Quan vaig néixer Neruda tenia seixanta anys. Vaig comprar un exemplar de les seves
Memòries a la
botiga de records d'
Isla Negra. Les vaig llegir a poc a poc durant les setmanes que em vaig perdre per la Patagònia. Hi ha un fragment que m'estremeix:
“Nunca se aprende bastante de la humildad. Nunca me enseñó nada el orgullo individualista que se encastilla en el escepticismo para no ser solidario del sufrimiento humano.”
Potser, com volia
Gil de Biedma, la seva vida fou el seu millor poema.
¿De què serveixen tantes paraules desproveïdes de fets? Poètica política o política poètica, això van ser els seus dies de difícil compromís enmig d'aquella tràgica i convulsa època.
A les portes de
La Chascona vaig trobar un àngel d'ulls blaus que venia els seus poemes escrits en fulls volants. Eren versos senzills que parlaven de l'amor perdut. Li vaig explicar la història de la meva desgràcia, com vaig saltar al buit sense xarxa, sense paracaigudes i sense casc. L'humil poeta que oferia els seus poemes davant la casa del més gran poeta xilè em va dir: "No et suïcidis, pensa en la teva filla." Ell també tenia una filla que vivia amb la seva mare. Aquella mirada em va salvar de l'abisme.
Hi ha un
arc de Sant Martí dins cada suburbi, esglaons que baixen fins al cim, imatges indelebles que t'acompanyen tota la vida. Res no envejo sinó el murmuri del rierol cristal·lí en el que habita la salamandra. Ella ho sap tot, des de l'alquímia elemental fins als confins de les galàxies.
A la costa d'Illa Negra, amb la marea baixa, vaig descobrir un pescador d'algues. Es deia Rodrigo, treia
cochayuyos de l'aigua i les posava a assecar sobre les roques. Em va explicar que havia estat treballant de cambrer a Alcalá de Henares, però que va tornar a la seva pàtria perquè enyorava l'oceà.
En el llac
Maihue un estol de
treiles em va rebre amb crits estridents. El lloc era tan solitari que em vaig quedar embadalit. Un ornitòleg barbut que es feia dir Antonio Ruiz va partir d'aquell embarcador rumb a la llibertat argentina. Neruda clandestí va creuar els Andes a lloms d'un cavall. Contrabandista de l'esperança de tot un poble. M'agafa la mà i m'acompanya. Far que refulgeix enmig de les tenebres del capitalisme agònic. Els assassins d'Allende són els mateixos que ara planten eucaliptus i
oregons exterminant la selva valdiviana.
Cignes de coll negre versus delinqüents de coll blanc. Sal i coure per al pobre, la
gent de la terra reclama els seus drets ancestrals. Alerces i araucàries.
Peumangen felepe. Que tot et passi com la felicitat d'un somni. Amén.
El murmuri de les onades, l'estrèpit de les cascades, la parsimònia de les gotes que cauen creant filigranes de pedra a les coves més recòndites. Així teixim estrofes-teranyines. Hi hagué gegants hiperboris, titans australs, dinosaures i cetacis amb els ossos dels quals hem bastit miserables catedrals.
Neruda rima amb literatura.
Els homes i els versos han de ser lliures.
És la millor imatge d'ahir. La nena parlava un català perfecte. Com aquella foto del dia de l'enterrament de Xirinacs...
Catalunya tornarà a ser rica i plena. Montilla, com va venir, se n'anirà. Cendra i oblit. El catalanisme és l'única força que ens pot fer millors. L'ànima que ha de moure el cos social. Ahir tothom va quedar retratat. S'han acabat les ambigüitats. Escolta, Carod: no ens pots fallar. No donis l'esquena a Catalunya. Ara, més que mai, fa falta la unitat de tots els catalanistes si volem que la nostra nació assoleixi la plena sobirania. Ara, més que mai, hem d'anar junts. Com ahir, Via Laietana avall... Qui ens podria deturar? 
Interessant conversa amb Bernard, un professor d'història flamenc que fa classes en una escola de Bruges. Parlem -en francès- de moltes coses: de la situació política de Bèlgica -comparant Flandes amb la Valònia-, del problema de la immigració, de com veuen ells Catalunya, d'història, de filosofia, de teologia... De vegades se li escapen expressions en flamenc, una llengua fonèticament molt propera a l'alemany. Flamencs i catalans tenim força coses en comú. Aquí fem acudits denigrant els de Lepe i ells els fan denigrant els neerlandesos. Per exemple: ¿Com se sap que una holandesa ha escrit un mail? Doncs perquè hi ha típex a la pantalla. O aquest altre: ¿Com enterren els holandesos? Boca avall, per a poder aparcar les bicicletes... Després de moltes cerveses, ja de matinada, em reconeix que abans ser flamenc era considerat una vergonya; a hores d'ara, en canvi, és un prestigi. Jo li dic que a nosaltres ens ha passat el contrari: abans era un orgull ser català; ara ens n'hem d'amagar com si fos un oprobi.
¿De què podria sentir-me orgullós? Hi pensava anit, després de sopar, en una tertúlia amb amics... Al final, vaig dir: Em sento orgullós perquè vaig néixer en una casa on no hi havia cap llibre i moriré en una casa plena de llibres, alguns escrits per mi.
