Ibirapuera

El Parc d’Ibirapuera és el pulmó verd de São Paulo, com ara el Central Park de Nova York, el Bois de Boulogne de París o els Camps Elisis de Lleida. S’agraeix que, enmig d’una ciutat tan exagerada com aquesta, hi hagi una illa de natura on poder respirar oxígen de qualitat i caminar sense el perill de ser atropellat per un vehicle.

El parc té 160 hectàrees i va ser inaugurat l’any 1954. Consta de tres llacs interconnectats i de nombroses infraestructures (museus, auditoris, pistes d’esport, ciclovia, etc). 

Ybyrá-pûera significa “arbres vells” en la llengua tupí. La vegetació és espectacular, destacant els bambús gegants i arbres centenaris. També pots observar força ocells i, en els llacs, corbs marins. 

Recomano molt fer la pista de 6 km que dóna tota la volta al parc. Primer perquè és una trilha sobre terra (molt agradable després de trepitjar tanta duresa), i segon perquè passes per les zones més arbrades, on hi ha moments que sembla que estiguis a la selva. 

Ibirapuera, sens dubte, és la meva millor recomanació a Sampa, amb permís de Vila Madalena (aquest barri és una altra debilitat). Els que no podem viure sense el contacte amb la natura, sempre podem cercar un parc quan estem a ciutat. Ibirapuera s’ho val. 

La crida del bosc

Sóc arbre que m'arrelo

Ocell que obre les ales

Quan canto sóc rossinyol

Quan ballo onada arrissada

Quan ric un raig de sol

Quan ploro pluja esperada

I en el silenci, quan m'adormo,

Sóc una estrella llunyana

I un cor que encara batega

Per estimar de matinada

Parla el roure

Tot és immens com la rialla d’un nadó 

Tot infinit 

Amb arrels 

Amb tronc 

Amb branques 

Amb fulles 

Amb flors 

Amb fruits 

Tot l’univers 

M’enfonso per a enlairar-me 

M’adormo per a renéixer 

Toco el cel amb el tou dels dits 

Escampo núvols 

Pentino vents 

Tot és immens en el teu cor humà 

En la teva saba vermella que corre amunt i avall 

En l’escorça de la teva pell 

En les arrels dels teus peus 

Tot és immens 

Profund 

Aeri 

I el sol que et fa l’ullet 

I beus en deus pregones 

I et rentes amb la rosada 

I ets canal entre Terra i Cel 

Tot és immens 

Humà que m’abraces 

Germà que t’enfiles 

Fill que festeges amb la Mare Terra 

En aquest teu cos efímer 

Immens el teu poder d’estimar tots els éssers 

De ser llavor que fecundi de llum i amor els altres 

Despulla’t de fulles seques 

Deprén-te d’allò que pesa 

D’allò innecessari 

Medita la meva senzillesa 

Aprén la lliçó d’estar-te sempre en un lloc 

Ferm 

Inalterable 

Canta la cançó que porta de lluny 

Sons de campanar i d’esquelles 

T’acarona la pluja 

La Saviesa del Silenci 

Tot és immens com la rialla d’un nadó 

Del nadó que ets 

Del nadó que acabes de
néixer 

Sóc Roure que et dic: 

Sigues roure 

Sigues herba 

Sigues pedra 

Sigues terra 

Sigues aigua 

Sigues aire 

Sigues sol 

 Sigues tu mateix 

I no deixis mai de 

créixer

(Santa Maria de Besora 12-11-16)

més poemes

Cadira buida sobre els esculls del Cros

Perquè no som pedres ni arbres, defugim romandre. Més aviat onades i núvols enlaire. Que la terra lliga massa amb arrels i abraçades. Cal deixar-ho tot per anar a l'altra banda. No hi ha llar sinó en el cel. Segueix el camí dels somnis. Segueix-te. Tu, mestre i deixeble alhora. Tu, etèria disbauxa, desorientació assegurada. Tu, que no saps mai què vindrà després i, tanmateix, sempre arriba allò que esperaves. Perquè sempre esperem, fins i tot en la desesperança. No t'asseguis, no descansis. La mort tindrà els ulls buits i el cor ressec. Mentrestant, batega amb empenta i fita l'horitzó amb avidesa. Només existeix un pecat: no ser tu mateix i no empaitar els somnis. La resta és xavalla.

Porque no somos piedras ni árboles, evitamos permanecer. Más bien olas y nubes arriba. Que la tierra ata demasiado con raíces y abrazos. Hay que dejarlo todo para ir al otro lado. No hay hogar sino en el cielo. Sigue el camino de los sueños. Síguete. Tú, maestro y discípulo a la vez. Tú, etéreo desmadre, desorientación asegurada. Tú, que nunca sabes qué vendrá después y, sin embargo, siempre llega lo que esperabas. Porque siempre esperamos, incluso en la desesperanza. No te sientes, no descanses. La muerte tendrá los ojos vacíos y el corazón reseco. Mientras tanto, late con fuerza y otea el horizonte con avidez. Sólo existe un pecado: no ser tú mismo y no perseguir tus sueños. El resto es calderilla.        
 

Because we are not stones nor trees, we avoid to remain . Rather waves and clouds in the air . The earth ties too much with roots and hugs . We must leave everything to go to the other side. No home but in heaven. Follow the path of dreams. Follow you. You, teacher and pupil at the same time. You, ethereal debauchery, disorientation assured. You, that you never know what comes next, however it always does what you expected. Because we always are hoping , even in despair . Do not sit , do not rest. The death will come with empty eyes and dry heart. Meanwhile, beat with strength  and watch the horizon avidly . Only there is a sin: not to be yourself and not pursue your dreams . The rest is farthing .

Let you go when you know

Mestres

Els mestres empenyen. Com els fills, els grans mestres. 

Quan l'ego no hi és, tot esdevé alegria. Observo el jo-no-sóc de la cadira. Sense ego, les coses són transparents. Veig rere tots els murs. Els arbres transparents. Quan l'ego no hi és, llavors s'expandeix la consciència fins entendre la llengua dels ocells. 

Marlies i Rubén arriben plegats aquest matí de maig amb llevantada. El que em diuen ja ho sabia des del fons del meu ésser, però necessitava escoltar-ho en les seves veus, manifestacions del meu Jo Superior (que no té res a veure amb l'ego). 

Puc veure com serà el futur perquè en seré el creador. 

M'empenyen pel camí de la llum en el viatge constant, definitiu. 

Ser lliure és ser fidel a tu mateix més enllà de qualsevol relació exterior. 

Pensem que canviant el decorat exterior (objectes o subjectes) fugirem de l'avorriment. Lo important és el decorat interior, que no és cap decorat, sinó la pura perfecció. 

Mira'ls als ulls i demana'ls per la seva experiència espiritual. 

Com suportaríem la vida sense espiritualitat?  

Pessigolles a l'ànima

- Qui et besa els llavis?
- Uns llavis molsuts que m'encanten.
- Qui et fa llepadetes arreu?
- Una llengua de mel.
- Qui t'acarona la pell?
- Uns dits de foc i de vent.
- Qui s'arrela en tu?
- Un om esponerós.
- Qui enlaira el teu cor cap als estels?
- Un cor generós i valent.
- Qui et fa pessigolles a l'ànima?
- Un buda que riu i calla.
- Qui camina al teu costat?
- Un pelegrí efímer.

La consciència de lo efímer, de la fugacitat dels instants, fan la vida més lleugera i més bella, una bestreta del comiat, la vigília de l'absència quan la presència encara batega, llum en les ombres, silenci entre mots, tardor en la primavera, tomba en el bressol.

I tota la tendresa del present que no gosa somiar, perquè els somnis ens allunyen de la veritat.

Acceptar. Confiar. Respirar.

Ser.

Territori comantxe

Hi ha una pau intensa que m'indica que estic en el bon camí. El sol aquí dalt, amb el cant dels ocells i els arbres verds, plens de fruit. Allà baix, a la plana, la boira ocupa els espais i les ments dels homes. Hi ha una claredat inusitada i una lleugeresa de globus aerostàtic en aquesta vida nòmada de pelegrí errant. No cerco res. No tinc plans. Visc en el pur present, en el centre de l'espiral còsmica. Tot és energia, fins les pedres més denses que, l'una sobre l'altra, s'enlairen cap al cel. El cos sagrat. El cor sagrat. Respiro la gràcia infinita de SER. Agraeixo amb totes les cèl·lules cada batec i cada alenada. Quan hi ha amor tot és perfecte. Amor incondicional: compartir en llibertat. Estima. Adora. Agraeix. Calla.  

Sanglier

Fusta i pedra

100 x 50 cm

El dia 2 de març de 2015, l'endemà d'una tramuntanada, tornant del Port pel camí de ronda, vaig veure un gran arbre a llevant de la platja d'en Jordi (entre l'Argilera i Grifeu). Vaig baixar per a observar-lo d'a prop. La meva sorpresa va ser descobrir que aquell pollancre tenia diverses pedres encastades a la soca. Hi vaig intuir possibilitats. Com que no disposo de serra mecànica, vaig esmerçar mig matí tallant les set branques amb la serra d'arc. Finalment, quan vaig separar el fustam de la soca, en girar-la, em vaig adonar que la peça era d'allò més valuosa. Tenia quatre pedres grans inserides a la fusta, a més d'algunes de petites. L'arbre, a mesura que va anar creixent, va anar integrant fusta i pedra en un admirable exercici d'empenta vital. El resultat era una proesa, una obra d'art de la natura. Havia sigut arrencat de la seva terra nodridora, arrossegat de qualsevol manera, havia surat (quina distància? quant temps?) i, després de tantes peripècies, el gegant jeia sobre les roques, cansat, abatut, oblidat...

  

Ara venia la segona part: moure-la, emportar-me-la. Vaig acostar la Caddy a l'indret, ficant-la marxa enrere pel camí de ronda. La soca podia rodolar, sort d'això. Vaig dur-la des de les roques fins a la sorra i, més tard, suant la cansalada i jugant-me la integritat de l'esquena, la vaig empènyer costa amunt fins a la furgoneta. Llavors va venir el moment crucial, el més dur i delicat: calia aixecar-la des de terra i carregar-la al vehicle. No tinc ni idea del que pot pesar, diguem que entre 50 i 100 kg. Una odissea. Quan vaig arribar a casa, un cop descarregada, s'havia fet l'hora de dinar i necessitava una bona dutxa. Vet aquí la bèstia:

Havia d'estabilitzar-la. Vaig decidir que la posició seria invertida, és a dir, la part de les branques farien de potes i la part de les arrels mirarien el cel. Quan la peça se sostenia dreta, vaig començar a pelar-la. A mesura que li anava traient l'escorça, endevinava formes noves, figures, animals, cares... Encara era massa aviat per a escollir un títol o limitar la virtualitat. Les primeres persones que van veure-la, de seguida van descobrir un elefant o dos, un senglar, un brau, una cabra, un unicorn... Tots coincidien en què l'escultura transmetia una força insòlita, pura energia. Em preguntaven si era jo qui havia posat les pedres allí dins. Impossible, els deia. Aquelles pedres ni es podien ficar ni es podien treure, la fusta les embolcallava amb una poderosa abraçada. 

La tasca de poliment ha durat setmanes. Hi he treballat a estones, sempre manualment, amb gúbies i paper de vidre. La meva intenció era destacar la fusta i les pedres. Un dia vaig decidir comprar una fregadora elèctrica per avançar amb més rapidesa i aconseguir un acabat òptim.

 

 

No he volgut polir-la completament, sinó que hi he deixat diferents textures, fins i tot un tros amb l'escorça original. La fase final ha inclòs l'aplicació d'un oli que la protegeix del podriment, dels cucs i repel·leix l'aigua. No afecta al color de la fusta perquè no és un vernís.

El nom (Sanglier) prové d'un suggeriment que em va fer en Patrick, un veí francès que passa dos cops al dia per davant de casa passejant el seu gos Tess. Patrick es va enamorar de l'escultura i n'ha fet un seguiment gairebé diari. Diu que necessita "obres d'art" per al seu jardí. Té una casa molt maca amb unes vistes extraordinàries. Sempre li dic que encara no està acabada... Passen els dies i ell pregunta si em queda molt per a enllestir-la. La veritat és que jo també n'estic enamorat i no vull acabar-la... Penelòpicament, faig veure que encara hi treballo... El Sanglier, juntament amb el Big Fish, s'han convertit en les meves mascotes, els meus dos animals de companyia...        

Ulls de sirena

Del viatge al Marroc conservo dues imatges que tenen quelcom en comú: la ciutat en ruïnes de Volubilis i el cementiri de Salé. Podria afegir la Medina de Fes el Bali o el cedre Gouraud. Són imatges que que parlen de la decadència, de la mort. Arbres, ciutats, persones... Tot acaba arruïnat després d'una efímera existència. Perquè, què són mil anys al costat del temps del sol i de les estrelles? 

Avui, dia d'eclipsi, podem meditar sobre la desaparició, contrastant amb la imminència de la primavera. Contemplant la fusta seca, les làpides, els mosaics, haurem d'admetre que tot el que fem i el que som no té cap mena d'importància, que tot plegat és tan minúscul i irrellevant que faria riure si no fes pena.

Després d'aquesta incòmoda reflexió, l'ego es queda més tranquil, s'acaba el te i se'n va a fer una passejadeta per la platja, a veure si troba ulls de sirena...   

Tramping

T'escapes cap al sud seguint la costa. La Caddy s'embala amb la tramuntana bufant-li el cul. Res d'autopistes ni peatges. Només carreteres secundàries. 

Alguns noms: Sant Carles de la Ràpita, Morella, Xàbia, Terol... 

Algunes descobertes: Guillem de Belibasta a Sant Mateu, una magnífica TAU a l'escut de Les Alcubles, la Cova Santa d'Altura i el seu lledoner...

El desastre urbanístic de la costa valenciana és inenarrable, irreparable, depriment. Sort que els arbres plens de cítrics madurs donen un toc de color i alegria al quadre. T'enamora el Maestrat. La senzilla estampa de les terres de l'interior versus una primera línia de mar plena de mal gust i presumpció.

La Caddy roda fina i, quan es fa fosc, esdevé un úter acollidor on pots descansar. Un matalàs suficient, el sac de dormir, la manta que vas comprar a Dublín... T'adorms escoltant el mar, com a casa. Vida nòmada.

Quan tornes, la tramuntana segueix fent ballar les branques. Aparques la Caddy i t'adones que tens dues cases o potser tres o quatre o cinc... Què és "una casa"? Una house, una home o una Caddy?  

Casa teva és allà on t'hi sents a gust. Xerrant al voltant d'una taula, arraulit en els teus braços o fent tramping pel món...   

Tramuntana, Tau i Greal

Bufa tramuntana. El mar té un color blau intens amb pinzellades blanques d'escuma. La costa nord del Cap de Creus apareix més nítida que mai. Rere el finestral tot és innocu. Escolto el zumzeig del vent i m'embadoco amb el ball imprevisible de les branques. Núvols llargs decoren el cel. No sé com s'ho fan les gavines per a volar amb aquesta ventada. 

Ahir vaig visitar el museu de Montserrat. Em van impressionar especialment els quadres de Vayreda i les escultures de Rebull. Vaig sortir amb ganes de pintar. Fa segles que no pinto...

I al museu vaig "caçar" una altra TAU. Es trobava pintada sobre l'hàbit de Sant Antoni el qual, per a subratllar la importància dels símbol, sosté a la mà dreta una gaiata també en forma de T. És a dir, que en el centre del quadre (no recordo el nom de l'autor ni de l'altre sant que l'acompanya) podem contemplar dues TAUS de la mateixa mida...

Bufa tramuntana. En el cim més alt de la Serra de Verdera hi ha les ruïnes d'un castell que va guardar el Sant Greal. De vegades aixeco la vista i el miro amb emoció. Aleshores, sense saber per què (no és una qüestió racional), sento profundament que sóc on he d'estar i que estic on he de ser.         

has the world gone mad or is it me?

La garota i l'atzavara

Poques coses són tan gratificants com treballar al jardí (els anglesos ho anomenen gardening): esporgar, treure la pinassa, adobar, regar... Un jardí abandonat fa molta pena. Aquí han sobreviscut les crasses (també anomenades suculentes: àloes, atzavara), els hibiscus, les esparregueres, els baladres, l'olivera, el xiprer, els pins... Plantes resistents que demanen poca atenció. Fa dos dies que en tinc cura i ja somriuen. Malgrat la seva capacitat per sobreviure, agraeixen que algú les amanyagui. 

Cap al migdia m'aventuro pel esculls de davant de casa. La mar sembla un llac. Minves de gener. Porto bermudes i una samarreta de màniga curta. El termòmetre de la terrassa marca 20 graus. Agafo una garota amb la mà i me l'enduc. Les punxes es belluguen. Estarà plena? Treballo amb les tisores fins que apareix el color taronja, ben amagat dins la closca. Caviar de mar. El gust que et queda a la boca és quelcom difícil de definir. M'ha sabut greu matar un ésser viu... No n'agafaré més, encara que la gent les pesca sense contemplacions (i sense llicència), n'omple galledes i marxa. 

Les plantes i els animals, per punxeguts que siguin (ara penso en l'atzavara i en la garota concretament), mereixen el nostre respecte. Ells hi eren abans que nosaltres arribéssim i continuaran aquí quan marxem. Aquesta veritat m'ha enlluernat la consciència i m'ha acompanyat tot el dia. Hem de fer-nos dignes del paradís.        

Som instruments

Visc en present (com tu, com tothom). M'aturo i m'assec en un banc qualsevol d'una plaça qualsevol d'una ciutat qualsevol d'un país qualsevol d'un planeta qualsevol d'una galàxia qualsevol... per a sentir els batecs del cor i el vaivé de la respiració. Tot és rítmic: sístole i diàstole, inspiració i expiració. No cal res més. La gent camina amunt i avall. Els cotxes acceleren i frenen. Les fulles cauen. Els ocells piulen. Els núvols s'esfilagarsen. En tinc prou amb aquest instant. La mirada es mira a si mateixa. Tot existeix en un punt (ara i aquí), des del nen que diu “mama” fins a l'estrella més llunyana. Visc en present (com tu, com tothom). Un raig de sol enllustra l'estàtua d'un home que toca el violoncel. Déu fa música amb nosaltres. Som instruments.

Vivo en presente (como tú, como todos). Me paro y me siento en un banco cualquiera de una plaza cualquiera de una ciudad cualquiera de un país cualquiera de un planeta cualquiera de una galaxia cualquiera... para escuchar los latidos del corazón y el vaivén de la respiración. Todo es rítmico: sístole y diástole, inspiración y expiración. No hace falta nada más. La gente camina arriba y abajo. Los coches aceleran y frenan. Las hojas caen. Los pájaros trinan. Las nubes se deshilachan. Me basta con este instante. La mirada se mira a sí misma. Todo existe en un punto (aquí y ahora), desde el niño que dice “mamá” hasta la estrella más lejana. Vivo en presente (como tú, como todos). Un rayo de sol abrillanta la estatua de un hombre que toca el violoncelo. Dios hace música con nosotros. Somos instrumentos. 

I live in present (like you, like everyone). I stop and sit on any bench of any square of any city of any country of any planet of any galaxy... to hear the heartbeat and to feel the breathing sway. Everything is rhythmic: systole and diastole, inspiration and expiration. I do not need anything else. People walk up and down. The cars accelerate and brake. The leaves are falling. The birds are chirping. The clouds are fraying. I have enough with this moment. The look is looking itself. Everything exists in a point (here and now), from the child saying "mom" to the farthest star. I live in present (like you, like everyone). A ray of sun shines an statue of a man playing the cello. God makes music with us. We are instruments.

Sota un arbre

Miren, no han sido educados para estar solos. ¿Alguna vez han ido a pasear solos? Es muy importante pasear solo, sentarse debajo de un árbol, no con un libro, no en compañía, sino solo, y observar cómo cae una hoja, escuchar el chapoteo del agua, la canción de un pescador, observar el vuelo de un pájaro y los pensamientos propios mientras se suceden unos a otros cruzando el espacio de la mente. Si uno es capaz de estar solo y de observar estas cosas, entonces descubrirá una riqueza extraordinaria que ningún gobierno puede grabar con un impuesto, que ningún agente humano puede corromper, y que nunca puede ser destruido.

(Krishnamurti, El propósito de la educación)

La lluna plena d'anit em va regalar calma i conversa pregona a recer del campanar. Anem fent les passes de l'alliberament. Sense pressa. Tot flueix perquè no oferim resistència. La nuesa sota la cascada. El fang a la pell. El cel ras. El calendari verge. Una pluja d'estels. La confiança. Saber que demà serà millor que avui. Saber que els somnis tard o d'hora truquen a la porta i se t'emporten de bracet. Somriures infinits. Ulls verds. L'energia pura que travessa l'instant i penetra el nucli del que ets. Calma. Agraïment.     

Silenciosament eterna

Hi ha una llum que tenyeix el capvespre de nostàlgia. No és groga, és viva, densa; sobre les fulles de l'heura, sobre els teulats del poble, sobre l'ampla badia, sobre les oliveres; entre núvols erràtics, grisos i blancs, repintant les branques de la figuera; entre el ressò de la campana i el piular dels ocells que s'envolen. És la llum que s'acomiada, silenciosament eterna; enaltida pel mestral, va daurant els cimals de la serra de Verdera. S'esvaloten les formigues perquè la lluna és plena. Hi ha una llum que s'allunya i ens deixa l'escarida silueta del present intacte. Albiro el campanar de l'església; més enllà els aiguamolls. Dins meu, la joia de viure malgrat les aparences, camacoix, més humil que abans d'ahir. Però la llum d'avui és nostra, la guardo en el cor que encara em batega. Tot el cel i la mar i les muntanyes per aquesta sagrada llum que ens enlluerna.

poemes

Tot és en ordre

Brullen els camps

Brullen els camps al bell mig del gener.
Les fulles tendres, vestides de rosada, malden per obrir-se pas devers el cel.
La terra pedregosa s'esberla maternalment.
Hi ha la solitud de l'arbre que, nu de fulles, esquerda la silueta de l'horitzó perfecte.
Hi ha la grisor dels núvols i un vent que glaça les penes.
Hi ha la vida, sempre la vida, en la llavor que germina i en el batec que estima.
La vida sempre present, fins i tot en les paraules.
Brullen els camps al bell mig del gener.
L'hivern és una mentida.

Videopoesia

Reixos

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats, que quedin les branques nues, les més fortes, aquelles que fruitaran. Camino vora els canyars esgrogueïts d'Alpicat amb la companyia de les tórtores i les garces. Torna a baixar aigua pel canal. La gent fa la sobretaula, mengen torrons i beuen cava. Els Reixos els han portat regals. El meu regal és aquest sol que llueix primaveral, la silueta de la Seo allà baix, amb el campanar acabat de restaurar, les passes que em porten sempre endavant. El meu regal són aquests versos fets per a tu. 

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. Hi ha un conill que travessa el camí i em mira abans d'amagar-se. Sóc tot el que no sóc. Tinc tot el que no tinc. Faig tot el que no faig. Sense ser, sense tenir, sense fer, abraço l'univers sencer i em desprenc del passat. Aquí, així, ara mateix, mentre el pagès llaura i rellaura el camp amb el tractor verd. 

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats en el pic d'aquest hivern primaveral. Purifico les cendres, glorifico les pedres, idolatro el vol dels ocells que s'allunyen cel enllà i el color de la terra llaurada que fa olor d'eternitat. No hem vingut a deixar petjades ni hem vingut a fer nusos. Estimo més les veles que les àncores. Ales són les paraules o no són res. L'aigua flueix, canta el gall. 

 Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. 

Videopoesia

Transformacions

Muchas personas no entienden que la vida de otros se transforme, porque siguen en el mismo lugar de siempre, haciendo lo mismo que siempre han hecho, siguiendo a personas que llevan haciendo lo mismo generación tras generación...

Camines dins la boira en direcció sud, seguint el canal de Pinyana fins a la via de l'AVE, després gires amunt cap a Montagut, travesses la plana de la Cerdera, i camí del Graó avall fins Alpicat. 16 km. La temperatura frega els zero graus. Malgrat els guants, els dits se't glacen i t'has de posar les mans a la butxaca. Borden els gossos. Dos llops se t'acosten i et llepen els peus. És a partir del km 10 que la ment comença a clarejar. Encara hi ha pomes als arbres, també ametlles. Ja tens dinar. 

Passi el que passi, hi ha la certesa que el sol tornarà a sortir. Poster demà o demà passat o l'altre. I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

Quan t'adones que en un lloc ja no pots créixer més, te'n vas. Abandones la "zona de confort" i et llences sense por a la novetat. Tot allò que coneixies se t'havia quedat petit i necessitaves horitzons com l'aire que respires. Enrere queda una altra etapa de la teva existència, sempre en constant transformació. 

Se te'n refot que no t'entenguin. Se te'n refot el que diguin o el que pensin. ¿Qui són ells per a jutjar-te, si sempre han estat on són, si sempre fan el mateix, si estan cagats de por amb la sola idea d'haver de canviar un mil·límetre la seva vida rutinària i previsible? Són els que volen empetitir-te, limitar-te, engabiar-te. Bye bye.

Camines dins la boira pels mateixos confins de la infantesa. El nen ha sobreviscut amb prou feines a tota l'allau de dogmes i preceptes que volien soterrar-lo. És el mateix nen que ara juga a ser i a deixar de ser allò que semblava que era, a fer i a desfer allò que semblava que feia. Perquè res no és estable ni definitiu. Res. Ni la matèria ni l'energia ni les vides realment viscudes, veritablement espremudes en totes les seves possibilitats.          

I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.