La fada trista

A la Vall de l'Esquirol hi havia una fada que plorava tot el dia. Només la consolava el riu on es banyava, la guitarra i la seva gata Mixa. De dia es perdia per les gorges ombrívoles. De nit mirava la lluna amb melangia. Era una nena trista que explicava contes als nens i els cantava cançons perquè ballessin d'alegria.

Un dia va baixar al mar i, passejant per la platja, va trobar un nen que jugava amb pedres i fustes. Es van mirar als ulls i no van caldre paraules. De sobte les llàgrimes van esdevenir rialles i la fada va mudar la pell antiga com una serp que surt de la cova negra després de l'hivern. 

Va arribar la calor a la Vall de l'Esquirol i la fada cercava paraules per a definir allò nou que vivia. El nen li va dir a cau d'orella: no cerquis paraules perquè hi ha coses que no poden ser dites. El temps es fonia entre música i carícies. Tot era fàcil com fàcil és el curs de l'aigua que davalla... 

Hi ha una sintonia còsmica en cada gest, en cada mirada, en cada silenci, en cada fulla, en cada núvol, en cada instant que resumeix la totalitat divina. 

La fada rega les flors del jardí mentre somia viatges llunyans. El nen se la mira amb tendresa i pensa: què en són, de maques, les fades!      

Dones d'aigua

La sirena puja a l'escenari, gesticula amb un megàfon a la mà, recita frases misterioses, perd el tren i, sota la lluna taronja, se submergeix en la màgica mar... (la sirena pinta plomes)

La fada del bosc encantat es banya en el meandre del riu recòndit, s'ajeu sobre un llit de pedra i molsa, canta cançons tristes, acarona amb tanta delicadesa que brollen les llàgrimes... (la fada conta contes i planta tipis)

L'ermitana es resisteix a admetre que fora de la seva cleda existeix un món immens ple de vida pura, però dins la cleda tot és calma i es respira eternitat. Envoltada de gossos i oliveres, el seu és un amor estrany, extraterrestre, inversemblant, fràgil com l'amor dels àngels que tremolen quan la pell els embolcalla (l'ermitana fa vestidets per a nens)

El pallasso enyora el monjo. Li queden pocs dies per a desaparèixer. L'art és efímer, com els personatges que representa. Llegeix Osho mentre desmantella la paradeta. Elles són regals. Tot és regal. Viure és naufragar i desnaufragar. S'amagarà en un raconet perdut per a escriure el que ha viscut aquests darrers sis mesos. El relat és tan extraordinari que no les té totes, no sap si se'n sortirà. Les paraules sempre es queden curtes. Viure és millor que escriure. 

Sense adjectius

Que morin tots els poetes amb totes les seves paraules sobreres que només serveixen per a emmascarar i enterbolir la llum de la vida pura, blanques vivències, hores supremes entre els llençols, vora el riu, sota el cloquer gòtic, campana que repica, àngel de la guarda, llisca la barca, cavall de foc, dits esmaperduts, cireres i xocolata, boques que es mengen l'una a l'altra, emporta-t'ho tot, no deixis res de mi, ni els batecs dins el cor, ni la sang, ni la mel, no et diré adéu, queda't aquí per sempre, ebri de tu, ineluctablement, en el silenci de la posta, en la ressaca infinita, escuma sobre la sorra, queda't amb mi, matem els poetes, matem les paraules, siguem la flor i l'ocell, el cel que som, l'instant present, una dona i un home, sense adjectius.    

 

Dietari de Terradets

Apassionadament

La raó no governa la vida. Són les passions les que manen. Sense passions ens avorrim. Sense passions som un riu embassat. Els embassaments només es poden construir a les depressions. Apassionar-se és viure la vida intensament, enlairar-se. Davant això, la raó té les de perdre. Hume afirmava que les passions són "irreductibles". La raó s'entesta a controlar l'incontrolable mentre que la passió ho destarota tot com una tramuntanada. Cal perdre l'oremus per a guanyar el sursum corda. No es pot servir alhora dos senyors. El cap serveix per als barrets, però és el cor el que batega i fa bullir la sang. Després hi ha els intel·lectuals, els moralistes i els carallots que tenen la sang d'orxata. Una colla de dropos que no fan cap bé a l'espècie. Si hi ha passió hi ha ales. Sense passió ens arrosseguem com els talps. No tinguis por de les passions. Són la cosa més natural i sana que hi ha. Res no s'ha fet en aquest món sense l'impuls libidinal i divinal de la passió. Diuen que dura 18 mesos com a màxim, que si s'allargués més temps moriríem d'esgotament, exhaurits, buidats. Val més morir espremut que viure com un coala, que dorm 20 hores al dia. És com els que tenen calés i no se'ls gasten. S'ha de ser molt capsigrany. O l'amor és passional o no val gran cosa. Després hi ha el matrimoni, que és la passió deixatada, la responsabilitat dels fills i el rebut de la hipoteca. I 4.000 obligacions més. Però lo més divertit de tot plegat és que nosaltres no escollim les passions, sinó que són elles les que ens escullen a nosaltres i, llavors, la presumpta llibertat se'n va a fer punyetes ipso facto. Val més ser esclaus de les passions que senyors del desert. I Buda que s'ho faci mirar.

   

Dietari de Terradets

Com tu

Com tu , que mai no seràs riu, menut i transparent, davalles innocent pels estimballs rocallosos.

Com tu, que avances sota el glaç i t'esmunys terra endins cercant el millor camí per a ser tu mateix.

Com tu, que has patit tempestes i sequeres, melodia d'aigua que fecundes les arrels.

Com tu, amic i mestre, vull aprendre a fluir acaronant les pedres, emmirallant-me en el cel, mentre somio l'esclat d'una altra primavera.

videopoemes

T-89

El primer que ha fet aquest matí ha sigut afaitar-se la closca. Després, seguint la glera, ha remuntat el riu Barcedana fins a la cascada. Quin espectacle, els caramells de gel penjant del rocam! Caminant sobre els còdols, esquivant els trams gelats, agraint les carícies del sol, escoltant els clamorosos silencis de la natura, parlant amb els ocells, s'ha reconciliat amb l'hivern. En comptes de dinar, ha rellegit uns fragments d'El llop estepari...

Llegeix tota la sèrie T

T-82

 

I've made my way from nowhere to here 

The river always flows fresh 

The mind's just a waste 

of my most ridiculous dreams 

You're not the same you think 

I'm not the same you imagine 

I've made my way from you to me 

The river always flows clear 

He fet el meu camí des d'enlloc fins aquí

El riu sempre flueix fresc

La ment és només una deixalla

dels meus somnis més ridículs

No ets el mateix que penses

No sóc el mateix que imagines

He fet el meu camí des de tu fins a mi

El riu sempre flueix transparent 

Llegeix tota la sèrie T

T-45

Han travessat els dos Pallars i han accedit a la Val d'Aran a través del port de la Bonaigua. Han pujat fins al pla de Beret, on neix la Noguera Pallaresa, el riu que nodreix el llac de Terradets. La neu cobria els cims més alts, cavalls i vaques pasturaven als prats. Han passejat per Vielha. Després de passar el llarg túnel, han baixat seguint el curs de la Noguera Ribagorçana. Els colors de la tardor els han acompanyat sota un sol esplèndid. Han acordat que tornaran a fer aquest periple quan hi hagi més neu. Ella no parava de fer fotos. Ell estava encantat de poder ensenyar-li paisatges nous per als seus ulls. Time flies, so do I. El temps corre massa de pressa quan ets feliç. I això que anit els van regalar una hora de rellotge.

Llegeix tota la sèrie T

T-29

Matí assolellat. Nova ruta amb la moto: Toló, Bonrepòs, Comiols, Covet, Gramenet, Merea. Toló no existeix com a poble. Els dos únics habitants censats actualment són el Pete i la Lou, propietaris de l'aïllada casa rural "Tros de la font" en la qual ofereixen apartaments i Bed & Breakfast. Després de visitar Bonrepòs (que pertany a la Diputació de Lleida), s'ha atansat fins al poble vell de Comiols el qual està situat a tocar d'un parc d'energia solar. Enrunat i abandonat, ara serveix de pleta. Allí ha fotografiat les restes d'un carro, símbol d'un passat que no tornarà.

L'església romànica de Santa Maria de Covet ha estat la gran descoberta d'avui. L'ornamentació de la portalada principal és una cosa extraordinària. Val la pena desplaçar-s'hi per tal d'admirar el que pot donar de si la pedra ben treballada: àngels, evangelistes, músics, acròbates, ocells, lleons andròfags... Veritable apoteosi de la iconografia cristiana. Malauradament no ha pogut veure-la per dins perquè estava tancada i barrada. Una pista sense asfaltar l'ha portat fins a Gramenet i Merea. Una mica abans d'arribar a aquest llogarret hi ha un barranc on el rierol amaga tot un seguit de gorgs i un bonic salt d'aigua. Racons idíl·lics del Pallars, la comarca amb menys habitants per metre quadrat de tota Catalunya.

Llegeix tota la sèrie T

La teva veu

videopoesia

T-27

L'anoguer ha fet només una anou. L'ha collida quan l'embolcall verd s'ha esberlat. Ha trencat la closca amb una pedra i ha menjat el fruit, tendre i pur, una mica amargant. Sempre li ha fet gràcia la similitud que tenen els lòbuls de la llavor de l'anou amb el nostre cervell. Les anous formen part de la seva dieta diària, com els dàtils, les pomes, el pol·len, la lecitina, el te verd i la mel. Ha de tenir molta cura del que menja si vol controlar la seva hipertrigliceridèmia idiopàtica. L'anoguer encara és jove. Anys tindrà per a produir anous a cabassos. Amb anous verdes fan a prop d'aquí la ratafia dels raiers, l'aigua de nodes de la Val d'Aran. El dos rius que travessen la serralada del Montsec s'anomenen Noguera, pallaresa i ribagorçana.

L'estiu no vol acomiadar-se. Avui és Sant Miquel, patró de Lleida. Ara que ja no hi viu sembla que la ciutat de les cigonyes sigui encara més bella, sobretot de nit. Ahir la va revisitar. Riu avall i riu amunt, del Pallars al Segrià passant per la Noguera, que també és el nom d'una comarca. Fruits, rius, territoris físics que nodreixen i fecunden la gleva de l'ànima.

Llegeix tota la sèrie T

Recreant secrets tresors

Recreant secrets tresors,
baldat de tant sentir,
et deixes bressolar pel cant dels grills
a l'hora del capvespre.

El vent a penes remou les fulles dels roures.

Ella no sap que et va salvar quan el final era imminent.
Ella sopa embolcada amb una flassada que et vas endur del tren que et va portar a Ginebra.
Ella aparta les panses de l'amanida, pendent de la Blackberry, tan a prop teu que sembla mentida.

El llac encara brilla com si fos metàl·lic.
Els muricecs comencen a sortir.

Ella tornarà amb els ulls ennuegats de blau marí.
Ella es deixarà abraçar i, arraulida com un cadell, mormolarà paraules inoïbles.
Ella és promesa i destí i màgia que irromp enmig del no-res.

El tren de les 21:47 passa a les 21:56.

Recreant secrets tresors,
dibuixes somnis de llum a l'horitzó.
La fragància del gessamí.
La llunyania del món.

Saber que tot és perfecte,
i aprendre a oblidar que les coses,
fins i tot les més belles,
passen avall com l'aigua del riu.

+ poemes +

T-14

Ha tornat al roure on va estar el primer dia. És un arbre centenari situat a prop de casa, a l'altra banda del torrent de Barcedana. Calen quatre braços per abraçar-lo. Al bell mig del tronc, a una altura de dos metres, hi ha un forat fet per un picot. L'anterior vegada l'ocell va sortir del niu just en el moment en què ell s'hi acostava. Avui no ha vist el picot, però les fulles del roure li han xiuxiuejat secrets encara més profunds. El plaer separa les persones. El dolor les uneix. De vegades l'absència esdevé més intensa que qualsevol presència perquè els cossos destorben mentre que les ànimes poden fondre's més enllà de la matèria, energèticament. Les coses sublims no poden durar massa. Encara que durin poc temps val la pena viure-les. S'ha acomiadat del vell roure i ha seguit torrent avall, calcigant el pedregar sec, entre pollancres i canyes, en direcció al llac, fins que l'espessor de la malesa no l'ha deixat avançar més. S'ha esgarrapat braços i cames. Ara menja meló tot esperant que bulli l'arròs per al dinar. Segueix preparant la motxilla. No hi ha núvols. Farà una bona migdiada.

Llegeix tota la sèrie T

Mawidahue (lugar entre los cerros)

Después del puente de Santa Juana, en el fundo Mawidahue, Patricio me acompaña hasta la entrada de la selva valdiviana.

Recorreré el sendero que asciende al mirador.

Aprendo el nombre de los árboles: koiwe, tepa, raulí, luma, olivillo, ulmo... Entre musgo, helechos y cañas, solitario, atravieso esteros de aguas cristalinas.

Canta el chukau a mi derecha: ¡Buenos augurios!

“Quien no conoce el bosque chileno, no conoce este planeta” -escribió Neruda al principio de sus Memorias.

“Nada nos detiene en el derrotero, somos una corriente de sueños infinitos que se extiende más allá de todos los días por venir” -escribió Quichiyao en su último libro.

Vengo de muy lejos, del norte mitificado, de la vieja Europa que se hunde en su propio ocaso. Busco el verde más intenso, el aire más puro, las voces indígenas que sobreviven en esta tierra fértil.

Hay en mi mochila un sueño: la libertad y el viaje hacia el sur del mundo, la dicha del agua que fluye río abajo, la mirada de la gente -tu mirada-, paisaje profundo del alma que crece desde los siglos antiguos, el cielo austral, estas nubes, estos cerros, cuando el sol, entre la neblina, ilumina otro amanecer a orillas del lago Ranco.

Podría echar raíces en esta tierra oscura, humus eterno que vivifica el impulso vegetal hacia lo alto.

Winka sin patria ni bandera, sólo palabras, mis manos y mis pies abarcan entero el universo.

Abrazo el silencio del bosque. Respiro hondo.

Olvido quién soy y de dónde vengo.

Olvido el futuro.

Desde el mirador contemplo la paz del valle, praderas que llenan mis ojos, ramas quietas, tanta delicia, tanto milagro, parece mentira que el mundo pueda acabarse.

Ya conozco el bosque chileno. Ya nada me detiene.

Como canto que emerge, como fuente que mana, lanzo mis versos al viento, espejo del lago inmenso, eco de la cordillera, para que sepas que amo lo que te pertenece, para que aprendas a amar lo que tienes.

(Poema dedicado a los alumnos y profesores de la escuela básica municipal "José Manuel Balmaceda" de Futrono)

Canyars, crepuscles i bolets

A l'hora de dinar em poso a caminar riu avall. A l'altura de Butsènit travesso el riu i torno a casa pel camí vell d'Albatàrrec. Dues hores magnífiques. Fa una temperatura molt agradable. Els pagesos esporguen. Trobo algun ciclista. L'horta, sense fulles ni fruits, és pura melangia. Abans de la via de l'AVE hi ha uns canyars esplèndids flanquejant el camí.


Al vespre l'horitzó em regala un espectacle immens. Cada posta de sol és única, irrepetible. La d'avui em deixa bocabadat. Els taronges esdevenen vermells i porpres entre una munió de núvols espargits. La propietària de l'apartament ha vingut a cobrar el lloguer. Si sabés el veritable valor que té aquesta terrassa (l'espectacle diari dels crepuscles), me l'apujaria ipso facto.

Mentre es difuminen les darreres pinzellades de l'ocàs, em disposo a iniciar la lectura del llibre El bolet i la gènesi de les cultures, de Josep Maria Fericgla. Fa anys que el tenia pendent.

Camí de l'escorxador

Si la primera part de la vida és un procés d'apropiació més o menys indiscriminada de tot el que se'ns presenta (aprenentatges, experiències, relacions personals, possessions materials i immaterials, etc.), la segona part de la vida hauria de ser un procés invers, és a dir, un camí de deseiximent que ens anés alliberant de tots els esclavatges que hem anat adquirint en el passat.

Dit així, pot semblar força utòpic, atès que el sistema de valors vigent (certament manicomial i cada cop més en crisi) fonamenta la identitat personal en les propietats que cadascú té. Però el que tenim ens restringeix i no ens deixa ser el que realment hauríem de ser: rius que flueixen, núvols que passen, ocells que volen, arbres sense arrels...

O som capaços de transcendir el model imperant que ens ha portat fins aquest atzucac o no se salvarà ni l'apuntador, de l'apocalipsi capitalista. Ja fa temps que només m'importa una cosa: trobar la manera d'escapar d'aquesta societat suïcida, d'aquesta Matrix plena d'ovelles lobotomitzades que belen alegres camí de l'escorxador.

2011

Darrer capvespre de 2010. Cel ennuvolat. Els atletes corren vora el riu. En comptes de raïm cireres xilenes. No recordo res de l'any que s'acaba. Només sé que, al capdavall, tot ha reeixit. Millor impossible. Agraïment.

Un estol d'ocells avança cap al nord. El món és petit amb les ales esteses. Solcaré oceans i continents. En deixaré constància aparaulada. Vull abraçar l'horitzó completament, sadollar-me de paisatges inèdits. Somriures. Mirades que esberlen l'esperit. Sense rutes ni plans, deixant-me endur pel corrent. Adéu-siau 2010.

Demà seré somni tangible, la cançó del bucaner, llibert per sempre més, intrèpid rierol que avança muntanya avall, gèlid i transparent. Demà seré més jo i deixaré de ser aquell que no hauria d'haver sigut però sense el qual ara no seria res. Demà mateix.

Bellament inconsistent

La pluja m'inspira l'oblit dels dies que vaig romandre a l'ombra del món, reclòs en la cara oculta on s'amaguen els neguits i creixen els malsons, captiu d'un silenci dens que ofega l'esperit.

La pluja, novament, m'inspira el camí, sendera de futur (perquè hi ha un futur: aquesta tarda, aquesta nit, demà, els teus ulls, la teva pell, els teus pits...), els mots que brollaran dels dits per a dir tot allò que vull dir, el vol dels ocells cap al tard, quan retornen al niu.

La pluja m'inspira l'oblit, somriures de nen a la vora del riu, llums de colors, punts suspensius.........

Res no voldria que fos diferent. Tot és com ha de ser: bellament inconsistent.

ciberpoesia

Equidistància

Després d'un dia sufocant encauat a casa amb les persianes abaixades, surto a passejar vora el riu. Fa una mica d'aire. Respiro a fons. Camino a poc a poc amb les mans a les butxaques. Estic massa tranquil, ple d'una pau inusitada. Miro i remiro la Seu. M'agrada més de nit que de dia. Arribo fins als Camps Elisis i giro cua. No tinc pressa per tornar a casa.

Escric aquestes lletres a la terrassa. Els veïns tenen convidats a sopar. Fan xivarri. Acaben d'obrir una ampolla de cava.

M'envies un sms. Dius que sóc la teva droga, que tens mono de mi.

L'aire ha esdevingut vent, un bàlsam deliciós que remou les branques assedegades dels arbres. La lluna, altívola, decreix.

L'amor és una droga, però sovint la solitud és dolça com la mel. Trobar l'equidistància és el secret.

[Estic molt pendent de les notícies que arriben de Rapa Nui]

La incertesa del futur

La incertesa del futur nodreix encara més la fragilitat de l'ànima, aquesta teranyina de desitjos i records, aquest pou de boires noctàmbules, aquesta maleïda intermitència de les sensacions, aquest destí de somriures estripant-se...

La incertesa del futur que cau a plom sobre la clepsa indefensa, ferida amb violència inusitada, espargint pertot arreu oceans de sang i desesperança...

Ets el fil que em sosté, encara un instant, fins que el vent s'endugui sencera tota la trama, actors i figurants, demà potser o demà passat, tan aviat que em tremolen els dits només d'escriure-ho...

La incertesa del futur com una làpida sense epitafi, marmòria i espectral...

Tenim l'amor, gran simulacre, la carn que sua i batega, l'alè que es fon amb l'alè, els ulls sota les parpelles. Tenim l'amor, res més, contra la tirania del temps caducable, contra la mort de les cèl·lules i la impotència més cruel. L'amor, aquesta certesa del present que edifica castells sobre els llavis, que ens empeny costa amunt, que ens ajuda a passar les pàgines del calendari. L'amor i res més no tenim, tenint-nos l'un a l'altre...

La incertesa del futur que creix mentre el rossinyol, inconscient, exhaureix les últimes notes de la seva partitura inútil i les granotes rauquen frenèticament a la bassa de la vora del riu...