Impermanència

La impermanència de totes les coses no és només una paraula, sinó un fet catastròfic que hauríem d'acostumar-nos a percebre com a natural i, fins i tot, agradable. Ni lo bo ni lo dolent duren sempre. Sortosament. 

El somni manté la tensió en el punt just d'efervescència sense esclatar, sense vessar-se, sense gaudir del caos alliberador... Somiant ens estalviem la consumació, sempre decebedora. També cal alliberar-se dels somnis. L'alliberament absolut (Moksha) s'anomena il·luminació. 

Lo més important és com et sents tu. De què serveix que t'estimin els altres si no t'estimes tu? No cal verbalitzar el misteri (Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen). 

La pedra filosofal (alquímica i tàntrica) consisteix a destil·lar l'essència de l'existència, és a dir, depurar les aparences per tal d'atènyer la substància, l'or que brilla de veritat. És una obra magna que dura moltes vides. 

El sol vol sortir entre les bromes. Les gavines sobre els esculls. La Mar d'Amunt boirosa i divina. 

Hi ets sense estar. Hi ets sempre, arreu, a totes hores. El teu ser-hi és una presència metafísica.

La impermanència no és només una paraula, sinó el quid de la qüestió.   

Tramuntana, Tau i Greal

Bufa tramuntana. El mar té un color blau intens amb pinzellades blanques d'escuma. La costa nord del Cap de Creus apareix més nítida que mai. Rere el finestral tot és innocu. Escolto el zumzeig del vent i m'embadoco amb el ball imprevisible de les branques. Núvols llargs decoren el cel. No sé com s'ho fan les gavines per a volar amb aquesta ventada. 

Ahir vaig visitar el museu de Montserrat. Em van impressionar especialment els quadres de Vayreda i les escultures de Rebull. Vaig sortir amb ganes de pintar. Fa segles que no pinto...

I al museu vaig "caçar" una altra TAU. Es trobava pintada sobre l'hàbit de Sant Antoni el qual, per a subratllar la importància dels símbol, sosté a la mà dreta una gaiata també en forma de T. És a dir, que en el centre del quadre (no recordo el nom de l'autor ni de l'altre sant que l'acompanya) podem contemplar dues TAUS de la mateixa mida...

Bufa tramuntana. En el cim més alt de la Serra de Verdera hi ha les ruïnes d'un castell que va guardar el Sant Greal. De vegades aixeco la vista i el miro amb emoció. Aleshores, sense saber per què (no és una qüestió racional), sento profundament que sóc on he d'estar i que estic on he de ser.         

has the world gone mad or is it me?

Amor pur

Quan arribes a un nivell de consciència superior, llavors només procures el bé dels altres, ajudant-los a despertar perquè evolucionin cap a la direcció adient. Els vincles entre les persones no es trenquen tan fàcilment, sobretot si han sigut forts i profunds, sobretot si han tingut a veure amb el dolor, més que amb el plaer. Per tant, som en la mesura que hem estimat, és a dir, la nostra energia s'ha anat cristal·litzant en aquelles persones amb les quals hem arribat a fondre'ns d'una manera o altra. No som individus aïllats. En absolut. Formem part d'una constel·lació energètica dins la qual es barregen les vivències passades amb les presents i les futures. Jo sóc tu i també sóc els altres. El secret de l'amor rau en adonar-se que l'ésser no pot ser separat a la força de la seva essència radical. Per això, encara que sembli una paradoxa, l'odi és la forma més bèstia d'estimar. Només si fas les paus amb el passat, o sigui, si tornes a enfocar l'amor amb claredat, podràs avançar en el bon camí. Més enllà de l'amor egoista (basat en la possessió), apareix l'horitzó de l'amor pur, una dimensió nova que és obertura cap a la totalitat dels éssers, canalització de l'energia còsmica, llum diàfana. O dit altrament: has vençut quan t'estimes més una abraçada que una penetració. Has vençut l'ego i has superat l'eros. Has guanyat la caritat, la compassió. Abraçar intensament és reiki. Com passa amb els petons veritables, el cos queda en segon terme i la sensació és tan metafísica que no hi ha paraules per a poder descriure-la. And all the rest is silence.

La força que ens empeny

La força que ens empeny no és nostra. Fins que no deixem de pensar en termes egolàtrics no entendrem res. No ens vam crear a nosaltres mateixos i els nostres mèrits no poden ser atribuïts solament al nostre esforç. Vam heretar el talent, el caràcter, l'educació... Formem part d'una trama familiar, social, planetària i còsmica. Si perdem de vista aquesta connexió amb la resta, estem perduts. L'energia que et permet sentir, pensar, caminar, actuar... l'agafes de l'entorn. L'energia que aportes és una energia que abans has rebut. Per tant, no és teva, no et pertany, sinó que tu pertanys a ella. Si aconsegueixes canalitzar correctament aquesta energia, si es produeix la connexió òptima amb ella, llavors la teva vida fluirà sense entrebancs i seràs capaç de coses (racionalment) increïbles. Però, sisplau, no t'atribueixis les victòries ni els miracles. Dóna gràcies a l'univers i als déus per aquesta força que et permet viure una vida plena. No oblidis això: tu estàs i vas, però no ets. L'Estar i l'Anar són l'Aparença de l'Ésser. L'Ésser està més enllà i més ençà de qualsevol individualitat fenomènica. L'Ésser és dins de cada minúscula criatura inspirant-li des del primer fins al darrer batec.

Divinitat

 Vam inventar la divinitat...
Déu ets tu... 

25senseEspriu

Espriu és a Sinera el que Viladot a Riella i servidor a Mas Voranell. Hi ha pàtries utòpiques i màtries anagramàtiques. El territori poètic és més metafísic que físic, encara que el poeta -com qualsevol mortal- hagi de tocar de peus a terra i habitar sota algun sostre. Són els mots els que ens salven i han de ser salvats. Un eco que travessa els anys, els segles. Un riu que no s'hauria d'assecar mai...

Anteriors referències a Espriu

Fins a cert punt

Comprenc fins a cert punt com he arribat aquí, però em sento incapaç d'esbrinar per què. Hauria de suposar que l'existència amaga algun significat. Tant se val creure en el destí que en la llibertat. Ambdós són conceptes metafísics. Si m'aturo a pensar en el meu passat, només hi veig imatges, músiques, cares, dreceres, marrades, milions d'instants inconnexos, fils estripats. Allò que els altres anomenen records són per a mi ombres volàtils que a penes em pertanyen, miratges que van omplir un escenari enderrocat. Al final només el cel és intacte. Passen els núvols, es desfan com nosaltres. El blau celestial roman, com el mar, com la llum que encega els talps i les rates.

Comprenc fins a cert punt la necessitat d'un relat, la necessitat d'un caliu, la necessitat, sempre la puta necessitat. La mort ens farà innecessaris. Castells de sorra enmig del tsunami. Mai no he sabut quedar-me massa temps en un mateix lloc. No tinc vocació d'arbre. Les persones sovint som àncores. Canviar de pell, desprendre's dels sentiments, passar pàgina, cremar el llibre sencer i començar una nova història. Cors, llavis, flors, fotografies caducades. Insistim i fracassem, perquè tot és líquid, ni les premisses ni les conclusions són definitives. Tanta por a perdre, a canviar. Lleugers per a re-crear-nos cada dia. Lleugers per a volar més enllà de nosaltres. La bogeria del que sap que el món és una comèdia insostenible. No podem salvar-nos sense fugir del ramat.

Ho comprenc fins a cert punt, malgrat la medicació, malgrat l'insomni, malgrat la màscara amb la que provo de semblar mínimament humà. No et prenguis la molèstia indultar-me. Un cigne blanc, elegant, envoltat d'ànecs babaus. Ovella negra. Cigonyes que senyoregen sobre la ciutat. L'altivesa pètria dels moais. Accepto que puguis somiar un futur sense soledat, un demà ple d'abraçades, una mirada que et retorni cada nit l'esperança. Tothom ho fa. Hi ha somriures que maten, punyals com pètals de rosa que travessen la pell i la carn. Només serveixo per a escriure poemes i per a fer felices les dones al catre. Fora del llit totes m'acaben plorant. Quina inutilitat d'home. Mentre els altres guanyen diners i són respectables.

Ho comprenc fins a cert punt, però no em resigno a ser l'ase dels cops ni la riota de la gentalla. De vegades penso que no hauria de dissimular aquesta debilitat. O fas el ridícul o fas llàstima. Tots els llibres de filosofia que he llegit (uns centenars) han servit perquè desconfiï de les idees les quals no són res més que paraules carregades de fum. Almenys la poesia depura les paraules, les deixa en la seva estricta aparença estètica. Massa pensament corseca el gaudi immediat de la vida. Massa sentiment també. Allò que ens fa humans és allò que ens fa infeliços. No és una paradoxa, sinó una putada. Què fem, doncs? Com deien els Beatles: Let it be. Deixem-ho estar.

No sé si sóc o si sé

Som el que som gràcies a tot allò que hem viscut. En el post d'abans d'ahir suposava que "som", que existeix un "ésser", un "jo", una "identitat personal"... En els comentaris he aclarit una mica més la qüestió. Efectivament, tinc els meus dubtes sobre la noció metafísica de "jo". Comparteixo la crítica que en fa Hume. També estic d'acord amb Nietzsche: tota la metafísica occidental des de Parmènides i Plató em resulta d'allò més sospitosa. "Arribar a ser un mateix" és una frase confusa perquè suposa que encara no sóc jo, i si encara no sóc jo, qui collons sóc? Ho podríem explicar aplicant els conceptes aristotèlics de potència i acte... De totes maneres, segueixo dubtant. El que vull dir és que hi ha una acumulació de vivències que em conformen com a ésser humà. Experiències, aprenentatges, encerts, errors, victòries, fracassos, plaers, dolors... No sé si sóc o no sóc, però sé que estic ara mateix aquí, que hi he arribat després de moltes peripècies (tota existència és una odissea, tots som Ulisses), que el meu periple ha estat només meu, plenament individual, i que el resultat és el que teniu davant, ni més ni menys. Em sento agraït amb el meu passat. Estic amb deute no solament amb els meus pares, la meva família, els meus professors, sinó amb totes i cadascuna de les persones que, per bé o per mal (del mal se n'extreuen millors lliçons que del bé) s'han creuat a la meva vida i m'han ajudat a aprendre el que sé. No sé si sóc o si sé, però em sento a gust amb mi mateix. La maduresa deu ser això. Miro enrere i ric i ploro i oblido i enyoro i penso que tot plegat ha servit per a dur-me fins aquí, fins aquest matí assolellat de diumenge, fins aquesta paraula que escric, fins al petó que t'acabo de fer... Tot plegat una vida, la meva, quaranta-cinc anys, perquè em miri al mirall dels teus ulls i em senti orgullós de mi mateix. És l'amor, que ens fa millors. És l'amor, que ens salva del naufragi. És l'amor, res més que l'amor, el que dóna sentit a la vida... No sé si sóc o si sé, tant se val... En tinc prou si m'abraces.

L'estiu és per al cos

L'estiu és per al cos i l'hivern per a l'esperit. Dit així pot sonar massa categòric. Parlo de primera mà. Roba fora, pell torrada, camina que caminaràs... L'estiu és la vacuïtat de les neurones socarrimades. Estiu de sorra i tovallola i una canya ben freda i no m'atabalis i amanides lleugeres i migdiada llarga i llisca que lliscaràs sempre descalç sense rellotge sense saber quin dia és i aquest dolç no fer res altrament dit avorriment... L'estiu és per al cos, aquesta carn que sua i pesa, aquest bagatge tremolenc. Quan el cos reclama els seus drets no hi ha metafísiques que valguin. La física s'imposa com s'imposen tantes coses: les cançonetes de moda, les col·leccions per fascicles, les telesèries per adolescents, les rebaixes dels magatzems, el neoconservadurisme ianqui, l'amor ineluctable, la trempera matinera, la nostàlgia de la infantesa, la terrible bellesa (Ein jeder Engel ist schrecklich), etcètera. L'estiu és per al cos. Per això estimo tant la tardor malgrat l'hecatombe de les fulles.

Pessoa revisitat

Fa dies que no parlo del Mestre portuguès. M'arriba un mail de Jean Robur amb un parell d'enllaços que us recomano, a un article i a un video. L'article clou així:

Pessoa, no lo parece, pero es el mayor escritor de terror de la historia. El Libro del desasosiego produce miedo. Y no el miedo doméstico de ir a perder la vida sino el miedo metafísico de haber perdido el alma. Pessoa, que no tiene alma, se alimenta de las almas que se pierden con su lectura. No rinde culto a Satán sino que es su socio, proveedor de desencantados. Los envuelve y los factura al infierno, que resulta ser el lugar en el que ya estaban, sin saberlo.

En la entrada del infierno clásico se advertía a los que llegaban: olvidad toda esperanza. Pessoa es el infierno, es el estado de desesperanza terminal y convincente.

El video és aquest:

Més videos: O Amor quando se revela, Maria Bethânia recitant Ultimatum