Ilha das Couves

Observo com arriben les barques amb les xarxes plenes de peixos, la majoria olhudos (Caranx hippos). Aquests són petits, però poden arribar a fer un metre de llarg i pesar 20 kg. Parlo amb el pescador que els neteja mentre els urubús estan a l’aguait esperant el festí de les tripes. Diu que és la sang, la que malmet el peix, per això cal llevar-la tota de seguida, així es pot conservar més temps. El seu nom és Zé de Balboa i viu en una petita illa amb la seva família. 

Surto amb la barca acompanyat d’un grup de francesos bretons. Anem cap a l’Ilha das Couves. La travessia dura 15’. Abans superem l’Ilha Comprida el propietari de la qual és un dels socis fundadors de Danone. La barca passa davant mateix d’una gruta i ens deixa a la Praia Menor. Ens recolliran al migdia. 

Opto per anar a la Praia Grande seguint la trilha. Arribo el primer. Quin paradís! Aigua verda transparent. Hi ha un veler i un iot ancorats. Em poso la màscara i a bucejar. Hi ha milers de peixets i, entre les roques, peixos més grans que tenen ratlles grogues. 

Quan em canso de l’aigua, surto i segueixo la trilha, cada cop més estreta, fins que sento fressa grossa... Són iguanes enormes, fan un metre. Uix. El barquer m’ha dit que és possible ascendir al punt més elevat de l’illa, però aquestes bestioles em fan molt de respecte. A més, ha dit que també hi ha cobras (serps). Desisteixo. 

Faig una pila de pedres i me’n torno a la platja amb la companyia d’un parell de Morpho blaves. Ha arribat més gent. M’allunyo de la bagunça (jarana) i m’instal.lo en una ombra. S’imposa la contemplació.

Els llocs més salvatges són els més inaccessibles. Tanmateix sempre s’hi pot arribar navegant... Em pregunto què deu sentir el milionari que compra una illa per a ell sol... Em costa molt de comprendre que les illes puguin ser venudes... 

El gran regal del dia ha sigut en la tornada, quan una família de dofins ens ha adelitat amb els seus salts... Dofins lliures! Aquestes són les coses que t’ajuden a ser optimista, malgrat els mals del món, que són molts, la immensa majoria producte de la inconsciència humana. 

Picinguaba

Després de veure moltes platges, ben acalorat, cansat d’esquivar clots per carreteres infames, la sort et pot somriure en un racó de món inversemblant... 

Picinguaba és una petita aldea de pescadors que encara conserva aquell regust antic de les coses immemorials. Roques granítiques decoren la platja plena de barques de colors, amb el rerefons de la muntanya sempre verda de la qual davallen rierols d’aigua freda. La canalla juga despreocupada, els vells endrecen les xarxes. Hi ha una placidesa entranyable entre el vaivé de les onades i els reflexos de la posta sobre l’aigua. 

Trobo la pousada Sobre as Ondas, una casa taronja al final de la platja a la qual s’accedeix travessant un pont de fusta. Em rep en Gustavo, m’ensenya la suite amb vistes al mar i balcó (literalment, sobre les onades). M’encanta! El preu que em diu és massa alt. La propietària (Neusa) intervé oferint una rebaixa perquè sóc una sola persona. Segueix sent car. Li dic que potser em quedaré dues nits. Ella torna a rebaixar. Quan sent la paraula “escriptor” li canvia la cara i m’acaba deixant el preu a la meitat que m’havia dit en Gustavo. (Val a dir que, després del Carnaval, l’afluència turística baixa molt, i em penso que avui sóc l’únic client que tenen, i potser l’únic al poble)

La sort et pot somriure en qualsevol moment. Picinguaba és una perla amagada enmig de tot el desastre perpetrat al litoral en nom del turisme. Massa urbanitzacions, massa condominios, massa avarícia. 

A Praia da Picinguaba faz parte do Núcleo Picinguaba, Parque Estadual da Serra do Mar. São 47.000 ha protegidos aproximadamente 80% do município. Patrimônio da humanidade reconhecido pela UNESCO é o único ponto do litoral paulista onde são protegidos os ecossistemas costeiros, tais como praias, mangue, costões rochosos e mata de restinga.

Demà al matí, per 40 reals (10 euros), una barca em portarà a l’Ilha das Couves, verge, deshabitada, aigües transparents, dues platges paradisíaques... Faré snorkeling i potser m’animo amb la trilha fins al cim més alt.

Picinguaba. Marcat amb un cor 💚

São Francisco do Sul

Dofins grans i foscos nedant al costat de la balsa que trasllada el cotxe fins a Molhes travessant l’estuari del riu Tubarão.  

Pescadors llençant les xarxes per a pescar tainhas (llisseres). 

Molts espiadimonis. 

La badia de Pinheira (Guarda do Embaú) fa 6 km. La camino tota (anar i tornar) abans del desdejuni.

Arribo a la conurbació de Floripa. Em fa gràcia de passar el pont cap a l’illa de Santa Catarina. Segueixo fins a Campeche. Hiperurbanitzat. Massa trànsit. No val la pena. Giro cua. 

Per fi descobreixo una bona emissora de ràdio: Itapema FM. 

Després de Porto Belo, pots accedir a Bombinhas, que té una colla de platges. Cal pagar una taxa ecològica de 26,5 reals (7 euros). Miro el mapa i veig que també està molt urbanitzat. Bye bye. 

El Balneário Comboriú és un horror estil Benidorm, amb gratacels inclosos. Passo de llarg. 

Decideixo visitar el Museu de Sambaqui a Joinville. 

Les millors àrees de servei són les Graal. 

Els centres comercials més horteres són els Havan (davant tenen una estàtua de la llibertat i l’edifici sembla la Casa Blanca).

Peix fresc

La barca poètica

Al Port de la Selva hi ha
una vella barca blanca i blava.
La van batejar Albada.
És plena de poemes manuscrits.
Pescador-poeta. Paraules-peixos.
Singladures fetes versos.
Descansa amarrada.
Menuda, humil i abandonada,
la barca recorda melangiosa
la carícia de les onades.
A l'hora de la posta,
quan el sol s'acomiada per la serra de Verdera
i, ombrívol, Sant Pere de Rodes s'esborra,
ella somica una rapsòdia
que va aprendre quan era nina.
Al Port de la Selva hi ha
una cala tan bella que no puc anomenar-la.
La barqueta voldria morir ran de sorra de la cala.
Talleu-li les cordes, deixeu-la anar.
L'Albada serà Crepuscle.
La Nit serà Fada.
Talleu-li les cordes, deixeu-la anar.
Ella sabrà trobar el camí cap a casa.
  

JAZZTABÉ

Quadern de Cotlliure_5

Dissabte 23.2.08 10:36

Una hora xerrant amb els vells pescadors del poble. Estaven, com d'habitud, prenent el sol asseguts als primers bancs que hi ha davant el mar, al port d'amunt. Els seus noms: el petit Louis (1923), Paul Ramone (1926), Josep Francesc (1936)... El que més ha enraonat és Ramone el qual se sabia tota la història del poble i recordava dades i dates exactes. Un prodigi de membrances cotlliurenques. He anotat moltes coses... [Abans tots els vells duien barretina. L'any 1964 van fer les últimes acalades i es van vendre totes les barques per 150.000 francs. Els plataners del port són de l'any 1938. A la riera l'anomenen duy, a l'escullera gitada, a les gavines muetes, a la sardina sarda, vuitanta és quatre vint... ] Mentre escoltava el seu deliciós català rossellonès pensava amb pena que són l'última generació que el parla, perquè els seus fills ja estan completament afrancesats...

Després de la conversa amb els vells pescadors, he fet un promenade fins a la capella de Sant Vicens. Inspirat per la mar en calma (ells l'anomenen mar blanca) he escrit aquest poema:

MAR BLANCA

Anit la lluna era vermella, cruenta,
auguri de nit en vetlla perquè l'Antonio
és mort i avui l'enterrem

M'assec davant la gitada, envoltat de muetes,
amb l'esquena recolzada a la capella de
Sant Vicens

Els vells pescadors cotlliurencs m'han explicat
la història d'aquest poble que perd
la seva llengua

Troben a faltar les barques, les xerxes i el peix
(sardes, tonyines, anxoves...)

Voga, voga, mar endins fins que la terra desaparegui
Voga, voga, que les dones remendaires t'esperen
sargint la malla pescanera

Avui la mar és blanca com una bassa d'oli

El minyó llença còdols a l'aigua que llampurneja

Sura l'escuma entre els esculls

Lluna roja, mar en calma,
Cotlliure del meu cor reblert d'enyorança

Aquest blau, Antonio, aquest sol de la infantesa;
els ulls del vell pescador són avui els teus ulls

Aquest blau i aquest sol dins la mirada...

Ja toca la campana
Ja surts de Casa Quintana
Sis milicians et porten embolcallat
amb la mortalla republicana

Lluna roja, mar blanca,
descansa en pau, poeta,
per sempre més,
en terra catalana

[Traducció al castellà, italià i anglès]

QdC_1
QdC_2
QdC_3
QdC_4