Més terrorisme

Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice, perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.  

Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat. El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté. El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos... 

(El que diré a continuació sonarà bèstia, però ho amollo peti qui peti)

Els terroristes són necessaris i, fins i tot, imprescindibles. Com les guerres. Com tantes i tantes coses anomenades "dolentes". Com la nit, les ombres, el vici, la corrupció, els terratrèmols, les tramuntanades...Cal tenir una visió global de l'univers (matèria i energia en constant transformació). Cal acceptar que l'equilibri és el resultat del sumatori dels extrem(isme)s.  

La "guerra global sense fi" ja fa dies que ha començat i és una guerra líquida que no pot ser guanyada. Urgeix rellegir 1984 d'Orwell per a comprendre el que dic i el que està passant al món. 

Les piles de pedres cauen. Les persones morim o som assassinades (voleu un terrorisme més genocida que el càncer? Algun dia se sabrà tota la veritat...). No per això deixem de bastir piles ni ens suïcidem, ans al contrari. 

París ha perdut el seu romanticisme de patac. Sense patacades mai no arribaríem a ser savis.
      

Cançons pròpies

Romanticisme 2.0

Un espectacle multidisciplinari que revisarà el Romanticisme amb ulls del segle XXI 

He tingut l'honor de col·laborar amb aquesta obra. Us la recomano.

Estrena: Diumenge, 30 de novembre – 12h
c/ Hondures, 28-30 (dins la Nau Ivanow). Barcelona 

Oix

La vida m'ha ensenyat tot el que sé, que no és gran cosa. Els llibres són com els arbres: tard o d'hora perden les fulles. Hi ha incendis incontrolables i gent esverada que només fineixen quan s'acaba el combustible. La sexualitat acostuma a ser un impediment per a l'espiritualitat (amb l'excepció del Tantra). Aspirem a ser àngels. Ho dubtaves? No preguntis tant i fes via, que és tard i NO vol ploure. Demà et trobaré a faltar. Avui deixa'm descansar. No és aconsellable ser tan previsible. No t'ho recomano. M'encanten els ponts romàn(t)ics, encara que no menin enlloc.

La dansa que balles

Me'n vaig anar a viure sol a la muntanya perquè volia deixar enrere la vida passada i aspirava a refugiar-me en el meu exili interior. Quin romanticisme. El miratge amb prou feines va durar un any. De fet, als nou mesos ja m'havia adonat que aquell experiment no podia reeixir. 

La solitud no és el camí. No podem avançar sols. Retirar-se del món i abstenir-se de les relacions humanes és un suïcidi per al creixement personal. Com a mamífers socials que som, necessitem el caliu dels altres, un feed-back, donar i rebre, que l'ego transcendeixi fins al nosaltres, el mirall de la mirada aliena, la comunicació profunda amb una altra ànima, a banda del tacte tendre amb un altre cos. Si volem créixer i assolir la plenitud hem de compartir vivències, lliurar-nos sense por, connectant amb la vida a través dels altres. La parella és un gran invent en aquest sentit. 

Ni llibertat és sinònim de solitud ni amor és sinònim de dependència. Podríem estar hores i hores discutint això, però no es tracta de teories, sinó d'experiències.

Al capdavall, aprens que la teva felicitat no depèn dels altres, que no pots viure pendent d'allò que els altres diuen o fan. La veritable felicitat brolla del silenci interior, de la dansa que balles amb la vida. Que els altres et puguin ajudar o no, és bastant relatiu. Si et manca el nucli, si encara no has trobat el teu propi centre, malament rai.

Me'n vaig anar a viure sol a la muntanya perquè cercava el misteri que havia perdut quan tenia 20 anys. Déu ho sap tot, de nosaltres. Els seus camins són inescrutables.

Lectures estiuenques

Torno a llegir amb avidesa. Després de La vieja sirena de José Luis Sampedro i de la Teoria ocultista de l'amor i del sexe de Dion Fortune, acabo d'enllestir Sobrevivir a un gran amor, seis veces de Luis Racionero, i sobre la tauleta m'espera Opus Pistorum d'Henry Miller, amb les seves temptadores cobertes de color rosa.

No segueixo cap criteri a l'hora d'escollir les lectures. Mai cerco els llibres, sinó que són els llibres els que em cerquen a mi, arriben quan han d'arribar. Feia mesos que havia abandonat l'hàbit i ara hi he tornat a recaure. Hi ha vicis que ens acompanyen tota la vida. La lectura i l'escriptura són manifestacions sofisticades del l'onanisme. Llegir és pur voyeurisme, de vegades força excitant. 

Racionero m'ha fet riure. No ha tingut gaire sort amb les dones, pobrissó. El seu posat de burgès-hippie ha atret harpies que l'han fet patir de mal d'amors. Tanmateix ha reincidit. Té molt mèrit. Romanticisme i masoquisme sovint van de la mà. Hi ha paràgrafs i frases memorables...

Las mujeres quieren tres cosas: seguridad, controlar y quedarse con todo

Se enamoran de nosotros porque somos bohemios, y luego, cuando se casan, quieren un empleado de banca.

La soledad es no tener a nadie a quien volver.

Está claro que no sirvo para vivir en pareja: no obedezco, me agobio y me canso.

Lo que la filosofía no da -que consiste en llenar la mente de palabras- , lo fomentan la soledad y el silencio.

He ido dejando a mis parejas por aburrimiento y ellas me han dejado a mí por insoportable, voluble, inquieto, egoísta, a mi bola, o sea, incapaz de obedecer los mandatos de la estabilidad y sensatez femeninas. Ellas los quieren seguros, aplomados, estables, serenos, nada de eso destaca en mí, que soy curioso, cambiante, impaciente, excitable, libre, todo lo que una mujer no desea.

Quiero una pareja, pero quiero también conservar mi libertad. Y eso no puede ser. Y no ha sido. 

T-71

Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll, un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc.

La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat (cimarrón, feral, runaway, maroon, vogelfrei) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau, Unabomber, et tutti quanti.

Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament amb el sistema establert (on el que predomina és la corrupció), tot recuperant la innocència edènica del bon salvatge. Vam ser expulsats del paradís, però l'enyorança d'aquest paradís no ens abandona mai.

A la pàgina 63 el mossèn del poble ho expressa molt bé:

No confiïs que baixi pel seu compte. Com més temps passi allà dalt, pitjor. Es tornarà fer, igual que les cabres que se separen del ramat s'assalvatgen. Has vist mai que una cabra assalvatjada torni voluntàriament al corral?

Ell ja porta sis mesos assilvestrat a la casa de Terradets i amenaça amb continuar. Cada cop que baixa a la ciutat se sent més estranger i més estrany. Potser sí, que s'està tornant un "salvatge". ¿Té raó el rector quan diu que no hi ha marxa enrere?

Llegeix tota la sèrie T

L'amor és una droga dura

Les femelles utilitzen el sexe per a subjugar els mascles. A canvi, demanen "amor", aquell sentiment tan femení que surt a les novel·les romàntiques i a les pel·lícules de Hollywood.

Quan un mascle i una femella es troben s'inicia un joc amb regles tàcites que, si no són escrupolosament respectades, pot acabar en catàstrofe. És el que sol passar.

Té raó l'Enric Vila quan afirma que "la gent prefereix l'esclavatge que la llibertat". Pessoa ho va dir així: "Nada pesa tanto como o afecto alheio... Se te é impossível viver só, nasceste escravo".

La femella sempre quedarà decebuda perquè el mascle no és capaç d'estar a l'altura dels seus requeriments emocionals. És una frustració inevitable. Aleshores, davant l'evidència, té dues opcions (ben dramàtiques): o acceptar que la realitat és grisa o bé marxar sense dir adéu amb el sexe entre les cames... Faci el que faci, ella seguirà penjada d'una utopia impossible, és a dir, seguirà buscant un paradís de somnis.

L'amor és una droga dura.

Sobre les votacions...

Crònica valenciana

10:00 Ja sóc a la sala on se celebrarà la segona jornada del XXI Encontre d'Escriptors dins els Premis Octubre d'enguany. El tema de l'Encontre és la Literatura Digital. M'han convidat a participar a la taula rodona que tindrà lloc a les 12:00. Anit vaig avançar el text de la meva intervenció, però ja aviso que he variat algunes coses... A les 10:30 Raffaele Pinto farà una conferència titulada Els blogs i la literatura. Aniré postejant el que digui.

Vaig arribar a València ahir al vespre, després de quatre hores de tren. El pitjor de tot va ser el desplaçament des de l'estació de Tarragona Camp a l'estació de Tarragona Centre. El bus em va deixar a l'estació d'autobusos i vaig haver d'agafar un taxi per a no perdre el Talgo. ¿Tan difícil seria establir una bona connexió de busos entre aquestes dues estacions de tren? L'hotel molt bé, elegant i cèntric. Vaig sopar a la placeta Rodrigo Botet, que es troba davant mateix. Un racó molt agradable, amb un parell de terrasses i una font. Aquest matí, esmorzant a la novena planta de l'hotel, amb unes vistes magnífiques de la ciutat, he coincidit amb Joan Elies Adell. Hem comentat la situació del país... Aquesta corruptocràcia que ja passa de mida...

10:30 Comença a arribar públic, sobretot noies joves... fan fila d'universitàries. Puntuals no començarem. L'edifici Octubre es troba en un carrer petit i té una singularitat que el fa molt atractiu. M'agrada el celobert al mig, les baranes de ferro, l'ascensor antic... Una barreja de classicisme i modernitat. Em fa l'efecte que aquest públic netament juvenil sintonitzarà bastant amb el meu discurs heterodox (vid. els dos paràgrafs finals del text). Ara el número de nois i noies s'ha igualat. Crec que la sala s'omplirà.

10:38 Parla la Laura Borràs, la coordinadora de l'Encontre. Diu que Biel Mesquida no podrà participar a la nostra taula rodona. Diu que Damià Gallardo és de la Llibreria Laie. Carles Lindín presenta a Raffaele Pinto. Relació entre la tradició filològica i la novetat digital. Pinto parla en castellà. Interactivitat. L'obra perd els seus propis límits. Ell publica els seus poemes a través del Facebook. El lector determina l'escriptor mitjançant la interactivitat. La literatura, abans que "obra", és escriptura. Cita un article d'Umberto Eco el qual critica l'ús de l'ordinador a l'escola primària. Segons Eco, l'escriptura és el mitjà a través del qual el cos humà s'estructura entre el cervell, l'ull i la mà... Exemple d'aprendre a conduir un cotxe. Coordinació dels diferents òrgans. L'escriptura implica un procés d'ensinistrament similar que es produeix durant els primers anys de vida. Si en comptes de la ploma o la pàgina hi posem un teclat, aleshores trastoquem aquesta coordinació... Hi ha una nena (Uma) entre el públic i Pinto la posa com a exemple perquè està escrivint en un paper amb un bolígraf.


10:58 La imatge del mirall segons Lacan. El nen forma el seu jo davant del mirall. La pàgina escrita (i un blog dic jo) ens reflecteix la nostra identitat (digital dic jo). M'emmirallo i m'hi identifico. Don Quixot està boig perquè ha assumit com a exemple i model de la seva vida un ésser literari. Torna a citar Lacan. El jo es contrueix en una línia de ficció, en una falsedat, és a dir, el jo és quelcom literari. Per a Lacan tot és fictici. La literatura és construcció de ficcions. Tots estem bojos. Llegeix un fragment del Quixot on es veu que ell ha assolit ser el que volia ser. Pinto diu que Eco s'equivoca. La pantalla reforça el sentit fictici de la identificació personal. La xarxa potencia l'element fictici de l'escriptura. No és un problema anatòmic. La pantalla apropa la ficció a la nostra percepció. La imatge vista (més que imaginada) inclou més persuasió. És més potent la imatge que ens arriba de la pantalla que la de la novel·la. A les xarxes socials (blogs i FB) la ficció pren protagonisme, he de fer-me visible i real. L'ús minimal de FB (dir "bon dia") és una manera de legitimar l'existència virtual, és literatura. ¿"Bon dia" és literatura o no? Sóc algú per als altres i per a mi mateix. Implosió de la literatura. Ha envaït tot, la literatura ha penetrat les nostres vides...

Pregunta del públic. Un professor universitari de literatura diu que si "bon dia" al FB és literatura, aleshores ja podem plegar. Literatura = Bellesa. Jo considero que Pinto cau en una confusió conceptual entre ficció i virtualitat. Ara li ho assenyalaré. No para d'esmentar referències psicoanalítiques. Intervinc. També la Laura. Acabem parlant de la diferenciació aristotèlica entre energeia i entelejeia. ¿Què és la realitat? ¿Què és la literatura? ¿Què és la bellesa?

11:30 Una noieta parla de la "capacitat succionadora" (sic) del FB i dels blogs. Que això ens pot fer perdre la realitat real que som. Pinto diu que no som res tret de les nostres ficcions. Tu vius sempre en una tensió de desig entre el que ets i el que vols ser. Rebeca, informàtica, tampoc està d'acord amb Eco. Diu que un avatar de Second Life és literatura.

(intervenció meva)

13:08 Em fa l'efecte que l'auditori s'ha quedat mut amb la traca final que he llençat. M'interrompien cada dues frases. Això és bon senyal. A veure com va el debat...


Ningú no em pregunta res. Els dec fer por...

17:52 Al final el debat s'ha animat. He rebut alguna crítica. No estic segur d'haver parlat el mateix llenguatge que els altres ponents els quals es portaven un bon rotllet que pudia. Pinto a penes ha parlat dels blogs. Xúlio i Margarida entenen el blog com un calaix ("maleta" ha dit ella) on guardar els escrits que han fet en altres llocs... Per a mi el blog és un espai de creació en si mateix i requereix un estil específic. He trobat a faltar en Biel. Ell hagués elevat el nivell de la taula.

Me'n torno cap al nord un xic decebut. El sol es pon per la dreta del tren mentre albiro el mar per l'esquerra. València em deixa un regust agredolç. Sóc un romàntic, sí. Em costa molt dir T'ESTIMO, però quan ho dic és de debò.

PREMSA

La condemna

Que el caràcter és el destí ja ho va dir el vell Heràclit, però el caràcter és també la condemna: som allò que no podem deixar de ser i fem allò que no podem deixar de fer. Si la llibertat fos alguna cosa més que un mite romàntic, aleshores podríem ser d'una altra manera i fer coses diferents. De vegades, el riu d'Heràclit sembla un toll d'aigua pudenta. Aquesta dramàtica constatació és la que explica tota la gènesi dels heterònims pessoans i, en general, el sentit profund de la catarsi literària.

> VOTA <

Catalunyes

Hi ha moltes catalunyes dins de Catalunya. Una d'aquestes catalunyes, potser la més important, es va manifestar dissabte passat al centre de Barcelona. I escric "més important" per dos motius: perquè és la meva Catalunya i perquè, malgrat tot, segueixo sent un romàntic, que és la cosa més ridícula i patètica que es pot ser després dels 40 anys. Em refereixo a la Catalunya catalana, o millor dit: la Catalunya catalanista. Aquí s'inclouen entitats, partits polítics i ciutadans a títol individual. El que ens uneix és un sentiment de pertinença a una mateixa comunitat identitària definida per una llengua i una cultura específiques. Aquesta Catalunya existeix mal que pesi als que han fet tot el possible per anorrear-la al llarg de la història. Existim i persistim. Dissabte ens vam manifestar sense complexes, i feia goig de veure tanta gentada reunida amb un mateix esperit de lluita.

Punt i a part mereixen els absents, les altres catalunyes que dissabte van quedar-se a casa. Aquest tema és fonamental perquè és la clau del nostre futur. Té molt a veure amb la immigració. És una evidència que la immigració que hem sofert durant les darreres dècades ha descatalanitzat Catalunya. Dir descatalanitzar és el mateix que dir espanyolitzar. Aquest és el quid de la qüestió. Sé que és un tema tabú. Sé que alguns se'm llençaran a la jugular. Ho sé, i no em penso aturar pas. Cal parlar sense embuts, clar i català. I ara més que mai. Ha arribat l'hora de dir les coses pel seu nom, sense ambigüitats.

He parlat de vàries catalunyes, en plural. Per exemple, al Raval es parlen 300 llengües. Però no són aquestes microcatalunyes les que em preocupen, atès que encara són molt minoritàries. De fet, grosso modo, hi ha dues catalunyes rellevants: la Catalunya catalanista i la Catalunya espanyolista. Em direu que simplifico de forma massa maniquea. No pas. No estic parlant de teories abstractes, sinó de realitats immediates que tots podem comprovar en el nostre dia a dia. Direu que es pot ser català sense ser ni catalanista ni espanyolista... Potser sí, no dic que no, però aquesta postura la trobo poc defensable, com poc defensable és l'abstencionisme: passo d'implicar-me, no vull definir-me, ja us ho fareu, etc. A la manifestació de dissabte vam trobar a faltar els espanyolistes i els abstencionistes. ¿Què feien? ¿En què estaven pensant? Esto no va conmigo... Todo está politizado... Ya están estos catalufos dando otra vez la lata... Esto es España... Menos identidad y más política social... Etc.

Si la meitat de la població no vota (ni fu ni fa) i la meitat que vota cal dividir-la en dues meitats (catalanistes versus espanyolistes), ja podeu comptar que tenim un problema seriós. Aquest doble fifty-fifty demostra que Catalunya pateix una esquizofrènia dramàtica. Els símptomes són més que clars. ¿Quina podria ser la solució? Que una de les meitats sumi més que l'altra, o sigui, que una Catalunya s'imposi finalment sobre l'altra. Aquesta serà la que governarà. La democràcia funciona així. No cal dir que, en el meu romanticisme idealista, espero de tot cor (i de tot cap) que sigui la meva Catalunya la que governi. L'horitzó dels somnis es barreja amb la imatge inoblidable de la Via Laietana plena de catalans cridant INDEPENDÈNCIA... ¿Tan difícil ha de ser?

Sèrie Manifestació 1-D
BRUTAL BRUTAL BRUTAL
L'endemà

Zeitgeist

Costa entendre l'esperit del temps. Tant me fot Pepsi que Coca-Cola, Ballantines que J&B. Posa'm el que vulguis. Pujol predicant al desert:

Lo savi ancià, que des d’un cim l’obira,
sent estremir lo cor com una lira:

veu a l’Àngel d’Espanya, hermós i bell,

que ahir amb ses ales d’or cobrí a Granada,
eixamplar-les avui com l’estelada
i fer-ne l’ampla terra son mantell.

L'esperit del temps, confús, raquític, inert. Pujol no és Herder, ni tampoc Hegel. ¿Quin romanticisme ens queda en aquest cafarnaüm de franquícies i grans magatzems?

L'esperit del poble hauria de projectar-se sobre la història... ¿Som una nació o una amalgama de turistes, xarnegos, moros, negres, sudaques, independentistes, abstencionistes i panxacontents? Què collons som? Posa'm tres glaçons i calla, coi, que em desconcentro, ara que estic inspirat... ¿Saps quants mesos feia que no estava inspirat? Ni me'n recordo.

Costa entendre l'embull en el qual estem ficats. Ara va millor l'Explorer que el Firefox. Increïble. He reiniciat dos cops i passo de reiniciar més. Estic inspirat i vull escriure la puta veritat d'una puta vegada perquè tothom s'aclareixi. Posa-me'n un altre, sense llimona eh!

L'esperit del temps? Si punxeu els enllaços potser aprendreu alguna cosa. Em temo que aquest curs em tocarà ser tutor d'un cinquè d'ESO. He dit tres glaçons, no deu! Gràcies.

Esperit? Cossos posats a dieta, cossos que carden, que suen, que s'acomiaden, que s'apropen i s'allunyen amb una naturalitat esborronadora, cossos, res més. Vestits de marca. Maquillats. Operats. Cossos postmoderns. ¿Per què volem idees si tenim uns magnífics cossos saludables, pletòrics d'allò més? Una idea és una supuració del cervell. L'esperit és un ròssec medieval. Mate'm l'esperit! Elevem el cos a categoria divina! La idea: maleït invent platònic. Cossos en efectiu: cash bodies.

La política com l'art de la mentida, si més no l'art de traficar amb ficcions. Retòriques de campanya.

Haga clic aquí para ejecutar un control Activex en esta página web

Merda d'Explorer. El veí s'ha deixat la barba. El cap de l'oposició local se l'ha afaitada. Felip Puig depèn del dia. El meu director ahir la portava i avui ja no la porta. No te'n pots refiar. Les barbes són com les promeses electorals.

Voldria entendre alguna cosa. Veig una barba i penso: talibà. Catalunya no tornarà a ser rica i plena. Amb prou feines tindrem l'AVE l'any vinent. Fa 15 anys que van inaugurar l'AVE Madrid-Sevilla i, per contra, van trigar 17 anys a fer l'autovia de La Panadella. Amb això està TOT dit, si és que TOT pot ser dit.

L'esperit del temps? Temps de misèria. Qualsevol periodista passa per intel·lectual. Qualsevol illetrat pot ser President de la Generalitat. No et facis mala sang, Toni. Beu-te'n un altre, que aquest el pago jo. No vull beure més. No vull veure més.

Tenim el que ens mereixem. Calla, filldeputa!