Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llàgrimes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llàgrimes. Mostrar tots els missatges

24.3.18

CR8


Primavera catalana. Plou. Dissabte humit. Llàgrimes i ràbia. Ja són 16 les persones que pateixen empresonament i exili injustament. 

La guerra serà llarga. Els bàndols són clars: o democràcia o dictadura. Som dos milions i escaig. A partir d’avui serem més, cada dia més. 

Només hi ha un camí: anar tots a una fins a la victòria final. 

Lluitem contra el feixisme que no respecta el resultat de les urnes ni els drets humans més bàsics. Lluitem per la llibertat. 

#FREEDOMFORCATALONIA


12.3.18

Roma


Només falta una hora per aterrar a Europa. El vol AZ 679 d’Alitalia ja ha recorregut 8.500 km tot travessant l’Atlàntic i el Sàhara. 

Les llàgrimes són inevitables. 

Anomenem salut a l’absència de dolor físic i psicològic. La felicitat és diferent: és salut i aquella curiosa sensació de plenitud quan et trobes en perfecta harmonia amb el ritme de la vida...

Les llàgrimes són inevitables. Com els núvols al cel o els mosquits a l’estiu. 

La idea de retorn és absurda, perquè mai tornem enlloc. Com a molt, ens retrobem amb els topònims (i els noms) de llocs (i de persones) que han canviat, perquè tot canvia inevitablement. Després de tres mesos, ni Cap Ras serà el mateix ni ma mare serà la mateixa. Jo tampoc sóc el que era. És físicament i metafísicament impossible continuar sent allò que érem fa tres mesos. Ni les pedres ho aconsegueixen. 

Aterro a Roma. La primera vegada que vaig visitar Roma tenia 17 anys. Allà vaig escriure una carta que em va comprometre els quatre anys següents de la meva vida. Aquella carta potser va ser la carta més important que he escrit mai. Sense ella, ara no seria aquí, aterrant a Roma 37 anys després. Aquell adolescent ara té la barba blanca. L’única cosa que conserva d’aquella època és una guitarra vermella i la curiositat inesgotable, una tendècia imprudent a l’aventura, la mania d’aparaular vivències (aquells primers poemes escrits entre les pàgines d’una antologia de Màrius Torres)...

Les llàgrimes són inevitables. 

Últimament no sóc capaç de distingir si ploro de pena o d’alegria... Es pot plorar d’ambdues coses alhora? 

No han passat dotze hores i ja tinc saudades do Brasil... La saudade és un sentiment que remet al passat. En el meu cas, ben estrany, remet al futur: tinc saudades d’allò que viuré... enyoro les experiències que arribaran...  i les que ja m’estic perdent amb l’absència... però (paradoxalment) l’experiència de l’absència reforça les presències ulteriors.... 

Les llàgrimes són inevitables. 

La vida cada dia és més bonica, més màgica, més sorprenent, més meravellosa, més misteriosa, més imprevisible, més apassionant... Per això ploro. 

Roma és Amor. Depèn de com ho llegeixis. 

2.6.17

El dia de la mort de Carles Capdevila

La mort irromp i ens quedem muts; de vegades avisa, de vegades ve de patac i no ens deixa temps d’acomiadar-nos; les llàgrimes llisquen i un buit ho omple tot de nostàlgia; ella sap què fa, el seu poder indiscutible, ella sempre guanya; mentrestant, esmaperduts, vivim una altra pròrroga amb el cor tremolós, sabent que tard o d’hora la festa acabarà i unes cendres fosques tacaran l’escuma blanca; ella sap què fa, nosaltres no.

16.4.17

Tanta bellesa

Tanta bellesa de matinada, quan els ocells comencen a cantar, tímidament, clareja la llum de l'altra banda del mar, on l'horitzó amaga el més preciós regal.

Tanta bellesa en la mirada, emmirallant-me en els teus ulls, no calen paraules. Bon dia. Somrius. Som purs. Som aire.

Tanta bellesa que brollen les llàgrimes.

22.3.17

Mal oratge


Mal oratge. El contes de fades cauen a trossos. El psicòpata que m’habita s’altera, ensenya les urpes, dispara a tort i a dret, i fuig com un covard. El seu estil inconfusible. Després, ruïnes i llàgrimes, la sang que envermelleix rius i mars. Hi ha terrorismes emocionals, daltabaixos com muntanyes russes, inestabilitats agressives, una allau de neurotransmissors esvalotats que provoquen ferits i baixes. 

Mal oratge. Miro la meva vida com un camp de batalla ple de cadàvers. Hi ha cors esbocinats. Hi ha ulls fora d’òrbita. Hi ha dolor enmig de l’amor (com hi ha flors naturals als cementiris). Contradiccions íntimes. Hi ha, sobretot, tristesa, molta tristesa. Els contes de fades cauen a trossos. No esperis que cap príncep et faci un petó. Tard o d’hora, l’escorpí clava el fibló ple de verí. Mal oratge.

16.3.17

La darrera llàgrima

Em tinc a mi mateix i, al capdavall, pertanyo al mar, a la platja que m'acull, al bosc que m'engull, al sol que m'escalfa. A mi mateix em tinc i escolto ocells de bon matí, cançons que em bressolen les hores d'absència. Aquest vaivé en el qual em gronxo, com la flor capcineja en el vent. Aquest desdir tan blanc, tan subtil, tan tènue. Vam néixer per a sentir que la vida val la pena, fins i tot  quan el desig s'ha esvaït. No pas una derrota, sinó un rendir-se a l'evidència: som allò que queda després de llevar la màscara, la nuesa del cel ras, la darrera llàgrima. 

19.1.17

Hi ha pau



HI HA PAU 

 Hi ha pau en els vestigis de la vida feta somni, 
en els blaus que separen els núvols de les onades,
en les teves paraules, en els silencis
que es condensen en forma de
llàgrimes. 

 Hi ha pau en les gavines, 
en les fustes que arriben a la platja, 
en les pedres que mantenen l’equilibri, 
en el record de les hores amazòniques
tan inoblidables. 

 Hi ha pau perquè l’amor és una llum que no trasbalsa, 
aquesta divina llum que inunda el cor de rialles. 

 Hi ha pau, i tendresa infinita, i una certesa 
 que abasta cada replec de l’ànima. 

Perquè l’amor és una llum 
que no trasbalsa. 


 HÁ PAZ 

 Há paz nos vestígios de vida feita sonho, 
nos azuis separando nuvens e ondas, 
nas suas palavras, nos silêncios
condensando sob a forma de
lágrimas. 

 Há paz nas gaivotas, 
na madeira chegando à praia, 
nas pedras que manter o equilíbrio, 
na memória das horas Amazônicas, 
tão inesquecívels. 

 Há paz, porque o amor é uma luz que não turba, 
Esta luz divina que inunda o coração de risos. 

 Há paz, e ternura infinita, e uma certeza 
 cobrindo cada dobra da alma. 

Porque o amor é uma luz 
que não turba. 


 THERE IS PEACE 

 There is peace in vestiges of life made dream, 
in blues separating clouds and waves, 
in your words, in silences
condensing in form of
 tears. 

 There is peace in gulls, 
in driftwood arriving at beach, 
in stones maintaining balance, 
in memory of Amazonian hours, 
so unforgettable. 

 There is peace because love is a light that not trouble, 
This divine light that floods the heart with laughters. 

 There is peace, and infinite tenderness, and a certitude 
 covering each fold of soul. 

 Because love is a light 
that not trouble.

    3.5.16

    Gelassenheit


    Piulen els ocells. El vent fa el gest d'apaivagar-se. He viscut tota la vida esperant aquest moment, l'instant precís en el qual res no sobra i res no manca. Ser és suficient, sense llàgrimes ni rialles. Ser simplement, amb plena equanimitat, com el cel és ras i les muntanyes són altes. Acomiadar-se dels somnis com aquell que s'acomiada d'una amant que sap que recordarà per sempre més. Ser i reposar. Salut, calés i amors que suposadament omplen les expectatives mundanes. I tanmateix romandre en la buidor, escoltant el silenci de les pedres i la cançó del mar. Piulen els ocells. No és joia el que sento, ni felicitat. Gelassenheit. Gelassenheit.

    7.11.15

    Calma

      El vol de la gavina sobre l’alba. La calma al mar. La calma al cor. Hi ha una boirina que baixa de les muntanyes. Les pedres encara juguen el joc de la verticalitat. Cauen a terra les olives madures. Ni un bri de vent. Ni un bri d’ansietat. No espero res dels teus llavis. Escolto el silenci del món. Sóc el que he de ser. Estic on he d’estar. Faig el que he de fer. Prenc el sol com un llangardaix. Tot el que buscava és ara i aquí. En el llampurneig de l’aigua. En el somriure del cel. En les passes del caminant. En l’horitzó dels blaus. En la teva mirada. El vol de la gavina sobre l’alba. Hi ha una pau tan profunda que em cauen les llàgrimes. La calma al mar. La calma al cor. La mort només pot ser una mentida.

      12.8.15

      Adéu Còrsega



      Davant el mar tot es dilueix
      I més després de la pluja 
      La línia immutable de l'horitzó 
      La silueta d'Elba al fons 
      El far del port de Bastia 

      He vingut a ser feliç 
      I tanmateix recullo els fruits 
      Verosos i macats de la tristesa 
      El cel plora per nosaltres 
      Ha caigut pedra i ens ha abonyegat el cor 
      Se'n van els núvols terra endins 
      L'illa és esquerpa com tu 
      I tanmateix roman la tendresa indesxifrable 
      D'aquella primera mirada que, eterna, 
      Quedarà per sempre més
      En el calaix dels somnis 

      Adéu Còrsega! 
      Adéu fada! 

      Adéu dies de joia, cales de blau turquesa, torres genoveses, 
      Pobles penjats, cims retallats, pedres de mils colors, 
      Beneïda bellesa dels rius que davallen feréstecs
      Adéu amor malaguanyat que no vas passar
      D'il·lusió primerenca 

      Hi ha més camí endavant 
      Sempre hi ha més camí 
      I més illes i més somnis i més llavis
      I més món 

      La culpa no és teva ni meva 
      Havia de ser així 
      Tard o d'hora les piles de pedres cauen
      (Tu ho vas predir)
      (Jo renegava de la teva predicció) 
      Ara, a contracor, et dono la raó 
      Enhorabona, pitonisa! 

      Adéu fada! 
      Adéu Còrsega! 

      Davant el mar ens diluïm com llàgrimes efímeres
      Qui som dins l'espectacle espaterrant de la Natura? 
      Qui sota els milions d'estrelles que brillen per ningú? 
      I tanmateix roman la tendresa d'aquella primera mirada 
      Quan encara no sabíem que tot plegat era un joc

      1.7.15

      La fada trista


      A la Vall de l'Esquirol hi havia una fada que plorava tot el dia. Només la consolava el riu on es banyava, la guitarra i la seva gata Mixa. De dia es perdia per les gorges ombrívoles. De nit mirava la lluna amb melangia. Era una nena trista que explicava contes als nens i els cantava cançons perquè ballessin d'alegria.

      Un dia va baixar al mar i, passejant per la platja, va trobar un nen que jugava amb pedres i fustes. Es van mirar als ulls i no van caldre paraules. De sobte les llàgrimes van esdevenir rialles i la fada va mudar la pell antiga com una serp que surt de la cova negra després de l'hivern. 

      Va arribar la calor a la Vall de l'Esquirol i la fada cercava paraules per a definir allò nou que vivia. El nen li va dir a cau d'orella: no cerquis paraules perquè hi ha coses que no poden ser dites. El temps es fonia entre música i carícies. Tot era fàcil com fàcil és el curs de l'aigua que davalla... 

      Hi ha una sintonia còsmica en cada gest, en cada mirada, en cada silenci, en cada fulla, en cada núvol, en cada instant que resumeix la totalitat divina. 

      La fada rega les flors del jardí mentre somia viatges llunyans. El nen se la mira amb tendresa i pensa: què en són, de maques, les fades!      

      13.6.15

      Dones d'aigua


      La sirena puja a l'escenari, gesticula amb un megàfon a la mà, recita frases misterioses, perd el tren i, sota la lluna taronja, se submergeix en la màgica mar... (la sirena pinta plomes)


      La fada del bosc encantat es banya en el meandre del riu recòndit, s'ajeu sobre un llit de pedra i molsa, canta cançons tristes, acarona amb tanta delicadesa que brollen les llàgrimes... (la fada conta contes i planta tipis)

      L'ermitana es resisteix a admetre que fora de la seva cleda existeix un món immens ple de vida pura, però dins la cleda tot és calma i es respira eternitat. Envoltada de gossos i oliveres, el seu és un amor estrany, extraterrestre, inversemblant, fràgil com l'amor dels àngels que tremolen quan la pell els embolcalla (l'ermitana fa vestidets per a nens)


      El pallasso enyora el monjo. Li queden pocs dies per a desaparèixer. L'art és efímer, com els personatges que representa. Llegeix Osho mentre desmantella la paradeta. Elles són regals. Tot és regal. Viure és naufragar i desnaufragar. S'amagarà en un raconet perdut per a escriure el que ha viscut aquests darrers sis mesos. El relat és tan extraordinari que no les té totes, no sap si se'n sortirà. Les paraules sempre es queden curtes. Viure és millor que escriure

        6.6.15

        Lluna taronja


        Lluna taronja sobre el mar. 
        Segueixo el fil de l'incert.
        Arribes i te'n vas amb el misteri indesxifrable.
        Deixes un record preciós
        (la dansa de Shakti, regust d'eternitat)
        Hauria de plorar, però m'estimo més el silenci 
        i la remor de l'aigua que acarona la sorra.
        Lluna llunyana, enigmàtica, res no sabem de tu,
        ni el nom ni la llum remota, ni totes les estrelles
        que pengen d'un fil tan fràgil com el cor.
        Vaig ser jo, que vaig crear-te, jo qui t'invocava,
        jo que em delia per fondre'm amb la teva rialla.
        Lluna taronja, camí de foc que m'assenyala
        la derrota de l'esperança.
        Què en faré, de tanta solitud?
        Quina tendresa enyoraré quan 
        els llops udolin a l'alba?
        Segueixo el fil de l'incert,
        pedra sobre pedra,
        passa rere passa,
        sobredosi de paraules. 
        I tu, altiva, distant, inhumana,
        llueixes el teu menyspreu sobre
        la nostra desgràcia. 

        20.5.15

        Si per ventura




        Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te. La tramuntana s’endu el perfum d’encens que cremo cap al sud, cap on ets tu. Si per ventura les pedres que el vent fa caure fossin llàgrimes d’un cor assedegat de tendresa. Si per ventura la pell afamada de tactes pogués escriure lletres de foc. Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te.

        1.2.15

        Febrer (Driftwood Art)


        S'ha acabat el mes de gener! Recullo fustes, petxines i pedres que trobo a les cales properes. El mar em regala la matèria primera. Observo les formes i endevino bèsties, artefactes, somnis, secrets amagats: una dansa de serps, un cap de flamenc, un tauró, un petit cocodril, un veler, boscos impossibles... Aplego objectes provinents dels naufragis i les llevantades tot inventant noves maneres d'interpretar el sentit de les coses. Driftwood Art. Entre la natura i l'art només hi ha el lapsus d'una mirada capaç de fer florir la deixalla o la ruïna. I no cal intervenir-hi gaire. Plató diria que hem de re-conèixer la idea primigènia, l'arquetip que nodreix l'ànima. Les paraules vénen després. Primer és la pura troballa, la trobada física amb els elements (pedra, aigua, sol, fusta, tramuntana). Poso ordre en el caos com ho faria un déu menor, minúscul. Alquímia. El pit-roig em mira tendrament. Els veïns (Andy & Lily, ell alemany i ella francesa) han vingut a presentar-se. Ella em pregunta si sóc feliç aquí. Li responc que sí, que és impossible no ser-ho davant de tanta meravella. M'agrada el febrer perquè és curt de dies i la llum s'allarga. M'agrades tu perquè ets profunda i saps com eixugar-me les llàgrimes.     

        27.11.14

        Blue will be blue


        Somies que volen ofegar-te i que perds el tren.... (Algun dia parlaré de la bogeria... Hi ha massa llum i el cervell funciona pel seu compte)... Tranquil·la, trobarem la manera de ser nosaltres... No ploris més... El blau serà blau... Vertigen... Quan t'han agradat les coses fàcils?

        Sueñas que quieren ahogarte y que pierdes el tren... (Algún dia hablaré de la locura... Hay demasiada luz y el cerebro va a su bola)... Tranquila, encontraremos la manera de ser nosotros... No llores más... El azul será azul... Vértigo... ¿Cuándo te han gustado las cosas fáciles?  

        You dream that they want to drown you and you lose the train... (Someday I will speak about madness... There is too much light and the brain works his own thing)... Don't worry, we will find the way to be us... Don't cry anymore... Blue will be blue... Vertigo... When did you like the easy things?


        23.11.14

        Sense crosses

        Venimos de cien mil naufragios, de una derrota eminente, y llevamos las heridas escritas en la piel para que todo el mundo pueda leer nuestros sueños. (SS)
            Abans que fossis àncora vaig ser naufragi. Abans de la nostra victòria, desfeta inenarrable. Tenim les ferides obertes de bat a bat perquè les guareixi la tramuntana. Som aquí per a gaudir dels somnis. La mirada se'ns perd entre gorges i calanques. Hi haurà més crits i més llàgrimes. Hi haurà més valls i més cims. Caminarem plegats sense crosses com caminen els valents, i envellirem dignament, amb la pell esquerdada, amb el cor esquerdat, amb l'ànima tendra i transparent, a punt per a una nova albada...

            Antes de que fueses ancla fui naufragio. Antes de nuestra victoria, derrota inenarrable. Tenemos la heridas abiertas de par en par para que las cure la tramontana. Estamos aquí para gozar de los sueños. La mirada se nos pierde entre desfiladeros y calas. Habrá más gritos y más lágrimas. Habrá más cimas y más valles. Caminaremos juntos sin muletas como caminan los valientes, y envejeceremos dignamente, con la piel agrietada, con el corazón agrietado, con el alma tierna y transparente, a punto para una nueva alborada... 

            I was sinking before you were anchor. Untold defeat before our victory. We have wide open wounds because the North Wind heal them. We are here to enjoy the dreams. Our look is losing itself in canyons and creeks. There will be more cries and tears. There will be more peaks and valleys. We will walk together without crutches as brave walkers, and will age with dignity, cracked skin, cracked heart, with a tender and transparent soul, ready for a new dawn...
                  
               

              12.8.14

              Elles fumen


              Tu marxes i elles fumen. És una imatge que no et treus del cap. Torna i retorna. Fa dècades que et persegueix. El fum embolcallant el dolor, enterbolint les llàgrimes dissimulades. Burilles humanes. Elles es queden fumant mentre tu acceleres, t'allunyes, t'alliberes... Tornes a les arrels amb ales que lluquen de les cendres. El sol es pon. L'amor es pon. Tot es pon al capdavall. Tot es consumeix com aquesta puta cigarreta assassina. L'alè pudent i la mirada perduda. Res (ni el tabac) pot omplir tanta buidor. Res (ni el record dels instants suprems) podria apaivagar tanta desolació. Per això fumen: perquè aspiren al no-res, suïcides reprimides, perquè l'amor no sap romandre... Una dona que fuma és una dona vençuda. Un home que fuma també. Burilles humanes. Tu marxes i elles fumen. What's next?
               
              Menjo figues, móres i aumelles. Les nectarines, els préssics, les peres i les mançanes (com la resta de fruita que conrea el pagès alpicatí) estan absolutament contaminades. Paciència. Llegeixo el Dietari Final de Xirinacs.

              18.7.14

              Pluges

              Plou sobre la pols dels camins ressecs de Ponent. Quatre gotes. Plouen cadàvers sobre els camps de gira-sols d'Ucraïna. Dos-cents noranta-vuit. Plouen míssils sobre els nens de Gaza. Incomptables. Plouen llàgrimes sobre el teu cor corsecat... Tendresa... Encara hi ha esperança.     

              21.6.14

              Independències


              Educar és (o hauria de ser) crear éssers humans autònoms, independents, autosuficients. L'orgull màxim d'uns progenitors arriba el dia que el seu fill o filla diu: Ja no us necessito. Han de passar molts anys i molts afanys fins que aquest dia arribi. No es tracta només de diners. A la vida hi ha més coses que els calés. La independència sovint és més mental que material, és atrevir-se a donar el pas, a saltar cap a la llibertat. Clar que fan falta uns mitjans, però lo principal és l'actitud, l'esperit, la valentia.    

              Demà és un gran dia per a la meva filla. En paraules seves: Comença la gran aventura... Primer se n'anirà a viure a Barcelona i després marxa a Irlanda un any... Ella està emocionada i feliç. Jo més. Tot just inicia una nova etapa que serà crucial. No, no hi ha marxa enrere. La vida sempre va endavant. 

              No puc evitar el record d'una nit d'estiu molt similar. Jo tenia 18 anys, una maleta, una guitarra i tots els somnis intactes. Els meus pares m'acomiadaven amb llàgrimes als ulls a l'andana de l'estació de tren de Lleida. Destinació Pamplona. Coses així no s'obliden. Marxar de casa és necessari...

              Demà acompanyaré ma filla a la seva nova destinació. Sense que em vegi, també ploraré una miqueta. Ara per ara, només en puc ser còmplice i recolzar-la, respectant les seves decisions. Si s'equivoca o encerta, és cosa seva, com seva és la responsabilitat. Jo m'he equivocat tantes vegades...

              Fa 21 anys que la meva cuca va sortir de l'ou. Demà obrirà les ales per a volar més lluny... 

              Future is waiting for you. I wish you all the best and hope all your dreams come true...