Un petó val més que mil poemes

-Pero en ti no hay dos Glaukas: en eso consiste tu perfección. Como tampoco hay dos seres en un delfín, ni en una gaviota, ni en esta hoja de hiedra que da vueltas en mis dedos. Tú eres simple y enteramente vida; no desdoblada por la contaminación de las ideas, del cerebro, de todo eso que, sin embargo, nos hace humanos. 

-¿Quieres decir que no soy humana? -sonríe. 

-Eso es lo incomprensible. Eres, por encima de todo, ¡tan humana! La palabra no te ha contaminado. Eres sólo una y, sin embargo, me comprendes; eres también abismal y, no obstante, amas a Ahram como le amas... Vives como deberíamos vivir. Tú eres la humana; somos nosotros los deformados... ¿cómo lo consigues? 

José Luis Sampedro, La vieja sirena II, 22

Si una cosa he après amb els anys és que la felicitat no és possible sense la simplicitat. Tendim a complicar-nos massa la vida. Volem viure massa vides dins la mateixa vida i, per tant, som víctimes de la contradicció. Les causes d'aquesta complicació vital provenen de fora i de dins. Les externes són socials, professionals, familiars, etc. Les internes són sobretot mentals i senti-mentals. La racionalitat i el llenguatge protagonitzen gran part dels nostres embolics, maldecaps i maldecors. En el context extern, cal simplificar, reduir necessitats i lligams. De portes endins, es tracta de pensar menys i de parlar menys, promovent la sensibilitat i el silenci. És per aquest motiu que la intel·ligència pot convertir-se en el pitjor enemic de la felicitat. Malfieu-vos de les paraules, perquè sovint emmascaren la realitat. Fixeu-vos en els fets. Els fets parlen per si mateixos i mostren la veritat en la seva diàfana simplicitat. Un petó val més que mil poemes. 

T-65

Hi ha moments en els quals es posa nostàlgic. Recorda aquells anys de vedetisme intel·lectual on vivia a l'aparador com un peix dins la peixera. Internet era el Far West que calia conquistar. Fins i tot va posar nom a les noves terres tot compartint empreses dignes dels millors pioneers. Després van passar coses que van afectar les estructures fonamentals de la seva existència. Va viatjar molt lluny i, aprofundint en si mateix, es va retirar del brogit mundà per a emprendre un camí més recol·lecte. Ara, quan es connecta a la xarxa, ho fa amb displicència. El joc ja no l'engresca, malgrat que hi hagi més joguines que mai. El món virtual és talment el món de les idees platònic. Quanta energia malbaratada, quanta vacuïtat. Esnobisme i entertainment. No ha deixat d'escriure el seu dietari digital, però les lletres que destil·la provenen de la realitat immediata que viu cada dia i que pot tocar amb les seves mans. La resta (TV, notícies, política, economia, esports i altres cortines de fum impregnades de publicitat) no l'interessen gens ni mica. O sigui, que s'ha tornat completament idiota. O no. ¿I si els idiotes fossin els altres?

Llegeix tota la sèrie T

T-36

Per fi s'ha decidit a fer hort. La lògica dels fets l'empenyia a prendre aquesta decisió. Conrear els teus propis aliments és una de les satisfaccions més grans que podem obtenir a la vida. En un racó rere la casa, al costat del jardí, està preparant un petit rogle seguint la tècnica del bancal profund. Ha fet un clot de 2 x 2,5 m. i dos pams de fondària que ara caldrà reomplir amb terra bona. És conscient que s'enfronta a dos problemes: no hi toca gaire el sol i anem de cara a l'hivern. Simplement es tracta d'una prova. Encara no sap què hi plantarà ni quina viabilitat i productivitat tindrà allò que planti. Sempre havia dit que algun dia faria un hort, com son pare, que és un mestre en aquest sentit. Mira el cel i prega als déus que no plogui fins demà passat, no fos cas que el projecte d'hort acabés esdevenint una bassa. Guaiteu-lo: l'intel·lectual fatxenda s'ha convertit en un neorural peuterrós. Ningú diria que les seves mans són les d'un poeta.

Llegeix tota la sèrie T

Espais sintètics

"Los cibernautas no tienen otro punto de apoyo que el esfuerzo de construirse a sí mismos. No sirven a ninguna causa, a ningún valor, a ninguna otra ley que su necesidad y su deseo de resistirse a su propio desmembramiento en medio de una sociedad devastadora. Son una afirmación de libertad contra el poder de los estrategas y sus aparatos, que quieren convertirlos en parte funcional de sus intereses. Llevan adelante una apropiación errante de los residuos culturales, una invisibilidad pública que les da un espacio de impunidad, puesto que son actores no autorizados por academias e instituciones, y se mueven dentro de una exterioridad a la que acceden a partir de las fisuras en la configuración social."

P. Espacios sintéticos (inèdit)

Vicenç Villatoro a Vallromanes

Al migdia he sortit al Telenotícies i al vespre he presentat l'últim llibre de Vicenç Villatoro al Casal de Vallromanes.

Villatoro ha fet una classe magistral (amb pissarra inclosa) analitzant la situació política de Catalunya en relació a Espanya. Ens trobem en un moment molt delicat i la perspectiva no és gaire esperançadora...

De totes les frases que ha dit, em quedo amb aquesta: "La gent és d'allà on el porten els seus rius". Això explicaria la distància que separa els catalans (mediterranis) dels castellans (atlàntics), una divergència que es remunta en els segles.

L'hora i mitja de tertúlia se m'ha fet molt curta. Villatoro és un dels intel·lectuals més lúcids del panorama actual. Li he regalat un exemplar de LCL i m'ha confessat que llegeix aquest blog. Tot un honor per a mi.

Zeitgeist

Costa entendre l'esperit del temps. Tant me fot Pepsi que Coca-Cola, Ballantines que J&B. Posa'm el que vulguis. Pujol predicant al desert:

Lo savi ancià, que des d’un cim l’obira,
sent estremir lo cor com una lira:

veu a l’Àngel d’Espanya, hermós i bell,

que ahir amb ses ales d’or cobrí a Granada,
eixamplar-les avui com l’estelada
i fer-ne l’ampla terra son mantell.

L'esperit del temps, confús, raquític, inert. Pujol no és Herder, ni tampoc Hegel. ¿Quin romanticisme ens queda en aquest cafarnaüm de franquícies i grans magatzems?

L'esperit del poble hauria de projectar-se sobre la història... ¿Som una nació o una amalgama de turistes, xarnegos, moros, negres, sudaques, independentistes, abstencionistes i panxacontents? Què collons som? Posa'm tres glaçons i calla, coi, que em desconcentro, ara que estic inspirat... ¿Saps quants mesos feia que no estava inspirat? Ni me'n recordo.

Costa entendre l'embull en el qual estem ficats. Ara va millor l'Explorer que el Firefox. Increïble. He reiniciat dos cops i passo de reiniciar més. Estic inspirat i vull escriure la puta veritat d'una puta vegada perquè tothom s'aclareixi. Posa-me'n un altre, sense llimona eh!

L'esperit del temps? Si punxeu els enllaços potser aprendreu alguna cosa. Em temo que aquest curs em tocarà ser tutor d'un cinquè d'ESO. He dit tres glaçons, no deu! Gràcies.

Esperit? Cossos posats a dieta, cossos que carden, que suen, que s'acomiaden, que s'apropen i s'allunyen amb una naturalitat esborronadora, cossos, res més. Vestits de marca. Maquillats. Operats. Cossos postmoderns. ¿Per què volem idees si tenim uns magnífics cossos saludables, pletòrics d'allò més? Una idea és una supuració del cervell. L'esperit és un ròssec medieval. Mate'm l'esperit! Elevem el cos a categoria divina! La idea: maleït invent platònic. Cossos en efectiu: cash bodies.

La política com l'art de la mentida, si més no l'art de traficar amb ficcions. Retòriques de campanya.

Haga clic aquí para ejecutar un control Activex en esta página web

Merda d'Explorer. El veí s'ha deixat la barba. El cap de l'oposició local se l'ha afaitada. Felip Puig depèn del dia. El meu director ahir la portava i avui ja no la porta. No te'n pots refiar. Les barbes són com les promeses electorals.

Voldria entendre alguna cosa. Veig una barba i penso: talibà. Catalunya no tornarà a ser rica i plena. Amb prou feines tindrem l'AVE l'any vinent. Fa 15 anys que van inaugurar l'AVE Madrid-Sevilla i, per contra, van trigar 17 anys a fer l'autovia de La Panadella. Amb això està TOT dit, si és que TOT pot ser dit.

L'esperit del temps? Temps de misèria. Qualsevol periodista passa per intel·lectual. Qualsevol illetrat pot ser President de la Generalitat. No et facis mala sang, Toni. Beu-te'n un altre, que aquest el pago jo. No vull beure més. No vull veure més.

Tenim el que ens mereixem. Calla, filldeputa!

JA ERA HORA!!!

CiU + ERC = CATALUNYA SOBIRANA

“Lo que me faltaba, una mora catalanista”

Que se'n vagin

De la importància de la voluntat

La intel·ligència està sobrevalorada. No n'hi ha prou amb "veure" quina és la sortida, sinó que cal moure els peus cap a la sortida si el que volem és sortir. El "problema" de la vida rau aquí. Tenim la voluntat malalta, que és com dir que "ens manca motivació" per a fer les coses.

Schopenhauer i Nietzsche van identificar la clau de l'existència humana tot subratllant el seu nucli: la voluntat de poder o el poder de la voluntat. La resta és secundari.

Sóc el que vull en la mesura que voler determina el meu horitzó vital. Aquest voler és el que dóna sentit als meus actes. Perquè només pot tenir sentit una vida creativa. Crear és voler ser i voler fer (operari sequitur esse), voler instaurar la novetat allà on només hi ha inanitat, voler superar els límits, els cànons, les pautes...

Planteja-t'ho seriosament: ¿Què vols tu, a la vida? La resposta a aquesta pregunta és fonamental.

Hi ha vides desorientades, vides que naufraguen, vides en atzucac, vides avortades, vides víctimes del carpe diem (que és un voler confinat a l'instant o la claudicació del voler davant l'espontaneïtat més immediata). Fins que la brúixola de la teva voluntat no es redreci, estaràs perdut, seràs una baldufa humana.

La prioritat, per tant, és aclarir què vols, saber on vols anar. Després cal caminar, avançar cap a la meta. Mentre la teva voluntat segueixi anestesiada, confusa, mimètica, inoperant, no faràs res a la vida. La victòria és dels que tenen clar què volen i lluiten cada dia per aconseguir-ho. La resta: papalloneig vital.

La intel·ligència

El món és ple de gent que no és intel·ligent i va fent la viu-viu, gent que no és capaç d'entendre res, gent que resta estupefacta davant de coses que no pot comprendre: els mecanismes que mouen l'espècie, la fosca grandària de l'univers, la subtilesa dels detalls, el virtuosisme de les mentides, els tripijocs del poder...

Per què volem la intel·ligència? Per a demostrar que som superiors i comprovar com els inferiors, ressentits, ens odien? Per què volem la intel·ligència? Deixeu-me prendre el sol al jardí, mut, indiferent, mentre els ocells diuen la seva...

Resultats VI

Aquest és el problema de prendre's la política seriosament: acabes enfangat fins al coll, perds els estreps i sempre trobes algú que descarrega la seva ira contra tu. Perquè la política és això: controvèrsia, polèmica, partidisme, sectarisme, fanatisme, la lluita pel poder, la imposició sobre els altres. Si no aconsegueixes distanciar-te una mica de l'escenari, l'escenari t'engull i els cavalls et passen a galop tirat per damunt.

No sóc partidari de l'intel·lectual escèptic-asèptic que es renta les mans situant-se en el seu pedestal més enllà del bé i del mal. Crec que cal comprometre's amb l'època que ens ha tocat viure i defensar allò que considerem que paga la pena defensar. Hi ha moments per a la batalla i moments per a la poesia. No sóc platònic (no crec en la societat perfecta ni en la doctrina del filòsof-rei), però si per alguna cosa hem de servir els filòsofs és per analitzar la realitat de forma crítica i col·laborar amb els que governen per tal que la seva tasca sigui profitosa. La política és l'art d'afavorir la majoria, la recerca del bé comú; potser per això és la cosa més seriosa del món, i més a hores d'ara que sembla que l'únic que interessa és el benefici privat, la idiotesa generalitzada.

Me'n podria desentendre, idiotitzar-me, retirar-me al meu jardí, rellegir els clàssics i escriure poemes sublims, angelicals... Podria fer-ho, però no ho faré. No puc. La meva implicació és inevitable. Lamento moltíssim els improperis que alguns oligofrènics han vomitat en llegir els meus textos. Van errats. Jo no sóc ni racista ni xenòfob ni feixista ni totalitari ni cap altre qualificatiu deningrant (que, curiosament, sempre han estat proferits en castellana llengua). Ni tan sols sóc nacionalista, sobiranista, independentista... Etiquetes de caire polític, massa tòpiques, que no s'adiuen amb el meu tarannà individualista. Al capdavall, només sóc un català que lluita per la seva catalanitat amb l'única arma que tinc: les paraules. I no penso callar.

Segueixo pensant que, en aquests moments, el millor per a Catalunya és un pacte entre CiU i ERC, un front catalanista que freni l'espanyolisme creixent que ens assetja des de fora i des de dins. ERC i CiU representen el veritable vot català. O ens entenem ara (i fem el 69) o perdrem una oportunitat històrica per a fer avançar aquest país cap al futur que més ens convé...

Perquè si Carod vol realment que el futur Govern es decideixi des de Catalunya el pacte nacional és l'única via

Racó Català: Per què és l'hora del pacte nacional?

Resultats I
Resultats II
Resultats III
Resultats IV
Resultats V