Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pessoa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pessoa. Mostrar tots els missatges

14.2.18

Sampa 10


La xarxa de metro de Sampa és moderna i eficient. El que crida l’atenció és que pots trobar-te versos escrits als túnels, no pas grafits, sinó fragments de poemes d’autors reconeguts. 

El primer que vaig veure era de Pessoa, del poema Tabacaria d’Álvaro de Campos, sortint de l’estació de Vila Madalena.  

El poeta escriu per a deixar constància de la seva sublimitat, malgrat que visqui una existència d’allò més desgraciada. És com si les paraules-redemptores tinguessin el poder per a salvar-nos, com si les nostres obres poguessin justificar-nos. 

No m’agraden els metros. Massa gent massa junta i massa claustrofòbia. Prefereixo caminar a cel obert, a poder ser pels parcs. Recomano els d’Ibirapuera i el de Villa-Lobos. Són els que tinc més a prop.

Avui, al metro, ha entrat un noi que rapejava versos i, en l’interval de dues estacions, ha fet una performance lloable, inspirant-se en les persones que hi havia al vagó. Admiro aquests artistas da rua, capaços d’oferir les seves creacions efímeres a canvi d’uns reals. 

Poder llegir o escoltar poesia en el metro de São Paulo (com l’altre dia al ferri de Salvador), t’ajuda a seguir creient en l’espècie humana i en la cultura, per molt que altres coses et puguin desanimar... No tot està perdut. Del ciment poden brollar les flors més boniques. 

13.2.17

La fada del vestit blau


Temps era temps, en la presó de la Vila de Dois Rios, a Ilha Grande, prop de Rio de Janeiro, els presoners van somiar una noia sense nom que duia un vestit blau. La somiaven dia i nit en els somnis més lúbrics i també en els altres. Quan van clausurar la presó l'any 1994, la noia va esdevenir una llegenda: la llegenda de la fada del vestit blau. 

La fada voltava per la vila, apareixia i desapareixia com un fantasma. Molts deien que l'havien vista passejant per la platja o gronxant-se en el baldador de l'arbre gran, sempre amb el seu vestit blau. La llegenda deia que si la tocaves, el seu encanteri es desfaria; per això ningú no gosava d'apropar-s'hi i ella defugia qualsevol acostament. 

Un dia un pescador del poble es va enamorar de la fada. La procurava a totes hores, la cridava les nits de lluna plena com un llop ferit d'amor. Fins que va aconseguir trobar-la i va parlar amb ella. Ell li va prometre: No pateixis, t'estimaré sempre i mai no et tocaré. Ella va accedir al tracte. Es veien sovint al final de la platja, on el riu barreja les seves aïgues fosques amb les del mar. Allà hi ha una gran pedra que, segons una altra llegenda, és el cap d'un pirata gegant que va naufragar. Es miraven als ulls, somreien, enraonaven hores i hores, però sempre respectaven la distància d'uns pocs centímetres.

Així van passar els dies, les setmanes, els mesos... Estaven cada cop més enamorats. El seu amor intangible creixia sense aturador. El pescador va mantenir-se ferm en la seva promesa i ella hi confiava cada vegada més: Aquest home és un home íntegre, valent, un home lleial i de paraula. Tots els vilatans n'estaven al cas, de les trobades del pescador amb la fada, i cadascú deia la seva. La Teresa, la dona més vella de la vila, rondinava: Això no pot acabar bé, el pescador és un home, i tots sabem com són els homes... En canvi, en José, el pescador més vell, en discrepava: Els pescadors no som com la resta d'homes, una promesa és una promesa... 

La fada es banyava vestida. Quan sortia de l'aigua, els seus mugrons es destacaven sobre el vestit moll, i tota la silueta del seu cos es mostrava en plenitud. Ell intentava no mirar-se-la, encara que no podia evitar que la seva imaginació travessés la tela del vestit per anar més enllá... 

Fins que un dia la fada, convençuda de l'amor incondicional del pescador, li digué: Amor meu, les llegendes només són llegendes. Vine, toca'm i comprovaràs que no passa res... Llavors, el pescador, astorat, commòs per aquella revelació, va fer una passa enrere i digué: Així que m'has estat enganyant tot aquest temps? La fada respongué: No era un engany, amor, sinó una prova... El pescador va dir: Com pescar un peix i no menjar-se'l? Més o menys, va dir la fada. I doncs? Què hem de fer ara? Va preguntar ell. Menja'm, pescadoret del meu cor, acosta't i lleva'm el vestit a poc a poc... Quan van quedar-se despullats, el pescador i la fada es van agafar de la mà i van endinsar-se mar endins embolcallats per les onades... 

Mai més se'n va saber res d'ells. Queda la llegenda. 

A casa seva, la Teresa guarda un vestit blau i assegura que el va trobar a la platja l'endemà de la desaparició del pescador. 

Diuen que la bellesa deixa de ser bellesa si la toques. La flor de la magnòlia té uns pètals tan blancs i perfumats que, si els toques, de seguida es tornen marrons. Pessoa va escriure al trecho 264 del seu Llibre del Desassossec: 
Aprende a desligar as ideias de voluptuosidade e de prazer. Aprende a gozar em tudo, não o que ele é, mas as ideias e os sonhos que provoca. Porque nada é o que é: os sonhos sempre são os sonhos. Para isso precisas não tocar em nada. Se tocares o teu sonho morrerá, o objeto tocado ocupará a tua sensação.
Ver e ouvir são as únicas coisas nobres que a vida contém. Os outros sentidos são plebeus e carnais. A única aristocracia é nunca tocar. Não se aproximar — eis o que é fidalgo.
Ser puro, não para ser nobre, ou para ser forte, mas para ser si próprio. Quem dá amor, perde amor.
Abdicar da vida para não abdicar de si próprio.
A mulher uma boa fonte de sonhos. Nunca lhe toques.
La dona, una bona font de somnis, mai no la toquis. 

Sota les ones, en el reialme dels peixos i de les algues, el pescador i la fada neden, ballen, festegen entre els coralls. L'escuma guarda el secret del seu amor invisible. Hi ha somnis com núvols i somnis com onades... Com són els teus? Has vist mai una fada? 

(Relat concebut a la platja de Dois Rios i escrit a la platja Lopes Mendes, Ilha Grande, Brasil, 9 i 10 de febrer de 2017)

15.6.15

Narinant


No m'han agradat mai els comiats. L'hora dels adéus sempre m'ha semblat una carrinclonada. La meva especialitat és acomiadar-me a la francesa. Simplement marxar, com les barques parteixen del port abans que surti el sol. No calen comèdies ni escarafalls. Esmunyir-se per una cantonada de la vida. Ni tan sols deixar una nota manuscrita on posi “Gràcies per tot. Us trobaré a faltar”. Agafar la motxilla i fer les primeres passes a trenc d'alba, amb les estrelles encara guspirejant. 

De ben segur hi haurà nous horitzons. De ben segur trobarem cors esbatanats. De ben segur les vivències futures enterboliran els records passats. Només el present pur, infinitiu -mai definitiu-, sobre la marxa, improvisant, amb aquella espontaneïtat tan innocent que tenen els nens que no esperen res, que no volen res, que no fan plans. Ser solament. Ser i anar... 

No, no penso acomiadar-me de Cap Ras. Tampoc diré la cursilada aquella: “Una part de mi es queda aquí per sempre”. Les pedres han caigut. Les fustes han tornat a la platja. Tot resta en el seu lloc inicial. Han sigut els millors sis mesos de la meva efímera existència. Estic, estem de pas. El Camí continua. Vaig escriure aquesta frase en el tòtem: “No he vingut a quedar-me, tu tampoc”. Així serà. Res no podrà retenir-nos: cap indret, cap objecte, cap relació... No estem fugint. No estem buscant. Buscar i fugir són estratègies de l'ego. Simplement som. Som i anem... 

El sol ixent tenyeix els núvols d'una pàtina violàcia. L'espelma que sóc regalima enyorança. Torno a mirar l'astre de fit a fit. Créixer com la flor de l'atzavara. Adorar la llum que reneix cor endins. I don't know what tomorrow will bring. Aquí està la gràcia.

    19.12.14

    Pessoa i la veritat



    Et diré la veritat encara que no t'agradi. Te la diré clar i català. Si no te la digués, m'equivocaria. Si no te la digués, el nostre amor seria coix i manc. Podria callar i fer veure que tot és perfecte. Podria callar i maquillar una mica més la màscara. Et diré la veritat encara que m'engeguis a pastar fang. Diuen que les veritats fan perdre les amistats, però tu i jo no som amics, sinó molt més. Per tant, escolta:

    Fins que no et decideixis a viure veritativament no seràs lliure ni seràs feliç. 

    - Què vol dir "viure veritativament"?

    - Viure sense una doble vida, sense mentir, sense amagar, sense fer comèdia, sense hipocresia, sense fer mal a ningú, sense contradiccions, sent una persona íntegra, autèntica... 

    - O sigui, viure sol, com un ermità...

    - Per què ho dius, això?

    - Perquè si vius en societat és impossible viure com tu dius. La societat està basada precisament en aquesta premissa: la veritat no pot ser mostrada mai del tot, com les cartes en el joc... si vols guanyar, clar. 

    - La vida no és un joc.

    - Però tu vols guanyar, oi?

    - Guanyar què? Jo el que vull és no perdre'm....

    - Mai ningú no s'ha perdut. Tot és veritat i camí... Saps qui va dir aquesta frase?

    - No.


    - Ah. I ell va viure veritativament?

    - Jo diria que no...

    - Per què?

    - Perquè va confiar massa en les paraules, i les paraules no són la veritat de la vida...

    - Una mica ermità sí, que ho va ser...

    - Va viure sol, però molt ben acompanyat per les paraules i el seu desassossec... 

    - I doncs?

    - Doncs res. Que és complicat...

    - Que és complicat què? Viure veritativament? Ser lliure? Ser feliç? Entendre Pessoa?

    - És complicat trobar la senzillesa, malfiar-se de les paraules, deslligar-se dels lligams, aturar-se un moment, respirar fons, mirar l'horitzó i confiar que tot anirà bé...

    - I tot anirà bé?

    - Ho dubtes?

    - No, la veritat.      

    21.4.14

    La Gran Bellesa


    Escriptor-Bartleby, decadència occidental, estètica sense ètica (corrupció), poesia visual, nihilisme, ales sense arrels, Jep és el Hamlet del segle XXI (to be or not to be), en comptes d'una calavera a la mà té el Coliseu (Roma) als seus peus, la truculència de la vida al descobert (vel de Maya), Céline+Pessoa, monòleg d'un plausible suïcida mandrós, el No-Res fet obra d'art, res no té sentit sense amor, sense arrels, la festa x la festa = vacuïtat absoluta, estàtues&monges, dolce far niente, Titànic o CostaConcòrdia o TorresBessones o TheShowMustGoOn, Jep és un Berlusconi voyeur i cínic, un semi-déu que aspira a la beatitud, nostàlgia de la innocència irrecuperable, hi ha 3 coses que aïllen (la bellesa, la riquesa i la intel·ligència), la solitud inevitable de l'home lúcid, Jep tan entranyable, Jep no escriu més perquè lo important no és escriure sinó viure (La Santa dixit), ¿Com sobre-viure a la insubstancialitat patètica?, ¿Per què l'Ésser i no pas el No-Res? (...) La peli m'ha deixat tocat (i enfonsat) per molt temps, l'hauria de veure 10 cops més, ¿Com oblidar-la? Impossible!

    7.3.14

    Desil·lusions

    La paraula exacta és desil·lusió. Millor en plural: desil·lusions. Perquè la vida va d'això, d'anar perdent els miratges pel camí. Em costaria tant, tornar a enamorar-me. Tantes decepcions acumulades acaben formant una immensa decepció. El nen que no vaig ser encara lluita amb el nen inevitable que malda per imposar-se malgrat mig segle de patacades. Mig segle, collons, sona fatal. El nen que jugava a esperar, que tenia fe, curiositat, innocència i tota la pesca. Va durar el que va durar. Tot caduca. Viure és entomar derrotes. Arriba un moment que coneixes les regles i t'has saltat les regles i has viscut sense regles i has creat les pròpies regles i, finalment, arribes a una conclusió ben trista: amb regles o sense regles, alienes o pròpies, tot és el mateix: misèria. Som micos malalts que tenim l'honor històric d'haver inventat el càncer, la sida, les guerres mundials, la bomba atòmica i haver destruït gran part de la mare naturalesa. Un gran honor. Chapeau. Després hi ha tota la collonada de la tecnologia, els aparells, les maquinetes, l'apoteosi ultramoderna de l'artifici el qual encara ens fa més inútils i perillosos. Ni intel·lectualment ni moral estem per sobre d'un aborigen australià. Almenys ells saben sobreviure al desert sense cobertura telefònica. Ells mengen formigues, però nosaltres mengem merda-pura-fast-food. Com Gauguin, aspiro al salvatgisme i/o a la bogeria. Que em deixin en pau, els mandarins de lo-que-toca-fer, que els bombin. Sempre seré un heterodox, un dissident, un fugitiu, un outsider perifèric. No pas un poeta maleït, perquè per a ser poeta cal una dosi molt alta d'ingenuïtat, cosa incompatible amb el meu recalcitrant escepticisme, per no dir cinisme o nihilisme. Havent llegit Nietzsche, Pessoa, Stirner, Céline i Henry Miller (per citar-ne només un sarpat), no hi ha marxa enrere. Tot cau pel seu pes. Per a ser poeta cal creure si més no en les paraules i en la seva presumpta bellesa i musicalitat, però servidor ja fa dies que sap que les paraules són màgia barata, truculència, ombrívola pantalla on projectem traumes i repressions, malabarismes psicològics, ambicions egolàtriques i altres mentides pietoses de la claveguera humana. La paraula exacta és desil·lusió. El misteri és saber què fas l'endemà d'aquesta certesa.

    25.7.13

    Separacions

    É sempre de nós que nos separamos quando deixamos alguém, deia Pessoa en boca d'Álvaro de Campos. Per això, cada separació és una bestreta de la mort, un retall nostre que deixem a la vora del camí com les serps deixen la pell. Un suïcidi parcial. Com era jo quan estava amb ella? Com seré a partir d'ara, que ja no estem junts? Allunyant-me renuncio a ser qui era, liquido una possibilitat vital per tal de crear una nova condició de ser. No és només un canvi de circumstàncies, sinó quelcom més profund i essencial. El cor ha d'estar disposat a acomiadar-se i recomençar. Aquí rau l'encís. La crida de la vida no s'atura mai. Viure estripant-se, automutilant-se, petites morts que anticipen la mort final. L'aprenentatge de les pèrdues. Retalls. Talment un àlbum de fotografies.

      1.2.13

      Holy Motors


      Una pel·lícula com un quadre abstracte. Inquietant, anàrquica, ombrívola, hipnòtica, fragmentària, surreal, salvatge, transgressora, fantasmagòrica, poètica, imprevisible... I sobretot nihilista. No et trenquis el cap amb el significat lògic de les imatges. Hi ha l’aspiració a fugir de la realitat rutinària, simiesca, gallinàcia, d’aquesta l’anestèsia generalitzada que ens aclapara, fent volar la fantasia en somnis i reencarnacions, viure totes les vides (com deia Pessoa) i ser-ho tot de totes les maneres possibles. L’Art és el vehicle-limusina. Hi ha la bellesa del gest pel gest, ara i aquí, sense més transcendència, fent l’amor amb una contorsionista, tocant l’acordió en una església o emulant la Pietà a les clavegueres de París. ¿Què hi ha després de l’apocalipsi, després del món que s’ha acabat? Aquesta mena de cinema com un collage de youtubes, imatges que travessen l’ànima, morts que no són morts, sang que no és sang, bogeria i més bogeria, inhumana humanitat mutant. Quan l’assassí i la víctima s’identifiquen. Màscares. Epitafis www. Les persones emmudeixen mentre el cotxes parlen. L’infern de cada dia i el cel de cada nit i, inevitablement, un cansament infinit com el de Sísif. Holy Motors. La tornaria a veure.

      11.8.12

      Iniciació

      Si la naturalesa física, moral, intel·lectual i espiritual d'un ésser humà està ben desenvolupada, o, per emplear la terminologia esotèrica, si els seus cossos subtils s'estan organitzant degudament, llavors pot ser escollit pels Germans Grans (Pessoa els anomenava els Superiors Desconeguts) i li pot ser donada una preparació especial. D'antuvi les intruccions se li envien telepàticament mitjançant la ment subconscient i, quan ha progressat prou en aquesta forma, se'l posa en contacte amb altres deixebles dels Germans Grans que es troben en el món físic els quals li ensenyaran i el prepararan conscientment d'acord amb els mitjans adequats corresponents a aquest nivell: la paraula parlada o escrita, etcètera. 

      Més tard, quan hagi fet el progrés suficient, els Germans Grans i Menors conjuntament, mitjançant el procediment conegut com a iniciació, correlacionen la subconsciència amb la consciència. 

      En arribar a aquest punt, el lector es preguntarà com es pot posar en contacte amb els Mestres. Poc podem dir al respecte, perquè es tracta d'una qüestió d'experiència interna. El desig, si és prou fort i prou persistent, acabarà esquinçant el vel i assolirà el contacte buscat. D'aquí en endavant la sendera s'obre i el deixeble comença a avançar. 
      Dion Fortune, Occultist Theory of Love and Sex

      8.8.12

      Puig Alt

      Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen. Ombres fútils, que diria Pessoa. M'importa un rave el que hi pugui haver a Mart. Segurament molta pols còsmica i un silenci tan espès que deu fer feredat. 



      Ahir, des del capdamunt del Puig Alt, talaiava la terra que m'acull, aquest miracle de pedra i de mar, la costa i l'interior, el nord i la badia, un cel eteri tacat de núvols esqueixats... Guaitava les cales de Jóncols i de Montjoi, albirant el Port de la Selva i més enllà. Envoltat de necròpolis i cistes, meditava sobre la relativitat del temps i dels espais...

      Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen. 

      Ens queda la bellesa del món, l'instant de l'èxtasi eròtic en el qual oblidem el que som per a esdevenir-ho tot i res, buits i plens alhora. Ens queden els mots i els versos que escrivim i la mirada còmplice d'una altra ànima que vola frec a frec fent tirabuixons a l'aire, confonent les ales, entortolligant els vols... Com la papallona reina que se m'apareix en els moments més sublims per a recordar-me que la veritable realitat no és ni de bon tros la que veig amb els ulls. 

      1.3.12

      Ídols de joventut

        Nietzsche i Pessoa es van equivocar. Sense amor la vida no val la pena. Ni superhomes ni heterònims ni cogombres amb vinagre poden omplir la buidor existencial d'un cor que només batega per a si mateix, d'uns llavis que només coneixen la seva pròpia llengua, d'uns dits que només teclegen paraules fredes i asèptiques les quals, per molt perfectes que siguin, mai no podran assemblar-se ni remotament a la mística experiència d'una simple carícia. 

        Pessoa i Nietzsche es van equivocar. I molt profundament. L'únic consol que els queda és haver passat a la història, que no és poc, i que els fem servir de contraexemples. A desgrat d'ells, val a dir que les lous i les ofèlies tampoc no van ajudar-los gaire. En aquest cas, l'instint femení va encertar de totes totes. Em costa molt imaginar un món on prevalgués la genètica nietzscheano-pessoana. Quin malson!

        Hi ha dues formes de suïcidar-se: tirar pel dret o casar-se amb la literatura. En el segon cas, en comptes de dessagnar-te amb sang et dessagnes amb tinta. Potser la fórmula magistral fóra barrejar tinta i sang, carícies i paraules, tenir algú amb qui poder compartir vida i obra, però molt em temo que això només està a l'abast dels escollits. Als déus no els agrada la competència. Mira com va acabar Prometeu. Jo no vull acabar com els meús ídols de joventut. Vade retro.

        Dietari de Terradets

        15.2.12

        T-98


        A les guerres, són els covards els que sobreviuen, els emboscats que defugen la batalla perquè consideren que cap bandera ni cap pàtria mereix una sola gota de sang. El cementiri està ple de valents que patien deliris de grandesa. La major heroïcitat és llevar-se d'hora, anar a treballar, pujar una família i aprendre a gaudir de l'avorriment. 
        Pessoa deia que sense la bogeria l'ésser humà només és un animal sa, un cadàver ajornat que procrea. No costa gens trobar excuses per a dimitir de la llibertat. Desertar (com la mateixa paraula indica) significa endinsar-se en el desert, enfrontar-se a la incomprensió aliena, assumir que el camí de la individuació està fet d'incertesa i solitud. Clar que és més segur romandre arrecerat per la inconsistència quotidiana, víctima de la por al desconegut. Clar que és més segur conformar-se amb les llaminadures que ens ofereixen els aparadors per on transita el ramat, esperant que les circumstàncies "decideixin" per nosaltres. Clar.

        Però després no demanis que els miralls et retornin la teva veritable imatge. No demanis èxtasis i clarividències, perquè la lluna no escolta els udols dels cadàvers ajornats, momificats en la penombra dels dubtes interminables.

        Tot això rumiava ell al caire de l'estimball per on s'escola la cascada. El sol desglaçava els caramells. La seva pell ressuscitava amb el caliu vingut del cel. S'hi ha estat dues hores. Un rau-rau a la panxa l'ha advertit que era l'hora de dinar. 

        13.2.12

        T-97

        De vegades trontolla. De vegades no sap què vol ni sap què sent. Com va escriure una poetessa amiga: 
        En mí hay una incompatibilidad entre lo que quiero y lo que realmente siento. Entre vivir y compartir un amor y ser la tierna huraña que busca su escondite y su silencio. Me traiciona mi sentir.
        Aquesta és la qüestió. La vella dicotomia hegeliano-sartreana entre el ser-per-a-si (individu) i el ser-per-als-altres (societat), entre la independència-soledat i la dependència-solidària.

        Llibertat i amor són incompatibles? Ell porta molts anys fent-se aquesta pregunta. Fent-se-la i patint-la. Pessoa deia que estimar és cansar-se d'estar sol, trair-nos a nosaltres mateixos: A solidão desola-me; a companhia oprime-me... Pessoa és un mal conseller en assumptes del cor. El seu virus s'encomana.
         Meu coração é um almirante louco que abandonou a profissão do mar
        El cas és que no hi ha solució possible. Hem d'acostumar-nos a viure fent equilibris sobre la corda fluixa d'aquesta dialèctica, un estira-i-arronsa entre l'egoisme i l'empatia. De vegades cal escollir, decidir-se, jugar-se-la, a risc d'espifiar-la.

        Vogelfrei (un dels seus alter ego) renega així:
        Puto Pessoa. Putas mariposas en el estómago. Putos sentimientos. Puta libertad mitificada. SIN AMOR NO VALE LA PENA VIVIR PORQUE NADA TIENE SENTIDO.
        Per això trontolla. Perquè no sap a què atenir-se. Perquè mai no està segur de si ha encertat o no, de si està en el bon camí o cal fer un cop de volant. N'ha fet tants en aquesta vida, que ja no vindrà d'un altre.

        Demà tot pot ser diferent o continuar més o menys igual. No és el destí, sinó el flux de les circumstàncies el que determina la seva trajectòria erràtica. Un electró excèntric. Massa poca llum per a tantes ombres. No té conviccions absolutes i les seves conclusions mai no són definitives. Per tant, sempre hi ha alternatives plausibles enmig de la inversemblança de tot plegat.
        No puedo volver a creer en la primavera sin tocarla. Donde hubo frutos habrá flores, donde cenizas llamas, donde lágrimas presagios. Y el aire tan limpio y tan diáfano.
        Si més no, preguem perquè la seva esperança no es glaci com la cascada del Barcedana...

        14.9.11

        T-21


        El pitjor enemic de l'escriptor és el sedentarisme. Fins que no inventin la manera d'escriure caminant (seria un invent fantàstic), les cames han de romandre aturades mentre els dits teclegen. Pessoa escrivia dempeus i Nietzsche feia grans caminades alpines rumiant els seus pensaments. Quan aquest agost va visitar la Nietzsche Haus va comprar el llibre de Paul Raabe Spaziergänge durch Nietzsches Sils-Maria en el qual apareixen sis itineraris que el filòsof feia per l'Alta Engandina.


        Després de tanta escriptura avui tocava serrejar. S'ha llevat, ha esmorzat, ha agafat la motxilla, ha engegat la moto i carretera de Llimiana amunt: Sant Cristòfol de la Vall, Sant Martí de Barcedana, Mata-solana... Passat L'Hostal Roig, a mà dreta, ha agafat la pista que mena fins a la Portella Blanca. Un pedregar de por. Ha fet uns 7 km. fins que, més enllà de l'indicador cap al Forat de Gel, on comença el camí que davalla a Sant Salvador del Bosc, s'ha quedat sense benzina. La benzinera més propera es troba a 35 km i no sabia exactament quants en podia fer amb la reserva. Ha aparcat l'Honda i ha continuat a peu fins a la Portella Blanca. Mitja hora caminant. Quina meravella de lloc. El panorama abasta la Vall d'Àger, el Montsec d'Ares, tota la Conca de Tremp i la Vall del Barcedana. Als peus, el poble abandonat de Rúbies.


        Els 23 km. de baixada fins a casa els ha fet amb punt mort i el motor parat. Només li ha calgut engegar-lo un parell de vegades. Consum mínim. La propera vegada, abans de sortir, passarà per la benzinera. Ha vist un cabirol, tres esquirols, dues serps, un lluert i infinitat de papallones. Persona humana cap.


        29.4.11

        Ítaques

        Ho diu Kavafis: Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. La il·lusió del retorn impossible perquè han canviat els llocs i han canviat les persones. Mai no es torna enlloc perquè el que torna ja no és el mateix que va partir, com tampoc no són els mateixos Penèlope i Telèmac, ni tan sols Argos, encara que et reconegui vestit de captaire. El vell gos, estirat al fem, ple de puces, morirà aviat.

        Ho diu Kavafis: El teu destí és tornar, però no et precipitis. ¿No t'adones de tot el que vas guanyar perdent-la? ¿Per què tustes aquesta porta si saps que darrere només hi ha desert? L'illa és un erm, van tallar els arbres, els criats no van complir amb els deures, ella ha embogit teixint i desteixint la seva mortalla. Tornaràs per a morir com es torna a la terra-mare.

        Ho diu Kavafis: El camí t'ha fet ric. Si t'haguessis quedat series un rei anodí. Per aspera ad astra. Sense dolor no hi ha saviesa. Bell va ser el viatge. Vas conèixer els llacs més profunds, les selves més espesses, les tribus més salvatges, dones angelicals. ¿A què treu cap tanta insistència per a recuperar un tron ​​arnat i una corona rovellada? Amb la teva absència, ella es va fer a si mateixa. Deixa que governi la seva hisenda. L'aranya envolta al mosquit amb un fil de seda fins que l'ofega. El periple va valer la pena. Ara descansa, conrea l'horta, escolta els rossinyols, deixa que el temps reveli les últimes cartes. No sentis llàstima de tu mateix. La ferides han cicatritzat i, mentre escriguis, hi ha esperança. No t'encaparris buscant la sortida del laberint. Cap Ariadna pot ajudar-te. Ella és un altre laberint, pitjor que el Minotaure. Teseu i Ulisses van tornar a casa, i ja sabem com acaba aquella trista història de les veles negres i les veles blanques.

        Ho diu Kavafis: Trobaràs ports que els teus ulls ignoraven. No hi ha res més traïdor que la nostàlgia. Només tens dues opcions: o estàtua de sal o horitzó. ¿Dubtes potser? Els records són àncora i has de navegar. Cantava Pessoa: Navegar é preciso; viver não é preciso. Enfila ​​el mascaró de proa cap a noves singladures, t'esperen rumbs incerts, esculls de corall, balenes gegantines. Que es podreixin totes les Ítaques! ¿Per a què redimonis vol una pàtria el teu cor nòmada? Viure així té els seus riscos, però lo altre no és viure, sinó pansir-se com un peix en salmorra. Corre, salta, balla, vola, no et quedis aquí bocabadat somiant que la teva vida podria ser diferent, molt més apassionant. ¿O esperes que el mannà caigui del cel? Tros de quòniam!

        23.2.11

        Agraïment

        Hi ha vegades que volem fer el bé i en resulta un mal, i altres vegades que fem un mal i, al capdavall, en resulta un bé. El millor, per tant, com aconsellava Bernardo Soares, és no fer res, abstenir-se d'actuar. Tota interferència nostra en la realitat és, per definició, perillosa i pot convertir-se en contraproduent. El temps sentencia els actes i els no-actes, posant-los al seu lloc. No hi ha res a “perdonar” perquè, de fet, som completament inconscients de les conseqüències de les nostres (més o menys "benintencionades") accions. Fins i tot la traïció més gran feta a gratcient pot convertir-se en una benedicció. Podria posar exemples concrets, però m'estimo més no tacar aquest post amb noms i cognoms. Cal ser agraït amb els “enemics” gràcies als quals ara som feliços.

        3.4.10

        Dins el sepulcre


        I'm walking by the river. I just want to be alone. La meva malaguanyada vida. La puta primavera amb les seves putes flors. Els putos ocellets amb les seves putes cançonetes. Ja corren les serps. Ho he perdut tot. Guanyo aquesta buidor plena de llibertat inútil. Guanyo sencer l'horitzó, cims nevats, cel i núvols, l'apoteosi de la contradicció.

        Dins el sepulcre, talment Crist, somio la resurrecció. Trobaran el meu cadàver per la ferum pestilent que desprendrà dies després de mort. Cremeu-lo i llenceu les cendres a l'abocador. No cal embrutar més platges i més rius. Puto Pessoa. Puto Nietzsche. Em cago en la puta mare que els va parir. El riu va ple d'aigua. Vomitives calçotades familiars. El meu cor fet xixines. Ja ploraràs. Sempre s'acaba plorant. Les llàgrimes són la signatura de la veritat. La resta és pura farsa, il·lusionisme.

        Dins el sepulcre, a les fosques, deixo d'esperar que truquis, que tornis. Se me'n fot. Només vull estar sol per assaborir aquest dolor. És meu i em pertany. Tu sigues feliç lluny de mi. És l'ego que es rebel·la i lluita. És l'ego que s'aferra a l'àncora que ets. Fa dies que no menjo. El riu em diu que sigui home, que em tregui aquesta carota de ninot. Putes papallones. Formigues atrafegades carregant provisions No hi ha camins per a l'esperit valent. Tot és inèdit. Quan tornis sabré perdonar-te com Déu ens perdona a tots. Per sort, hi ha un àngel que em sosté i no em deixa caure.

        Dins el sepulcre, talment Crist, descanso del suplici. Faig veure que m'he rendit. Demà us enlluernaré. Demà seré gloriós.

        5.3.10

        L'amor és una droga dura

        Les femelles utilitzen el sexe per a subjugar els mascles. A canvi, demanen "amor", aquell sentiment tan femení que surt a les novel·les romàntiques i a les pel·lícules de Hollywood.

        Quan un mascle i una femella es troben s'inicia un joc amb regles tàcites que, si no són escrupolosament respectades, pot acabar en catàstrofe. És el que sol passar.

        Té raó l'Enric Vila quan afirma que "la gent prefereix l'esclavatge que la llibertat". Pessoa ho va dir així: "Nada pesa tanto como o afecto alheio... Se te é impossível viver só, nasceste escravo".

        La femella sempre quedarà decebuda perquè el mascle no és capaç d'estar a l'altura dels seus requeriments emocionals. És una frustració inevitable. Aleshores, davant l'evidència, té dues opcions (ben dramàtiques): o acceptar que la realitat és grisa o bé marxar sense dir adéu amb el sexe entre les cames... Faci el que faci, ella seguirà penjada d'una utopia impossible, és a dir, seguirà buscant un paradís de somnis.

        L'amor és una droga dura.

        31.12.09

        2009

        Aquest any el recordaré sempre. Els motius són massa personals per a consignar-los en aquest ciberdietari. Ho sento pels meus biògrafs. Pessoa deia que
        Se depois de eu morrer, quiserem escrever a minha biografia,
        Não há nada mais simples
        Tem só duas datas — a da minha nascença e a da minha morte.
        Entre uma e outra todos os dias são meus.
        Jo us ho poso encara més fàcil: 2009. Hi ha un abans i un després d'aquesta data. A Rapa Nui vaig morir i vaig tornar a néixer. A partir d'aleshores tots els dies són meus.

        Segona cosa. Un immens homenatge als meus pares, sobretot a la meva mare. Ells ja saben per què. El meu agraïment filial. El meu amor incondicional.

        BENVINGUT 2010!
        (amb lluna plena)

        12.12.09

        Contra la literatura-impostura

        En resposta a un post de Salvador Macip:

        "Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata. Aquesta mena d'esquizofrènia entre vida i literatura, aquesta necessitat d'escapar de la realitat, aquest desdoblament, és el que em sembla realment pervers i malaltís. És el que jo anomeno literatura-impostura. No m'interessa gens. Els escriptors que m'interessen de veritat són els que parlen de si mateixos (l'Agustí de les Confessions, Kerouac, Henry Miller, DH Lawrence, Céline, Orwell, Josep Pla...), de la realitat que viuen, encara que aquesta sigui insatisfactòria i grisa (Kafka, Pessoa...). Quin mal hi ha en "caure en l'autobiografia"? El súmmum és que l'escriptor esdevingui el seu propi "personatge", sense alienació, amb valentia, vivint una vida autèntica, genuïna, sense haver d'escapar enlloc, assumint que (com deia Eugeni d'Ors) tot el que no és autobiografia és plagi. Confesso que sovint m'interessa més la vida d'alguns escriptors que la seva obra. Llull n'és un exemple egregi (la veritable novel·la va ser la seva existència, no pas les lletres que va deixar sobre el paper malgrat escriure un fotimer de llibres!). És allò de Gil de Biedma: "yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema". Aquesta és la clau. El que estem dilucidant, per tant, és fonamental. O entenem la literatura com a "entertainment", com una dimensió re-creativa de la realitat (escric i llegeixo com qui va a Port Aventura, per evadir-me de "la dura i avorrida realitat", i així acabem en la literatura-lleugera-objecte-de-consum-de-masses); o entenem la literatura com a Literatura -en majúscula-, és a dir, com un camí que serveix per aprofundir en nosaltres mateixos, un relat experimental del jo, compromès amb el món que li ha tocat viure (il faut s'engager, deia Sartre), lluitant cada dia per expressar el que és ("sóc el que escric i escric el que sóc") i el que voldria ser, vivint la llibertat creativa en la seva pròpia carn, deixant-se la pell i la sang en el paper, en la pantalla.... Aquesta és la diferència entre l'escriptor de raça i l'escrivent de diumenge per la tarda (que diria el mestre Pla). O anem a per totes o ho deixem córrer. Diràs que sóc massa radical, que aquesta és la meva particular manera de veure l'ofici d'escriptor (odio la paraula "ofici" quan s'aplica a la Literatura!). Diràs que cada escriptor té la seva manera de fer, el seu "mètode" (una altra paraula que odio, em recorda a Descartes). (Sí, em sap greu, els escriptors no ens estimem totes les paraules, de vegades algunes ens produeixen urticària). D'acord. Cadascú és com és. Hi ha escriptors i lectors per a tots els gustos. N'hi ha que busquen la pedra filosofal i altres que es dediquen a fer llibrets "comercials". Ok. No problem. No aspiro a generar cap debat. Només volia deixar clara la meva posició, que no és merament una posició, sinó tota una opció vital, vital en el sentit que m'hi va la vida, me la jugo sencera en aquesta aposta. Posats a guanyar o a perdre, doncs que guanyi Ella, la Literatura, perquè de nosaltres -d'aquest jo físic que té "casa, jardí, cotxe, hipoteca i fill"- no en quedaran ni les putes cendres...

        Posats a fugir (i aquí hem fugit tots, a Etiòpia, a Leicester o a l'Illa de Pasqua), fugim cap al nostre interior, endinsem-nos en la nostra precària substància, aparaulem aquesta efímera essència, fem-la obra mestra... Posats a fugir, siguem superficials, trafiquem amb armes, escrivim o llegim best-sellers, creguem-nos el que diuen la tele o els diaris... Tant se val, perquè de nosaltres, fugitius valents o covards, no en quedaran ni les putes cendres...