CR3

L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat, que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula. 

El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos). 

L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge. 

És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions. 

L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement. 

L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions...

Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bunyols sublims. 

Egoisme

L'estat natural de l'individu és l'egoisme. Egoistes són els animals i egoistes són els nens. És una qüestió de supervivència. De vegades, hom lluita pel menjar o per l'espai o per aconseguir parella. Nietzsche deia que l'egoisme és l'essència d'una ànima noble. Després hi ha les "virtuts cristianes" contràries, com ara el sacrifici o la generositat. Però, en el fons, tots som egoistes. Sovint, sota aquestes "virtuts", s'amaga un egoisme encara més subtil. És com l'amor de la mare pel fill (tan mitificat), qui no et diu que no és una manifestació amagada d'egoisme? Vés amb compte, perquè quan algú t'acusa d'egoista, podria ser que ell encara ho fos més que tu. Es tracta d'una lluita de poder: o em surto jo amb la meva o te'n surts tu, amb la teva. Per això, solen ser més egoistes els poderosos i els independents (l'independència és empoderament). Els dèbils i els covards sempre t'acusaran d'egoista. Clar, és que ells no s'ho poden permetre... 

Mal oratge

Mal oratge. El contes de fades cauen a trossos. El psicòpata que m’habita s’altera, ensenya les urpes, dispara a tort i a dret, i fuig com un covard. El seu estil inconfusible. Després, ruïnes i llàgrimes, la sang que envermelleix rius i mars. Hi ha terrorismes emocionals, daltabaixos com muntanyes russes, inestabilitats agressives, una allau de neurotransmissors esvalotats que provoquen ferits i baixes. 

Mal oratge. Miro la meva vida com un camp de batalla ple de cadàvers. Hi ha cors esbocinats. Hi ha ulls fora d’òrbita. Hi ha dolor enmig de l’amor (com hi ha flors naturals als cementiris). Contradiccions íntimes. Hi ha, sobretot, tristesa, molta tristesa. Els contes de fades cauen a trossos. No esperis que cap príncep et faci un petó. Tard o d’hora, l’escorpí clava el fibló ple de verí. Mal oratge.

No a la guerra

Abans de la guerra, s'ha d'intentar parlar. Parlar ens fa humans: enraonar, negociar, pactar... La nostra "arma" és la paraula. De vegades, les paraules són insuficients perquè els interessos són diametralment contraposats. Tanmateix s'ha d'intentar parlar. L'orgull s'hi interposa. Sembla que parlar sigui cedir, rebaixar-se. Tant se val. Un dels dos ha de donar el primer pas. Qui el dóna demostra més altura moral. Tot allò que serveixi per ajornar la guerra és positiu. La guerra és el fracàs d'ambdues parts. Entre la pau i la guerra, escull sempre la pau, encara que suposi perdre alguna cosa. Si, al final, no és possible la comunicació i l'entesa, aleshores fes el gest d'atacar (sense atacar). Si fallen les paraules, ens queden els gestos. Un gest pot significar molt si es fa ben fet en el moment adequat. Defensar els teus interessos és legítim, però cal anar en compte com ho fas. Aquí, com en tantes coses, la forma és més important que el contingut. 

Si no has pogut parlar, si els gestos han sigut inútils, llavors només et queda la guerra... que pot ser "legal" (amb minuta d'advocats) o brutal (amb minuta d'hospital)... Tant si acabem als tribunals com si acabem a urgències, el cost és altíssim. Hem fracassat. La civilització humana recula cada vegada que dues persones no són capaces d'entendre's. Si els que no s'entenen són col·lectius, pobles o nacions, aleshores la guerra provoca desastres més devastadors. 

El savi evita la guerra. El savi guanya sense atacar. La pau és sempre la més gran victòria. Però si no et queda més remei que anar a la guerra, lluita per a guanyar-la o plega. La guerra no és per al covards.         

Elogi de la solitud

He dinat una amanida de fulles tendres d'espinac (de l'hort de mon pare), brots de soia, xampinyons crus tallats molt fins, ceba tendra, pastanaga ratllada, panses, pipes, daus de tofu amb sèsam, daus d'emmental, un rajolí d'oli bo, salsa de soia i dues llesques de pa torrat integral. Abans he caminat 18 km pujant pel camí de Malpartit, travessant la plana d'Alguaire (l'aeroport que només té avions els diumenges) en direcció a Rosselló i tornant pel canal de Pinyana. Avui la mitjana ha sigut de 6 km/h. Hi ha hagut moments que plovisquejava.

Krishnamurti diu que una ment superficial està preocupada buscant sempre satisfaccions, gratificacions. Com que aquestes satisfaccions són momentànies, anem d'una a l'altra i, al capdavall, ens quedem insatisfets. Ens aferrem a les coses i a les persones per a sentir-nos segurs, per a "ser" algú, per aconseguir un resultat...

Vull fer un elogi de la solitud. La pau que et dóna no haver de justificar res, la llibertat absoluta de no deure res a ningú (en aquest sistema pervers basat en la deutocràcia generalitzada, l'esclavatge del segle XXI), ni haver d'aparentar, ni estar pendent de les expectatives alienes. Fas el que vols, menges el que vols, penses, dius i escrius el que vols, etc. No hi ha ulls que et mirin ni jutges que et jutgin. No suporto que la gent em digui què he de fer.

Les persones que no saben estar soles són mig persones. N'hi ha algunes que es moriran sense haver tastat mai la dolça mel de la solitud. Són les que corren de seguida a buscar als altres per apuntalar la seva malmesa autoestima, les que tenen por de mirar-se al mirall, les que no han après a parlar amb la seva ombra (amb les seves ombres), les que no tenen vida interior, és a dir, superficials.

Solitud i llibertat. Hi ha res superior? Les relacions humanes estan contaminades pels interessos, les mancances, els egos... La vida social és una immensa xarxa d'hipocresies, aparences, malentesos, manipulacions... "L'infern són els altres" (Sartre). Quanta raó tenia. La debilitat ens fa gregaris. La por, la covardia, la insensatesa són el pinso del ramat. Ens han fet creure que som “animals socials”. Han estigmatitzat la solitud com una cosa de bojos i amargats perillosos. Fals. La veritable bogeria és la multitud, aquestes gernacions que són pasturades per pastors sense escrúpols (polítics, líders d'opinió, cantants, artistes, tertulians, futbolistes, mediàtics...) a cop de publicitat i demagògia, governades amb eslògans, enganyades, cegues, víctimes.

Què coi busques fora? Què et poden donar els altres? O encara creus en l'amor?

Sembla fàcil

Sembla fàcil agafar un altre cop les pertinences i mudar-se a 300 km. Mai no he sabut si buscava o fugia. Probablement, fugir i buscar són verbs sinònims. 

Sembla fàcil tornar a desarrelar-se, estendre les ales i volar cap a nous territoris. La terra i la pell em reclamen. El cor. No sé si sóc valent o covard. El mateix dilema de sempre: aventura o rutina, avorriment o curiositat. 

Sembla fàcil lliurar-se a l'anhel d'encentar noves històries, deixar-se arrossegar per l'impuls primigeni del rodasoques. Només sabré qui sóc si perdo la por a l'horitzó. No hi ha res pitjor que la miopia existencial. 

Sembla fàcil decidir el rumb, assumir els riscos, jugar-se-la per enèsima vegada. Hi estic avesat, a les contradiccions íntimes, però sovint gaudeixo d'algunes certeses lúcides. Els àngels fan la feina com cal. 

Al capdavall, la flama aspira a ser llarga i duradora. La cera líquida em recorda la delicada fragilitat dels sentiments. Com més fosca la nit, més brillen les estrelles. 

Sembla fàcil, però no ho és. I tanmateix els obstacles s'esvaneixen quan tanco els ulls i et veig somrient.

Avui el llac té un color estrany, com de fang; potser està trist perquè sap que marxo. Ja he començat a empaquetar llibres...

Dietari de Terradets

T-98

A les guerres, són els covards els que sobreviuen, els emboscats que defugen la batalla perquè consideren que cap bandera ni cap pàtria mereix una sola gota de sang. El cementiri està ple de valents que patien deliris de grandesa. La major heroïcitat és llevar-se d'hora, anar a treballar, pujar una família i aprendre a gaudir de l'avorriment. 

Pessoa deia que sense la bogeria l'ésser humà només és un animal sa, un cadàver ajornat que procrea. No costa gens trobar excuses per a dimitir de la llibertat. Desertar (com la mateixa paraula indica) significa endinsar-se en el desert, enfrontar-se a la incomprensió aliena, assumir que el camí de la individuació està fet d'incertesa i solitud. Clar que és més segur romandre arrecerat per la inconsistència quotidiana, víctima de la por al desconegut. Clar que és més segur conformar-se amb les llaminadures que ens ofereixen els aparadors per on transita el ramat, esperant que les circumstàncies "decideixin" per nosaltres. Clar.

Però després no demanis que els miralls et retornin la teva veritable imatge. No demanis èxtasis i clarividències, perquè la lluna no escolta els udols dels cadàvers ajornats, momificats en la penombra dels dubtes interminables.

Tot això rumiava ell al caire de l'estimball per on s'escola la cascada. El sol desglaçava els caramells. La seva pell ressuscitava amb el caliu vingut del cel. S'hi ha estat dues hores. Un rau-rau a la panxa l'ha advertit que era l'hora de dinar. 

Llegeix tota la sèrie T

T-85

Fa uns dies que està molt poètic. Sembla que Terradets li està tornant l'ànima que va perdre. Ja són set mesos de vida eremítica en aquesta cabanya de fusta davant el llac. Igual que el cuc dins el capoll va deixant de ser cuc per a esdevenir papallona, ell avança lentament pel camí de l'heroi. Quina és la seva heroïcitat? Haver estat capaç de trencar el cercle viciós de la vida convencional, sortir-se per la tangent, aventurar-se, explorar, reinventar-se cada dia... Com la serp que deixa enrere l'antiga pell perquè necessita créixer. I és que no podem romandre fent sempre les mateixes coses, reincidint en els mateixos hàbits, donant tombs com hàmsters dins la roda repetitiva, engabiats per una societat que ens esclavitza amb els seus paràmetres gallinacis. Ho anomenen "seguretat" quan, de fet, no és res més que inèrcia, comoditat, covardia, mandra i decadència. Cal superar la por, jugar-se-la, fer el salt, llençar-se al buit... Cal creure que una altra vida és possible i que és possible la felicitat. Cal creure per a crear. Cal forçar la metamorfosi si no volem continuar sent larves que s'arrosseguen per terra lamentant la seva miserable sort. Si pots volar, què coi fots caminant? Tanmateix les ales de la llibertat tenen un preu molt alt: has d'estar disposat a perdre tot allò que els altres valoren, a risc de convertir-te en un outsider, un llop estepari, un Vogelfrei. Aquest és l'esperit suprem. La resta, avorriment i vomitiva mediocritat. 

Llegeix tota la sèrie T

Covardia

A mesura que passen els anys, la possibilitat de canviar la teva situació vital resulta més remota perquè t'habitues a la realitat que t'envolta i perds l'embranzida (física i idealista) que t'hauria de permetre fer un cop de volant, girar la truita, redreçar la trajectòria que t'ha d'acostar a l'objectiu final de la teva felicitat. La puta inèrcia que ens objectualitza. A mesura que passen els anys, en definitiva, et tornes més covard. És aquesta covardia, aquesta por a perdre la teva infelicitat present, la que no et deixa assolir la teva felicitat futura la qual, al capdavall, no deixa de ser un somni molt bonic en el qual no ets capaç de creure perquè -amb els anys i les experiències- t'has tornat d'allò més escèptic, tan escèptic que ja ni creus en la possibilitat de què la teva vida podria millorar si tu volguessis...

Pragmatisme, realisme, postmodernitat, metasentimentalitat... La lletra de l'Imagine de Lennon és una pallassada. El món no pot ser canviat. Plató és ben mort. El va matar Nietzsche, com va matar déu i la puta mare que els va parir. El futur és incert. El futur és de les màfies i del canvi climàtic i de l'agonia de les lletres i dels somnis que aspiren a eixir de la caverna, boigs de llum definitiva.