CR12

Pujo dalt del cim per albirar millor l’horitzó.

Sense pors ni lligams, avanço cap a la mort,
l’alliberament definitiu.
El cos pesa i s’arrela. L’ànima vol volar.
Vés amb compte que el cor no sigui àncora.
Estima tothom i no siguis propietat de ningú.
Ni de tu mateix.
El teu cos pertany a l’univers,
fins el darrer àtom.
La teva ànima pertany a la llum,
fins la darrera xàldiga.
Som fills de la terra i de les estrelles. 
Aquesta és la nostra esquizofrènia. 

Pujo dalt del cim per albirar millor l’horitzó.
El Sant Greal al Castell de Sant Salvador de Verdera.
El Cap de Venus penetrant la Mar Nostra.
Som fills d’una meuca i d’un pirata.

Sants Salvadors

Hi ha tres Salvadors que em tenen robat el cor i l'esperit: Sant Salvador del Bosc (Llimiana, Montsec), Sant Salvador de Verdera (Alt Empordà) i Sant Salvador del Corb (Peramola). 

Els poso per ordre de descoberta. Dels dos primers n'he parlat a bastament en aquest blog. La darrera troballa és d'aquest matí, seguint el guiatge d'en Jordi Quera (bon coneixedor de la zona) amb el qual vaig compartir anit taula i premi a Tragó. Guillem de Belibasta ens va reunir.

L'ermita de Sant Salvador, romànica de finals del segle XI, és la més petita de Catalunya. Té una ubicació extraordinària, encinglerada sobre un petit collet entre la segona i la tercera de les agulles del Corb, abocada als espadats de conglomerat i amb unes vistes excepcionals del massís de Sant Honorat i la Vall del Segre. Resten les parets i l'absis amb una finestreta. 

He començat l'ascensió massa tard, pels volts de les onze, amb una calor sufocant. Sort que m'he endut un litre i mig d'aigua, i el meu barret Indiana Jones. De lluny estant (des de Cortiuda) el massís sembla una mola de molí, perfectament rodó. D'aquí el nom del poble: Pe(d)ra-mola. He pogut donar-li el tomb, passant per les baumes troglodites anomenades La casa del Corb. També he pogut contemplar l'arc de pedra natural més gran de Catalunya. Lo més gran i lo més petit ben a prop.

El que he sentit dins l'espai clos de l'ermita no es pot expressar amb mots. M'hi he estat més d'una hora. No volia marxar, com si no pogués. El poder tel.lúric d'aquest punt geogràfic és sobrenatural, semblant a Montserrat, però molt més desconegut. Millor. 

En el Prepirineu tenim racons gens turístics d'una bellesa corprenedora, amb una energia d'altíssima vibració. El Sant de Bosc seria un altre exemple increïble.

Sant Salvadors. En el de Verdera la llegenda relata que hi va estar el Sant Greal... No m'estranyaria. El Cap de Creus és l'indret tel.lúricament més potent de Catalunya, per això hi visc a tocar. 

M'enduc d'aquest verals un premi i una ermita. Gràcies, Guillem, Jordi, i la resta...

Connexió Espiral 2

Vaig crear L'Espiral del Cros de forma espontània, automàtica, inconscient, com si ella es fes a través meu, usant-me com a instrument. Avui, 6 setmanes després d'acabar-la, he fet una descoberta increïble. L'Espiral de la platja de davant de casa és una representació a petita escala de la Gran Espiral que uneix els tres caps de l'Alt Empordà (Norfeu, Creus, Ras). Es tracta d'una espiral àuria (daurada o logarítmica) que passa pels principals enclavaments tel·lúrics de la zona (Castell de Sant Salvador, concentració de dòlmens de la Serra de Verdera, Sant Silvestre, Puig d'Esquers, Portbou...) per a cloure al rovell de l'ou: Cap Ras. Sobre el mapa pot apreciar-se la doble trajectòria indicada la qual s'inicia a l'est, per on surt el sol, i segueix el sentit de les agulles de rellotge. 

Frederic Macau ja va estudiar la proporció àuria de la badia de Roses en el seu teorema de l'Empordà. El que potser no sabia és que la "divina proporció" continua manifestant-se a l'altra banda de la Serra de Verdera...i arreu de la Mare Natura.

La Connexió Espiral continua in crescendo. Des de persones tatuades amb espirals, passant per xamans maies que viuen en una iurta, fins a la noia que ha aparegut avui amb una samarreta plena de moais! Havia visitat Rapa Nui feia poc. L'abraçada ha sigut llarga i profunda. He sentit com em transmetia el "mana" de l'illa més màgica del planeta. Ella és la segona persona que conec que ha estat a L'Illa de Pasqua. El més curiós del cas és que el seu nom és Meia, o sigui, gairebé Moai.  

Espirals, moais, taus... Necessito processar tot això amb calma, amb molta calma.

Tramuntana, Tau i Greal

Bufa tramuntana. El mar té un color blau intens amb pinzellades blanques d'escuma. La costa nord del Cap de Creus apareix més nítida que mai. Rere el finestral tot és innocu. Escolto el zumzeig del vent i m'embadoco amb el ball imprevisible de les branques. Núvols llargs decoren el cel. No sé com s'ho fan les gavines per a volar amb aquesta ventada. 

Ahir vaig visitar el museu de Montserrat. Em van impressionar especialment els quadres de Vayreda i les escultures de Rebull. Vaig sortir amb ganes de pintar. Fa segles que no pinto...

I al museu vaig "caçar" una altra TAU. Es trobava pintada sobre l'hàbit de Sant Antoni el qual, per a subratllar la importància dels símbol, sosté a la mà dreta una gaiata també en forma de T. És a dir, que en el centre del quadre (no recordo el nom de l'autor ni de l'altre sant que l'acompanya) podem contemplar dues TAUS de la mateixa mida...

Bufa tramuntana. En el cim més alt de la Serra de Verdera hi ha les ruïnes d'un castell que va guardar el Sant Greal. De vegades aixeco la vista i el miro amb emoció. Aleshores, sense saber per què (no és una qüestió racional), sento profundament que sóc on he d'estar i que estic on he de ser.         

has the world gone mad or is it me?

Salut, amor i llibertat

 

El 2015 m'ha portat una capçalera nova al blog (la foto me la va fer ma filla el dia de Nadal a Howth), un nou vehicle i una nova residència. El somni s'havia demorat molts anys, però finalment s'ha materialitzat de forma esplendorosa, gairebé increïble. 

En direcció sud-est, veig els pobles de Llançà i El Port de la Selva, amb els cims de Sant Salvador de Verdera i el Pení. De nit, pampalluguegen dos fars. La Mar d'Amunt, el Cap de Creus, la brava mar que s'escumeja contra els esculls del Cros. Hi toca el sol tot el matí. Davant mateix hi passa el camí de ronda. Marxapeu del Cap Ras. No, no es pot demanar més. 

El 2014 en vam fer cinquanta. Vam començar-lo a Islàndia i el vam acabar a Irlanda. Entremig, el Camí de Sant Jaume, la Provença i el Canigó, entre altres coses. El 2015 seguirem viatjant, caminant, fent cims... i escriurem, per descomptat. La banda sonora serà marítima i el color predominant el blau. 

Posats a demanar, demano salut, amor i llibertat. En aquest ordre. Cap de les tres coses són incompatibles. La veritable felicitat és un triangle que les inclou totes tres. El meu únic propòsit és viure d'acord amb la natura, ser jo mateix i millorar una mica cada dia. 

Un ocellet es posa sobre la barana de la terrassa, em mira i em diu: Tu ets el nou llogater? Véns només per uns dies, com els altres? Li responc: No, no sóc un llogater de temporada. Em quedaré aquí fins que em fotin fora. L'ocellet piula content: Perfecte, així podrem ser amics... 

La casa va ser construïda l'any que jo vaig néixer. Al lavabo hi ha una placa amb la frase més famosa del Petit Príncep...

 

El secret és simple: allò essencial es veu amb el cor, no pas amb els ulls. Cloc les parpelles i escolto el mar (de vegades és mascle i de vegades femella, la seva veu té tonalitats infinites). Quan les descloc, l'ocellet ha marxat. Sí, serem amics. No ho dubtis. 

El que veig amb els ulls és impressionant, majestuós, indescriptible. El meu cor està curull d'agraïment. No sé com he arribat fins aquí. Tant se val. El que sé és que algun dia hauré de marxar, perquè sempre acabem marxant. La guineu del Petit Príncep s'acomiada... Viure és aprendre a acomiadar-se. 

Benaurat 2014. Benvingut 2015.

Ah, quasi me n'oblidava: avui fa 11 anys justos que vaig escriure el meu primer post a TdQ.

GRÀCIES.                    

Canten les cigales

He pujat al Castell de Sant Salvador en 51 minuts. Nou rècord. Baixant he escoltat per primer cop les cigales. Han emmudit els rossinyols i ara "canten" aquests insectes estridents. Com en el cas dels ocells, són els mascles els que canten per atreure les femelles... (¿Els mascles humans també cantem o en tenim prou escrivint posts?) Si canten de bon matí els cigalos vol dir que farà calor. A pesar del mal oratge i les pluges dels dies passats, som a l'estiu. Al cim de la Serra Veritable he trobat flors precioses; també a la part més ombrívola del rec de Sant Onofre, en els castanyers d'en Mateu. Ahir vaig comprar per 5 euros el domini tonibanez.cat. No sé què en faré. Tinc ganes de caminar dies i dies... Estic dubtant entre fer El Camí dels Bons Homes o El Camí de l'Últim Càtar...     

Sant Salvador Veritable

Surts a les 8 en punt del matí, el sol et fa l'ullet, carrer Nou amunt fins a la Font de Dalt. Prens el camí de Sant Onofre i comences l'ascensió. T'esperen 500 metres de desnivell fins assolir el cim de 670 m. Passes per la Cova de Veta Negra. 35 minuts. Respires i beus un glop d'aigua. Contemples la panoràmica. Avui farà calor. No notes el cos. És una sensació estranya, com si la ment i el cos no anessin junts. De vegades t'adones que els batecs s'acceleren més del compte. Llavors t'atures un instant i fas una respiració profunda. No hi ha límits. Quan arribes dalt de tot i mires el rellotge no t'ho creus. Menys d'una hora. Has pujat a Sant Salvador Veritable (l'etimologia de Verdera és aquesta: Ver-ta-dera) per la via més costeruda possible. No estàs com una puta cabra, sinó que ETS una puta cabra. Medites. Recordes les 100 primeres pàgines que has llegit del llibre El santuario del Grial en el catarismo. A la portada hi ha una foto del castell. L'autor és un enigmàtic místic d'origen rus que viu a Llançà...

En San Salvador Verdadero el Cáliz-Grial estuvo mucho tiempo y fue rodeado de inmensa piedad. Allí vivieron los inmortales.  

Medites. Sant Pere de Rodes (matriu de tot el romànic, segons Deulofeu) va ser construït per a despistar. El Cap de Creus és un malnom que els cristians van posar al Cap de Venus pagà. Per què us penseu que hi ha 100 dòlmens envoltant la Serra Veritable i la de Rhodes? Casualitat? No hi ha espai més sagrat a Catalunya ni a Europa. Ni Montserrat. Medites mentre el sol t'acarona la cara i les energies tel·lúriques pugen pels txacres i surten per la coroneta. No hi ha cos. No hi ha límits...

En San Salvador existen lugares misteriosos escondidos donde crecen la hierbas para la bebida de la inmortalidad

Per què hauries de baixar? Per què no et quedes aquí dalt per sempre? Sents veus... Un autocar de teenagers anglesos pugen de Sant Pere esbufegant. És l'hora de guillar. Et poses a córrer muntanya avall. Saltes de pedra en pedra. Te'ls trobes enmig del corriol, s'aparten i es pregunten al·lucinats: Qui és aquest runner que guimba per les muntanyes? Santa Helena. Albires el Mar Nostre des de la Muntanya Veritable. Com has fet cap fins aquí? Què t'hi ha portat? Existeix un lloc millor? Qui et beneeix des de dalt? Mas Ventós, Sant Onofre (estan arranjant l'ermita per a l'aplec de dissabte) i els castanyers d'en Mateu... Del castanyer centenari cremat han nascut fills esponerosos. Entre falgueres escoltes els rossinyols. La Muntanya del Rossinyol en la Serra Veritable és la porta d'entrada al Cap de Venus que s'endinsa en el Mar Nostre d'on prové el Sol cada albada...
   

   

Wikiloc-2

Wikiloc-1

Mountain Trail

Matí de Mountain Trail. He pujat pel camí de Mas Ventós fins al dolmen de la Muntanya d'en Caselles, he travessat a l'altra banda del rec de Mas Ventós per a visitar el dolmen homònim (una sendera fomuda, acabada de marcar amb línies grogues). Com que no he volgut tornar pel mateix camí, m'he complicat la vida muntanya amunt cercant l'accés “directe” a Mas Ventós...

Sort dels pantalons llargs i de la jaqueta de màniga llarga. Molt complicat, amunt i avall pels talussos de pedra seca, saltant de feixa en feixa, patint entre matolls espinosos. Finalment he arribat al mirador de Mas Ventós fet un cristo. Ha sigut pitjor que el dia que cercava la ruta a Sant Salvador per la torre de la llum que hi ha damunt els castanyers d'en Jumbet. Hi ha hagut moments on només m'han guiat els passos dels senglars, és a dir, els rastres de terra remoguda que indiquen una sortida viable, però que tenen el handicap d'estar fets a l'alçària dels porcs, no pas dels animals bípedes amb la qual cosa només et queda l'opció de posar-te a marrameus o d'endur-te (pit i collons) els arbustos per endavant. La putada és que la majoria de la vegetació d'aquesta zona punxa perquè té espines (argelaga) o pel fet que els branquillons dels arbusts són secs i esmolats.

Prometo solemnement no tornar a fer-me malbé les extremitats entre la malesa, saltant de pedra en pedra com una cabra, esgarrinyant-me sense clemència. Amics, feu-me cas: us recomano seguir els camins traçats, que per això van ser fets i provenen de segles i segles de saviesa humana.

Sense les MT500 no me n'hagués sortit pas. La seguretat que em proporcionen és excel·lent. Porto tres sortides fortes i ja se'n ressenten, pobrissones. Al pas que vaig (mai millor dit) no arribaran a l'estiu. La sola es va desgastant a còpia de trepitjar pedra viva i suportar les estrebades d'un animaló esverat de 80 kg. Massa extrem. He d'acostumar-me a caminar més tranquil. No puc arribar a casa i abocar mig pot de Betadine cada cop que surto a trescar. Això s'assembla molt al masoquisme.

La baixada ha sigut un passeig pel Coll de la Creu Blanca avall fins a Pau. Tornant, meditatiu, rumiava que la vida és així: primer pujada, riscos, complicacions, patiments, reculades, esgarrinxades, moments de dubte, desorientació, tossuderia, confiança, esperança, i atènyer el cim finalment... Uffff

A Terradets m'emboscava (em perdia pel bosc fins que retrobava el no-camí de tornada) i aquí m'embardisso. Perquè sempre he defugit els camins prefabricats. Sóc una soca, un tros d'ase. I mira que en són, de còmodes els camins amb ratlletes de colors i senyalitzacions verticals. Doncs no. Sempre enderiat a descobrir alguna cosa nova, quan l'únic que descobreixo és que puc tirar endavant tot solet encara que no hi hagi "camins" a la vista. Vet aquí la lliçó.

Mountain Trail? Més aviat la vida mateixa; i la satisfacció, el premi, quan sota la dutxa penses: ho he aconseguit, he tornat viu, sóc un màquina... i a sobre ho puc explicar! :)

Feliç perquè les patateres m'han florit.

Ascensions al Castell de Sant Salvador

Bienaventurados los que asaltan las cimas de San Salvador, 

donde habita el mismo Altísimo del Puro Amor. 

Juan de San Grial

En principi (que jo sàpiga) hi ha 5 vies per a fer l'ascensió al Castell de Sant Salvador de Verdera (670 m). 

1) La tradicional i més senzilla és la que surt del Monestir de Sant Pere de Rodes i puja en direcció SO. 

2) Una altra és la que surt de Mas Ventós i passa pel Coll del Mosquit en direcció SE. 

3) La tercera parteix de la urbanització de Mas Fumats (carretera GI-614 de Roses a Cadaqués) i va carenejant la Serra de Rodes pel Puig de Queralbs fins al castell. Aquesta és molt recomanable per les vistes, però molt perillosa en cas de tramuntana.

Després queden dues vies en direcció NE que arrenquen de Palau-saverdera.

4) Una surt del restaurant Terranova, pren el camí de Sant Onofre i s'adreça cap a la Cova de Veta Negra (itinerari C marcat i senyalitzat). Aquesta ruta acaba de ser oberta i només cal seguir les ratlles de pintura groga. 

5) L'última via surt de dalt de la urbanització Bellavista pel camí que puja cap al dipòsit de gas, superant una zona amb ruscos d'abelles després dels quals cal continuar l'ascensió seguint la línia d'alta tensió fins als castanyers d'en Jumbet. Damunt els castanyers hi ha una tartera on trobem algunes fletxes verdes que indiquen un possible corriol... Malauradament, les fletxes es perden de seguida i el tram fins assolir la torre de llum de la carena esdevé una missió complicada, no pas per les pedres i la inclinació costeruda, sinó més aviat per la vegetació alta i espessa que t'impedeix avançar. Ho he fet aquest matí, he donat molts tombs, m'he embardissat i esgarrinxat pertot arreu (i això que duia pantalons llargs i màniga llarga). He reeixit saltant de roca en roca, fent la cabra, refiant-me de les meves flamants MT500.3 (que han passat la prova amb nota excel·lent). Aquesta via és possible, però no us l'aconsello pas. Caldria netejar-la i marcar-la millor.

Jo he fet les 5 rutes indicades i, agafeu la que agafeu, us asseguro que val la pena gaudir de la grimpada per tal d'atènyer el cim i poder contemplar la impressionant panoràmica de 360 graus. Per aquestes contrades no hi ha res superior. Si podeu, aneu-hi l'endemà d'una tramuntanada.

Deulofeu sostenia que l'art romànic va originar-se a Sant Pere de Rodes (segle IX) i que el Sant Greal podia haver estat amagat al Castell de Sant Salvador... No seré jo qui el contradigui.  

Estelada

Sant Pere de Rodes 

2.500 espelmes

De bat a bat

Sempre he volat en somnis, per això quan veig les imatges d'Alexander Polli no em vénen de nou. M'encanta caminar, sentir la terra sota els peus, però si pogués volar... uffff. Acostumo a pujar a llocs elevats, encimbellant-m'hi amb delit, per tal de poder albirar una panoràmica àmplia del territori. El cim més proper que tinc és el de Sant Salvador, una magnífica talaia des d'on puc abastar amb la mirada el Cap de Creus, l'Empordà i part dels Pirineus. Amb el dia clar l'espectacle és incomparable.

La primavera afegeix llum i color als dies que s'allarguen. La piuladissa dels ocells, els arbres reverdint, la bonior de les abelles, un fotimer d'espàrrecs enguany, el vol de les papallones, la varietat cromàtica de les flors, i aquesta sensació agradabilíssima que et dóna estar amb samarreta i deixar per fi els peus nus, la carícia del sol, les nits més amables. 

Tot és millor quan pots obrir la finestra de bat a bat, sense por. Tot és millor quan pots obrir el cor de bat a bat, sense por. La immensa majoria de les relacions humanes són relacions escapçades, temorenques, covardes. Sovint ens quedem a mig camí. Gairebé mai ens donem del tot ni rebem del tot. Hi ha la por, la desconfiança, l'egoisme, l'interès, les circumstàncies i altres qüestions que impossibiliten que la relació esdevingui pura i autèntica, plena. Només quan trobes algú amb qui pots ser tu mateix sense hipocresies, algú amb qui flueixes sense entrebancs dins una relació basada en la comunicació profunda; llavors, si tens la sort de trobar aquesta persona, les portes i les finestres del cor s'esbatanaran de forma natural i sentiràs que val la pena lliurar-se amb alegria, donant el millor de tu mateix...

Hi ha el vol de l'amor les ales del qual són la confiança i la generositat. Siguem primavera i obrim-nos de bat a bat a la vida que ens vol pletòrics i innocents de bell nou.  

  

Objectius

Surto de Palau xino-xano en direcció est. Arribo a la urbanització de Mas Fumats i, deixant enrere les cases, m'enfilo per una tartera grimpant com una cabra. El sol m'escalfa l'esquena. Suo la samarreta. No porto aigua. La bateria del mòbil marca vermell. La sola de les botes està tan gastada que sento les pedres a la pell. A més rellisquen. Me n'hauria de comprar unes de noves, però hem fet tants quilòmetres plegats (Terradets, Xile, Suïssa) que em sap molt de greu desprendre-me'n. Per fi localitzo la sendera amb marques grogues. Estic en el bon camí. Carenejo per la serra de Verdera en direcció nord-oest. A la meva esquena la badia de Roses; a mà dreta el Cap de Creus, amb La Selva del Mar i El Port de la Selva; a mà esquerra Palau i tota la plana de l'Empordà als meus peus; al fons els cims nevats del Pirineu entre els quals destaca el Canigó. Llàstima de la calima. Si hagués bufat la tramuntana la panoràmica seria encara més espectacular. Pujo i baixo. Un trenca-cames. On no hi toca el sol hi ha zones humides perilloses. Molt de compte que em podria estimbar. Per fi, trinxat i deshidratat, atenyo les ruïnes del castell de Sant Salvador. 670 metres. He fet el cim. És la segona vegada que hi pujo. Aquest podria ser el Montsalvat del Sant Greal. Medito.

Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida.

(Joan Brossa)

El meu objectiu és aconseguir viure sense objectius. O dit en positiu: viure el present plenament, oblidant el passat i despreocupant-me del futur. Hic et nunc. Conscient de l'instant. Els objectius són una quimera. Si et planteges una meta t'estàs projectant cap al futur, és a dir, estàs ajornant el gaudi, perdent el present, que és l'únic que tens. Ni objectius ni metes ni projectes ni plans. Això és la pastanaga per a l'ase. A qui necessites demostrar res? Tan poca autoestima tens? Ho fas per a tu o per als altres? De què o de qui depèn la teva felicitat?

No vull fer res que no faci. No vull tenir res que no tingui. No vull ser res que no sigui. Així ho faré tot i ho tindré tot i ho seré tot. Fluir. Respirar. Caminar. Estimar. Viure.

Costa amunt

Costa amunt per les vinyes de Palau-saverdera... Quins raïms negres més dolços que s’hi fan! Jo he pujat, com apassionat romeu, per les mateixes rutes que hi va seguir el meu pare, i he sentit la punyent emoció d’adorades memòries, al trepitjar les ruïnes de l’antic cenobi català. I després, al pujar al castell de Sant Salvador, la terra empordanesa m’ha semblat encara més plana i resplendenta, i he resseguit amb delícia les cales de la costa i he contemplat la mar immensa, tan polida i clara que s’hi emmirallava el sol. 

"Les gràcies de l'Empordà" (1919), Pere Coromines. Obres completes. Barcelona: Selecta, 1972, p. 938-939 (Biblioteca Perenne).