CR19

Intento recordar quan va començar el meu nomadisme... Potser quan vaig marxar a Pamplona amb 18 anys, o abans, quan em perdia caminant pels camps de l’horta lleidatana i tornava a casa en fer-se fosc... L’adolescència era una dèria per fugir del guirigall de la família nombrosa embotida en un pis del carrer Saturn. Fugides físiques i espirituals, a través de la parròquia de Sant Pau, i després amb l’Opus... Sempre a l’encalç de nous horitzons. Se’m quedava petita la ciutat provinciana, el barri de la Mariola, aquella troupe de germans mocosos i aquella escola religiosa amb companys de l’equip de bàsquet amb els quals guanyàvem tots els partits. Ho recordo amb melangia. 

Mai no en vaig tenir prou. Mai. He viscut a Lleida, Pamplona, Barcelona, Montornès, Vallromanes, Ripollet, Mollet, Terradets, Roses, Palau Saverdera, Alpicat, Llançà... Sense comptar els països que m’han acollit més temps: Xile, i últimament Brasil. Fins ara n’he visitat 45. I segueixo.

Lleida

Les bruixes del carrer La Palma s’afanyen a tirar les cartes. Som dimarts 13 i no val a badar. No tinc paper, no fumo. El sol vol sortir tímidament. La ciutat llunyana de la infantesa em reconeix quan passo pel seus carrers antics i costeruts. Vinc de molt lluny, de l’altra banda del món. No tinc pressa. Em cal un dia de descans. Un i prou. La truita de calçots de la mare. Les aumelles torrades del pare. El caliu de l’abraçada. Fill, t’has aprimat. La família és un gran invent, però si vols ser tu mateix te n’has de saber allunyar. El meu únic orgull és ser autosuficient. 

Les bruixes del carrer La Palma (també hi ha bagasses que fan la competència a les del carrer Cavallers) s’afanyen a vendre espelmes i encensos. La ciutat del Segre no ha canviat tant. Qui no fa cara de pagès fa cara de jueu. Encara queden estelades als balcons. Sudaques i negritos amb la mirada perduda. Encara em surt el brasiler quan parlo... Tudo bem? 

Les bruixes del carrer La Palma s’afanyen a esbrinar els secrets dels clients. No, no penso confessar-vos els meus pecats. Sóc innocent com un nadó acabat de néixer. Si vaig sobreviure a les mulates baianes, és que sóc omnipotent i immortal. Els déus m’envegen. No, no penso confessar. 

Lleida és l’arrel entre la boira, aquell bressol fred... 

El carrer de l’Ereta ja no existeix. Aquí va néixer mon pare.

Les riallades de les bruixes em glacen el cor. 

Anem. 

Som instruments

Visc en present (com tu, com tothom). M'aturo i m'assec en un banc qualsevol d'una plaça qualsevol d'una ciutat qualsevol d'un país qualsevol d'un planeta qualsevol d'una galàxia qualsevol... per a sentir els batecs del cor i el vaivé de la respiració. Tot és rítmic: sístole i diàstole, inspiració i expiració. No cal res més. La gent camina amunt i avall. Els cotxes acceleren i frenen. Les fulles cauen. Els ocells piulen. Els núvols s'esfilagarsen. En tinc prou amb aquest instant. La mirada es mira a si mateixa. Tot existeix en un punt (ara i aquí), des del nen que diu “mama” fins a l'estrella més llunyana. Visc en present (com tu, com tothom). Un raig de sol enllustra l'estàtua d'un home que toca el violoncel. Déu fa música amb nosaltres. Som instruments.

Vivo en presente (como tú, como todos). Me paro y me siento en un banco cualquiera de una plaza cualquiera de una ciudad cualquiera de un país cualquiera de un planeta cualquiera de una galaxia cualquiera... para escuchar los latidos del corazón y el vaivén de la respiración. Todo es rítmico: sístole y diástole, inspiración y expiración. No hace falta nada más. La gente camina arriba y abajo. Los coches aceleran y frenan. Las hojas caen. Los pájaros trinan. Las nubes se deshilachan. Me basta con este instante. La mirada se mira a sí misma. Todo existe en un punto (aquí y ahora), desde el niño que dice “mamá” hasta la estrella más lejana. Vivo en presente (como tú, como todos). Un rayo de sol abrillanta la estatua de un hombre que toca el violoncelo. Dios hace música con nosotros. Somos instrumentos. 

I live in present (like you, like everyone). I stop and sit on any bench of any square of any city of any country of any planet of any galaxy... to hear the heartbeat and to feel the breathing sway. Everything is rhythmic: systole and diastole, inspiration and expiration. I do not need anything else. People walk up and down. The cars accelerate and brake. The leaves are falling. The birds are chirping. The clouds are fraying. I have enough with this moment. The look is looking itself. Everything exists in a point (here and now), from the child saying "mom" to the farthest star. I live in present (like you, like everyone). A ray of sun shines an statue of a man playing the cello. God makes music with us. We are instruments.

#ODA2014

Ni que impossible fossis, els fills t'hem escollit 

Armand Obiols, Oda a Catalunya 

Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
Del Canigó als arrossars de l'Ebre,
De l'arcana Vall d'Aran a tot arreu,
Del llogaret a la urbanita febre.

(Màrius escriu cançons d'amor a Mahalta,
 Xènius la Lídia de Cadaqués empaita)

L'afecte més sagrat ix a Montserrat,
Sens oblidar la pau de Poblet i de Núria;
Dòlmens i menhirs de gaudiniana fúria
Atenyen el cel al bell mig de la ciutat.

(Fills d'una augusta esperança,
Fets de boira i tramuntana)

Arrelats a la terra amb consistència,
Bastim castells d'arquitectura humana,
Units de mans fem via i fem rotllana,
Tres-cents anys de greuges i paciència.

(On ets, Espanya, que no et veig?
Lo teu present és ruïna)

No hem nascut per acatar lleis ponentines,
Ni fem mutis quan ens volen engabiats;
No oblidem la sang dels avantpassats
Que anhelaren quimeres gegantines.

(Catalonia is not Spain, 
Freedom for Catalonia!)

Abecedaris nous haurem d'escriure,
Alliberats del passat per a encetar el camí,
Amb la certesa que som dignes de viure
El somni més gran que pot tenir un país.

(Alba naixent d'estrelles coronada;
Segueu arran, que la palla va cara)

L'estel encès ens guia firmament enllà
On Ítaca roman com una pàtria antiga;
La por no prevaldrà, que l'horitzó llunyà
S'acosta a poc a poc amb passa decidida.

(Som i serem per voluntat
Artífexs de la nostra identitat)

Pagesos i menestrals, burgesos i masovers,
Pubilles i hereus, turistes i testaferros,
Estàtues humanes, nouvinguts sense papers,
Carteristes, okupes, iaioflautes i gamberros.

(Ja ho va dir Francesc Pujols: un dia
Anirem pel món i ho tindrem tot pagat)

Planians i dalinians, culés i pericos,
De la ceba i empeltats, conversos i micos;
Setze jutges i un sarpat de policies
Desnonaren un cau de morosos suïcides.

(Són molts anys plens d'afanys i s'ha demostrat
Que mai ningú no ens podrà tòrcer)

Caganers i pixapins, diputats i tertulians,
Si l'encerto l'endevino, no val a badar:
“És una cosa que té ales i no pot volar”
I no és pas una gallina.

(Què se n'ha fet de l'anarquia?
Qui ens esborrarà la poesia?)

Temps era temps, abans dels romans,
De les pedres fèiem pans i coques de recapte.
Ens volen llevar la llengua i l'ànima si poguessin,
La nissaga dels botxins, el jou i les fletxes.

(Què volen aquesta gent? Veles i vents,
Toquem el dos i barca nova)

Deutocràcia, misèria, anestèsia col·lectiva.
La banca que ens escanya sempre guanya.
La revolta està servida: la bossa o la vida.
Visca la utopia de la terra de Cucanya!

(Quants màrtirs més reclama l'or de la senyera?
Quan caducarà la patètica incertesa?)

Ara és l'hora d'estar alerta no fos cas
Que amb la consulta ens cardin una multa
Per alta sedició in-cons-ti-tu-cio-nal.

#novullpagar #republicacatalana

(Ja ho va dir Pau Casals: els ocells, quan són al cel,
Van cantant peace, peace, peace)

Català a l'atac, s'ha acabat el bròquil.
Anys i panys de desfetes fent el tòtil.
Ja va sent hora de posar-se dempeus
Amb l'auxili dels àngels i dels déus
Per resoldre l'enigma de la història.
L'únic camí que val és la victòria.

Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
De Berenguer de Cruïlles a Lluís Companys.

(L'hora és greu i gloriosa, cal que
Ressusciti la veu escumosa)

Que la rauxa ens acompanyi,
Que el seny no ens abandoni,
Que el cor porti ferm el timó,
Que la mar no s'esvaloti.

 #Sí volem #Sí podem 

Catalans de bona fe,
Visca la Llibertat!

Les roses ressorgiran 
en la nit estelada de somnis 

Carles Fages de Climent, Colofó 

NB: #ODA2014 està inspirada en La Pàtria d'Aribau, Oda a Barcelona de Verdaguer, Oda a Espanya de Maragall, Oda a Catalunya d'Obiols, Oda a Catalunya des dels tròpics de Bartra, els Segadors, el Virolai i l'himne del Barça. Per citar-ne els més rellevants. Hi ha manlleus i paràfrasis (paraules, versos, idees) d'aquestes obres, a més de dites, refranys, cançons i altres picades d'ullet. Valgui aquesta nota per evitar malentesos. La resposta de l'endevinalla és la darrera paraula del text.

 #larevoltadelsestels

Reixos

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats, que quedin les branques nues, les més fortes, aquelles que fruitaran. Camino vora els canyars esgrogueïts d'Alpicat amb la companyia de les tórtores i les garces. Torna a baixar aigua pel canal. La gent fa la sobretaula, mengen torrons i beuen cava. Els Reixos els han portat regals. El meu regal és aquest sol que llueix primaveral, la silueta de la Seo allà baix, amb el campanar acabat de restaurar, les passes que em porten sempre endavant. El meu regal són aquests versos fets per a tu. 

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. Hi ha un conill que travessa el camí i em mira abans d'amagar-se. Sóc tot el que no sóc. Tinc tot el que no tinc. Faig tot el que no faig. Sense ser, sense tenir, sense fer, abraço l'univers sencer i em desprenc del passat. Aquí, així, ara mateix, mentre el pagès llaura i rellaura el camp amb el tractor verd. 

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats en el pic d'aquest hivern primaveral. Purifico les cendres, glorifico les pedres, idolatro el vol dels ocells que s'allunyen cel enllà i el color de la terra llaurada que fa olor d'eternitat. No hem vingut a deixar petjades ni hem vingut a fer nusos. Estimo més les veles que les àncores. Ales són les paraules o no són res. L'aigua flueix, canta el gall. 

 Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. 

Videopoesia

Encís

Primera posta de sol a la terrassa de la nova casa empordanesa. La banda sonora dels ocells. La mar que s'endevina propera. Oliveres pertot. Tinc veïns francesos i alemanys. La urbanització és plena de gats. Estic ben magolat. Si no en va haver prou amb la mudança, ahir vam fer cap a l'Aplec del Cargol. Massa emocions. Massa quilòmetres. Aquesta serà la primera nit que dormo aquí. Sempre és una cosa seriosa, això de canviar de matalàs. Les capses omplen el menjador. Les aniré obrint a poc a poc. Quan acabi d'endreçar l'interior, em posaré a treballar al jardí i prepararé l'hort. Hi ha espai suficient rere la casa. Avui començo una nova etapa:

Dins de cada començament hi ha un encís que ens protegeix i ens ajuda a viure

L'encís dels teus petons.

Per fi la mar

Sabia que, tard o d'hora, arribaria la mar. Sempre ho he sabut. Era inevitable. Nascut terra endins, on el sol es pon, després de tot un seguit de periples i de viure el darrer any al Montsec, per fi faré cap a l'extrem més oriental del país, on el sol reneix cada albada. Propera destinació: Cap de Creus, badia de Roses, Alt Empordà. 

Canviaré l'horitzó de les muntanyes nevades i del llac per l'horitzó dels dos blaus. Mare Nostrum. Si ara miro cap al nord, aviat miraré cap al sud. Sense horitzó no puc viure. Escullo les cases en funció del que es pot contemplar des d'elles. L'interior és relatiu. Només demano que, quan aixequi els ulls de la pantalla de l'ordinador, la mirada se'm perdi a l'entrellum...  

Per fi la mar. El somni. L'onada que amoroseix mon cor. Perquè el cor té una brúixola que no s'equivoca mai. S'havia fet tan intensa la nostàlgia que, malgrat la bellesa isolada de la Vall de Barcedana, ha pogut més l'impuls cap a l'origen, cales i algues, sirenes i gavines, camins de ronda i aiguamolls. 

Per fi la mar. I tu. I la certesa de ser qui sóc. Tal vegada erràtic, tal vegada lleuger, tal vegada perdut. Com els núvols blanquíssims que passen de llarg. Com el futur. 

Ens veiem a Roses
Dietari de Terradets

T-93

De vegades baixa a la ciutat. Per a un mussol no és fàcil trobar excuses que l'empenyin cap a la vida social. Una d'aquestes excuses és la poesia. Fa un parell d'anys va conèixer els Adictos al verso, una colla d'aficionats que s'apleguen per a recitar els seus poemes en el pub Smiling Jack. Té mèrit escriure poesia en aquest món cada cop més impossible. El poeta és una illa que sura enmig de l'oceà. Quan totes les coses sotsobren, ens queden les paraules-salvavides. 

El vent bufa amb força. La temperatura és freda, però sense arribar a les hiperbòliques previsions amb les quals ens ha alarmat la histèria mediàtica. Que nevi una mica i estiguem sota zero és quelcom absolutament normal al mes de febrer. Aquest protagonisme del temps resulta molt sospitós. Hi ha altres notícies més alarmants que passen desapercebudes. Per exemple l'atur, que no para de créixer; o la impunitat dels polítics i dels banquers, els quals han arruïnat el país amb la seva pèssima gestió (ells en són els responsables i ells ho han de pagar, no nosaltres); o la dubtosa eficàcia de la justícia (que està demostrat que no és igual per a tothom); etcètera... 

Mentre parlem de l'oratge i del futbol, mentre ens resignem a ser subjectes passius d'uns esdeveniments que se'ns escapen, alguns espavilats continuen jugant a la ruleta russa amb el nostre futur i el dels nostres fills. ¿A què es dediquen els més de 5 milions d'aturats, què pensen fer, per què no reaccionen d'una puta vegada? ¿O és que encara no hi ha motius suficients per a la revolta? ¿Què se n'ha fet dels "indignats"?

Ell s'ho pregunta cada dia. Potser ha arribat l'hora de la veritat.

Llegeix tota la sèrie T

T-58

Com en els anys de la seva infantesa i adolescència a la ciutat de les cigonyes, la boira torna a ser l'embolcall dels dies freds. Amb sort, acostuma a esvair-se pels volts del migdia i, si la sort és absoluta com avui, pot veure amb claredat els cims nevats dels Pirineus.

Aquest matí ha visitat el mercat setmanal de Tremp. Té poques parades (roba, sabates, fruita i verdura, planter). Ocupa la Plaça Catalunya i tot el carrer Lleida. Ha comprat tres parells de mitjons de llana, moniatos, pomes, mandarines, plàtans i bròquil. Ha de menjar una mica més perquè aviat no tindrà sinó la pell i l'os. Ahir es va pesar i, estupefacte, va descobrir que, per primera vegada després de molts anys, havia baixat dels 80 kg. La bàscula assenyalava 79,6. Recorda sense gens de nostàlgia l'època de petit burgès en la qual havia arribat a pesar-ne 100. Alguns cínics ho anomenen "la corba de la felicitat", però us asseguro que, de feliç, ho era ben poc, aleshores. ¿Com pot ser feliç algú la panxa del qual no li permet de veure's la titola o el xut (cony en pallarès)? Els ventrelluts són poc atractius per a les femelles, i viceversa; sense esmentar els estralls per a la salut que la sobreabundància de reserves sebàcies acostuma a provocar.

La Biblioteca Pública Maria Barbal es troba a la mateixa plaça que el mercat. L'altre dia es va posar d'acord amb la directora per tal de fer una donació de llibres. Avui n'ha portat quatre: Darrer poema, L'oracle imminent, Catosfera Ciberdietaris 04-05-06 i La catosfera literària. Són els que tenia a mà. Fa dos anys va fer la donació de cinc volums a la Biblioteca Pública de Lleida. Com que ara resideix al Pallars (tot i que encara no hagi aconseguit empadronar-se a Llimiana) potser els posaran en el fons local.

L'hort segueix el seu curs amb gansoneria. Faves i pèsols han fullat. Fa quatre setmanes que va plantar les llavors. Hi ha instal·lat un plàstic per a protegir-lo de les glaçades. La temperatura nocturna frega els 5 graus.

Llegeix tota la sèrie T

T-47

No hi ha res com el treball físic per a espantar els dimonis de la ment. Suar és purificador. Entre altres coses, aquest matí ha recollit llenya menuda al bosc i ha fet d'electricista. Havent dinat s'ha posat a estudiar anglès. Està cursant Upper-Intermediate a l'EOI. Divendres li fan un test sobre el llibre de lectura: Man from the South and Other Stories, de Roald Dahl. Han començat a grillar les llavors dels raves que va plantar fa una setmana. Ha sopat truita d'espinacs. Davant el foc, recorda com era la seva vida a l'apartament de Lleida. Confinada i avorrida. Per exigències del guió s'hi va estar dos anys. Quan va poder, es va emboscar. El canvi li prova, encara que no s'acabi la feina. És més fàcil adormir-se si estàs cansat.

Llegeix tota la sèrie T

T-27

L'anoguer ha fet només una anou. L'ha collida quan l'embolcall verd s'ha esberlat. Ha trencat la closca amb una pedra i ha menjat el fruit, tendre i pur, una mica amargant. Sempre li ha fet gràcia la similitud que tenen els lòbuls de la llavor de l'anou amb el nostre cervell. Les anous formen part de la seva dieta diària, com els dàtils, les pomes, el pol·len, la lecitina, el te verd i la mel. Ha de tenir molta cura del que menja si vol controlar la seva hipertrigliceridèmia idiopàtica. L'anoguer encara és jove. Anys tindrà per a produir anous a cabassos. Amb anous verdes fan a prop d'aquí la ratafia dels raiers, l'aigua de nodes de la Val d'Aran. El dos rius que travessen la serralada del Montsec s'anomenen Noguera, pallaresa i ribagorçana.

L'estiu no vol acomiadar-se. Avui és Sant Miquel, patró de Lleida. Ara que ja no hi viu sembla que la ciutat de les cigonyes sigui encara més bella, sobretot de nit. Ahir la va revisitar. Riu avall i riu amunt, del Pallars al Segrià passant per la Noguera, que també és el nom d'una comarca. Fruits, rius, territoris físics que nodreixen i fecunden la gleva de l'ànima.

Llegeix tota la sèrie T

Dues dones diuen

Un dia, prenent un mojito, li vaig dir a la Maribel que s'havia de plantejar seriosament la possibilitat de publicar els seus poemes. Ella, amb la discreció i humilitat que la caracteritzen, no ho veia gaire clar. Des del primer dia que la vaig sentir recitar al Smiling Jack sabia que aquells versos tenien força i qualitat. Avui podem congratular-nos perquè la idea s'ha acabat materialitzant. La Maribel Mir (Carlota) i la Beatriu C. Durany han parit un llibre a quatre mans i a dues llengües. Poetesses de veritat. Us les recomano.

Aquest vespre a les 20:30 presenten el poemari

al pub The City Arms de la ciutat de Lleida.
Els addictes al vers no hi podem faltar.

34PDCYYNGVCQ

T-20

Aquesta nit de pleniluni els senglars han fet molta fressa. Els seus grunys i els esgarips intermitents de l'òliba l'han acompanyat fins que la son l'ha enxampat escrivint les últimes línies del capítol 12è de la novel·la. Després de dinar ha enllestit un nou poemari tot aplegant 34 textos escrits entre els anys 2006 i 2011 a Vallromanes, Lleida i Llimiana. L'ha titulat L'adveniment del silenci. Ha fet les còpies a la impremta Tarragona de Tremp, on també li han enquadernat els exemplars i, a continuació, ha anat a Correus per tal d'enviar-los a un premi. Ell ho anomena "la loteria". És un joc d'atzar com un altre. La petita inversió pot convertir-se en més diners i en un llibre publicat. O no. Mai no se sap. Depèn de molts factors que ell ja no controla, com tampoc no controla la inspiració la qual el fa mantenir-se despert fins a la matinada amb la banda sonora dels senglars i de l'òliba, sota un firmament ple d'estrelles, tan nítides que les paraules que escriu li semblen ridícules ombres inútils. Però cadascú es distreu com bonament pot i cal reconèixer que la literatura no és una mala companya de viatge.

Llegeix tota la sèrie T

Núvols i cireres

De vegades no és fàcil saber quan has d'acomiadar-te d'un lloc o d'una persona. Sovint la rutina, la comoditat o la por pesen més que l'esperit d'aventura que t'empeny devers noves dimensions en el camí del progrés personal.

Hom sol arguir allò tan suat del Better the devil you know than the devil you don't. Però jo discrepo. Estic més d'acord amb el poema d'Hermann Hesse:

Es muss das Herz bei jedem Lebensrufe bereit zum Abschied sein und Neubeginne... Nur wer bereit zu Aufbruch ist und Reise, mag lähmender Gewöhnung sich entraffen.

La vida està feta d'etapes, de portes que s'obren i que es tanquen, d'esglaons que ens condueixen cap endavant i cap amunt. Tot acabament és un nou principi. No és bo aferrar-se ni encadenar-se si el que volem és créixer. Som pelegrins, viatgers que avancem amb la motxilla cada cop més buida de coses materials.

Tanmateix reconec que trobaré a faltar aquest apartament que m'ha acollit durant els darrers 20 mesos. M'havia acostumat a la seva llum i al seu horitzó.

Dieta (1)

Poques coses hi ha tan importants a la vida com l'alimentació. Som el que mengem. Una cosa és menjar i una altra alimentar-se. Ja fa anys que em preocupo d'aquesta qüestió, experimentant amb el meu propi cos, arribant a conclusions que ara voldria compartir amb vosaltres.

D'antuvi us diré que sóc vegetarià, però el meu veganisme no és fanàtic ni absolutista, vull dir que puc fer excepcions de tant en tant, com ara davant un bon pernil, uns cargols a la llauna o un peix fresc. No menjo carn, i els ous els tasto molt esporàdicament, sovint en forma de truita. Llet de vaca no n'he begut mai, ni quan era petit. M'estimo més un suc de taronja natural o una beguda de soja. Els formatges, en canvi, m'encanten.

La clau està en reduir la quantitat i augmentar la qualitat d'allò que mengem. Aquesta seria una premissa bàsica. Entraré en detalls més endavant. Avui us deixo els tres últims descobriments dietètics que he fet...

Especialitat a base de soia biològica, bífidus i mirtils. (El de cireres és una passada). Estan fets amb aigua d'una deu de la Bretanya francesa que brolla a 100 metres de profunditat. Simplement espectaculars. De la casa Sojade (Triballat)

Suc de raïm negre d'agricultura ecològica. El millor que he provat. De la casa Höllinger.


Beguda de soia amb canyella i llimona. Agricultura ecològica. Per sortir del típic gust de la soia. De la casa NaturGreen.

NB: Punxa les imatges per ampliar la informació sobre cada producte. Els trobaràs a la botiga Marsan de Lleida (Avinguda Blondel, 76). No cobro per fer publicitat dels productes o establiments que esmento.

Dieta (2)

Equidistància

Després d'un dia sufocant encauat a casa amb les persianes abaixades, surto a passejar vora el riu. Fa una mica d'aire. Respiro a fons. Camino a poc a poc amb les mans a les butxaques. Estic massa tranquil, ple d'una pau inusitada. Miro i remiro la Seu. M'agrada més de nit que de dia. Arribo fins als Camps Elisis i giro cua. No tinc pressa per tornar a casa.

Escric aquestes lletres a la terrassa. Els veïns tenen convidats a sopar. Fan xivarri. Acaben d'obrir una ampolla de cava.

M'envies un sms. Dius que sóc la teva droga, que tens mono de mi.

L'aire ha esdevingut vent, un bàlsam deliciós que remou les branques assedegades dels arbres. La lluna, altívola, decreix.

L'amor és una droga, però sovint la solitud és dolça com la mel. Trobar l'equidistància és el secret.

[Estic molt pendent de les notícies que arriben de Rapa Nui]

La glicina del River

A les envistes de la magnífica glicina del River, assegut en un banc davant la font de la Sirena, a redós dels magnoliers, mentre una colla de pàrvuls rep les explicacions de la seva mestra... Un indret perfecte per a encetar la lectura de Males companyies de Marc Cerdó...

Despullat de literatura

Matí plujós. M'he empadronat a Lleida. A veure si puc votar el 25-A. He enllestit un text per a Siqmunda. Fa setmanes que he perdut la fal·lera per escriure. És el que passa quan vius la vida amb plenitud, que les paraules destorben. Després de molts anys, aquest Sant Jordi no signaré llibres. De totes maneres, no fa gaire he publicat dos poemaris a Bubok: Mandala i Hanua Nua Mea. A més, tinc dues novel·les al calaix que publicaré qualsevol dia. Em trobo en una etapa d'assossec creatiu. La vida és molt més que literatura. Sortosament. És com si hagués perdut la fe en les paraules. Noto que se'm queden curtes, que no serveixen per a expressar el que visc. Suposo que es tracta d'una crisi temporal. Entrellum també se n'ha ressentit. La primavera s'ha vestit de pluja. Jo m'he despullat de literatura...

Sort

Dia intens. Em sento pletòric. La primavera i tu m'injecteu energia a dojo. Matí a Barcelona per a gravar l'entrevista de BTV. Temps ennuvolat i rúfol. L'hotel W és realment impressionant, per fora i per dins. A Lleida un sol esplèndid. He caminat dues hores riu avall. He pres el sol a terrassa. La posta d'avui ha estat discreta. Sóc un home amb sort.

veure entrevista

Còmplices de la primavera

Plou a Lleida. La pluja esbandeix els dies passats enllustrant-nos l'ànima. Llàgrimes, pluja, riu, mar... liqüefacció... liquiditat... aquesta blanesa... la tendresa més íntima de la teva abraçada... els sucs que regalimen... la suor que ens amara... Li pots dir "felicitat" si aquesta paraula fos capaç de condensar tanta bellesa, tanta intensitat, tanta veritat... Es queden massa curtes, les paraules. Plou a Lleida. Els nostres somriures il·luminen l'univers. Som còmplices de la primavera.