Sampa 12

Molt recomanable la visita al Museu da Imigração, al barri de Mooca (metro Bresser), ubicat en l’edifici de l’antiga Hospedaria.

Entre 1887 i 1978 aquest lloc va rebre més de 2,5 milions de persones de més de 70 nacionalitats (destacant italians i japonesos), que van arribar en tren procedents del port de Santos.

Fotografies, projeccions, objectes, documents, testimonis... composen tota una memòria històrica que ens ajuda a comprendre la complexa identitat d’aquesta ciutat, la principal d’un país que no s’explica sense el fet migratori. 

Els indígenes primigenis van ser els sambaquis, després els tupi-guarani, fins que van arribar els portuguesos i els espanyols, amb els esclaus africans i (abolida l’esclavitud) la mà d’obra arribada d’arreu per a treballar al camp (canya de sucre, cafè, etc.). En fi, una immensa Babel, un mixtura fenomenal, un sincretisme que escapa a qualsevol explicación reductivista de la realitat brasilera.   

El jardí molt agradable, té una figueira de més 500 anys. Bona cafeteria amb wi-fi. 

Bye bye Europa

Jo també vaig creure en Europa. Suposo que influït per les lectures filosòfiques, se'm va desenvolupar una germanofília exagerada. La base de la meva fe era culturalista. 

A hores d'ara, queda demostrat que Europa és un gran mercat, on els ciutadans som clients i Alemanya porta la batuta. La deutocràcia governa, ordena i imposa. No m'interessa gens aquest plantejament mercantilista que redueix el nostre continent a números, primes de risc i banquers rescatats. 

Al carrer, l'atur creix, l'estat de benestar trontolla, la misèria s'escampa, els estats com a estructura política ja no serveixen, tenim problemes seriosos amb la immigració... No ens hauria d'estranyar, doncs, que els partits d'extrema esquerra i d'extrema dreta hagin incrementat els vots, com també ho han fet els nacionalistes radicals. La gent no és tan ruca i ha desemmascarat l'enganyifa del bipartidisme PPSOE (trilers pseudodemocràtics) que treballa en connivència amb la troika financera posant el poble contra les cordes. 

Europa ha de canviar de model polític i econòmic, cosa complicada perquè cal enderrocar el capitalisme salvatge sobre el qual es manté l'actual status quo, un capitalisme que, a poc a poc, s'està autodestruint tot solet, atès que és insostenible per se. Alhora, Europa ha de deixar pas a l'emergència de les nacionalitats versus l'immobilisme dels vells estats. 

Quan dic "Bye bye Europa" em refereixo a l'Europa antiga i mercantil que fa aigües pertot. O ens reinventem o tenim els dies comptats, cosa que afavoreix USA, Xina i Putin. 

Quan alguns ens amenacen amb quedar fora d'aquesta Europa, me'n ric com David Fernández. Abans, ser "europeu" era un prestigi, ara és una vergonya que posa en risc el nostre futur. 

Que el PP sigui residual a Catalunya, que en Navarro hagi anorreat el PSC, que CiU hagi aguantat bé i que ERC hagi guanyat... Tot plegat són bones notícies a casa nostra. 

Si les coses no canvien radicalment, deixaré de considerar-me "europeu". En tinc prou amb definir-me com a mediterrani...       

Mas de lo mismo

Han passat set triennis d'ençà que el setembre de 1989 vaig començar a fer classes en un institut públic de l'àrea metropolitana de Barcelona, concretament a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès. Després vaig fer cap a L'IES Marina de La Llagosta (1990-1997) i més tard a l'IES Gallecs de Mollet (1997-2009). La meva experiència professional en aquests instituts públics del Vallès Oriental em permet abordar la qüestió de la llengua amb un cert coneixement de causa.

La sentència del TC declara de iure el que la realitat fa anys que exhibeix de facto: que, a casa nostra, la llengua vehicular de la majoria dels alumnes i dels professors és el castellà.

Hi ha hagut cursos en els quals m'he trobat que els únics professors que fèiem les classes en català érem el de llengua catalana i servidor. Només calia parar l'orella pels passadissos durant les hores de classe, i no cal dir a l'hora de l'esbarjo. Jo mateix he viscut aquest fet de manera molt incòmoda, perquè des del primer dia vaig advertir que si només emprava el català per a comunicar-me amb els alumnes la "connexió" amb ells se'm feia molt difícil. Sovint optava per un bilingüisme que va esdevenir gairebé natural, però que demostrava en certa forma la meva derrota o la meva subordinació al poder del context, una mena d'adaptació al medi per tal de sobreviure. He vist com alguns companys, entestats a fer servir només el català, n'han patit les conseqüències, gens agradables. A mi m'han arribat a dir que sóc un profe catalufo. Molts alumnes consideren el català com "la lengua de los profes", quelcom artificial que els és imposat. Tanmateix, insisteixo: més profes dels que ens pensem fan les classes sempre i únicament en castellà. No conec la primària ni parlo de la Catalunya interior. Em refereixo a la secundària i a la zona en la qual he treballat al llarg de 21 anys.

Que ara vingui un tribunal (per molt suprem que sigui) i dictamini l'obligatorietat del castellà a les escoles catalanes, em produeix un atac de riure més que de plorar. La realitat ja és la que és, producte de la immigració franquista dels anys seixanta i de l'actual. La descatalanització de Catalunya creix dia a dia, fruit de la demografia, de la Reconquista espanyola i de l'esperit caganer dels catalans. ¿Quina és la nostra més gran cagada? Canviar de llengua quan som a Catalunya. Es tracta d'un tic que demostra un profund complex d'inferioritat. Alguns direu que no, que ostentar la nostra diglòssia és símbol de superioritat envers el monolingüe. Fals. El monolingüe se'n fot, quan li fas "el favor" de parlar la seva llengua. Ets tu, qui fas l'esforç, no pas ell. Ets un mesell, un esclau, un colonitzat. I així ens va.

Conclusió? No cap. Ells fan les lleis i ells les apliquen. Tu segueix parlant català a la intimitat. El 129è President de la Generalitat no mourà un dit per a canviar l'statu quo. El seu càrrec l'ha de confirmar el Borbó escollit per Franco. On és l'esperit de la Manifestació de l'10J? Som una nació? Nosaltres decidim? I una merda decidim. Decideix un tribunal suprem (suprem vol dir que no hi ha res ni ningú per damunt seu, és a dir, amb atributs divins), situat 600 km a l'oest, el qual parla una llengua que no és la nostra. Tu segueix canviant de llengua o parlant-la només amb ta mare, segueix votant autonomisme, segueix als llimbs o a tres quarts de quinze que, mentrestant, ells van fent la seva feina, feina de la bona, fins que no en quedi ni rastre, de nosaltres.

AraPonent.cat

"Els catalans que ens estimem el país només tenim dues opcions. La primera seria aprofundir la fractura que ens demana Espanya: Segregar els nanos en instituts catalanoparlants i castellanoparlants; com a consumidors sortir dels comerços, bars o taxis on siguem rebuts en castellà; com a empresaris no donar feina a qui no parli català i treure de l’atur a quans més catalanoparlants millor; com a pares desheretar fills i filles que s’enamorin de castellanoparlants... i portar el país al desastre, la divisió i el conflicte civil. La segona opció es més senzilla: el proper cop que visquem el Dia del Domund de la democràcia que són les eleccions, votar independència de forma clara i rotunda, deixar-nos de pactismes i possibilismes i fotre el camp de una vegada."

Penúltim divendres de l'any

Ja s'acaba el 2009. Ufff, quin any! El recordaré sempre.

En aquests moments hi ha dos temes que em preocupen molt especialment:

1. La independència de Catalunya #13D
2. El perill de l'integrisme islàmic a casa nostra
   

Ambdós tenen a veure amb la immigració, l'actual i la dels anys seixanta, la franquista, la que ens va portar els xarnegos. L'actual immigració és més tutti-frutti: moros, negres, sud-americans, xinesos, russos... És un fet que tota aquesta allau immigratòria ha diluït substancialment la catalanitat de Catalunya.

El problema de la independència és un problema d'identitat. França es troba de ple en aquest debat. Saber qui som, però sobretot saber què volem ser, cap on volem anar.

Que Catalunya es descatalanitza és una evidència palmària. La descatalanització ha portat una espanyolització creixent i, si badem massa, deixarà pas a una islamització perillosa.

Ens agradi o no, la demografia s'imposa. Els immigrants són subjectes de drets i de deures, encara que sovint creguin que només tenen drets. Si no hi ha una catalanització dels immigrants -que hauria de ser un deure envers el país que els acull-, Catalunya acabarà perdent del tot la seva identitat. Claudicació. Suïcidi. Per tal d'aturar aquest procés ens cal un Estat Propi amb el qual poder fer unes polítiques que promoguin la recatalanització de Catalunya. Vull creure, necessito creure, que encara hi som a temps.

La llengua, l'ensenyament i més coses. Els xarnegos d'Andalunya voten sociata i escolten ràdioteletaxi, però els moros d'Al-Andalunya practiquen la poligàmia (femelles invisibles) i, a la que et descuides, et foten una fàtua o un atemptat; per no citar les ablacions de clítoris de les nenes d'Africunya...

Direu que generalitzo, que exagero. Podeu cridar visques a la plurimulticulturalitat i tota la pesca progrezapateril. El cert és que fa pena comprovar com els catalans som cada cop més residuals en la nostra pròpia terra, fins a l'extrem de sentir-nos estrangers en determinats indrets. (Us ho dic jo, que he sobreviscut 20 anys envoltat de xarnegos metropolitans).

També podeu dir allò del Pujol: “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. ¿Segur? ¿I si, en comptes de treballar, viuen només dels ajuts socials? ¿I si, en comptes d'integrar-se, fan d'okupes fins a permetre's la barra de renegar de Catalunya, ostentant el seu anticatalanisme, quan no la volen destruir, com en el cas dels islamistes radicals?

Digueu-me catalibà, però aquests són els temes que realment em preocupen a hores d'ara. O independència o decadència. Ho deixo aquí apuntat.

Que passeu un bon cap de setmana...

NB: Una pregunta capciosa: ¿És Àngel Colom el nou Paco Candel?

We'll always have Catosfera

Ells tenen seleccions nacionals (Deutschland über Alles!), el control de la majoria de mitjans de comunicació (i ara més que han liquidat en Bassas), la complicitat del botiflerisme i de la immigració (l'antiga i la nova), tota la maquinària de l'Estat (Constitución & Ejército) i la clau de la caixa forta (els patacon$$$)... I nosaltres què tenim? Ben poca cosa: un somni que es resisteix a morir i l'empenta alliberadora dels blogs.... We'll always have Catosfera.

Manifest contra el cinisme dels botxins

Dia de vaga

La primera va arribar fa una setmana i la segona en fa tres. Ambdues alumnes són nouvingudes i cal acollir-les, per descomptat, com sigui, amb els pocs recursos que tenim. [Us recordo que treballo en un centre públic de l'àrea metropolitana]. Ahir van fer una redacció sobre el seu país d'origen. Cal·ligrafies que esgarrapen l'ànima...

La solitud dels professors

Catalunyes

Hi ha moltes catalunyes dins de Catalunya. Una d'aquestes catalunyes, potser la més important, es va manifestar dissabte passat al centre de Barcelona. I escric "més important" per dos motius: perquè és la meva Catalunya i perquè, malgrat tot, segueixo sent un romàntic, que és la cosa més ridícula i patètica que es pot ser després dels 40 anys. Em refereixo a la Catalunya catalana, o millor dit: la Catalunya catalanista. Aquí s'inclouen entitats, partits polítics i ciutadans a títol individual. El que ens uneix és un sentiment de pertinença a una mateixa comunitat identitària definida per una llengua i una cultura específiques. Aquesta Catalunya existeix mal que pesi als que han fet tot el possible per anorrear-la al llarg de la història. Existim i persistim. Dissabte ens vam manifestar sense complexes, i feia goig de veure tanta gentada reunida amb un mateix esperit de lluita.

Punt i a part mereixen els absents, les altres catalunyes que dissabte van quedar-se a casa. Aquest tema és fonamental perquè és la clau del nostre futur. Té molt a veure amb la immigració. És una evidència que la immigració que hem sofert durant les darreres dècades ha descatalanitzat Catalunya. Dir descatalanitzar és el mateix que dir espanyolitzar. Aquest és el quid de la qüestió. Sé que és un tema tabú. Sé que alguns se'm llençaran a la jugular. Ho sé, i no em penso aturar pas. Cal parlar sense embuts, clar i català. I ara més que mai. Ha arribat l'hora de dir les coses pel seu nom, sense ambigüitats.

He parlat de vàries catalunyes, en plural. Per exemple, al Raval es parlen 300 llengües. Però no són aquestes microcatalunyes les que em preocupen, atès que encara són molt minoritàries. De fet, grosso modo, hi ha dues catalunyes rellevants: la Catalunya catalanista i la Catalunya espanyolista. Em direu que simplifico de forma massa maniquea. No pas. No estic parlant de teories abstractes, sinó de realitats immediates que tots podem comprovar en el nostre dia a dia. Direu que es pot ser català sense ser ni catalanista ni espanyolista... Potser sí, no dic que no, però aquesta postura la trobo poc defensable, com poc defensable és l'abstencionisme: passo d'implicar-me, no vull definir-me, ja us ho fareu, etc. A la manifestació de dissabte vam trobar a faltar els espanyolistes i els abstencionistes. ¿Què feien? ¿En què estaven pensant? Esto no va conmigo... Todo está politizado... Ya están estos catalufos dando otra vez la lata... Esto es España... Menos identidad y más política social... Etc.

Si la meitat de la població no vota (ni fu ni fa) i la meitat que vota cal dividir-la en dues meitats (catalanistes versus espanyolistes), ja podeu comptar que tenim un problema seriós. Aquest doble fifty-fifty demostra que Catalunya pateix una esquizofrènia dramàtica. Els símptomes són més que clars. ¿Quina podria ser la solució? Que una de les meitats sumi més que l'altra, o sigui, que una Catalunya s'imposi finalment sobre l'altra. Aquesta serà la que governarà. La democràcia funciona així. No cal dir que, en el meu romanticisme idealista, espero de tot cor (i de tot cap) que sigui la meva Catalunya la que governi. L'horitzó dels somnis es barreja amb la imatge inoblidable de la Via Laietana plena de catalans cridant INDEPENDÈNCIA... ¿Tan difícil ha de ser?

Sèrie Manifestació 1-D
BRUTAL BRUTAL BRUTAL
L'endemà

El mite de la societat civil

L'anomenada societat civil no existeix. És un mite. Existeixen individus cada cop més aïllats enmig del maremàgnum social els quals, amb prou feines, s'inclouen en certs grupuscles tribals: militàncies polítiques, guetos d'immigrants, tribus urbanes, colles d'amics, etc. L'individualisme recalcitrant de la majoria no permet cap mena d'engrescament generalitzat; potser, de diumenge en diumenge, l'esport de masses -el Barça- i para de comptar. La cosa privada monopolitza l'interès del ciutadà que només s'implica en la cosa pública si hi ensuma algun benefici personal. Fa l'efecte que tot funciona automàticament. Estem convençuts que, fem el que fem, res no canviarà. Els idealismes revolucionaris van caducar el segle passat. La presumpta democràcia participativa xoca amb l'abstencionisme, un símptoma molt preocupant que palesa la manca de fe en el sistema i la seva dubtosa viabilitat. No voto, no participo en res, no protesto, passo de política, és a dir, dimiteixo de la meva responsabilitat com a ciutadà. Com que desconfio de la classe política em rento les mans tot deixant la gestió de la cosa pública en mans dels polítics als quals no he votat. Ells seguiran governant mentre jo em quedo a casa mirant la tele o escrivint blogs insignificants. Aquesta dimissió, de facto, esdevé submissió. Desactivant l'activisme civil el poder establert manté les seves prerrogatives. La democràcia pervertida es transforma en una dictadura encoberta. Així és com la partitocràcia plutocràtica (o la plutocràcia partitocràtica, tant se val) governa sense entrebancs. El poble -un altre mite: el demos tampoc no ha existit mai-, passiu i il·lús, està content si pot canviar de cotxe i anar a Port Aventura a celebrar Halloween... La resta se li'n refot. És aquest menfotisme idiota el que ens condemna a un futur cada cop més obscur...

NB: Aquest post ha estat inspirat per aquest altre post

Flandes i Catalunya

Interessant conversa amb Bernard, un professor d'història flamenc que fa classes en una escola de Bruges. Parlem -en francès- de moltes coses: de la situació política de Bèlgica -comparant Flandes amb la Valònia-, del problema de la immigració, de com veuen ells Catalunya, d'història, de filosofia, de teologia... De vegades se li escapen expressions en flamenc, una llengua fonèticament molt propera a l'alemany. Flamencs i catalans tenim força coses en comú. Aquí fem acudits denigrant els de Lepe i ells els fan denigrant els neerlandesos. Per exemple: ¿Com se sap que una holandesa ha escrit un mail? Doncs perquè hi ha típex a la pantalla. O aquest altre: ¿Com enterren els holandesos? Boca avall, per a poder aparcar les bicicletes... Després de moltes cerveses, ja de matinada, em reconeix que abans ser flamenc era considerat una vergonya; a hores d'ara, en canvi, és un prestigi. Jo li dic que a nosaltres ens ha passat el contrari: abans era un orgull ser català; ara ens n'hem d'amagar com si fos un oprobi.

¡PROU! MANIFESTACIÓ: DILLUNS 29 D'OCTUBRE, 19:00 H, PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA ¡CONTRA LA INOPERÀNCIA! CONVOCATORIA APOLÍTICA

Convocatòria
Avui

El Gran Problema

És un company de feina que sempre parla en castellà. El veig de bon matí i li pregunto si ahir va cantar Els Segadors. Em respon que no. Li dic: Et saps la lletra? I em diu que no, però que la podria taral·lejar. Segueix el meu interrogatori: ¿Quant de temps fa que ets a Catalunya? Va venir l'any 1971 provinent de Ciudad Real. O sigui, fa 36 anys que viu i treballa aquí. ¿I no et fa vergonya no saber-te l'himne de Catalunya? ¿I no et fa vergonya parlar sempre en castellà? Com a professor de primer cicle de secundària que ets, hauries de donar exemple, no? Fa cara de besugo i se'n va. Aquest és El Gran Problema.

Sisplau, Ignasi, no fugis d'estudi. Aquest menyspreu mandrós de les "essències" em sona al discurs montillista segons el qual hem d'oblidar el debat per la identitat. Pots ser tot el pragmàtic que vulguis, pots defensar la Real Politik, però no pots obviar que en aquests moments Catalunya necessita un salt endavant després de 30 anys d'autonomisme estèril, després de governs peperos o zapateros idèntics de facto respecte als nostres interessos. Amb qui estàs, Ignasi? Per què no planteges SERIOSAMENT la possibilitat de la independència de Catalunya dins la UE? No hi tens res a dir, o la qüestió solament et produeix "mandra"...???

Sevillanes per Sant Jordi (II)

L'amic Sani ha deixat un llarg i interessant comentari al post Sevillanes per Sant Jordi. També l'ha penjat al seu blog. La meva resposta provisional és aquesta:

Dear Sani, t'agraeixo aquest comentari tan llarg, sobretot perquè planteges qüestions molt interessants la resposta de les quals, personalment, no acabo de tenir clara. Al meu post sobre les sevillanes només em lamentava de què una diada com la de Sant Jordi acabi reduint-se a un entreteniment més, fet greu tractant-se d'un centre d'ensenyament on se suposa que els alumnes haurien d'aprendre la veritable significació de les coses.

Sobre això de la Catalunya catalana no cal que pateixis ni tinguis por. Estic d'acord amb lo de Globalunya, però aquest discurs globalista i multicultuguai (forumesc) no ens hauria de fer oblidar que tenim una llengua i una cultura pròpies que hem de promoure i defensar si no volem acabar diluïts en aquesta olla barrejada on tot val i ningú no sap a què atenir-se. Perquè en tenim cura nosaltres (els catalans) o ja podem plegar. Crec que tu i jo entenem perfectament què significa "català", no? Si, com sembla, tu optes pel poti-poti plurimundial, la barreja-campi-qui-pugui, Catalunya RIP. Només ho constato. A tu et sembla bé. A mi no. C'est tout.

Val a dir que, al nostre centre, a banda dels tallers esmentats, també es farà un acte més "acadèmic" en el qual es lliuraran els premis del concurs literari i de dibuix. El Departament de Llengües és l'encarregat d'organitzar-lo. L'any passat em van convidar a participar-hi.

Adrián

Té dotze anys, es diu Adrián i acaba d'arribar de Santa Cruz, a l'altiplà bolivià. Estatura baixa, pell bruna, cabells negres com la sutja, ulls grans... un indígena pur. Després de dos anys, ell i el seu germà petit s'han pogut reunir amb la mare, treballadora de la neteja. Li he ensenyat cinc paraules en català: benvingut, amic, llibre, horitzó, gràcies.

Fot un fred que pela.

De xals i matrimonis حِجَاب

A l'hora de guàrdia em toca substituir una professora d'anglès a la biblioteca-2. És un 2n d'ESO. La sala té una dotzena d'ordinadors, però la meitat no funcionen. Els alumnes són d'origen variat: cinc marroquins, una equatoriana, un colombià, una negreta de Guinea... i la resta autòctons. De les tres noies musulmanes, n'hi ha dues que porten mocador al cap i una altra que no. La que ensenya els cabells és més xerraire i se m'acosta. Li demano que m'expliqui per què ella no duu el xal com les altres. Em respon que ella no el porta perquè no vol, però que s'està plantejant de posar-se'l. Diu que sa mare el porta, i que al Marroc, com aquí, hi ha dones musulmanes que el porten i dones que no; el que passa és que les dones que no el porten són mal vistes. Em confessa que ella se sent "rara" sense mocador perquè la majoria de les seves amigues (que són musulmanes) el porten. Una de les alumnes que porten mocador (un mocador negre que li tapa el coll i la cabellera deixant-li al descobert només la cara pàl·lida) s'afegeix a la tertúlia. Entre elles parlen berber. Li demano per què ella porta el xal, i em diu que així els homes la respecten més; que és símbol de religiositat i de què la dona no és un objecte; que un home s'estimarà més casar-se amb una dona que dugui el xal que amb una que no el dugui; que el cabell només el pot veure el marit, i que a casa seva no se'l posa. Em pregunta si he llegit l'Alcorà. Li dic que sí, sencer. Jo no paro de fer preguntes. Passem al tema del matrimoni. ¿Us podeu casar amb qui vulgueu? La que no duu mocador somriu i em diu que els seus pares li han buscat un promès del Marroc, més gran que ella i amb diners, però que a ella no li fa el pes. ¿I doncs? Ella diu que està enamorada d'un noi marroquí de la seva edat que viu aquí, al mateix poble, però que els seus pares encara no en saben res. Li demano si es veuen. Em diu que sovint. ¿I feu res? Ella em diu que no, ni un petó. ¿I la maneta? Manetes sí, fa ella, sense deixar de somriure. Té una bellesa semítica i un nom preciós, tan preciós com el seu somrís innocent. Sona el timbre que anuncia el final de "la classe". Em sap greu, perquè encara tenia preguntes al pap... Aquesta hora he après en comptes d'ensenyar. Al·là és gran i misericordiós!

Una veritat inconvenient

Reflexions després de veure An Inconvenient Truth d'Al Gore:

1. Si no aconsegueixes ser President, pots guanyar-te molt bé la vida fent conferències. Si ets President, quan deixes el càrrec també pots guanyar-te molt bé la vida fent conferències. És fàcil: multimèdia, un pessic de sentimentalisme, un pessic de catastrofisme, un pessic de moralisme, ah, i alguns acudits... Exemples: Al Gore, Clinton, Aznar, Maragall? Mas?
2. Hi ha dues Grans Amenaces: la humanitat contra la humanitat (immigració & terrorisme) i la humanitat contra la natura (contaminació)
3. El problema principal és que la política necessita diners i els diners els tenen els rics. El finançament dels partits genera una dinàmica perversa que converteix la democràcia en partitocràcia la qual, per lògica supervivència financera, està més al servei dels finançadors que del poble que vota (cada cop menys).
   
4. Jo aspiro a anar a treballar amb bicicleta, quan el carril bici arribi on ha d'arribar.
5. Si augmenta la temperatura -com ara aquesta tardor-, estalviarem calefacció; i tot el que estalviem a l'hivern ho gastarem a l'estiu amb l'aire condicionat.
   
6. Serà una llàstima que, definitivament, Venècia s'enfonsi.
7. La formació acadèmica d'Al Gore no és ni de bon tros la de George Bush, però per ser President tampoc no fa falta ser cap llumenera. El mateix Pepe Montilla no té el batxillerat ni el nivell C de català i dintre de poc, per art de màgia, esdevindrà Molt Honorable.
   

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT DILLUNS 4 DE DESEMBRE A LA LLIBRERIA CATALÒNIA

Com la Mireia, la Velis també s'apunta a la Presentació de L_OI. Com més serem, més riurem. Tots els erotòmans i erotòmanes catosfèrics i catosfèriques hi esteu convidats. Fotrem un sarau antològic a la Catalònia. Jo no m'ho perdria per res del món. Avís: la Presentació que estem preparant no té res a veure amb les típiques i avorrides presentacions llibresques. Serà espectacular. Per fi sabreu TOTA LA VERITAT.....