Acceptació

Algú li va preguntar al savi Chanakya: 

Què és Verí? 

El savi va contestar: qualsevol cosa que sigui més del que necessitem, és Verí... Pot ser Poder, Riquesa, Fam, Ego, Cobdícia, Desídia, Luxúria, Ambició, Odi, o qualsevol altra cosa. 

Què és la Por?

La Por és la no acceptació de la incertesa. Si l'acceptem, la incertesa es converteix en una aventura. 

Què és l'Enveja?

L'Enveja és la no acceptació del bo que hi ha als altres. Si acceptéssim el bo que hi ha en els altres, llavors es convertiria en inspiració. 

Què és la Ira?

La Ira és la no acceptació de les coses que estan fora del nostre control. Si les acceptem, llavors es convertirà en tolerància. 

Què és l'Odi?

L'Odi és la no acceptació d'una altra persona per la seva forma de ser. Si acceptéssim a les persones d'una manera incondicional, llavors es convertiria en amor. 

Per tant, tot és qüestió d'acceptació.... Si ens resistim a acceptar, això ens crearà estrès... En canvi, l'acceptació ens allibera de l'estrès... 

Acceptar, acceptar, acceptar... L'acceptació és el nucli de la transformació. Aquesta és la clau: fluir d'acord amb el que ens arriba en cada moment. Si la teva actitud davant la vida és d'acceptació, viuràs l'aventura, trobaràs la inspiració, seràs tolerant, estimaràs i seràs estimat, coneixeràs la veritable pau...

Amor pur

Quan arribes a un nivell de consciència superior, llavors només procures el bé dels altres, ajudant-los a despertar perquè evolucionin cap a la direcció adient. Els vincles entre les persones no es trenquen tan fàcilment, sobretot si han sigut forts i profunds, sobretot si han tingut a veure amb el dolor, més que amb el plaer. Per tant, som en la mesura que hem estimat, és a dir, la nostra energia s'ha anat cristal·litzant en aquelles persones amb les quals hem arribat a fondre'ns d'una manera o altra. No som individus aïllats. En absolut. Formem part d'una constel·lació energètica dins la qual es barregen les vivències passades amb les presents i les futures. Jo sóc tu i també sóc els altres. El secret de l'amor rau en adonar-se que l'ésser no pot ser separat a la força de la seva essència radical. Per això, encara que sembli una paradoxa, l'odi és la forma més bèstia d'estimar. Només si fas les paus amb el passat, o sigui, si tornes a enfocar l'amor amb claredat, podràs avançar en el bon camí. Més enllà de l'amor egoista (basat en la possessió), apareix l'horitzó de l'amor pur, una dimensió nova que és obertura cap a la totalitat dels éssers, canalització de l'energia còsmica, llum diàfana. O dit altrament: has vençut quan t'estimes més una abraçada que una penetració. Has vençut l'ego i has superat l'eros. Has guanyat la caritat, la compassió. Abraçar intensament és reiki. Com passa amb els petons veritables, el cos queda en segon terme i la sensació és tan metafísica que no hi ha paraules per a poder descriure-la. And all the rest is silence.

Només els bojos

La força de l'amor ho pot tot. No has de tornar odi per odi ni insult per insult. Torna alegria per tristesa, felicitat per amargura, pau per violència. No perdis els nervis, keep calm, conserva la positivitat. Sovint la malícia és una barreja d'ignorància i ofuscació. Sigues comprensiu i compassiu amb aquelles persones que encara no han evolucionat prou. Tard o d'hora abandonaran les ombres i arribaran a la llum. És una qüestio de temps. Paciència. Recorda quan tu també eres cec i et rabejaves en la foscúria. La força de l'amor ho pot tot perquè l'amor és difusiu, expansiu, contagiós. Allò que regales et fa més ric. Estimar és la força més poderosa. Mai te'n penediràs, de fer el bé. Mai. Segueix el teu camí i ajuda als altres en allò que puguis. Tu seràs millor i el món serà millor. No ho dubtis. 

Nit de Sant Joan

Al carnisser li va esclatar la bombona de butà mentre la seva dona es dutxava al pis de dalt. Ella va pensar que era un atemptat terrorista. El terra va tremolar i, tot d'un seguit, els esgarips del seu home van ressonar pel poble com els udols d'un llop malferit. Ella va baixar amb el barnús mig cordat, esfereïda pels crits de dolor del seu home. Almenys és viu, pensava. Què coi ha passat? El que havia passat és que la goma estava caducada i la fuita de gas havia estat prou important perquè, quan el carnisser va encendre el misto, la deflagració fos brutal, tan brutal que li cremar les cames, deixant-li l'entrecuix en un estat lamentable. Per poc no es dessagna. Les ferides eren serioses, sort que l'hospital era a prop. Va trigar tres mesos a recuperar-se. Ara camina mig coix i el seu penis no ha tornat a tenir mai més una erecció. 

Va tancar la carnisseria i va trobar feina a la capital. Es passava tot el dia fora de casa. Ella tenia 40 anys, un fill i moltes ganes de viure. L'accident ho havia capgirat completament tot. El matrimoni es va convertir en una gàbia massa estreta cada cop més plena d'amargor i de retrets. Ell es refugiava en la feina, fumava i bevia sense mesura. Ella somiava. 

Vivíem al mateix carrer. Casa meva era davant la seva, de forma que acostumava a escoltar la fressa dels veïns, les discussions, el renecs. Fins que un dia vaig sentir una altra cosa. Devia ser mig matí, quan els nens són a l'escola i els gats encara somiquen sobre les teulades. Els gemecs provenien de la finestra del dormitori. Vaig suposar que es masturbava. Una dona d'aquesta edat no pot renunciar als plaers carnals sense desenvolupar alguna mena de transtorn psicosomàtic. Era lògic, doncs, que la pobra es consolés amb el coixí o amb qualsevol andròmina que devia guardar amagada al fons d'algun calaix; o simplement amb els dits, que és la tècnica més antiga i barata de donar-se gustet. La suposició se'n va anar en orris tan bon punt vaig escoltar uns sons estranys, uns esbufecs que només podien ser masculins. Vet aquí que la veïna no s'ho feia sola, sinó que compartia el delit amb algú el qual solia ser força escandalós en el moment del clímax orgàsmic. Ella no es quedava pas curta. Com que era estiu, amb els porticons esbatanats, era inevitable sentir-los. Mig poble ja n'estava al cas, o de primera mà o de segona. De vegades els amants cridaven dos o tres cops al dia, multiplicant les sospites i refermant allò que tothom ja sabia. El carnisser va ser l'últim que se'n va assabentar. 

El mascle cridaner era un pagès de mans i peus enormes, un home tosc i endurit per la feina a l'aire lliure entre vinyes i oliveres. La dona l'havia deixat per un altre de més fi, un corredor d'assegurances que duia tot el dia corbata. Sempre m'he preguntat per què les dones ens deixem impressionar pels uniformes, com si les aparences fossin tant importants; i si és així, per què diem llavors que les aparences enganyen? En aquest cas, l'enganyat era el carnisser, que ho va saber pel seu millor amic: Mira, em sap greu, però t'he de dir una cosa... La teva dona et fa el salt amb en Ton de Can Trempat... 

El carnisser va beure tant que, l'endemà, el van trobar mig mort en un barranc dels afores del poble. La dona, en veure que no tornava a casa aquella nit, es va espantar i va donar veus. Els Mossos, amb l'ajuda dels veïns, van rastrejar la zona fins que van localitzar-lo. Que t'has tornat boig, va dir ella, què hi feies de nit per aquests verals? Era la vigília de Sant Joan. 

Hi va haver divorci. La nova parella va poder seguir cridant sense clandestinitats. El carnisser se'n va anar a viure a un altre poble. Es deixa veure poc i els que l'han vist afirmen que està molt desmillorat. 

L'any passat les bales del paller d'en Ton van cremar. Les tenia apilades a la vora del magatzem on guarda el tractor i les eines. Els bombers van estar tota la nit vigilant el foc fins que, hores després, es va extingir sol. Sortosament no va enxampar cap olivera. Les flames van començar pels volts de la mitjanit, quan les fogueres de Sant Joan dels pobles veïns ja havien esdevingut cendra. La policia encara no ha esbrinat la causa d'aquest incendi. Tot apunta que va ser provocat, però no disposen de cap prova acusatòria. La vox populi ho té clar. 

Anit tornaven a cremar fogueres arreu. La d'en Ton no va fallar. Aquest matí encara fumejava. És, de bon tros, la que es veu de més lluny i la que dura més. Com l'any passat, no ha quedat ni una bala sencera. Només cendra i desolació. 

Diuen que el foc ho purifica tot. L'amor és foc; i l'odi també.

La platja intangible

La tempesta s'ha congriat després de dinar. Fosques bromotes han omplert el cel del Vallès. Les fulles voleiaven esbojarrades. Ara descarrega de valent. Escolto la pluja. Contemplo la pluja. Les gotes impacten violentament contra la meva ànima atrotinada. El clapoteig em relaxa. La pluja cau de biaix empesa per la llevantada. Trona. No sé què fer amb la meva vida. Provo de trobar la presumta sortida del laberint. Plou intensament. Aigua a dojo. Cotxes lluents. Què marca la brúixola? On és la brúixola? Què coi és una brúixola? No sé què fer amb el futur. Odio repetir-me. Odio totes les rutines. Trona i retrona dins meu. Aigua, aigua, aigua. Ara cau pedra.... pedres com olives gens arbequines, més aviat sevillanes... tot el carrer blanc... les fulles totes arranades encatifen el terra... Hauré embogit? Tard o d'hora tots plegarem. Sóc la fulla xopa que davalla cap al seu destí incògnit o l'última papallona que amb les ales esquerdades tremola de fred o el nen que s'ha perdut enmig de la gernació i plora i plora i plora com ara plora aquest cel insensat, sense esma, sense objectiu, funesta pluja de tardor sobre les teules del meu poble tan petit, pluja que s'escola riera avall cap a la mar enyorada, la platja intangible dels teus pits...

Vídeo

Surar com un tap

És quan tot està perdut que trobes una sortida. Sempre pots surar com un tap. Hi ha huracans que ens deixen baldats. Hi ha catàstrofes abracadabrants. ¿Com és possible que existeixi tanta bellesa? ¿No ens cansarem mai d'odiar? Entre totes les mentides, para esment i garbella la veritat més gran: ni res ni ningú pot oposar-se a la teva felicitat. Aquest és el riu imparable. Aquest és l'huracà.

És quan tot està perdut que el destí et dóna un cop de mà. ¿Que no creus en el destí? Pitjor per a tu. Entre totes les mentides, para esment i desxifra el teu camí veritable. Si el trobes, seràs feliç. Si no el trobes, sempre pots surar com un tap.

Vindrà l'hivern

Vindran dies pitjors. No temis. N'hauràs de veure de més grosses, de tots els colors. No és la ràbia, ni tan sols l'odi, sinó la pulsió primigènia que accelera els fràgils batecs del cor. La impunitat impossible. Cada gest, cada paraula, cada silenci, ens acosten una mica més a la sentència definitiva. No hi ha escapatòria. Si saps mantenir la calma has vençut. La racionalitat comença quan som capaços d'aturar l'automatisme de la reacció. La suprema racionalitat humana culmina en la inacció. Has llegit Pessoa. Ara experimentes Pessoa. Facis el que facis, resultarà completament inútil. La futilitat governa el destí dels homes. Potser hi ha un karma. Potser existeix la justícia. Potser demà tot se'n va en orris com aquell castell de sorra que vas construir de petit en aquella platja solitària...

No ho dubtis: vindran dies pitjors. El que resta no és agradable. La veritat és només una altra perspectiva possible. El que ataca sempre és dèbil. El fort roman incòlume. Pensa que la vida ha estat prou generosa. Pensa que has escrit llibres, has plantat arbres i has tingut una filla. Pensa que ningú no pot robar-te el teu tresor: el camí que has fet fins aquí, aquesta munió de passes fins atènyer l'horitzó...

La sang vermella. La tardor que despulla els plataners de la riera. Els nens que juguen entre les fulles seques. Vindrà l'hivern i tot serà tenebra. ¿Que no ho veus, a l'entrellum, on es veuen les coses boiroses o incompletes?

La intel·ligència

El món és ple de gent que no és intel·ligent i va fent la viu-viu, gent que no és capaç d'entendre res, gent que resta estupefacta davant de coses que no pot comprendre: els mecanismes que mouen l'espècie, la fosca grandària de l'univers, la subtilesa dels detalls, el virtuosisme de les mentides, els tripijocs del poder...

Per què volem la intel·ligència? Per a demostrar que som superiors i comprovar com els inferiors, ressentits, ens odien? Per què volem la intel·ligència? Deixeu-me prendre el sol al jardí, mut, indiferent, mentre els ocells diuen la seva...

Els castradors

L'odi uneix més que l'amor.

Torno a ser a casa...

Torno a ser a casa després de 4.000 km. de periple peninsular. He comprovat que es pot viure perfectament sense internet... i ser feliç. Quan engego l'ordinador, els ulls em fan pampallugues davant la pantalla. Em trobo 150 mails a la bústia...

Malgrat els hotels amb jacuzzi i "carta de coixins", ja trobava a faltar el matalàs i el coixí del meu llit. Sembla que per aquí ha plogut força: la gespa del jardí fa mig metre d'alt, la glicina està selvàtica després de tots aquests dies sense esporgar els llucs, el roser vermell ha fet una altra florida, la nevera buida... Necessito resituar-me.

Em capbuso una mica a la catosfera i em trobo això:

Has posat el dit a la llaga, Mireia. Entre els blogaires veterans, les ganivetades són el pa nostre de cada dia i, tot i que els veterans no tenen res més en comú, la majoria coincideix en dues fòbies: no suporten que ningú tingui més èxit que ells i odien Toni Ibañez. Com comprendràs, si sospiten que un blogaire nou és Toni Ibañez, els seus odis es multipliquen per mil. La racúnia bloguera és així, Mireia. Per la meva banda, et felicito pel teu èxit i per la gran qualitat d'allò que escrius. Naturalment, per reconèixer que tu saps escriure cal saber llegir i, lamentablement, no pots esperar que els rancuniosos que no saben ni escriure sàpiguen llegir, ni tan sols per saber veure que no ets Toni Ibañez.

Quina gràcia! La Mireia i jo només tenim en comú la professió i la devoció pel blogueig, que no és poca cosa. Odiar, com estimar, és tenir massa consideracions amb el proïsme. Tranquil·la, Mireia, tu a la teva, que ho fas molt rebé. Jo, mentrestant, provaré de reprendre ENTRELLUM...

Entre la rauxa i el seny...

Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Entre la utopia i el pragmatisme, em quedo amb el pragmatisme. Entre somiar truites i menjar-me-les, me les menjo. Entre l'enfrontament estèril i el pacte, pacto. Entre el foment de l'odi i la recerca de l'entesa, cerco l'entesa. Etcètera. Ja fa uns quants anys que vaig deixar l'adolescència enrere. I me n'alegro. Era arrauxat, utopista, somiador, provocador, bel·ligerant... Ara ja no. M'he cansat d'aquesta cançó enfadosa, d'aquesta crispació sistemàtica, d'aquest udolar a la lluna, d'aquest fer-se tothora la víctima, d'aquesta necessitat d'enemic contra el qual vomitar totes les frustracions. Són actituds adolescents, puerils, infantiloides. Però sóc conscient que, tal com estan les coses, la meva actitud té les de perdre. El radicalisme creix. L'ambient s'enrareix. Estic preocupat. ¿Què es pot esperar quan un professor d'universitat crida a la desobediència civil? Un "professor" que fa faltes d'ortografia i que va donant lliçons d'ètica als altres... (quina "casualitat" que coincideixi en aquest punt amb el Messies de la seva secta) Està molt clar el que es pot esperar: EL DESASTRE. La responsabilitat dels polítics és, ara més que mai, fonamental. Els que atien el foc de la revolta són uns irresponsables. ¿Què volen? ¿Què busquen? Jo sé el que vol i el que busca la gent de bona voluntat: pau, seguretat, tranquil·litat... Anem amb compte, doncs, que estem jugant amb foc de veritat, i els incendis de seguida es descontrolen. Per voler tenir-ho tot, potser perdrem el (poc o molt) que tenim. Martí Pol s'equivocava: no tot està per fer i no tot és possible. Ens agradi o no, l'experiència ens ensenya que moltes coses ja estan fetes, que poques coses queden per fer, i que hi ha coses impossibles. Per als clàssics, la virtut principal era la frónesis, la prudència. ¿Que ens hem begut l'enteniment? Em fa l'efecte que no anem bé. La política no pot ser un joc de nens. Les masses les convoca el diable. Reconsiderem les nostres postures, les nostres actituds, les nostres ideologies. ¿Val la pena destruir l'inestable equilibri de la convivència? ¿Val la pena fomentar la discòrdia? Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Només el seny pot salvar-nos.

Tu també ets Iu Forn...

Tu també ets Iu Forn. I jo, que m'estic de dir tot el que penso perquè amb l'edat he après que no val la pena exposar-se a les pedrades dels troglodites. No és que no tingui arguments, sinó que m'han amenaçat. ¿Saps què significa això? No diré noms ni insultaré ningú. Seré subtil. Hi ha màscares que no et defensen de res. No n'hi ha prou amb ser diplomàtic. Els conec perfectament. He viscut amb ells massa temps. He menjat amb ells, he dormit amb ells, he resat amb ells... No tenim res a veure. No ens entenen. No ens volen entendre. No s'han pres ni tan sols la molèstia d'imaginar que podrien fer un petit esforç per a poder entendre'ns.

Tu també ets Iu Forn. I jo. I el veí que tampoc no gosa dir res en veu alta, però que cada diada penja la senyera al balcó. Fa segles que és així. La nostra dignitat rau en aquest silenci persistent i en la ferma voluntat de seguir conreant l'esperit que vam rebre dels nostres progenitors. El batec de la llengua viva. La flama inextingible. Ells, els fills dels botxins, quan puguin, ens tornaran a esclafar talment cucs menyspreables. Sense contemplacions. La seva mística és l'odi. Viuen entre nosaltres. Se'ns han infiltrat al cervell. Però el cor encara és nostre. La sang... Massa sang. Una història lacrimògena.

Tu també ets Iu Forn. I jo. I tots. Potser estàs pensant que dramatitzo. ¿Saps on està enterrat Antonio Machado? Hi ha persones que encara no saben en quina fossa comuna foren malenterrats els seus. I ens barallem per uns papers. I discutim per un concepte. ¿Què vol dir nació? ¿Ho saps tu? Jo sé on he nascut, qui m'ha criat, quins són els meus paisatges, la meva llengua, els meus amors... Jo sé on vull morir. La resta se me'n refot.

Tu també ets Iu Forn. No tinc res contra els mites. Hi ha somnis que ens arrosseguen. No tinguis por. Som el que som. I no podríem deixar de ser-ho encara que volguéssim. El més important és que algun dia els nostres fills se sentin orgullosos de nosaltres. Aquest és el camí. Aquest és l'horitzó.