Ilha das Couves

Observo com arriben les barques amb les xarxes plenes de peixos, la majoria olhudos (Caranx hippos). Aquests són petits, però poden arribar a fer un metre de llarg i pesar 20 kg. Parlo amb el pescador que els neteja mentre els urubús estan a l’aguait esperant el festí de les tripes. Diu que és la sang, la que malmet el peix, per això cal llevar-la tota de seguida, així es pot conservar més temps. El seu nom és Zé de Balboa i viu en una petita illa amb la seva família. 

Surto amb la barca acompanyat d’un grup de francesos bretons. Anem cap a l’Ilha das Couves. La travessia dura 15’. Abans superem l’Ilha Comprida el propietari de la qual és un dels socis fundadors de Danone. La barca passa davant mateix d’una gruta i ens deixa a la Praia Menor. Ens recolliran al migdia. 

Opto per anar a la Praia Grande seguint la trilha. Arribo el primer. Quin paradís! Aigua verda transparent. Hi ha un veler i un iot ancorats. Em poso la màscara i a bucejar. Hi ha milers de peixets i, entre les roques, peixos més grans que tenen ratlles grogues. 

Quan em canso de l’aigua, surto i segueixo la trilha, cada cop més estreta, fins que sento fressa grossa... Són iguanes enormes, fan un metre. Uix. El barquer m’ha dit que és possible ascendir al punt més elevat de l’illa, però aquestes bestioles em fan molt de respecte. A més, ha dit que també hi ha cobras (serps). Desisteixo. 

Faig una pila de pedres i me’n torno a la platja amb la companyia d’un parell de Morpho blaves. Ha arribat més gent. M’allunyo de la bagunça (jarana) i m’instal.lo en una ombra. S’imposa la contemplació.

Els llocs més salvatges són els més inaccessibles. Tanmateix sempre s’hi pot arribar navegant... Em pregunto què deu sentir el milionari que compra una illa per a ell sol... Em costa molt de comprendre que les illes puguin ser venudes... 

El gran regal del dia ha sigut en la tornada, quan una família de dofins ens ha adelitat amb els seus salts... Dofins lliures! Aquestes són les coses que t’ajuden a ser optimista, malgrat els mals del món, que són molts, la immensa majoria producte de la inconsciència humana. 

Sani Girona

La primera vegada que vam coincidir va ser el juny de 2005 a Sant Cugat, a les jornades sobre el nou dietarisme dels blogs que va organitzar Vilaweb. Fa vuit anys! Aleshores ningú en sabia gran cosa, del fenomen catosfèric. Ell era allí, amb la seva inconfusible còrpora, amb aquell entusiasme encomanadís, excessiu de mena, energèticament inesgotable. Recordo que no parava de fer fotos i que va perpetrar alguna intervenció de les seves. Quan agafava el micròfon era perillós. Garlava i garlava pels descosits. Si en Sani era present, segur que no passava desapercebut. La paraula que el definiria és "entranyable". 

Després vam continuar la nostra relació virtual a través dels blogs i dels mails. Era un brollador d'idees, sempre estava rumiant projectes. Jo li retreia el nom del seu blog: Dipofilopersiflex. Déu n'hi do, li deia, no podies buscar-te'n un de més complicat? Ell reia. En Sani sempre reia. Professor de francès, va saber aprofitar les eines d'internet per a la seva feina i per a fer amics arreu. Un bon dia va pujar des de Vilanova i la Geltrú fins a Vallromanes per a petar la xerrada face à face. Portava una ampolla de cava.

A les beceroles blogològiques, em va ajudar força amb tota la qüestió tècnica que encara no dominava. Recordo que em va fer uns gifts per a posar al blog i em donava consells diversos. Compartíem també les inquietuds per la docència. Us deixo un audio-comentari que em va enviar arran d'un post que vaig escriure. Escolto la seva veu avui i és com si m'estigués parlant a cau d'orella...

Vam coincidir, of course, a les primeres jornades de la catosfera que es van celebrar a Granollers (gener 2008) i en altres edicions també. Vam compartir moltes estones i afanys durant la gestació del volum La Catosfera Literària 08. Ell es va implicar i va treballar de valent en aquest projecte que, gràcies a la col·laboració de moltes persones, va fer-se realitat.

La darrera vegada que el vaig veure va ser l'agost passat. Es va presentar aquí amb la família i uns amics d'El Port de la Selva. Em van dir que a la porta hi havia algú que preguntava per mi. No em podia imaginar que fos ell. Em vaig emocionar. Com sempre, va fer fotos i més fotos. Va reconèixer que estava fotut. Puto càncer. Malgrat tot, no abandonava l'alegria innata, la seva bonhomia marca de la casa. Havia vingut a acomiadar-se. Quan va marxar vaig fer el següent comentari: ja no el tornaré a veure. I així ha estat. 

Hi ha un cel per a tu, Sani. I tant que hi és. El cel que acull els homes i les dones de cor gran i de bona voluntat. Queden els blogs i queden els records. Repasso els mails i miro les fotos. Gràcies pel teu exemple d'optimisme i vitalitat. Quina gran sort haver-te conegut.  

(Llàstima que no hagis desactivat la moderació dels comentaris al teu blog...)

Hi ha primaveres arreu

No hi ha motius per a pensar que les coses que avui semblen impossibles ho hagin de continuar sent demà. L'actual impossibilitat no implica necessàriament la impossibilitat futura. Aquesta és l'arrel de qualsevol optimisme. El temps esporga les branques seques i fa llucar brots nous. Hi ha primaveres arreu esperant qualsevol excusa per a florejar a cor què vols. Hi ha primaveres dins teu que fa anys que coves... ¿Per què hauries de resignar-te a ser sempre hivern?