Hi ha indrets

Hi ha indrets on és impossible ser infeliç, o dit de manera positiva: hi ha llocs que conviden a la felicitat. El context és molt important. Ho és també el text, clar, però un bon marc millora força el quadre. 

Hi ha dos coses elementals de les quals cal tenir cura: allò que mengem i l'entorn on vivim. Si aquestes dues coses són encertades, tindrem salut i ben-estar, que són la base de la felicitat. Després hi ha un tercer factor: les relacions que estableixes amb els altres... 

Al capdavall, tot és qüestió d'energies: les que obtenim a través de la nutrició (dieta), les que provenen de l'ambient que ens envolta (natura) i les que intercanviem amb altres persones (societat).

No disposo de respostes fidedignes sobre els interrogants fonamentals de l'existència (filosofia), però visc acceptablement content, amb una plenitud cada dia més agradable. Si li voleu dir felicitat, doncs feliç.

Us parlo davant la Mar d'Amunt, amb el Cap de Venus i la Serra Veritable al fons, sobre els esculls d'aquest ribatge salvatge amb gust de salobre i regust de fonoll, amb la mar pintada d'un blau tan blau que fa somiar. 

Adoro aquest paisatge que m'ha robat l'ànima. Hi pertanyo. Hi estic. Hi sóc. El sóc. No cal fer res per a sentir-se vent amb el vent i onada amb l'onada. No cal demanar llunes i estrelles si alcem la vista i ens enlluernen. Pedres, sorra, fustes, garotes, cargolins, algues... 

I tu. 

Kayaking

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals.

Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle!

El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura, com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha esperança...

Quan s'han allunyat en direcció a Garbet, he recordat que el meu veí Àngel (que fa honor al seu nom) em va dir que podia agafar el seu caiac quan volgués. L'Alfons, un altre veí, m'ha ajudat a preparar-lo i a portar-lo fins a l'aigua. Quan he sortit, la mar semblava un llac, una bassa d'oli. Era la segona vegada que caiaquejava per la Costa Brava.             

He remat veloç fins a la punta de Cap Ras, amb la il·lusió de tornar a veure els dofins. A l'altura de la cala de la Balena he travessat la badia de Garbet en direcció a la cala Port d'en Joan, d'accés privat per terra (finca dels Mateu, senyors del castell de Perelada, on sembla que Franco hi anava). Està plena de fusta, amb unes peces força interessants. He seleccionat un parell de branques i un tronc que he lligat al caiac amb una corda.

 Ara ve la part més divertida... 

He començat a remar amb el tronc surant al darrere, com si fos una àncora (l'Alfons, que és capità de vaixell, diu que això es diu "àncora de capa"). Jo ja notava que la cosa no lliscava com abans. A més s'ha girat vent de garbí i les onades començaven a créixer... Rema que remaràs, déu i ajuda, no avançava. La corda (cordeta millor dit) s'ha trencat dues vegades i he hagut de tornar a lligar el tronc. I vinga a escarrassar-me per arribar a la punta del Cap. Sovint m'acostava perillosament a les roques, el tronc hi petava, però aconseguia esquivar-les. Enmig d'aquest fatigant treball, no he perdut en cap moment la calma. Costa remar contra el vent, i més si ets un home de terra endins i és el segon cop que agafes un rem.

Llavors l'he vista. Era ella: Venus. Just a sota de la punta (on hi ha el mirador), les roques fosques dibuixen la silueta del cap d'una dona. Llavis i nas ben clars. Fins i tot hi ha una escletxa a la roca per on passa la llum (zona esquena-clatell). Sobre el cap porta un barret o monyo (si fos un moai, que també ho sembla, seria un "pukao"). El Cap de Venus, talment. Direu que delirava, que ha sigut un miratge, que tinc molta imaginació. No pas. Les fotos (tretes amb dificultat entre el vaivé de les onades) no fan justícia. 

Venus està reclinada, fitant l'horitzó... 

Si sostinc que el Cap de Creus és, en realitat, el Cap de Venus cristianitzat, ara puc dir que Cap Ras guarda el cap de Venus petrificat, un moai nostrat...Tota aquesta àrea (la més oriental de la península ibèrica, on es troben les roques més antigues) és ZONA VENUSIANA, és a dir, lloc d'engendrament, de fecundació, de gènesi. No només del sol cada albada, sinó de les venus humanes les quals, ancestralment, s'aplegaven en aquests verals per tal de ser fecundades... Probablement existia un Ara Solis o temple de Venus Pyrinea (com a Finisterre i Touriñán, a l'altre extrem) on ara hi ha les ruïnes de Sant Salvador o Santa Helena. Stop.

Reconec que el post d'avui és llarg, ample i profund. Veure el mateix dia dofins i a Venus petrificada supera qualsevol expectativa onírica. Em fa l'efecte que aquesta nit descansaré com un tronc (el que he portat jeu a la platja assecant-se, perquè quan estan molls pesen el doble) (amb ell he fet una bella composició de balancing).  

Demà, dia 13 de maig, farà 6 anys que vaig marxar a Rapa Nui. Hi ha dies que sembla que encara no he tornat.        

    

Tanques al camp

Sabem que s'acosten les eleccions perquè foten obres per tot arreu, com si els governants, a última hora, haguessin de demostrar que el seu sou repercuteix en algun benefici públic, visible, tangible, objectiu. 

La mala sort ha volgut que una d'aquestes obres em toqui molt d'a prop, just al davant de casa. L'ajuntament ha decidit posar una tanca al camí de ronda! L'excusa és que es tracta d'un tram "perillós". Que sigui de fusta i que s'acabi quan s'acaben les cases no em fa canviar d'opinió. És lo que en castellà s'anomena "poner puertas al campo".

Mira que n'és, de bonic, el camí del ronda de Cap Ras: salvatge, lliure, natural... Amb el Cap de Venus (mal anomenat de Creus) al fons. Aviat, amb aquesta dèria per urbanitzar tot el que existeix, no quedarà ni un racó autèntic on poder desconnectar de la intromissió humana.

Com a forma de protesta, he realitzat una obra que uneix trossos sobrants de la tanca amb peces de fusta de deriva. L'espiral és la marca de la casa.

El més divertit és que els dos operaris encarregats d'instal·lar la tanca, quan han vist l'obra, m'han felicitat. A veure quina cara posen els de l'ajuntament quan la vegin...

El miracle de cada dia

Em llevo a les sis. Encara és fosc. Preparo un te verd amb mel, menjo un dàtil, un sarpat d'ametlles, llavors de carbassa, una culleradeta de pol·len i una peça de xocolata negra. Obro de bat a bat el finestral per a escoltar el mar. Avui, com ahir i abans d'ahir, és pura calma. Des que sóc aquí no havia vist el nivell de l'aigua tan baix. Potser a les minves de gener. Ha mort Eduardo Galeano. “Ojalá tengamos el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos”. “El camino de la independencia es el más doloroso, porque es el camino de la dignidad”. “Seremos imperfectos, porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses”. Gran, molt gran, Galeano. La lluna minvant decora el firmament amb certa delicadesa. Encara pampalluguegen els fars de Cap de Creus i de S'Arnella. Les llums ataronjades del Port de Llançà es reflecteixen sobre l'aigua. Al fons, sota el Pení, com una diadema blanca, s'endevina El Port de la Selva. Hi ha un besllum porpra que sura sobre l'horitzó, encetant-lo. La tímida llum de l'albada redibuixa la silueta fosca de les muntanyes. Refilen els ocells. El món es desvetlla. Som fills d'aquest miracle que es repeteix cada dia.

L'Espiral del Cros

L'Espiral del Cros és una obra de Land Art de gran format (una filera de 130 m amb una amplada màxima de 20 m) realitzada amb pedres recollides a la platja del Cros, al terme municipal de Llançà, on s'inicia el camí de ronda que mena al Cap Ras. L'autor va trigar 5 dies a enllestir-la, començant el 15-2-15 i acabant el 20-2-15. 

L'Espiral és la figura central d'un conjunt delimitat per 4 apatxetes (la més gran és de pedra i està situada a la punta del Cros; l'altra es troba dins la barca; la tercera és de fusta i està sobre el banc del revolt del camí de ronda; i la quarta està a la porta de casa). La dues apatxetes de pedra estan alineades mitjançant l'inici de l'Espiral. La millor manera d'apreciar la magnitud de l'obra i la seva integració en el paisatge és a vista d'ocell, des de la carretera de dalt, al capdamunt de les escales del camí de ronda.

 

Aquest conjunt artístic conforma un "espai sagrat" dedicat al Sol i a la connexió amb la Natura. L'arquetip de l'espiral conté una simbologia esotèrica que no explicarem aquí. Millor que cadascú es deixi portar per allò que li dicta el seu inconscient, espontàniament, lliure de qualsevol pauta prèvia.    

Suggerim el següent "ritual": agafa una pedra, porta-la a la mà i comença el recorregut des de l'apatxeta gran tot seguint el Camí de l'Espiral en la direcció de les agulles del rellotge. Es recomana fer-ho descalç, amb parsimònia, escoltant el mar, deixant la ment en blanc, respirant profundament... La pedra que portes l'has de deixar on sentis que ella vol estar. Així afegiràs una pedra més a l'Espiral, contribuint a la seva conservació, fent el gest de construir, participant en l'Obra, respectant-la i sent conscient de la Bellesa de l'entorn, sentint com l'Energia flueix a través teu. Quan arribis al Centre de l'Espiral, pots posar el braç dins el forat i extreure una mica de sorra. Hauràs connectat lo Superior (Cel) amb lo Inferior (Terra), obrint i equilibrant els teus txakres (simbolitzats per la figura de l'apatxeta). 

Conscients que l'art és efímer, com els mandales i com tot a l'univers, preguem que els visitants tinguin cura de l'obra per tal que els altres la puguin gaudir després. Gràcies.

 CaP RaS aRT

Peix fresc

Salut, amor i llibertat

 

El 2015 m'ha portat una capçalera nova al blog (la foto me la va fer ma filla el dia de Nadal a Howth), un nou vehicle i una nova residència. El somni s'havia demorat molts anys, però finalment s'ha materialitzat de forma esplendorosa, gairebé increïble. 

En direcció sud-est, veig els pobles de Llançà i El Port de la Selva, amb els cims de Sant Salvador de Verdera i el Pení. De nit, pampalluguegen dos fars. La Mar d'Amunt, el Cap de Creus, la brava mar que s'escumeja contra els esculls del Cros. Hi toca el sol tot el matí. Davant mateix hi passa el camí de ronda. Marxapeu del Cap Ras. No, no es pot demanar més. 

El 2014 en vam fer cinquanta. Vam començar-lo a Islàndia i el vam acabar a Irlanda. Entremig, el Camí de Sant Jaume, la Provença i el Canigó, entre altres coses. El 2015 seguirem viatjant, caminant, fent cims... i escriurem, per descomptat. La banda sonora serà marítima i el color predominant el blau. 

Posats a demanar, demano salut, amor i llibertat. En aquest ordre. Cap de les tres coses són incompatibles. La veritable felicitat és un triangle que les inclou totes tres. El meu únic propòsit és viure d'acord amb la natura, ser jo mateix i millorar una mica cada dia. 

Un ocellet es posa sobre la barana de la terrassa, em mira i em diu: Tu ets el nou llogater? Véns només per uns dies, com els altres? Li responc: No, no sóc un llogater de temporada. Em quedaré aquí fins que em fotin fora. L'ocellet piula content: Perfecte, així podrem ser amics... 

La casa va ser construïda l'any que jo vaig néixer. Al lavabo hi ha una placa amb la frase més famosa del Petit Príncep...

 

El secret és simple: allò essencial es veu amb el cor, no pas amb els ulls. Cloc les parpelles i escolto el mar (de vegades és mascle i de vegades femella, la seva veu té tonalitats infinites). Quan les descloc, l'ocellet ha marxat. Sí, serem amics. No ho dubtis. 

El que veig amb els ulls és impressionant, majestuós, indescriptible. El meu cor està curull d'agraïment. No sé com he arribat fins aquí. Tant se val. El que sé és que algun dia hauré de marxar, perquè sempre acabem marxant. La guineu del Petit Príncep s'acomiada... Viure és aprendre a acomiadar-se. 

Benaurat 2014. Benvingut 2015.

Ah, quasi me n'oblidava: avui fa 11 anys justos que vaig escriure el meu primer post a TdQ.

GRÀCIES.                    

Un somni antic

El dietari començarà amb aquesta frase: "He vingut a escoltar el mar..." 

Perpetrant un somni antic, gosaré habitar a la Mar d'Amunt, ran de camí de ronda, entre Grifeu i Garbet, entre les cendres de Pere Calders i l'últim repòs de Walter Benjamin, davant l'hipnòtic blau de Josep Palau i Fabre... i més amunt encara, amb el far d'Antonio Machado, mestre de mestres.

Escoltar i mirar els dos blaus, amb la línia de l'horitzó com a pauta.

Tramuntanades i llevantades. Escumalls i tamarius. Cap Norfeu, Cap de Creus, Cap Ras...

Hi ha una geografia de l'ànima. La meva és brava, brava mediterraneïtat.

Pleniluni empordanès

Dues-centes persones aplegades a Mas Ventós tot esperant que la lluna plena aparegui rere el castell de Sant Salvador. Primer l'aurèola, després el serrell, finalment la cara sencera, nívia, radiant. Aplaudiments. Comencem a davallar per la carretera que mena a Vilajuïga. Seran uns set quilòmetres, hora i mitja de caminada màgica, insòlita, entre dòlmens i ombres ancestrals. A mà dreta Llançà i la mar diamantada; a mà esquerra l'ampla catifa empordanesa, una munió de llums, un firmament a la terra. La majoria pren el sol. Els llunàtics prenem la lluna. A la plaça del poble ens reben amb trossos de xíndria i pastissos casolans. 

La lluna lluneja altiva. Sap que el seu poder és immens. Com tu, que irromps i t'amagues, que creixes i minves, blanca, blanquíssima, plena de pigues, sirena de cales remotes, entranyable poesia...