Stonehenge 3

 

Ha arribat el dia del Solstici, però no obriran el pàrquing fins a les 19:00. Sóc al poble de Shrewton, prop de Stonehenge. He hagut de cercar una bona ombra perquè fa 32 graus. 

De bon matí he visitat Avebury, el monument megalític més gran que s’hagi trobat mai, un cercle de 100 pedres (de 4 m d’alt i 4 tones) amb un diàmetre de 335 m. A dins hi ha el poble! Abans d’arribar-hi trobem dues Avenues, alineaments de pedres similars als de Karnag. Estem parlant d’una obra més antiga que Stonehenge a la qual hi pots accedir lliurement, i pots tocar les pedres. Molt a prop hi ha Silbury Hill, el túmul (barrow) més gran d’Anglaterra (170 m de diàmetre x 40 m d’alt). Tot això es troba 30 km al nord de Stonehenge. 

Pedres i més pedres, grosses, enormes, antigues, sagrades... Més misteri encara. M’apassiona el megalitisme per aquesta «raó irracional» que desafia qualsevol explicació científica moderna. O no ens diuen la veritat o no som capaços d’esbrinar-la. No sé si és pitjor lo primer que lo segon. També podrien ser ambdues coses alhora: com que desconeixem la veritat, ens empassem explicacions absurdes i ridícules. 

Viatjo per inspirar-me. La inspiració també pot arribar-te a casa, dins la zona de comfort, però és menys probable. Recomano anar a buscar-la, obrir-se, sortir, aventurar-se... Viatjar t’ofereix la possibilitat d’aprendre cada dia i així trobar noves maneres d’enfocar les coses per tal de comprendre millor el món i a tu mateix. 

M’interessa sobretot la Natura, sempre tan inspiradora. De les obres humanes, en canvi, m’interessen les sagrades, els monuments que van ser fets amb una intenció sobre-natural. Com ara totes aquestes construccions megalítiques les quals només poden explicar-se des d’un punt de vista espiritual. Qualsevol interpretació materialista està condemnada al fracàs. 

He fet 4 Camins de Sant Jaume (una de les rutes més sagrades que existeixen), he abraçat els moais de Rapa Nui (un dels enigmes més inexplicables del planeta), m’he passejat entre els megàlits de Karnag i de Stonehenge, he visitat centenars de dòlmens... i fins i tot vaig redescobrir un menhir! És el Camí de la Iniciació.... Treballo amb pedres i fustes. Les fustes són més efímeres, les pedres perduren... i treballo (alquímicament) amb mi mateix...

Viatjo per a conèixer on estic i qui sóc, per a confirmar una intuïció primigènia: Estem aquí, ara, però no som d’aquí... Hi ha tantes pistes escampades arreu, que sembla mentida que la gent encara ho dubti. 

Stonehenge és un altre melic (axis) del laberint, com Te Pito Te Henua (que és com anomenen els rapanui a la seva illa: el melic de la terra). Al gener, si Déu vol, aniré a Machu Picchu... 

Pedres i més pedres... 

Friso per veure i viure aquesta nit el Solstici.

Where my heart beats

Arriba l’hora bruixa amb la llum màgica, la platja es va buidant, el dia defalleix tendrament. Piulen els ocells. Hi ha claredat entre els verds i els blaus intensos. Pedres i fustes m’envolten amb els seus àtoms amatents. No sóc només una veu i una carn, sinó també un somni, un alè que malda per traspassar les formes de les coses. La meva llar és on el meu cor batega. En els teus ulls. En els teus braços. En el teu sexe. La meva llar és el caliu que som i que serem. No solament paraules. No solament fets. També i sobretot silencis i certeses. Quan el capvespre ens mostra que res no és etern. Un altre dia que passa. Piulen els ocells.

Deixa't ser

Veure sortir el sol, mirar i escoltar el mar, fer piles de pedres, treballar la fusta, tocar la guitarra, cantar i ballar, prendre el sol, caminar sobre la sorra, descobrir paisatges nous i ànimes noves, oblidar el passat, no especular futurs, concentrar-me en el present, dormir sense somnis, estimar sense expectatives ni lligams, no tenir pressa per res, encendre una espelma, observar i callar, badar, no discutir, deixar de fer-me preguntes, simplement estar, ser conscient, donar gràcies... 

Aquestes són les coses que em calmen. Res no és tan important com estar bé amb tu mateix. La pau no te la donaran els altres. Els altres tampoc et donaran la llibertat. Si no hi estàs d'acord, parla. Si no et sents bé, marxa. Deixa ser el teu ésser sense pors ni entrebancs. Deixa't ser. Sigues tu, radicalment tu, fins al final. Lliure i amb pau. Seguint els batecs del cor. El mestre que busques es troba dins teu. Tanca els ulls i escolta'l.

Essència

No diguis res. No cal. Hi ha tardes que només llegeixo, tardes que només escolto el mar o veig passar gavines i velers... Hi ha tardes que t'enyoro com si mai no haguéssim comprès el blau del cel més enllà de les palmeres. 

No diguis res. No cal. Les ànimes ho saben tot sense paraules. Hi ha tardes que ensumo els teus cabells, tardes que invento el teu somriure, tardes de fusta molla i tardes de dolça mel. 

I després hi ha l'esperança. El teu vestit verd. La terra on arrelar-me. L'oli daurat que serem.

La fada trista

A la Vall de l'Esquirol hi havia una fada que plorava tot el dia. Només la consolava el riu on es banyava, la guitarra i la seva gata Mixa. De dia es perdia per les gorges ombrívoles. De nit mirava la lluna amb melangia. Era una nena trista que explicava contes als nens i els cantava cançons perquè ballessin d'alegria.

Un dia va baixar al mar i, passejant per la platja, va trobar un nen que jugava amb pedres i fustes. Es van mirar als ulls i no van caldre paraules. De sobte les llàgrimes van esdevenir rialles i la fada va mudar la pell antiga com una serp que surt de la cova negra després de l'hivern. 

Va arribar la calor a la Vall de l'Esquirol i la fada cercava paraules per a definir allò nou que vivia. El nen li va dir a cau d'orella: no cerquis paraules perquè hi ha coses que no poden ser dites. El temps es fonia entre música i carícies. Tot era fàcil com fàcil és el curs de l'aigua que davalla... 

Hi ha una sintonia còsmica en cada gest, en cada mirada, en cada silenci, en cada fulla, en cada núvol, en cada instant que resumeix la totalitat divina. 

La fada rega les flors del jardí mentre somia viatges llunyans. El nen se la mira amb tendresa i pensa: què en són, de maques, les fades!      

Narinant

No m'han agradat mai els comiats. L'hora dels adéus sempre m'ha semblat una carrinclonada. La meva especialitat és acomiadar-me a la francesa. Simplement marxar, com les barques parteixen del port abans que surti el sol. No calen comèdies ni escarafalls. Esmunyir-se per una cantonada de la vida. Ni tan sols deixar una nota manuscrita on posi “Gràcies per tot. Us trobaré a faltar”. Agafar la motxilla i fer les primeres passes a trenc d'alba, amb les estrelles encara guspirejant. 

De ben segur hi haurà nous horitzons. De ben segur trobarem cors esbatanats. De ben segur les vivències futures enterboliran els records passats. Només el present pur, infinitiu -mai definitiu-, sobre la marxa, improvisant, amb aquella espontaneïtat tan innocent que tenen els nens que no esperen res, que no volen res, que no fan plans. Ser solament. Ser i anar... 

No, no penso acomiadar-me de Cap Ras. Tampoc diré la cursilada aquella: “Una part de mi es queda aquí per sempre”. Les pedres han caigut. Les fustes han tornat a la platja. Tot resta en el seu lloc inicial. Han sigut els millors sis mesos de la meva efímera existència. Estic, estem de pas. El Camí continua. Vaig escriure aquesta frase en el tòtem: “No he vingut a quedar-me, tu tampoc”. Així serà. Res no podrà retenir-nos: cap indret, cap objecte, cap relació... No estem fugint. No estem buscant. Buscar i fugir són estratègies de l'ego. Simplement som. Som i anem... 

El sol ixent tenyeix els núvols d'una pàtina violàcia. L'espelma que sóc regalima enyorança. Torno a mirar l'astre de fit a fit. Créixer com la flor de l'atzavara. Adorar la llum que reneix cor endins. I don't know what tomorrow will bring. Aquí està la gràcia.

TramuntanArt 2015

Kayaking

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals.

Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle!

El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura, com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha esperança...

Quan s'han allunyat en direcció a Garbet, he recordat que el meu veí Àngel (que fa honor al seu nom) em va dir que podia agafar el seu caiac quan volgués. L'Alfons, un altre veí, m'ha ajudat a preparar-lo i a portar-lo fins a l'aigua. Quan he sortit, la mar semblava un llac, una bassa d'oli. Era la segona vegada que caiaquejava per la Costa Brava.             

He remat veloç fins a la punta de Cap Ras, amb la il·lusió de tornar a veure els dofins. A l'altura de la cala de la Balena he travessat la badia de Garbet en direcció a la cala Port d'en Joan, d'accés privat per terra (finca dels Mateu, senyors del castell de Perelada, on sembla que Franco hi anava). Està plena de fusta, amb unes peces força interessants. He seleccionat un parell de branques i un tronc que he lligat al caiac amb una corda.

 Ara ve la part més divertida... 

He començat a remar amb el tronc surant al darrere, com si fos una àncora (l'Alfons, que és capità de vaixell, diu que això es diu "àncora de capa"). Jo ja notava que la cosa no lliscava com abans. A més s'ha girat vent de garbí i les onades començaven a créixer... Rema que remaràs, déu i ajuda, no avançava. La corda (cordeta millor dit) s'ha trencat dues vegades i he hagut de tornar a lligar el tronc. I vinga a escarrassar-me per arribar a la punta del Cap. Sovint m'acostava perillosament a les roques, el tronc hi petava, però aconseguia esquivar-les. Enmig d'aquest fatigant treball, no he perdut en cap moment la calma. Costa remar contra el vent, i més si ets un home de terra endins i és el segon cop que agafes un rem.

Llavors l'he vista. Era ella: Venus. Just a sota de la punta (on hi ha el mirador), les roques fosques dibuixen la silueta del cap d'una dona. Llavis i nas ben clars. Fins i tot hi ha una escletxa a la roca per on passa la llum (zona esquena-clatell). Sobre el cap porta un barret o monyo (si fos un moai, que també ho sembla, seria un "pukao"). El Cap de Venus, talment. Direu que delirava, que ha sigut un miratge, que tinc molta imaginació. No pas. Les fotos (tretes amb dificultat entre el vaivé de les onades) no fan justícia. 

Venus està reclinada, fitant l'horitzó... 

Si sostinc que el Cap de Creus és, en realitat, el Cap de Venus cristianitzat, ara puc dir que Cap Ras guarda el cap de Venus petrificat, un moai nostrat...Tota aquesta àrea (la més oriental de la península ibèrica, on es troben les roques més antigues) és ZONA VENUSIANA, és a dir, lloc d'engendrament, de fecundació, de gènesi. No només del sol cada albada, sinó de les venus humanes les quals, ancestralment, s'aplegaven en aquests verals per tal de ser fecundades... Probablement existia un Ara Solis o temple de Venus Pyrinea (com a Finisterre i Touriñán, a l'altre extrem) on ara hi ha les ruïnes de Sant Salvador o Santa Helena. Stop.

Reconec que el post d'avui és llarg, ample i profund. Veure el mateix dia dofins i a Venus petrificada supera qualsevol expectativa onírica. Em fa l'efecte que aquesta nit descansaré com un tronc (el que he portat jeu a la platja assecant-se, perquè quan estan molls pesen el doble) (amb ell he fet una bella composició de balancing).  

Demà, dia 13 de maig, farà 6 anys que vaig marxar a Rapa Nui. Hi ha dies que sembla que encara no he tornat.        

    

Tanques al camp

Sabem que s'acosten les eleccions perquè foten obres per tot arreu, com si els governants, a última hora, haguessin de demostrar que el seu sou repercuteix en algun benefici públic, visible, tangible, objectiu. 

La mala sort ha volgut que una d'aquestes obres em toqui molt d'a prop, just al davant de casa. L'ajuntament ha decidit posar una tanca al camí de ronda! L'excusa és que es tracta d'un tram "perillós". Que sigui de fusta i que s'acabi quan s'acaben les cases no em fa canviar d'opinió. És lo que en castellà s'anomena "poner puertas al campo".

Mira que n'és, de bonic, el camí del ronda de Cap Ras: salvatge, lliure, natural... Amb el Cap de Venus (mal anomenat de Creus) al fons. Aviat, amb aquesta dèria per urbanitzar tot el que existeix, no quedarà ni un racó autèntic on poder desconnectar de la intromissió humana.

Com a forma de protesta, he realitzat una obra que uneix trossos sobrants de la tanca amb peces de fusta de deriva. L'espiral és la marca de la casa.

El més divertit és que els dos operaris encarregats d'instal·lar la tanca, quan han vist l'obra, m'han felicitat. A veure quina cara posen els de l'ajuntament quan la vegin...

Outsiders

 

De bon matí, fent el camí de ronda en direcció a Colera, he escoltat els primers rossinyols. He arribat fins a la urbanització de la Font Rovellada i he tornat. Volia veure la instal·lació que ha fet en Bros a la platja de Colera: troncs i branques de deriva pintats de color blau i penjats del mur de formigó. No sóc partidari de pintar la fusta que arriba del mar, però reconec que el color alegra la grisor (i lletjor) del fons. 

La resta del matí practicant stone balancing. M'hi he enganxat de debò. Treballo en un racó de la platja del Cros, mig amagat entre el rocam, fent piles i més piles, fins que el sol pica massa i em retiro. Avui he fet 12 composicions, algunes dins l'aigua, plena de meduses. Com que la mar és blanca i no bufa un bri d'aire, probablement s'aguantaran dretes més temps.

Ahir al vespre vaig compartir una bona vetllada amb els germans McDonald (Howard & Lewis), procedents de Suïssa, els quals van en cotxe camí del Marroc. Malgrat que els vaig oferir una habitació amb dos llits, van preferir dormir al bosc en una hamaca. La conversa va ser bilingüe (francès/anglès). El gran, en Howard, té una xicota barcelonina, i per això també sap una mica de castellà. Asseguts sobre la sorra de la platja mentre es ponia el sol, escoltant el mar, vam fer stone balancing plegats. La conversa va derivar cap a la manera de "despertar" les persones del somni de la Matrix... Vam coincidir que només hi ha un camí: ocupar-se d'allò que depèn de tu i donar exemple. Una altra manera de viure és possible. Serem els outsiders, el que canviarem el món.   

 

Sanglier

Fusta i pedra

100 x 50 cm

El dia 2 de març de 2015, l'endemà d'una tramuntanada, tornant del Port pel camí de ronda, vaig veure un gran arbre a llevant de la platja d'en Jordi (entre l'Argilera i Grifeu). Vaig baixar per a observar-lo d'a prop. La meva sorpresa va ser descobrir que aquell pollancre tenia diverses pedres encastades a la soca. Hi vaig intuir possibilitats. Com que no disposo de serra mecànica, vaig esmerçar mig matí tallant les set branques amb la serra d'arc. Finalment, quan vaig separar el fustam de la soca, en girar-la, em vaig adonar que la peça era d'allò més valuosa. Tenia quatre pedres grans inserides a la fusta, a més d'algunes de petites. L'arbre, a mesura que va anar creixent, va anar integrant fusta i pedra en un admirable exercici d'empenta vital. El resultat era una proesa, una obra d'art de la natura. Havia sigut arrencat de la seva terra nodridora, arrossegat de qualsevol manera, havia surat (quina distància? quant temps?) i, després de tantes peripècies, el gegant jeia sobre les roques, cansat, abatut, oblidat...

  

Ara venia la segona part: moure-la, emportar-me-la. Vaig acostar la Caddy a l'indret, ficant-la marxa enrere pel camí de ronda. La soca podia rodolar, sort d'això. Vaig dur-la des de les roques fins a la sorra i, més tard, suant la cansalada i jugant-me la integritat de l'esquena, la vaig empènyer costa amunt fins a la furgoneta. Llavors va venir el moment crucial, el més dur i delicat: calia aixecar-la des de terra i carregar-la al vehicle. No tinc ni idea del que pot pesar, diguem que entre 50 i 100 kg. Una odissea. Quan vaig arribar a casa, un cop descarregada, s'havia fet l'hora de dinar i necessitava una bona dutxa. Vet aquí la bèstia:

Havia d'estabilitzar-la. Vaig decidir que la posició seria invertida, és a dir, la part de les branques farien de potes i la part de les arrels mirarien el cel. Quan la peça se sostenia dreta, vaig començar a pelar-la. A mesura que li anava traient l'escorça, endevinava formes noves, figures, animals, cares... Encara era massa aviat per a escollir un títol o limitar la virtualitat. Les primeres persones que van veure-la, de seguida van descobrir un elefant o dos, un senglar, un brau, una cabra, un unicorn... Tots coincidien en què l'escultura transmetia una força insòlita, pura energia. Em preguntaven si era jo qui havia posat les pedres allí dins. Impossible, els deia. Aquelles pedres ni es podien ficar ni es podien treure, la fusta les embolcallava amb una poderosa abraçada. 

La tasca de poliment ha durat setmanes. Hi he treballat a estones, sempre manualment, amb gúbies i paper de vidre. La meva intenció era destacar la fusta i les pedres. Un dia vaig decidir comprar una fregadora elèctrica per avançar amb més rapidesa i aconseguir un acabat òptim.

 

 

No he volgut polir-la completament, sinó que hi he deixat diferents textures, fins i tot un tros amb l'escorça original. La fase final ha inclòs l'aplicació d'un oli que la protegeix del podriment, dels cucs i repel·leix l'aigua. No afecta al color de la fusta perquè no és un vernís.

El nom (Sanglier) prové d'un suggeriment que em va fer en Patrick, un veí francès que passa dos cops al dia per davant de casa passejant el seu gos Tess. Patrick es va enamorar de l'escultura i n'ha fet un seguiment gairebé diari. Diu que necessita "obres d'art" per al seu jardí. Té una casa molt maca amb unes vistes extraordinàries. Sempre li dic que encara no està acabada... Passen els dies i ell pregunta si em queda molt per a enllestir-la. La veritat és que jo també n'estic enamorat i no vull acabar-la... Penelòpicament, faig veure que encara hi treballo... El Sanglier, juntament amb el Big Fish, s'han convertit en les meves mascotes, els meus dos animals de companyia...        

Ulls de sirena

Del viatge al Marroc conservo dues imatges que tenen quelcom en comú: la ciutat en ruïnes de Volubilis i el cementiri de Salé. Podria afegir la Medina de Fes el Bali o el cedre Gouraud. Són imatges que que parlen de la decadència, de la mort. Arbres, ciutats, persones... Tot acaba arruïnat després d'una efímera existència. Perquè, què són mil anys al costat del temps del sol i de les estrelles? 

Avui, dia d'eclipsi, podem meditar sobre la desaparició, contrastant amb la imminència de la primavera. Contemplant la fusta seca, les làpides, els mosaics, haurem d'admetre que tot el que fem i el que som no té cap mena d'importància, que tot plegat és tan minúscul i irrellevant que faria riure si no fes pena.

Després d'aquesta incòmoda reflexió, l'ego es queda més tranquil, s'acaba el te i se'n va a fer una passejadeta per la platja, a veure si troba ulls de sirena...   

L'Espiral

Ja és fosc. Bufa tramuntana. Uns 10 graus. He avançat una mica més en L'Espiral del Cros, que té uns 130 metres des de l'apatxeta gran fins al centre (un forat fondo com el braç dins el qual hi ha aigua del mar). El "ritual" consistirà a recórrer el Camí de l'Espiral en el sentit de les agulles del rellotge des de l'apatxeta fins al centre i tocar l'aigua del pou amb els dits (o treure la sorra fins que trobis l'aigua), establint així la connexió amb el nucli (Kern -Cairn) còsmic. 

Aquests dies he arribat a dues conclusions incontestables: les pedres pesen i les pedres són dures. Cosa que no passa amb la fusta, que sol ser més lleugera (si està seca, clar) i és tova. Les broques ho saben igual que jo, de primera mà. Totes i cadascuna de les pedres de L'Espiral han passat per les meves mans. Són milers, de més grosses i de més petites. Demà podria enllestir la traça principal, sense comptar la línia recta fins a l'apatxeta, que ha de fer-se amb rocs grans perquè el mar no se'ls endugui fàcilment [Art efímer]. El problema és que no hi ha gaires rocs grans a prop. He usat guants i he optat per un mètode efectiu: carregar les pedres en el recipient blau que fa de contenidor de deixalles a la platja (el vaig trobar a la Punta dels Tres Pecats... quins deuen ser, per cert?). És d'un plàstic dur que resisteix els cops. El problema és que no puc omplir tot el recipient, sinó solament una mica més de la meitat. Tanmateix és millor que amb les mans, ja que així puc carregar més de 3 o 4 pedres alhora. El procés és lent i dur. L'esquena se'n ressent. 

És una obra ambiciosa, sense desmerèixer el Big Fish. L'Espiral és Land Art amb totes les lletres, mentre el Big Fish era Driftwood.

L'espiral és un símbol ancestral, que apareix als megàlits i petroglifs. Robert Smithson en va fer una de ben grossa: Spiral Jetty. Ell va trigar 6 dies, a veure quan trigo jo (sense màquines, tot manual).

Em vaig familiaritzant amb noms nous: Andy Goldsworthy, Richard Long...     

L'esquelet de la garoina

T-50

Fusta, foc, terra, metall i aigua. Aquests són els 5 elements o processos naturals (五行) segons la filosofia tradicional xinesa. Els grecs, d'acord amb la formulació d'Empèdocles, en consideraven 4: terra, aigua, aire i foc (afegint de vegades l'èter). Tots estan relacionats. El cicle de generació i transformació és circular. La fusta creix a terra gràcies a l'acció de l'aigua i de l'aire. El foc s'alimenta de fusta i escalfa l'aigua. Les cendres tornen a la terra. A partir de la terra es fabrica el metall el qual talla la fusta. Etcètera.

Ell està d'allò més familiaritzat amb aquestes matèries-energies. Viu integrat dins el cicle natural. El primer que fa quan es lleva (després de prendre un te verd amb mel) és treure les cendres de la cuina i de la llar de foc. Es passa el dia amb els peus a terra, conreant-la, respirant aire pur, bevent aigua de font, tocant fusta, pendent del foc.

La pluja tardorenca, la boira, els colors deixatats del paisatge, inhòspit horitzó. La llar encesa, la flama viva, el caliu, domèstica tendresa. Fora i dins. Pell i cor.

I per a dinar una amanida ben completa...

Ingredients: julivert, nous, brots de soia, arròs integral, xampinyons, tomata, raves, pebrot vermell, enciam, oli, salsa de soia.

Llegeix tota la sèrie T

T-12

Avui fa un mes que va dormir per primera vegada a la casa de Terradets. Recorda com va trobar l'anunci a Internet. Hi havia només un text, sense fotos:

casa preciosa situada al lado de un lago con unas vistas impresionantes hacia el parque Nacional de aiguastortes, no hay vecinos, casa rodeada de robles y pinos, toda de madera por fuera y por dentro, con hogar de fuego y cocina de leña está hecha con mucho amor y pensada como casa de vacaciones y lugar de encuentro y crecimiento persona, además de poder alquilarla por finesde semana, vacaciones, etc.

Aquella descripció era prou eloqüent per a no dubtar a l'hora d'agafar el telèfon. Dia 9 de maig. La resta va venir rodat. Era la casa que buscava d'ençà que va tornar del seu darrer viatge per terres australs. L'apartament de la ciutat havia esdevingut una gàbia en tots els sentits. S'hi sentia atrapat. Volia trobar quelcom el més semblant possible a la cabanya en la qual havia viscut a la Patagònia xilena. I vet aquí que va aparèixer aquesta casa com per art de màgia, amb meiga inclosa. Però això és una altra història...

Llegeix tota la sèrie T

T-11

El sol es pon per Moror. L'espectacle de trons i llamps el deixa bocabadat. És la primera vegada que veu ploure aquí amb aquesta intensitat. Ha estat ennuvolat tot el dia, molta xafogor, fins que al vespre ha descarregat. Assegut al sofà del porxo, mentre l'aigua li esquitxa les cames, pot contemplar la gamma de grisos al cel, la vaporosa imatge del llac, la lluentor de les rajoles de la terrassa. Ensuma profundament la frescor del bosc. Trona i retrona. Surten els primers muricecs. Ha descobert que, durant el dia, s'amaguen rere el fustam amb què està folrada la part superior de la façana. Quan ell dorm, ells volen; i viceversa. Comparteix, per tant, la casa amb aquests mamífers, tan típics per aquests verals que fins tenen una famosa cova que du el seu nom en la qual ja hi vivien humans fa 5.000 anys.

Llegeix tota la sèrie T

T-1

In this pleasing, contrite wood-life which God allows me, let me record day by day 

my honest thought without prospect or retrospect...

Ralph Waldo Emerson 

DIETARI DE TERRADETS 
(17-6-11 / 22-2-12)

És tan feliç que no necessita escriure. Escolta els grills i les granotes i, quan el vent s'esvalota, l'hipnòtic balandreig del fullatge dels roures. El penjoll de petxines fa gatzara. El penell és una bruixa de ferro amb l'escombra entre les cames. Una casa de fusta per fora i per dins. Aquest matí ha penjat la bústia nova amb el seu nom escrit amb tinta negra. Des de la terrassa pot albirar set pobles: Moror, Estorm, Cellers, Guàrdia de Noguera, Santa Engràcia, Talarn i Llimiana. La lluna, sibil·lina, s'amaga rere el Montsec de Rúbies. Li ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, tota la vida. Sent que ha trobat el seu lloc i que podria quedar-s'hi per sempre, si sempre no fos una paraula grandiloqüent i ridícula.

T-2, T-3, T-4, T-5, T-6, T-7, T-8, T-9, T-10, T-11, T-12, T-13, T-14, T-15, T-16, T-17, T-18, T-19, T-20, T-21, T-22, T-23, T-24, T-25, T-26, T-27, T-28, T-29, T-30, T-31, T-32, T-33, T-34, T-35, T-36, T-37, T-38, T-39, T-40, T-41, T-42, T-43, T-44, T-45, T-46, T-47, T-48, T-49, T-50, T-51, T-52, T-53, T-54, T-55, T-56, T-57, T-58, T-59, T-60, T-61, T-62, T-63, T-64, T-65, T-66, T-67, T-68, T-69, T-70, T-71, T-72, T-73, T-74, T-75, T-76, T-77, T-78, T-79, T-80, T-81, T-82, T-83, T-84, T-85, T-86, T-87, T-88, T-89, T-90, T-91, T-92, T-93, T-94, T-95, T-96, T-97, T-98, T-99, T-100

Versió PDF
Versió Bubok