CR22

L’anticicló arriba mentre els cadàvers pudents de les velelles omplen les cales de la Mar d’Amunt. Jo somio amb el cadàver putrefacte del prevaricador Llarena. Somio també amb la llibertat del meu poble, perquè la meva individual ja la tinc. Desitjaria pau i el que tenim és guerra. Les guerres es guanyen o es perden, no hi ha terme mig. Ahir a Barcelona vaig veure les cares dels vencedors, dels Grocs, manifestant-se entre la Plaça Espanya (que s’hauria de dir 1 d’Octubre) i el Paral.lel fins al mar. Gairebé un milió de vencedors. L’estat espanyol es defensa com pot, matusserament. Es troba en procés de descomposició, com les meduses. Les vies d’aigua que l’enfonsen són la corrupció sistèmica i la gestió nefasta del “problema catalán”. Perdran més que a Cuba. Nosaltres guanyarem el pa sencer i la cosa més important: la llibertat. Amb dignitat. Empresonats o exiliats, però dignes. Quin orgull, haver nascut en aquesta terra. Quin honor, poder formar part i lluitar per aquesta tribu. 

CR7

M’estic a l’altra banda de la frontera amb França, necessitava sortir, m’ofegava, tot el matí ofegant-me... 

En el país del nord no estan millor: ara mateix, prop de Carcassona, un islamista radical té retinguts uns ostatges dins un supermercat, ja n’ha matat dos... 

Aquí el segrestador és l’estat espanyol i els ostatges són independentistes catalans. España els aplica el dret penal de l’enemic i, prevaricant, els criminalitza tot inventant delictes i arruïnant les vides de persones innocents i pacífiques...

M’ofego aquí. No puc tolerar tanta injustícia. La llibertat és sagrada i el feixisme sempre ha sigut lliberticida. 

Comprenc els que agafen el camí de l’exili... 

M’ofego en aquesta terra que em va veure néixer. No vessaré cap llàgrima. Lluitaré. M’exiliaré. Faré el que calgui per tal de defensar la meva tribu de la repressió dels conqueridors. No acotarem el cap. No ens rendirem. No teniu presons per a tots. 

Seré independentista fins al darrer batec. 

Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?

L’única manera que tenen d’aturar-ho és inhabilitant i empresonant els polítics del govern (per insurrecció i sedició), il·legalitzant els partits independentistes, suspenent l’autonomia, estat d’excepció, control provisional per part del virrei Millo, convocatòria d’eleccions autonòmiques i un Parlament nou amb majoria constitucionalista-unionista. O sigui, un “cop d’estat” a Catalunya, sense tancs ni sang, més fi, amb les armes de la justícia i les urnes (ambdues coses aparentment legals i democràtiques). Això és el que passarà. No tenen un altre camí. No es poden permetre el luxe de perdre CAT, perquè seria la ruïna immediata d’España. A l’exterior ningú mourà un dit per nosaltres. Si la cosa no es desmadra gaire, faran la vista grossa, serà un “assumpte intern”. Ara bé, si els catalans sortim al carrer i ens quedem al carrer, si som notícia dia rere dia als informatius de tot el planeta, encara tenim alguna possibilitat de reeixir…

27S

Com a les darreres eleccions, votaré CUP. 

Per la República Catalana, per Allende i pels meus néts!

Pedraforca

 

La noia de l'oficina d'informació turística de Saldes va insistir que la via pel Coll de Verdet era "tècnica", que hi havia una "grimpada"... A mi la paraula grimpada sempre m'ha agradat, és divertida. 

Després de dos dies de pluja, les previsions anunciaven sol per al diumenge. Vaig sortir a les 7 en punt des de l'aparcament del Gresolet on havia dormit a la Caddy. Vaig passar pel refugi d'Estasén i bon ritme que fa pujada. El bosc ben moll, vaig trencar la suor, roba fora. 

Dalt del Coll, Gósol es veia allà baix, de festa major. I llavors va començar l'aventura. La sendera sobre les pedres calcàries esdevenia cada cop més aèria. Estimballs a dreta i esquerra. Estic acostumat a caminar llargues distàncies, però no sóc escalador (malgrat haver viscut un any a Terradets). No és un problema de vertigen, sinó de respecte: ser conscient que si et rellisca un peu, t'estimbes i estàs mort. 

Com que m'havia ficat entre cella i cella de fer el Pedraforca (dèries antigues, muntanyes mítiques, com vaig pujar la Pica i el Canigó), un parell de collons. Canal del Verdet. La cosa s'anava complicant fins que vaig arribar a una escletxa per on passava el meu cos però no pas la motxilla. L'alternativa era una corda penjada sobre el no-res... Allà em vaig aturar. STOP. No les tenia totes. O m'aferrava a la corda i amunt, o malament rai. 

Quan fas una cosa per primera vegada i, a sobre, vas sol, t'entren dubtes. Els puntets grocs ho deixaven clar: el camí anava per allí... Tornar enrere era encara més fomut, a banda de psicològicament depriment. Vaig estar uns minuts respirant a fons, sospesant la situació. Coi de Pedraforca! Ningú m'havia dit que l'ascensió era tan xunga. Després vaig assabentar-me que havia optat per la via clàssica, més arriscada. Es veu que des de Gósol o pujant per la tartera és més fàcil. Vaig fer el cor fort (silenciant la ment i la por) i vaig agafar la corda amb força, enfilant-me roca amunt. Prova superada. Déu n'hi do. Què vindria a continuació? 

Em vaig asseure a contemplar el paisatge. El dia era perfecte: sol radiant, es veia Montserrat, la Mola, el Montseny, el Montsec, mitja Catalunya... Quina meravella.

Vaig escoltar unes veus. Van aparèixer dos nois. No estava sol. L'un era de Saldes i l'altre brasiler, cunyat seu. Vam comentar la jugada. Els vaig demanar si podíem atacar el cim plegats, ells l'havien fet moltes vegades. Dos àngels em van guiar fins al Pollegó Superior, jo al darrere, més confiat i tranquil. Tota una metàfora de la vida. Pensem que som autosuficients, que no necessitem ningú... 

La baixada per la famosa tartera, ara caic ara m'aixeco, antològica. No vaig prendre mal, que ja és molt. 

No tornaria a fer aquesta via. Si torno a pujar al Pedraforca, serà per Gósol. No em calen aquestes adrenalines per a sentir-me viu. 

Conclusió: un altre cim al sac. I no serà l'últim. Pujar muntanyes té un no sé què inexplicable, com si deixessis a sota, a la vall, tota la misèria humana i t'enlairessis cap a la puresa celestial... Sentir-te núvol i vent, ocell i blau...    

         

Camí de ronda

Pel camí de ronda passa molta gent: els que passegen (o són passejats) pel gos, els que fan fúting, estrangers amb motxilla... La majoria s'aturen a la platja atrets per la instal·lació que he muntat, fan fotos i, si s'escau, xerrem una mica. M'agrada el feed-back, escoltar el seu punt de vista. Alguns entren a casa per a visitar l'atelier i l'exposició.  Els veïns em diuen "L'artista" :)

L'altre dia una parella de francesos van fer la migdiada al costat de L'Espiral. Al despertar-se, asseguraven que havien tingut somnis meravellosos. Avui una una família holandesa amb dos criatures ha dinat dins L'Espiral. Lo més divertit era la fila que feia el nen petit (mascle): portava un vestit de faralaes! Davant la meva estupefacció, els pares m'han dit que el vestit li havien comprat a la germana, però que al nen li encantava... Of course, hem parlat de les diferències entre Catalunya i Espanya, sobretot de la situació política actual. Hi havia un home agafant garotes als esculls. M'han preguntat què feia, els he explicat que aquí ens mengem les gònades dels urchins, que ara és l'època bona. Flipaven, no s'ho podien creure.

Viure ran del camí de ronda és un privilegi. A més, el xiprer que tinc a la porta m'obliga a practicar l'hospitalitat. Amb molt de gust. 

#9N2014

Plans de futur

Agafaràs la motxilla i marxaràs uns mesos a voltar pel món... O ara o mai. No hi ha rumb, només l'impuls, el somni... Altres ho anomenen "desorientació". Ells, els "orientats", s'aixequen quan sona el despertador, tenen l'agenda ben atapeïda, són persones d'ordre, assenyades, responsables, amb les quals hi pots comptar. En el fons, estimen la gàbia. Tu no. Tu ets com el cul d'en Jaumet, un impresentable, un rodamón, un Vogelfrei. El teu projecte vital és un anti-projecte, una espontània manera de peregrinar... Wanderlust.

Improvisant. Sense plans de futur. Demà un altre lloc, una altra gent. Demà lo nou. Fins que te'n cansis (perquè sempre te'n canses). Viure és això: obrir portes i finestres perquè entri la llum i l'aire. Qualsevol cosa abans que recloure's en l'ombra irrespirable i haver de demanar perdó cada dia per ser com ets. Qualsevol cosa abans que els altres decideixin per tu. Els "orientats" cerquen la seguretat mentre tu cerques la llibertat. Per això t'anomenen boig.

Demà l'incert, la sorpresa, l'aventura. I poder contar-ho. I poder fer-ne poemes. 

Amèrica del Sud. Polinèsia. Hawai. Bali. Índia. Nova Zelanda. Etcètera. 

Passant per Irlanda, of course.

No és la volta al món. Aquest és un concepte turístic. Els viatgers (travellers) no necessiten seguir cap pauta ni demostrar res. Van i són feliços anant. Tornen i són feliços tornant. Es perden i són feliços perdent-se. Si no et perds mai, no sabràs mai qui ets realment i fins on pots arribar. 

Agafaràs la motxilla i marxaràs. La vida és això: Camí, gambades i horitzons.        

Abans però, per pura curiositat, esperaràs que caiguin els fruits tardorencs d'aquesta dissortada pàtria. Després, com l'ocell que deixa el niu, fotràs el camp. Car ets valent i salvatge. I no calen més explicacions. 

Un milió de signatures per l'autodeterminació

"Estic d'acord amb la iniciativa per tal que el Dret d'Autodeterminació dels Pobles sigui formalment expressat dins el marc de la Unió Europea com a Dret Humà fonamental i que les Institucions de la Unió donin suport a tots els ciutadans Europeus i les nacions que vulguin exercir-lo." 

SIGNA

Visca! per l'Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona!!! Passeu-lo!!!! i Signeu al final! 

Testimoniatge del Col·legi d'advocats de Barcelona: 

El Col·legi d'Advocats de Barcelona defensa la declaració unilateral d'independència si l'estat prohibeix la consulta 

La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona sosté que l'autodeterminació de Catalunya és un dret inalienable en tractar-se d'un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en la legislació internacional. La comissió confirma que l'actual marc de la constitució espanyola no permet l'autodeterminació de Catalunya però recalca que en una societat democràtica la llei no és altra cosa que l'expressió de la voluntat popular. En aquest sentit, defensa tant la convocatòria d'un referèndum com la declaració unilateral d'independència. En aquest darrer cas, si el govern espanyol impedís la celebració d'una consulta. 

La Comissió de Defensa de l'ICAB remarca que el dret a l'autodeterminació està reconegut internacionalment i ha donat com a resultat que el nombre d'estats sobirans s'hagi quadruplicat des del 1900 fins ara, i subratlla que 20 d'aquests són resultat de la secessió d'una part del territori, com ara Noruega, Finlàndia, Irlanda, Islàndia, Lituània, Estònia i Letònia, Eslovènia o Montenegro. 

El Col·legi d'Advocats desmunta l'argument espanyol que la sobirania popular resideix en la totalitat dels ciutadans de l'estat espanyol recordant que la Carta de les Nacions Unides atribueix el dret de decidir als pobles, no als estats. En aquest sentit, afirma, 'no es pot discutir a la comunitat catalana la concepció de subjecte polític del dret de decidir'. 

D'altra banda, constata que la constitució espanyola no permet l'exercici del dret de decidir però posa de manifest que això està en contradicció amb 'la voluntat democràticament manifestada d'una comunitat nacional'. En aquest context, sosté que 'aquesta concepció no pot acceptar el segrest de la voluntat popular en nom d'una legalitat imposada coactivament'. 

Per tot plegat, la comissió considera que 'el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritària, expressi la seva voluntat -en sentit afirmatiu o negatiu-en relació a la creació d'un estat català sobirà'. Si guanyés l'opció independentista, afegeix, 'el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió'. 

Si l'estat impedís la celebració d'una consulta d'autodeterminació o es negués a acceptar el resultat d'una consulta, el Col·legi d'Advocats veu factible la declaració unilateral d'independència proclamada pel Parlament. Si això es produís, diu, 'la declaració d'independència tindria efectes immediats per dotar d'existència política el nou estat', perquè aquest 'reuniria els criteris mínims de població permament, territori determinat i autoritat política pròpia', trets que defineixen un estat. 

SIGNATURA IMPORTANT 

 Hi ha iniciada una campanya de recollida de signatures al parlament europeu, en previsió de l'oposició del "Reino de España" a fer la consulta a Catalunya. O ara o mai... Passeu-la a tanta gent com pugueu!!! Hem d'arribar a 150.000 o més. Encara ens en falten 14.000!! Campanya de pressió a les institucions europees Catalunya. Signa:

 http://www.europeancitizensdecide.eu/petition.php?language=2

Al cim del Canigó

Tot i que les previsions anunciaven núvols, he agafat la moto, he travessat la frontera i m'he plantat a Prada de Conflent. Ja feia temps que el Canigó em cridava. Mítica muntanya cantada pels poetes. Origen de la flama que abrusa els nostres cors. Ha sigut la meva manera de rebre el solstici d'estiu. 

La pista que mena fins al refugi de Cortalets és llarga... L'Honda s'ha portat molt bé, és una moto dura i ferma. Recomano fer-ho amb un tot terreny. L'ascens des del refugi a la pica és progressiu. Llàstima que les gropades m'han robat la panoràmica. A voltes plovisquejava. Hi he arribat en una horeta i quart. Dalt del cim, una colla de francesos i una parella d'alemanys. Les tòries al voltant de la creu fan patxoca. Estelades i escrits que recorden que és un dels nostres cims llegendaris. 

Fa set anys vaig pujar a la Pica d'Estats i al Verdaguer. Eren els meus primers tres mil. El Canigó en fa 2.784, però la seva alçària és més espiritual que física. M'hi he estat una bona estona; badant, meditant, esperant que el sol em fes l'ullet. Ha estat gasiu, com la vegada que vaig anar als Alps i no vaig poder veure el cim del Mont Blanc. Quina gran metàfora són els núvols!

Baixant m'he mullat una mica. La moto relliscava en alguns revolts. He arribat a Prada sa i estalvi. Fins a Perpinyà un sospir i fins a La Jonquera un altre. Mai hagués pensat que pujar al Canigó seria tan fàcil. La barrera sempre és mental. Fins que no fas les coses no veus lo fàcils que són.         

La revolta dels estels

Cada dia que passa està més clar que tenen por i que faran mans i mànigues per a obstruir el procés d'alliberament nacional. Alguns dels mètodes que empren són ben obtusos, com ara provocacions violentes o gens subtils prolegòmens de bandera falsa. S'ha de ser molt obtús i molt ceporro per agredir un català amedrentándolo amb insults i garrotades. No coneixen la proverbial tossuderia polaca. Han anat a picar ferro colat justament amb el fill de l'amo del restaurant Can Rafa de Cadaqués, propietari del celler Martín Faixó... Jo també sóc un català de merda i un catalufo (com em deien de buen rollo alguns alumnes quan els feia les classes en català). I com jo, en som cada dia més, pacífics i democràtics, of course.

Vivim la revolta dels estels (#larevoltadelsestels). Si el problema són les estelades, doncs estel·lem-ho tot de dalt a baix: balcó, cotxe roba, bambes, gorra, calces, calçotets, pijama... Estel·lem-nos de cap a peus a totes hores, estel·lem el món sencer... Veuran estels a la sopa i quan dormin, estels-malsons...

Vivim La Revolta dels Estels i no ens aturaran maldestrament. Tenen por i pocs arguments. La força bruta (o la força de la llei) res no pot fer davant la voluntat intrèpida d'un poble que lluita (pacíficament i democràtica, of course) per la seva independència.

Ladran, luego cabalgamos. Guau, guau, guaiiiiii

#larevoltadelsestels

Fem via!

Fem via

Només hi ha un horitzó: inventar cada dia una nova drecera.

Quan has decidit divorciar-te, et limites a comunicar-ho i marxes. La darrera frase acostuma a ser: "Tindràs notícies del meu advocat". En el supòsit que la llei vigent no ho permeti, res em pot obligar a continuar amb algú amb qui no vull estar. Hi ha quelcom per damunt de totes les lleis: la meva voluntat sobirana, la meva llibertat inalienable. Per això, en algun moment determinat, la convicció de la meva consciència em pot conduir a la desobediència civil, a la revolta. Que sigui il·legal no significa que sigui il·legítim. Són les persones les que fan les lleis i són les persones les que poden canviar-les. El poderós ha fet la llei a la seva mesura i la imposa imperiosament. Si aquesta llei ens perjudica, hem de crear la nostra pròpia llei. Volem ser amos del nostre destí i no esclaus mesells. Per tant, ens calen fets consumats.  

La revolta dels estels s'ha de concretar amb fets... La meva pregunta és: Què estem disposats a fer a partir d'ara? 

Aviat Espanya tindrà notícies del nostre advocat...        

  

Només hi ha un horitzó: inventar cada dia una nova drecera.

Subjectes, adults i sobirans

Comunicat del Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana respecte de la Sentència del Tribunal Constitucional de 25 de març de 2014 en relació amb la impugnació de la Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013. 

En relació amb la Sentència dictada el 25 de març de 2014, el Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana declara:

1.- El poble català té la condició de subjecte polític i jurídic sobirà i, per tant, les decisions del Tribunal Constitucional espanyol sobre la nostra sobirania són irrellevants i inoposables a aquesta condició.

2.- La sobirania significa, per a nosaltres, poder decidir lliurement sobre els lligams que ens uneixin amb la resta de les nacions del món. Catalunya mai no ha renunciat al seu dret a decidir. Ni abans ni ara. Per tant, la Sentència del Tribunal Constitucional no canvia la situació.

3.- La Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013, del Parlament de Catalunya - legítim representant del poble català – va evidenciar que el poble de Catalunya té el dret a decidir el seu futur polític democràticament i en llibertat. L’Assemblea Nacional Catalana referma que la Consulta del 9 de novembre de 2014 és un objectiu fonamental i irrenunciable.

4.- El pronunciament del Tribunal Constitucional davant una declaració política trenca el principi de separació de poders i confirma la preocupant involució democràtica de l’Estat espanyol.

5.- Per a la salvaguarda dels drets del poble català, necessitem viure en un estat català sobirà al més aviat possible.

Barcelona, 25 de març de 2014

Bandera falsa

L'única manera que té l'estat espanyol d'aturar la independència de CAT és provocant la violència. Hi haurà operacions de bandera falsa...
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

http://t.co/nRrH4OJVz7 Atemptats, violència, sang... Atribuïbles a l'ANC i als independentistes. El CNI ja hi treballa....
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

Girauta y la ANC: http://t.co/mVSEmSoUvn "Carme Forcadell serà la responsable de tota la violència a Catalunya" (Girauta) Pilleu?
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

He perpetrat aquestes tres piulades a data 16 de març de 2014 i ara en vull deixar constància en forma de post tot ampliant la meva intuïció. 

Les operacions de falsa ensenya (False Flag) són una clàssic al qual estan molt avesats els serveis d'intel·ligència. També s'anomenen Operacions negres (Black Ops). A aquestes altures, està clar que l'estat espanyol està perdent la partida (sobretot a nivell internacional), atès que el nostre capteniment és escrupolosament pacífic i democràtic. Per tal de capgirar la truita, ha de fer alguna cosa prou espectacular i eficient. Queden pocs mesos: Diada 11-9-14, consulta 9-11-14 i Sant Jordi 23-4-15. Aquest és el tempo en el qual es decidirà l'escac i mat final.

Quan Girauta diu: "La Sr. Forcadell és una colpista i serà la responsable de tot allò que pugui passar a Catalunya en termes de violència" ja tenim la pista a seguir... La clau està en el "serà" (futur). Els 300 agents del CNI que treballen per aturar el procés d'independència de Catalunya saben que només hi ha una possibilitat factible: Generar un Ulster, un escenari de crispació i enfrontament, promovent la "fractura social" o la guerra civil... 

Hi haurà una violència creixent en forma d'actes d'agressió a coses i persones, atemptats (de bandera falsa) atribuïbles a l'ANC i/o als independentistes. No els queda una altre camí que mostrar imatges cruentes de l'independentisme català, que apareguin als mitjans d'arreu del món. Si aconsegueixen identificar independentisme català = terrorisme, aleshores guanyaran. Com s'ho faran, si els catalans som gent de pau i anem en la línia totalment contrària? Temps al temps. No van matar Kennedy? No van tombar les Torres Bessones? No van fer volar els trens a Atocha? Què no seran capaços d'empescar-se a casa nostra?

M'agradaria equivocar-me. De debò. Però em temo que els trets van per aquí.

Què hem de fer nosaltres? Continuar de forma impecable el nostre camí cap a la llibertat. Entomar el joc brut, desemmascarant-lo. La propaganda i la mentida, la manipulació dels mitjans, la violència d'estat i qualsevol altre mètode abjecte no ens han de fer enrere. Romandre units i ferms. La victòria és nostra si no reculem. 

Visca Catalunya Lliure!

Preparatius (Alícia Sánchez-Camacho se sent amenaçada)
Exemple 1 (amenaça de bomba a La Razón i l'ABC)
Exemple 2 (agressió a Pere Navarro)
Exemple 3 (bandera espanyola cremada a Terrassa)

#SíSí

Els que no surten a la foto s'han autoesborrat del futur

#9N2014

Concert per la Llibertat

Jo també vaig ser-hi (brandant una cartolina groga a tocar de la F de FREEDOM)

Orgullós de pertànyer al poble català

Anem bé

Els espanyols estan molt nerviosos, sobretot alguns presidents de comunitats autònomes plenes d'alcornoques que porten dècades o segles vivint de les subvencions. Se'ls ha acabat la bicoca catalana. Ara s'hauran de posar a llaurar la terra o els tocarà emigrar de nou perquè la vaca i la gallineta (fins i tot la puta i la Ramoneta) han dit prou. Ja poden esgrimir la seva sacrosanta Constitución o el galdós discurs de la por. Ens la bufa ben bufada. El 25-N serem legió i les paparetes no cabran a les urnes. Que es preparin. 

L'Artur Mas m'està agradant. M'ha sorprès molt gratament. Confio en el seu tarannà i en el seu lideratge. Ha sabut respondre a les expectatives d'un poble que lluita per la seva llibertat. Crec que anem bé. El camí serà llarg i dur, però vencerem. Que bordin els gossos. Que s'ensorrin les estructures corcades de l'Estat Imperialista i Genocida. El futur és nostre. 

Només ens cal acabar de convèncer els que encara dubten. Parleu amb els amics i amb la família. Raoneu les coses. És molt senzill. ¿Heu sentit algun argument seriós a favor de la perpetuació de l'unionisme? Jo no. Ni un. ¿Qui vol seguir com estem, si ens trobem a la ruïna absoluta, maltractats en tots els sentits per una catalanofòbia insuportable? Que se'n vagin a pastar fang, ells i els seus alcornoques i madroños.

Aquestes properes setmanes ens espera una tasca ingent i tots hi som cridats sense excepció. No badeu, sisplau, no fugiu d'estudi. Cada vot val el seu pes en or. No anem contra ningú. Volem ser nosaltres i prou, amb total plenitud, sense vassallatges ni humiliacions. Ser nosaltres, poder decidir, prosperar com a poble... Qui o què podria impedir-nos-ho?  

Statues of Liberty

#FREEDOMFORCATALONIA

#freedomforcatalonia
#11s2012
10-J-10
twitter.com/tonibanez

#CatalunyaLlibertat

El mateix tram d'autopista avui costa un euro més que la setmana passada. Després de fer sonar el clàxon i pagar religiosament (ja m'han arrribat prou multes), m'adreço a una dona de la concessionària que roman palplantada al costat de la barrera i li dic, clar i català: Xoriços, més que xoriços, el xollo s'us acabarà aviat! Ella es treu els taps de les orelles i em demana: ¿Qué dices? Jo repeteixo encara més fort, més clar i més català: Xoriços, més que xoriços, lladres, el xollo s'us acabarà aviat!!! Ella somriu amb autosuficiència i respon: ¿Y tu madre cómo está? (sic). Em sorprenc a mi mateix amb una reacció d'allò més civilitzada i assenyada, mesella, és a dir, catalanesca. Accelero i foto el camp. 

Per la nit faig cap a la Devesa gironina. Som molts. Hauríem de ser més. Hauríem de ser-hi tots. Fins la meva filla s'ha tornat independentista! Ara només falta que se'n faci ma mare. Tot arribarà. Sense llibertat i sense dignitat (sovint són sinònims) la vida no mereix ser viscuda.