São Joaquim

850 km al sud de São Paulo i 450 al sud de Curitiba, sempre seguint la rodovia BR116, a 1.400 metres d’altitud, dins l’estat de Santa Catarina, es troba el municipi més fred del Brasil: São Joaquim, “cidade do frio e da neve” (l’hivern de 1991 es van enregistrar -10 C). Cosa insòlita per aquests verals tropicals. 

La regió també és coneguda per la producció de fruita (sobretot pomes) i de vi. La seva Igreja Matriz va ser totalment construïda amb pedra basàltica portada amb carros de bous. 

Curitiba avall, les araucàries (anomenades pinheiros) van prenent protagonisme. Es barregen amb altres espècies plantades per a obtenir fusta. El pinheiro més gran de la Serra Catarinense està dins una fazenda situada a 34 km d’aquí. Fa 9,20 metres de circumferència i 40 d’altura. 

Demà arribaré a la costa, després de travessar la Serra do Rio Rastro, on la carretera SC390 fa un descens vertiginós i espectacular. És la Trollstigen brasilera!

Val a dir que, per aquestes terres del sud brasiler, la pell blanca predomina sobre la fosca, just al contrari del que passava a l’estat de Bahia. Tot i que van ser els gautxos els primers pobladors d’aquesta zona, la immigració germànica posterior va deixar llavor abundosa. Brasil és tan gran que ho conté tot. Com dirien ells: la varietat és gostosa. 

Dreamless

Em llevo a trenc d'alba. Camino 20 km. Prenc el sol despullat. Menjo fruita. Bec te. Faig amics hippies. Toco la guitarra. Treballo fusta de deriva. Sóc un home a la deriva, a drifting man... 

(Parlo de mi perquè de la resta d'humans en sé ben poca cosa. Em costa comprendre per què viuen com viuen i per què fan el que fan.) 

Basteixo piles de pedres que duren el que dura la meva estabilitat emocional. Però, quan cauen, en torno a bastir de noves. El mar l'escolto més que el miro. La seva banda sonora m'embolcalla i m'inspira. Cada dia ho simplifico tot una mica més. Poc i bo millor que molt i mediocre. A l'hora de la posta agraeixo les hores viscudes i m'adormo sense somnis...          

 

Reixos

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats, que quedin les branques nues, les més fortes, aquelles que fruitaran. Camino vora els canyars esgrogueïts d'Alpicat amb la companyia de les tórtores i les garces. Torna a baixar aigua pel canal. La gent fa la sobretaula, mengen torrons i beuen cava. Els Reixos els han portat regals. El meu regal és aquest sol que llueix primaveral, la silueta de la Seo allà baix, amb el campanar acabat de restaurar, les passes que em porten sempre endavant. El meu regal són aquests versos fets per a tu. 

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. Hi ha un conill que travessa el camí i em mira abans d'amagar-se. Sóc tot el que no sóc. Tinc tot el que no tinc. Faig tot el que no faig. Sense ser, sense tenir, sense fer, abraço l'univers sencer i em desprenc del passat. Aquí, així, ara mateix, mentre el pagès llaura i rellaura el camp amb el tractor verd. 

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats en el pic d'aquest hivern primaveral. Purifico les cendres, glorifico les pedres, idolatro el vol dels ocells que s'allunyen cel enllà i el color de la terra llaurada que fa olor d'eternitat. No hem vingut a deixar petjades ni hem vingut a fer nusos. Estimo més les veles que les àncores. Ales són les paraules o no són res. L'aigua flueix, canta el gall. 

 Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. 

Videopoesia

La tardor té regust

La tardor té regust de cel dens, castanyes calentes, ocells que piulen encara, fulles grogues de glicina, nu sota el nòrdic, allargassant la mandra, tènue plovisqueig, mudança d'andròmines, passes tranquil·les pel rec de Sant Onofre, deures d'anglès, notes de gospel, projectes ambiciosos...

La tardor té regust de fruita madura, magrana que s'esberla, boira matinera, fum d'encens, vistes a l'horitzó (de la badia de Roses al cim del Canigó), i la calma que resta després de la batalla, i la pau de la vida sincera i sencera, arraulit a l'altra banda dels vidres, dòcil al destí que em regala un tresor de tendreses infinites...

Blau sobre blau

La lluna blava i la pluja certifiquen les acaballes de l'estiu, el meu primer estiu empordanès. El blaus omnipresents del mar i del cel l'endemà de la tramuntana. Els ceps carregats de raïm. Les figues que regalimen. 

Escric poemes mediocres amb un retolador de tinta lila. Parlen del paradís perdut, de la melodia del vent quan travessa les pinedes, de la nit que arriba i ens embolcalla de silenci. 

Mentrestant, en la distància, l'alzina centenària ens mira. Ella ho sap tot, de nosaltres. 

Figues

La figa és la meva segona fruita preferida després de la cirera. Ja fa dies que en tenia l'antull. A les botigues no se'n troben gaires i les que arriben estan malmeses, perquè la figa és una fruita delicada. La millor manera de menjar-se-les és in situ, agafades de l'arbre. Recordo les típiques figueres estalonades de Formentera. Recordo també la vella figuera de Sant Mateu. Quants records dolços i sucosos! No debades la capital de la comarca on ara visc es diu Figueres. 

He sortit a caminar entre els olivars amb l'esperança de rampinyar-ne alguna. No he tingut sort. Olives verdes moltes, i móres negres també, però figues ben poques. Tornant cap a la urbanització he vist unes quantes figueres joves situades rere una tanca dins el tros d'un veí. Es diu Diego, té un bé de déu d'hort i un gall que canta tot el sant dia. He entrat a saludar-lo amb la intenció d'aconseguir alguna figa amb el permís del seu propietari. L'home m'ha dit que enguany s'han fet malbé per culpa de la sequera. Només n'he pogut espigolar un sarpat de les més tardanes. L'antull ha passat avall.

El cel tapat. Les esquelles del ramat anuncien la mitja tarda. Mosques pesades. L'estiu s'acomiada de puntetes. Aquesta nit sopar i concert amb en Santi Balmes. Un luxe sibarític. Com les figues. Com tu.     

Quatre mesos

Quatre mesos són cent vint dies si fa no fa. El teu primer missatge em va arribar quan em trobava enllitat a l'habitació 467 de l'hospital barceloní on m'acabaven de practicar l'ablació d'una via accessòria del cor (síndrome de Wolff-Parkinson-White). A la Blackberry vaig llegir: "Veig que vius molt lluny, te n'has adonat?" Aleshores vivia a 300 km, al Pallars Jussà, en una casa de fusta davant el llac de Terradets, fent vida eremítica de llop estepari, blanc com la síndrome que el Dr. Berruezo em va guarir amb les seves mans prodigioses i l'ajuda inestimable de la tecnologia. Que déu el beneeixi. Et vaig respondre: "Lluny? El nostre país és petit (com cantava en Llach). L'Eix Transversal està en obres, però fa el servei... El problema no són les distàncies físiques, sinó les altres... Alguna pega més? ;)" Lo de la pega et va fer gràcia i vas voler saber més coses... L'endemà de sortir de l'hospital, amb el cor renovat, vaig travessar el país i em vaig plantar davant ca teva. La resta va ser molt fàcil: prunes, cireres, pomes... Sempre m'ha agradat la fruita. Fins i tot vam sortir a la tele explicant la nostra història. Quatre mesos són cent vint dies si fa no fa. No em canso de mirar el mar i els teus ulls. Gràcies per ser com ets i per ajudar-me a ser una mica millor cada dia. 

T-51

Després d'uns dies de pluja, el sol ha tornat a sortir. La cota de neu ha baixat. Els cims emblanquinats són cada cop més propers. Al matí ha caminat pels boscos que hi ha a l'altra banda de la via del tren, seguint la pista que puja des de l'estació fins al Pas de l'Arbocera. Encara no hi ha bolets, ni bons ni dolents. Tanmateix s'ha atipat de cireretes d'arboç. Diuen que, si en menges més del compte, aquests fruits emborratxen perquè contenen etanol, però ell no ha notat cap símptoma. L'arboç també té la seva mitologia. Es veu que espanta els maleficis i protegeix de tota desgràcia. El Manel de l'alberg li ha dit que si fa tres o quatre dies de sol com avui, plegarem rovellons. Tant de bo. A l'hora de dinar la temperatura fregava els 20 graus. La migdiada l'ha enxampat amb la mirada perduda més enllà del llac, on les muntanyes es vesteixen de núvies.

NB: Com una premonició, fa dos anys també menjava cireres d'arboç i mirava els cims nevats enllà del Montsec...

Llegeix tota la sèrie T

T-48

Ell pensa que si els grans de la magrana no tinguessin pinyol serien perfectes, però s'equivoca. Aquesta fruita tardorenca és tota una metàfora. Si la perdició d'Eva va ser una poma, la de Persèfone va ser una magrana. Hi ha un quadre de Dante Gabriel Rossetti titulat Proserpina on la deessa sosté una petita magrana a la mà esquerra...


El més curiós d'aquesta pintura és que el vermell de la fruita coincideix amb el vermell dels llavis i el blau dels ulls amb el blau del vestit. A banda de la magnífica cabellera negra, també crida l'atenció que li manca mig cos (si més no les cames), com si estigués soterrada de cintura cap avall. Rossetti volia representar així que la filla de Zeus i de Demèter havia de passar sis mesos al món dels vius i sis mesos a l'Hades.

La magrana no és una fruita fàcil. Per a poder menjar les seves llavors carnoses hem d'escarrassar-nos-hi. Primer cal travessar la pellofa coriàcia. Un cop esberlada, encara ens queden les cutícules groguenques i translúcides que protegeixen els grans. Per tant, no és aconsellable menjar-se-la de pressa i a mossades. Cal esgranar-la amb paciència i delicadesa, perquè si ho fem maldrestrament pot rebentar la polpa dels grans el suc dels quals, com si fos sang, produeix unes taques difícils de llevar.

Fruita dels morts o de la fertilitat, ell considera la magrana metafòricament femenina. No perquè sigui afrodisíaca, sinó perquè per assaborir-la a fons cal descloure-la a poc a poc, seguint un ritual precís, un adagio ple de detalls on, vel rere vel, tel rere tel, mai no s'acaba de descobrir del tot el darrer pinyol, l'última veritat.

Llegeix tota la sèrie T

T-27

L'anoguer ha fet només una anou. L'ha collida quan l'embolcall verd s'ha esberlat. Ha trencat la closca amb una pedra i ha menjat el fruit, tendre i pur, una mica amargant. Sempre li ha fet gràcia la similitud que tenen els lòbuls de la llavor de l'anou amb el nostre cervell. Les anous formen part de la seva dieta diària, com els dàtils, les pomes, el pol·len, la lecitina, el te verd i la mel. Ha de tenir molta cura del que menja si vol controlar la seva hipertrigliceridèmia idiopàtica. L'anoguer encara és jove. Anys tindrà per a produir anous a cabassos. Amb anous verdes fan a prop d'aquí la ratafia dels raiers, l'aigua de nodes de la Val d'Aran. El dos rius que travessen la serralada del Montsec s'anomenen Noguera, pallaresa i ribagorçana.

L'estiu no vol acomiadar-se. Avui és Sant Miquel, patró de Lleida. Ara que ja no hi viu sembla que la ciutat de les cigonyes sigui encara més bella, sobretot de nit. Ahir la va revisitar. Riu avall i riu amunt, del Pallars al Segrià passant per la Noguera, que també és el nom d'una comarca. Fruits, rius, territoris físics que nodreixen i fecunden la gleva de l'ànima.

Llegeix tota la sèrie T

Núvols i cireres

De vegades no és fàcil saber quan has d'acomiadar-te d'un lloc o d'una persona. Sovint la rutina, la comoditat o la por pesen més que l'esperit d'aventura que t'empeny devers noves dimensions en el camí del progrés personal.

Hom sol arguir allò tan suat del Better the devil you know than the devil you don't. Però jo discrepo. Estic més d'acord amb el poema d'Hermann Hesse:

Es muss das Herz bei jedem Lebensrufe bereit zum Abschied sein und Neubeginne... Nur wer bereit zu Aufbruch ist und Reise, mag lähmender Gewöhnung sich entraffen.

La vida està feta d'etapes, de portes que s'obren i que es tanquen, d'esglaons que ens condueixen cap endavant i cap amunt. Tot acabament és un nou principi. No és bo aferrar-se ni encadenar-se si el que volem és créixer. Som pelegrins, viatgers que avancem amb la motxilla cada cop més buida de coses materials.

Tanmateix reconec que trobaré a faltar aquest apartament que m'ha acollit durant els darrers 20 mesos. M'havia acostumat a la seva llum i al seu horitzó.

Canyars, crepuscles i bolets

A l'hora de dinar em poso a caminar riu avall. A l'altura de Butsènit travesso el riu i torno a casa pel camí vell d'Albatàrrec. Dues hores magnífiques. Fa una temperatura molt agradable. Els pagesos esporguen. Trobo algun ciclista. L'horta, sense fulles ni fruits, és pura melangia. Abans de la via de l'AVE hi ha uns canyars esplèndids flanquejant el camí.


Al vespre l'horitzó em regala un espectacle immens. Cada posta de sol és única, irrepetible. La d'avui em deixa bocabadat. Els taronges esdevenen vermells i porpres entre una munió de núvols espargits. La propietària de l'apartament ha vingut a cobrar el lloguer. Si sabés el veritable valor que té aquesta terrassa (l'espectacle diari dels crepuscles), me l'apujaria ipso facto.

Mentre es difuminen les darreres pinzellades de l'ocàs, em disposo a iniciar la lectura del llibre El bolet i la gènesi de les cultures, de Josep Maria Fericgla. Fa anys que el tenia pendent.

2011

Darrer capvespre de 2010. Cel ennuvolat. Els atletes corren vora el riu. En comptes de raïm cireres xilenes. No recordo res de l'any que s'acaba. Només sé que, al capdavall, tot ha reeixit. Millor impossible. Agraïment.

Un estol d'ocells avança cap al nord. El món és petit amb les ales esteses. Solcaré oceans i continents. En deixaré constància aparaulada. Vull abraçar l'horitzó completament, sadollar-me de paisatges inèdits. Somriures. Mirades que esberlen l'esperit. Sense rutes ni plans, deixant-me endur pel corrent. Adéu-siau 2010.

Demà seré somni tangible, la cançó del bucaner, llibert per sempre més, intrèpid rierol que avança muntanya avall, gèlid i transparent. Demà seré més jo i deixaré de ser aquell que no hauria d'haver sigut però sense el qual ara no seria res. Demà mateix.

Un altre juny

Camino sense esma pels camins daurats
El verd és tot nou i el cel molt més blau
M'acompanyen ginestes i roselles
Les flors s'esbadellen al meu pas
Mastego fonoll
Cullo sucoses cireres

M'endinso pel bosc amarat de penombra
Flairo amb delit la pinassa molla
Refilen ocells invisibles
Falgueres i heures infinites
Les fulles del roure em saluden
Arribo a la font on copulen els senglars

Camino sense esma pels camins daurats
Un altre maig que se'n va i un altre juny que comença

Vídeo il·lustratiu

CIBERPOESIA

Versió italiana

El temps de les cireres

Quan he sortit de Vallromanes plovia. Un dia rúfol. He arribat a Cotlliure a dos quarts d'una. Com que la reunió a la qual estava convocat no començava fins a les 14 h. he aprofitat per passejar una estona fins que m'he assegut a la terrassa del restaurant Le San Vicens, davant del mar, i he demanat un verre de vi blanc.

Vaig començar el Quadern de Cotlliure el 21 de febrer. Avui el duia amb mi i he continuat escrivint...

El cel està molt ennuvolat. Bufa vent de tempesta. Sembla que la gropada prové de Catalunya. Si cauen gotes m'hauré d'aixoplugar dins el restaurant. He demanat una assiette San Vicens (una salade que porta salmó fumat i un bloc de foie). El vi blanc és sec i fresc, perfecte. La reunió és al Centre Cultural. Primer m'entrevistaré amb l'editor, Jean-Pierre Gayraud, de Cap Béar Éditions. Hem de decidir com farem el llibre. Serà trilingüe (català / castellano / français). La traducció al castellà ja està enllestida. L'he feta jo mateix amb l'ajuda de l'amic Carles Latre, professor de castellà del meu institut. Ara ens falta escollir qui serà la traductora al francès. Hi ha dues candidates. Aprofitant que l'any vinent és el 70è. aniversari de la mort de Machado, la Fundació està preparant un programa d'actes molt especial entre els quals s'inclou la presentació del meu llibre... Torno a ser a Cotlliure. És el temps de les cireres.

Havent menjat m'he reunit amb l'editor. Ens hem posat d'acord de seguida. Vol fer una edició normal i també una pocket. Es distribuirà a tots els Fnac francesos i espanyols; a més, es podrà trobar en algunes llibreries catalanes. Després he estat convidat per Guy Llobet (el president de la Fundació) a l'Assemblea General que, oh la la, ha durat tres hores! Érem una dotzena de persones de diverses procedències: una representant de l'Ajuntament, Miquel Martinez (secretari), Pau Combaut (tresorer), Renada-Laura Portet, Monique Alonso, André Bonet, etc. Ens han anunciat que la Casa Quintana (l'hotel on va morir Machado, i que encara està com aleshores), per fi podrá convertir-se en museu. La sorpresa ha estat quan Guy Llobet m'ha demanat si volia pertànyer al Consell d'Administració de la Fundació i ser membre del Jurat del Premi Machado 2009. Non, c'est pas une blague! Amb el meu precari francès de l'època del batxillerat he agraït la confiança, conscient de la responsabilitat que suposa aquest repte. Havia arribat al matí com a lauréat d'enguany i marxo per la tarda com a membre de la Fundació i del Jurat!

La pluja no ha durat gaire. Pels volts de les set he enfilat el camí de retorn. A la vora de la carretera hi havia una parada on venien cerises de Céret. N'he comprat una capsa. Boníssimes. Diuen que són les millors de França. C'est vrai.

Prunus avium

Esmorzo cireres, dino cireres, bereno cireres, sopo cireres... Quan hi ha cireres no menjo res més. M'agraden amb deliri: el seu aspecte, el seu color, el seu sabor... No me'n cansaria mai. Tenen moltes substàncies minerals (potassi, sodi, calci, magnesi, manganès, fòsfor, coure, ferro, sofre, clor), vitamines (B, C, E), àcids (cítric, màlic), sucre del bo (fructosa), cel·lulosa, tanins, aigua puríssima... Són laxants, digestives, refrescants. Tenen propietats terapèutiques i medicinals: poderós depuratiu i desintoxicant de l'organisme, diürètiques, mineralitzants, calcificadores, febrífugues, energètic muscular i nerviós, augmenten les defenses de l'organisme, antiinfecciós, rejovenidor, sedant nerviós... Indicades contra l'arteriosclerosi, obesitat, reumatisme, astènia, restrenyiment, litiasi... Llàstima que la temporada de cireres duri tan poc. Una mania: quedar-me amb un pinyol de cirera dins la boca i rossegar-lo fins que el trenco... Cal anar amb comte amb la llavor perquè, com la de l'albercoc i la del préssec, conté àcid cianhídric (cianur) el qual, en contacte amb la saliva, esdevé una metzina molt potent.