El Camí de l'Últim Càtar

Dimarts començo a Bagà la travessa transpirinenca anomenada El Camí de l'Últim Càtar. Si tot va bé i el temps no em fa la guitza, estaré 10 dies resseguint les passes de Guillem de Belibasta...

Per a obrir boca, us deixo el fragment de la novel·la El Camí de la Tau (2001) en el qual relato la primera trobada amb Guillem

Espero retrobar-me'l aquesta setmana...

Per a les etapes: Wikiloc

Per a les imatges: Facebook

He hagut d'interrompre el ECUC el dia 10-7-14 per causa d'un accident (baixant del Coll de Creus en direcció a la Seu) arran del qual he patit un esquinçament muscular del quàdriceps femoral que m'obligarà a fer repòs uns dies. Espero poder reprendre'l aviat.    

Us deixo alguns dels vídeos gravats

 

Generós gener

Pujo al pla de Malpartit i m'assec en un banc de ferro per a contemplar els cims nevats del Pirineu que treuen el cap rere la tanca del Montsec. El cel és una aquarel·la de blaus i blancs aigualits que s'emmirallen en la superfície del pantano. Si l'hivern és això, beneït sigui l'hivern. És aquesta nuesa la que em sedueix. Vindrà la primavera amb la seva luxúria de pètals i colors, fulles tendres, papallones i abelles... I tant que vindrà! Però ara deixeu-me aquest silenci generós de gener i aquesta pàl·lida tebior del migdia, ran de l'aigua, lluny del poble que es desvetlla de les festes. (Per què piulen els ocells fins i tot a l'hivern?) (Per què m'entesto amb les paraules si d'antuvi ja sé que són insuficients?) Deixeu-me aquest silenci i la tebior del migdia. Deixeu-me tancar els ulls i somiar despert.

Videopoesia

De bat a bat

Sempre he volat en somnis, per això quan veig les imatges d'Alexander Polli no em vénen de nou. M'encanta caminar, sentir la terra sota els peus, però si pogués volar... uffff. Acostumo a pujar a llocs elevats, encimbellant-m'hi amb delit, per tal de poder albirar una panoràmica àmplia del territori. El cim més proper que tinc és el de Sant Salvador, una magnífica talaia des d'on puc abastar amb la mirada el Cap de Creus, l'Empordà i part dels Pirineus. Amb el dia clar l'espectacle és incomparable.

La primavera afegeix llum i color als dies que s'allarguen. La piuladissa dels ocells, els arbres reverdint, la bonior de les abelles, un fotimer d'espàrrecs enguany, el vol de les papallones, la varietat cromàtica de les flors, i aquesta sensació agradabilíssima que et dóna estar amb samarreta i deixar per fi els peus nus, la carícia del sol, les nits més amables. 

Tot és millor quan pots obrir la finestra de bat a bat, sense por. Tot és millor quan pots obrir el cor de bat a bat, sense por. La immensa majoria de les relacions humanes són relacions escapçades, temorenques, covardes. Sovint ens quedem a mig camí. Gairebé mai ens donem del tot ni rebem del tot. Hi ha la por, la desconfiança, l'egoisme, l'interès, les circumstàncies i altres qüestions que impossibiliten que la relació esdevingui pura i autèntica, plena. Només quan trobes algú amb qui pots ser tu mateix sense hipocresies, algú amb qui flueixes sense entrebancs dins una relació basada en la comunicació profunda; llavors, si tens la sort de trobar aquesta persona, les portes i les finestres del cor s'esbatanaran de forma natural i sentiràs que val la pena lliurar-se amb alegria, donant el millor de tu mateix...

Hi ha el vol de l'amor les ales del qual són la confiança i la generositat. Siguem primavera i obrim-nos de bat a bat a la vida que ens vol pletòrics i innocents de bell nou.  

  

Objectius

Surto de Palau xino-xano en direcció est. Arribo a la urbanització de Mas Fumats i, deixant enrere les cases, m'enfilo per una tartera grimpant com una cabra. El sol m'escalfa l'esquena. Suo la samarreta. No porto aigua. La bateria del mòbil marca vermell. La sola de les botes està tan gastada que sento les pedres a la pell. A més rellisquen. Me n'hauria de comprar unes de noves, però hem fet tants quilòmetres plegats (Terradets, Xile, Suïssa) que em sap molt de greu desprendre-me'n. Per fi localitzo la sendera amb marques grogues. Estic en el bon camí. Carenejo per la serra de Verdera en direcció nord-oest. A la meva esquena la badia de Roses; a mà dreta el Cap de Creus, amb La Selva del Mar i El Port de la Selva; a mà esquerra Palau i tota la plana de l'Empordà als meus peus; al fons els cims nevats del Pirineu entre els quals destaca el Canigó. Llàstima de la calima. Si hagués bufat la tramuntana la panoràmica seria encara més espectacular. Pujo i baixo. Un trenca-cames. On no hi toca el sol hi ha zones humides perilloses. Molt de compte que em podria estimbar. Per fi, trinxat i deshidratat, atenyo les ruïnes del castell de Sant Salvador. 670 metres. He fet el cim. És la segona vegada que hi pujo. Aquest podria ser el Montsalvat del Sant Greal. Medito.

Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida.

(Joan Brossa)

El meu objectiu és aconseguir viure sense objectius. O dit en positiu: viure el present plenament, oblidant el passat i despreocupant-me del futur. Hic et nunc. Conscient de l'instant. Els objectius són una quimera. Si et planteges una meta t'estàs projectant cap al futur, és a dir, estàs ajornant el gaudi, perdent el present, que és l'únic que tens. Ni objectius ni metes ni projectes ni plans. Això és la pastanaga per a l'ase. A qui necessites demostrar res? Tan poca autoestima tens? Ho fas per a tu o per als altres? De què o de qui depèn la teva felicitat?

No vull fer res que no faci. No vull tenir res que no tingui. No vull ser res que no sigui. Així ho faré tot i ho tindré tot i ho seré tot. Fluir. Respirar. Caminar. Estimar. Viure.

Sant Onofre

Només necessito mitja hora per a pujar a Sant Onofre des de Palau. Camino de pressa i no m'aturo. Ho faig sobretot els dies que el vent no és gaire fort. Com avui. L'atmosfera és neta i polida. Deixo que la vista s'escampi arreu, incapaç d'abastar la panoràmica des dels Pirineus fins al mar. Cada dia que passa sóc més conscient d'haver trobat el meu lloc en el món. M'hi sento molt a gust, aquí. M'assec sota la surera a recer del vent. La blancor de la paret de l'ermita m'enlluerna. Miro el blau de la badia i sento que la perfecció existeix. El vent no parla tota l'estona. Hi ha moments que calla i puc escoltar els ocells. Després torna a enraonar sacsejant les fulles dels arbres. Cada arbre parla un dialecte diferent. No he pujat a meditar. No em cal meditar. Meditar és cercar alguna cosa i ja fa dies que no cerco res. El cos és savi, la natura és sàvia. La resta són hipòtesis i paraules que decoren la nostra estúpida ignorància. Micos superbs. El vent insisteix. El sol m'acarona. Des d'aquí dalt tot és tan minúscul i relatiu que comprenc la dèria dels ermitans. Onofre és amic meu. Parlem de la vida i dels déus. El sant i el vent m'alliçonen. Deixo de ser jo. Em fonc amb l'horitzó, amb el vent, amb el mar... Sense paraules.

T-71

Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll, un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc.

La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat (cimarrón, feral, runaway, maroon, vogelfrei) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau, Unabomber, et tutti quanti.

Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament amb el sistema establert (on el que predomina és la corrupció), tot recuperant la innocència edènica del bon salvatge. Vam ser expulsats del paradís, però l'enyorança d'aquest paradís no ens abandona mai.

A la pàgina 63 el mossèn del poble ho expressa molt bé:

No confiïs que baixi pel seu compte. Com més temps passi allà dalt, pitjor. Es tornarà fer, igual que les cabres que se separen del ramat s'assalvatgen. Has vist mai que una cabra assalvatjada torni voluntàriament al corral?

Ell ja porta sis mesos assilvestrat a la casa de Terradets i amenaça amb continuar. Cada cop que baixa a la ciutat se sent més estranger i més estrany. Potser sí, que s'està tornant un "salvatge". ¿Té raó el rector quan diu que no hi ha marxa enrere?

Llegeix tota la sèrie T

T-58

Com en els anys de la seva infantesa i adolescència a la ciutat de les cigonyes, la boira torna a ser l'embolcall dels dies freds. Amb sort, acostuma a esvair-se pels volts del migdia i, si la sort és absoluta com avui, pot veure amb claredat els cims nevats dels Pirineus.

Aquest matí ha visitat el mercat setmanal de Tremp. Té poques parades (roba, sabates, fruita i verdura, planter). Ocupa la Plaça Catalunya i tot el carrer Lleida. Ha comprat tres parells de mitjons de llana, moniatos, pomes, mandarines, plàtans i bròquil. Ha de menjar una mica més perquè aviat no tindrà sinó la pell i l'os. Ahir es va pesar i, estupefacte, va descobrir que, per primera vegada després de molts anys, havia baixat dels 80 kg. La bàscula assenyalava 79,6. Recorda sense gens de nostàlgia l'època de petit burgès en la qual havia arribat a pesar-ne 100. Alguns cínics ho anomenen "la corba de la felicitat", però us asseguro que, de feliç, ho era ben poc, aleshores. ¿Com pot ser feliç algú la panxa del qual no li permet de veure's la titola o el xut (cony en pallarès)? Els ventrelluts són poc atractius per a les femelles, i viceversa; sense esmentar els estralls per a la salut que la sobreabundància de reserves sebàcies acostuma a provocar.

La Biblioteca Pública Maria Barbal es troba a la mateixa plaça que el mercat. L'altre dia es va posar d'acord amb la directora per tal de fer una donació de llibres. Avui n'ha portat quatre: Darrer poema, L'oracle imminent, Catosfera Ciberdietaris 04-05-06 i La catosfera literària. Són els que tenia a mà. Fa dos anys va fer la donació de cinc volums a la Biblioteca Pública de Lleida. Com que ara resideix al Pallars (tot i que encara no hagi aconseguit empadronar-se a Llimiana) potser els posaran en el fons local.

L'hort segueix el seu curs amb gansoneria. Faves i pèsols han fullat. Fa quatre setmanes que va plantar les llavors. Hi ha instal·lat un plàstic per a protegir-lo de les glaçades. La temperatura nocturna frega els 5 graus.

Llegeix tota la sèrie T

T-44

De bon matí li han descarregat 1.180 kg. de llenya d'alzina davant de casa. L'ha pagat a 12 cèntims el kg. Ha estat dues hores traslladant els troncs, la meitat al garatge i l'altra meitat sota el porxo que té a la terrassa. El problema d'aquesta segona ubicació és que cal pujar els 28 esglaons de l'escala amb el cabàs carregat. Una feina feixuga. L'avantatge és que tindrà la llenya més a mà, només li caldrà obrir la porta. S'ha fotut una bona suada i ha quedat ben esllomat. Els braços s'han endut la pitjor part. Però no hi ha res que no es pugui arreglar amb una dutxa d'aigua calenta, un bon dinar i una migdiada. A partir d'ara cremarà llenya de qualitat. La fusta que tenia era sobretot pi i roure, que es consumeix de seguida. A voltes plovisquejava. La bromallada no ha escampat. La boira s'arrapava a les valls mentre els cims pirinencs sobresortien altívols i emblanquinats. La pregunta del milió és quant de temps durarà una tona de llenya. És el primer hivern i no ho pot saber. Duri el que duri, de ben segur que li sortirà més ecònomic que l'electricitat, el gas o el gasoil. Mentre traginava la llenya ha arribat el carter amb una factura d'Endesa. Aquest darrer mes ha reduït dues terceres parts el consum de kWh. La llenya s'ha de cercar, tallar i carregar, però ben mirat també t'estalvies la quota del gimnàs.

Llegeix tota la sèrie T

T-19

No plou. Les fulles dels roures i dels boixos s'embruneixen. Les nits són més llargues i més fresques. Després d'uns dies a l'altra banda del Pirineu ha tornat al seu recés davant el llac. La visió del Canigó i la serena bellesa del Conflent l'han reconciliat amb si mateix. Continuarà escrivint. Hi ha un llarg camí per recórrer. No hi ha pressa. Els companys de viatge vénen i van. Al capdavall sap que està sol, que sempre ho ha estat. L'amor és un miratge.

Llegeix tota la sèrie T

T-15

Ruta dels castells de frontera amb la moto. Primer el de Sant Gervàs, situat una mica més amunt de Sant Miquel de la Vall. Està molt malmès. Després, passant per Sant Salvador de Toló (han reparat la carretera i és pura grava, quin perill), el motorista ha fet cap al castell de Llordà. El seu habitant més il·lustre, Arnau Mir de Tost, mil anys enrere va lluitar per a reconquerir el Montsec el qual estava en mans sarraïnes. Més avall d'Isona s'ha desviat a la dreta per a veure els estanys de Basturs, d'origen càrstic com els de Montcortès i de Banyoles. Aigua transparent plena de carpes de totes mides. El vent sacseja les branques i els muricecs comencen a volar. La nit no s'apressa. La superfície esmaltada del llac contrasta amb la fosca silueta dels cims pirinencs. Passa el tren de les 21:47 per l'estació de Cellers-Llimiana. ¿Les sensacions són més importants que els sentiments? ¿Què hauria de prevaler perquè la felicitat fos possible?

Llegeix tota la sèrie T

T-6

A les sis del matí ja clarejava. Bufava un vent frescal que desvetllava les branques ensopides dels roures. Si ahir parlàvem d'ocells, avui parlarem de peixos. Les dues truites de la fotografia han estat pescades a Barruera pel veí, que és un militar jubilat amb tots els ets i uts dels militars, però de bon cor i campechano. Si no has fet la mili costa molt entendre el tarannà i l'univers d'aquesta gent uniformada. L'home té la casa plena d'armes, les col·lecciona, i se sent orgullós mostrant-les. El veí, ple d'il·lusió, li ha portat les dues truites del país acabades de pescar, netes, amb la pell brillant plena de puntets foscos i taronges, i la memòria ha reculat fins a la infantesa, quan son pare, també pescador, el portava amunt i avall pels rius del Pirineu. No ha gosat dir-li que era vegetarià i ha agraït el regal amb un somriure sincer. De vegades cal fer excepcions. Una cosa és ser vegetarià i una altra practicar el fonamentalisme talibà i dogmàtic. Ha sopat truita de riu a la planxa acompanyada de mongetes verdes collides a l'hort que son pare conrea a Alpicat. Cantaven els àngels.

Llegeix tota la sèrie T

Del Sant Maurici al Llebreta

El nostre pare ens va ensenyar a estimar la muntanya. Pescador i boletaire, de petits ens portava amunt i avall pels Pirineus. Ara que té 72 anys l'hem portat nosaltres. Els tres fills mascles (Toni, Robert i Eduard) hem organitzat una excursió aquest cap de setmana per a poder acomplir una de les seves il·lusions: fer el Portarró d'Espot. S'hi ha afegit el Xavi, fill de ma germana Montse, que té 20 anys i fa dos metres d'alt. Tres generacions d'Ibanyes, sense dones, hem passat dos dies en el cor del Pirineu català.

Dissabte vam fer la travessa des de la Vall d'Espot fins a la Vall de Boí. De nit la lluna havia fet el ple i el dia va ser esplèndid, sense núvols, perfecte. Vam caminar i vam gaudir del paisatge majestuós del parc nacional d'Aigüestortes. Encabat vam passar el nou túnel de Viella, el port de la Bonaigua en obres, i vam sopar al restaurant Lo Pigal (Casa Kiko) de Llessuí: Si Ceres et Bacus fugiunt, Venus non venit. Menú: entrants de la casa (paté, allioli de codony, xolís i formatge d'ovella), un filet de vedella sublim, un Filiberto de postre (iogurt d'ovella, gelat de nata i grosella), un magnum Marqués de Vargas 2001. Visiteu-lo si podeu. Val la pena.

Aquí us deixo algunes fotos i un vídeo...

Més fotos aquí