles; ells ejaculen; elles ploren; massa punts i comes;;;;

És així que allargues més el braç que la màniga per veure si a l'altra banda del teló encara queden figurants; un altre punt i coma; hi ha una noia tímida que no sé ben bé què espera; diu que vol sortir més tard, quan l'orquesta toqui Clar de lluna.

És així que prospera la desesperació més íntima, la que no pot ser aparaulada; el sol llueix per damunt de totes les misèries; no és una qüestió de confiança, sinó de dignitat; n'estic més que fart, dels teus numerets.

És així que et somio: lliure i solitària com una nimfa encimbellada; te'n vas riera avall... No estic segur que tornis.

Floriran els ametllers...

Floriran els ametllers. Els núvols d’hivern -esfilagarsats, desmarxats, agònics- deixaran el cel esquitxat de pètals impúdics. Claror de blau encès. Un horitzó de línia nítida retallarà el tapís dels somnis.

Floriran els ametllers. La vida semblarà més vívida. Les serps obriran els ulls. Serem amants un altre cop. Potser d’una altra manera. Refarem els records. Floriran els cossos. Beurem la saba nova. Qualsevol estrella serà nostra. La lluna sencera.

Floriran els ametllers. Albades fulgents. Mirades insondables. Abril de papallones nues. L’un dins de l’altre. Abella i mel. A la vora de la riera. Lluny de tot arreu. Llavis humits. Música de Sade...