Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris menjar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris menjar. Mostrar tots els missatges

4.3.18

Praia do Sono 4


Confesso que m’he tornat addicte a l’açaí. No hi ha dia que no en mengi. Acostumo a demanar-lo amb el complement de la granola i la banana. M’encanta. La primera vegada que el vaig tastar al mercat municipal de São Paulo no em va fer el pes. Li vaig trobar un gust aspre. Ha sigut més endavant, que he anat assaborint els matisos d’aquest gelat tan brasiler fet amb un fruit d’origen amazònic. El seu color morat fosc és molt característic. El problema és que taca els dits i ho taca tot. És una de les coses que més trobaré a faltar a Europa. També el coco verd amb la seva aigua saborosa. Per a mi, és la beguda millor que pots beure en aquest clima, bem geladinho. Dues addiccions que no tenen gaire sentit fora de context. Aprofitatem els dies que ens queden. 

La Praia do Sono gaudeix d’una ombra excel.lent gràcies a què tota ella està plena d’uns arbres de fulla ampla, les amendoeiras, que no tenen res a veure amb els nostres amettlers, tot i que van arribar amb els primers vaixells portuguesos. 

Els barqueiros esperen els clients. És un diumenge ensopit. La seva manera d’arribar a la platja és deixar que sigui la sorra la que freni la barca mentre ells aixequen el motor. La maniobra requereix una tècnica precisa. La primera vegada sembla que ensopegaràs, però no passa. Així la barca queda allunyada de l’aigua, a recer de les onades. 

Es veuen molts galls i poques gallines (humanes). Em pregunto on s’amaguen les garotas d’aquest poble... N’he sentit cantar algunes a l’església (més que cantar, cridaven). I les altres? Ni idea. 


Les hores mortes al paradís vivifiquen l’ànima. Els peus a l’arena i la mirada perduda a l’horitzó, entre els núvols i els somnis. 

Demà marxaré. Tornaré per la trilha fins a Laranjeiras. Rio s’acosta. També s’acosta la tornada a l’hivern europeu. Fa onze setmanes que sóc al Brasil. Diumenge vinent m’envolo novament cap a l’est. Sincerament, no en tinc cap ganes. Detesto el fred i detesto veure la meva terra en estat de setge, amb la llibertat segrestada pels feixistes de sempre. 


Praia do Sono 3


Per anar cap a la Praia dos Antigos cal travessar el riu que hi ha al final de la platja do Sono. Ahir va ploure força i t’has de mullar el melic mentre aixeques la motxilla amb els braços amunt. La trilha s’enfila per la muntanya tota enfangada, amb graons i cordes trencades. T’endinses a la selva (Mata Atlântica) que és una de les experiències més frapants per a un europeu, sobretot si vas sol, amb aquesta luxuriant vegetació i els sons inquientants, que no saps si són micos o ocells o qualsevols altra animàlia que desconeixes. Tu, fill del bosc mediterrani, amb prou feines saps distingir la fressa d’una puput o d’un senglar. Aquí estàs venut. Avances tanmateix. Vas travessant rierols d’aigua freda i cristal.lina dels quals podries beure sense cap problema. Arribes a la platja, solitària i salvatge, sense cap infraestructura humana. Hi desguassen dos corrents i està plena de roques entre les que en destaca una d’enorme al bell mig que separa la platja en dues meitats. 


La Praia dos Antiguinhos és més petita. També hi arriba un rierol i hi podem observar una paret ruïnosa coberta de molsa que devia pertànyer a alguna antiga construcció. Són les 7:30 i em penso que continuaré endavant....

Porto 3 km de trilha i arribo a la Cachoeira das Galhetas. Pel camí, una odissea entre el fang, les sandàlies molles, arbres caiguts... He sentit un terrabastall enorme que no podia ser de cap manera la caiguda d’un coco o d’una jaca (fruita gegant), sinó un despreniment de rocs o d’un arbre sencer. 

Per passar el riu de la cascada hi ha un pont colgant ben atrotinat, amb els cables penjant. Ufff. 

La Praia das Galhetas a penes té sorra, és una acumulacio de roques amb tot de fusta i fulles podrides. Decideixo fer una pila de pedres. Agafo rocs granítics ben rodons i aconsegueixo una obra maca, amb cinc elements. 


No paro de suar, i no fa sol. Espero que continuin els núvols sense descarregar, és la millor climatologia que es pot demanar aquí. 

Arribo per fi a Ponta Negra. El cul del món. Hi viuen 50 famílies. És increïble en quins llocs i amb quines condicions s’acampa la gent. A la platja, entre roques gegants sobre les quals s’assequen les xarxes dels pescadors, un riu s’apodera de la sorra tot fent un revolt abans de barrejar-se amb l’Atlàntic. 

Cerco algun lloc per esmorzar. Nanai. Aquí ben poca tenen. Decideixo tornar a Sono. Un barquer em portarà per 50 reals (13 euros). Tornar per la trilha seria un calvari. El meus peus fan peneta.

Sembla que la trilha continua fins a la península de Juatinga, amb més selva, més platges i més comunitats (Martin de Sá, Cairuçú das Pedras, Bijiguara, Saco Claro, Sumaca, Pouço da Cajaiba, Calhaus, Itaoca). Es barregen els caiçaras amb els quilombolas i els tupi-guaranís. 

La trilha d’ahir al Pico do Pão d’Açúcar de Mamanguá i la d’avui entre la Praia do Sono i Ponta Negra han sigut les més autèntiques i radicals que he fet al Brasil. 


Al final esmorzo a la Casinha da Empada en la qual Janete Maria cuina amb exquisidesa. Ella tota és alto astral. Nativa caiçara, em parla dels perills de la massificació turística. Els veïns només pensen a construir, mentre ella manté la seva antiga casa d’adob i canyes, decorada amb una gràcia especial. Em prepara un suc natural de maracujá, una tapioca amb formatge i tomàquet i, amb el cafè, m’ofereix un pastís fet per ella que em recorda els que feia ma mare, amb galetes i xocolata desfeta que després deixava refredar a la nevera. 

Janete Maria és, probablement, un dels últims testimonis d’una vida que està passant avall amb les barques a motor i l’avarícia humana, que no respecta la sacralitat dels darrers paradisos naturals. Em diu que pel Réveillon (cap d’any) aquí es van aplegar 5.000 persones! Mai havia vist una bogeria tan gran. En els seus ulls hi ha pena (mágoa) i nostàlgia (saudade)... 

En el litoral entre Rio i São Paulo ningú no diria que existeixen reductes intactes amb petites comunitats que encara conserven l’essència del passat. Jo les he vistes. Són un miracle. L’avenç de la modernitat no té pietat. 

Mentrestrant, contemplo com puja la marea i com els nens, inconscients i feliços, juguen a la platja...

28.2.18

Maranduba


Quina mania té la gent de descontextualitzar les coses. Trobar-te un moai enorme a Bertioga fa certa gràcia. Presideix l’entrada al condominio Hanga Roa. Caldria esbrinar qui va escollir aquest nom i per què...

El litoral nord paulista que va de Santos a Ubatuba és completament prescindible. Se salva Toque-Toque Grande. Té una cascada al costat de la carretera (BR101) l’aigua de la qual, ben freda, arriba al mar en un extrem de la platja. 

Tota aquesta zona impressiona per l’aclaparadora verdor de la mata atlàntica (Serra do Mar). Ubatuba té el 80% del territori protegit, 100 platges i unes quantes illes. 


Ha plogut molt quan estava a Caraguatatuba berenant 400 grams d’açaí, el gelat (sorvete) brasiler per excel.lència. Un diluvi! Per causa de les abundoses precipitacioms, Ubatuba se sol anomenar “Ubachuva”...

A Catalunya sembla que està nevant força. Carreteres tallades i tota la pesca. Va ser una bona decisió, la de passar l’hivern al Tròpic, de Capricorni exactament (passa per Ubatuba). 

He acabat el dia a la Pousada Kaliman  situada entre les platges de Sapê i Lagoinha. El propietari és hongarès. M’adormiré amb la remor de les onades... 

17.7.17

Melnik



Bistro Melnik (Bulgària)


Provo especialitats de la gastronomia búlgara: Amanida Shopska (tomata, cogombre, ceba, pebrot, formatge ratllat, ingredients els colors dels quals formen la bandera del país: blanc, verd i vermell) i Musaka (acompanyada d’iogurt), que a Grècia no en vaig menjar. El vi negre de la casa és molt potent. 


La moneda de Bulgària és el Lev. No puc estar treient cash a cada país, és un embolic, per això demano si es pot pagar amb targeta, perquè no l’accepten a tot arreu, sobretot si t’allunyes de zones turístiques. No parlen anglès i això és un problema gros per a la comunicació. Està ple de mosques que envaeixen la taula i ataquen els plats.  


Cada país és un nou repte. Quan hi entres, has d’observar molt atentament els detalls. He passat de l’alfabet grec al cirílic, més fomut. No són països que engresquin gaire, els balcànics. Les platges croates i gregues són les que guanyen en el rànquing de transparència i blavor fotogènica. He vist misèria a Bòsnia, Albània, Macedònia... Quan dic misèria parlo de nens descalços i de llocs on el mitjà de transport encara és el carro de tracció animal. Ja sé que a l’Àfrica o a l’Índia estan pitjor, però no les conec, i hom suposa que estic és Europa, el cul d’Europa. 


El dinar em costa 6 euros al canvi, cafè inclòs. Mug driá (thank you en búlgar)


11.7.17

Primosten



Bufa el vent i rebufa sense enterbolir les aigües cristal.lines d’aquest Adriàtic dàlmata, d’un blau turquesa oníric.


No menges cada dia una escórpora a la brasa ni tastes el vi blanc de l’illa de Korčula, bressol de Marco Polo, aquell viatger mític que va arribar a la Xina.


El teu és un viatge més modest, no saps què busques exactament, però et deixes endur per la vida, ara amb aquest vent que bufa i rebufa i esquitxa d’aigua salada les estovalles on assaboreixes els plaers de la gastronomia i el gaudi inenarrable de la solitud benigna.


Aquell viatger mític que va arribar a la Xina...


Tu has arribat a Primosten i ja t’hi quedaries. 


Ser feliç deu ser això: voler quedar-se i tanmateix continuar el viatge...


Ho sap el pelegrí: demà hi haurà nous paisatges. 


 


3.4.16

Gates


Primer va arribar la gateta coixa, blanca de pit i grisa d'espatlla (foto). Segons la veïna es diu Rossi, però per a mi totes són Mixi. Fins ara mai a la vida havia comprat menjar per a gats. Apareix, miola, li poso la teca, se la menja, es queda una estona a les escales de la terrassa i se'n va. És poruga, no s'ha deixat tocar mai. 

La segona gata que ha arribat és més confiada. Grossa, amb pèl gris i marró (vídeo), es deixa amanyagar, es posa a dormir sobre la gandula, i és molt primmirada amb el menjar.  

Fa uns dies que en volta una altra, daurada, travessa el jardí de puntetes, mira de reüll i passa de llarg...

Són gates del carrer, espavilades, que mengen a diverses cases i no pertanyen a ningú en concret. Em pregunto per què han fet cap aquí (totes femelles) i per què s'hi troben tan bé. El menjar és un motiu, esclar, però no l'únic. He llegit per internet que són animals "màgics" molt sensibles a les energies...  

    19.11.15

    El Gran Terratrèmol


    Un altre sisme aquesta nit (magnitud 3) 
    És el tercer en dos mesos (l'anterior va ser de 4,1 i em va despertar, tot tremolava) 
    El Gran Terratrèmol del Cap de Creus s'acosta... 
    Venus parirà quelcom grandiós 
    El pare és Neptú  
    Cavalls i dofins anuncien els dolors de part
    Les sirenes, les nimfes i els tritons fan festa grossa
    Mengeu garotes abans de l'apocalipsi
    Posidó no tindrà pietat amb els fills dels homes
    N'Orfeu canta més al sud
    El Canigó s'ho mira altívol
    Terra endins Terra endins hi ha la salvació
    Abraceu un tronc amb totes les vostres forces 
    Reseu perquè la deriva sigui venturosa
    L'aranya fila la fràgil teranyina
    Els núvols sobrevolen les guerres
    No em fa més por l'aigua que el foc
    Hem nascut per a morir
    I morim una mica a cada orgasme
    Afrodita coneix el nostre cor
    Hi ha tants paradisos com petons
    Mengeu Mengeu garotes abans de l'apocalipsi
    La bogeria més gran és renunciar a la llibertat
    Em fan més por els policies que els terroristes
    No vull tanta tanta tanta seguretat
    El Gran Terratrèmol s'acosta....
    Big War is coming....
    La mar té llances amagades (deia el poeta de Grifeu)
    He fet un tòtem per aplacar els déus implacables
    Si ells volen surarem
    Si no dormirem ca les gorgònies
    Horitzó de nítida puresa
    M'he begut totes les aurores
    La vida eterna en aquest mot
    Venus coneix el nostre cor
    No tingueu por
    Som eterns com les papallones
    Beseu-vos 
    Sigueu sols

    15.4.15

    El miracle de cada dia


    Em llevo a les sis. Encara és fosc. Preparo un te verd amb mel, menjo un dàtil, un sarpat d'ametlles, llavors de carbassa, una culleradeta de pol·len i una peça de xocolata negra. Obro de bat a bat el finestral per a escoltar el mar. Avui, com ahir i abans d'ahir, és pura calma. Des que sóc aquí no havia vist el nivell de l'aigua tan baix. Potser a les minves de gener. Ha mort Eduardo Galeano. “Ojalá tengamos el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos”. “El camino de la independencia es el más doloroso, porque es el camino de la dignidad”. “Seremos imperfectos, porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses”. Gran, molt gran, Galeano. La lluna minvant decora el firmament amb certa delicadesa. Encara pampalluguegen els fars de Cap de Creus i de S'Arnella. Les llums ataronjades del Port de Llançà es reflecteixen sobre l'aigua. Al fons, sota el Pení, com una diadema blanca, s'endevina El Port de la Selva. Hi ha un besllum porpra que sura sobre l'horitzó, encetant-lo. La tímida llum de l'albada redibuixa la silueta fosca de les muntanyes. Refilen els ocells. El món es desvetlla. Som fills d'aquest miracle que es repeteix cada dia.

    17.3.15

    Taronja


    Dins la meva bombolla predomina el taronja. El meu banc és ING. Les targetes d'artista són taronges. Les cartolines amb el títol de les obres també. La funda del sofà que vaig comprar ahir en un xinès és taronja. Taronja el raspall de dents. Un Buda presideix la taula de treball (el color simbòlic del budisme és el taronja). Taronja la meva motxilla i les darreres Salomon que he estrenat. Taronja l'impermeable i la manta que duc a la Caddy. Taronja (i vermella) la guitarra. La meva beguda preferida és el suc de taronja. Devoro pastanagues, mandarines, préssecs i albercocs. Taronja és el color de Blogger (ja fa 11 anys que li sóc fidel). Ah, que consti que no voto Ciutadans! Fa dies que no m'afaito i em sembla que la barba m'està sortint taronja...

    Diuen que és el color de la creativitat, que allibera les emocions negatives, estimula la ment, energètic, antidepresssiu... El color de l'albada i del capvespre, i també del segon txakra...       

      3.3.15

      Camí de ronda


      Pel camí de ronda passa molta gent: els que passegen (o són passejats) pel gos, els que fan fúting, estrangers amb motxilla... La majoria s'aturen a la platja atrets per la instal·lació que he muntat, fan fotos i, si s'escau, xerrem una mica. M'agrada el feed-back, escoltar el seu punt de vista. Alguns entren a casa per a visitar l'atelier i l'exposició.  Els veïns em diuen "L'artista" :)

      L'altre dia una parella de francesos van fer la migdiada al costat de L'Espiral. Al despertar-se, asseguraven que havien tingut somnis meravellosos. Avui una una família holandesa amb dos criatures ha dinat dins L'Espiral. Lo més divertit era la fila que feia el nen petit (mascle): portava un vestit de faralaes! Davant la meva estupefacció, els pares m'han dit que el vestit li havien comprat a la germana, però que al nen li encantava... Of course, hem parlat de les diferències entre Catalunya i Espanya, sobretot de la situació política actual. Hi havia un home agafant garotes als esculls. M'han preguntat què feia, els he explicat que aquí ens mengem les gònades dels urchins, que ara és l'època bona. Flipaven, no s'ho podien creure.

      Viure ran del camí de ronda és un privilegi. A més, el xiprer que tinc a la porta m'obliga a practicar l'hospitalitat. Amb molt de gust. 

      12.8.14

      Elles fumen


      Tu marxes i elles fumen. És una imatge que no et treus del cap. Torna i retorna. Fa dècades que et persegueix. El fum embolcallant el dolor, enterbolint les llàgrimes dissimulades. Burilles humanes. Elles es queden fumant mentre tu acceleres, t'allunyes, t'alliberes... Tornes a les arrels amb ales que lluquen de les cendres. El sol es pon. L'amor es pon. Tot es pon al capdavall. Tot es consumeix com aquesta puta cigarreta assassina. L'alè pudent i la mirada perduda. Res (ni el tabac) pot omplir tanta buidor. Res (ni el record dels instants suprems) podria apaivagar tanta desolació. Per això fumen: perquè aspiren al no-res, suïcides reprimides, perquè l'amor no sap romandre... Una dona que fuma és una dona vençuda. Un home que fuma també. Burilles humanes. Tu marxes i elles fumen. What's next?
       
      Menjo figues, móres i aumelles. Les nectarines, els préssics, les peres i les mançanes (com la resta de fruita que conrea el pagès alpicatí) estan absolutament contaminades. Paciència. Llegeixo el Dietari Final de Xirinacs.

      7.5.14

      Despertar

      Despertar no és obrir els ulls, sinó obrir el tercer ull.
      Despertar és deixar de mirar-se el melic (i la pantalla: escapar-se de la Matrix) per a mirar la lluna, les estrelles i aquells ulls que et necessiten.
      Despertar és no parar de fer-se preguntes encara que no trobis respostes.
      Despertar és callar quan tothom crida i cridar quan tothom calla.
      Despertar és retirar-se al desert, dejunar i parlar amb les serps i els escorpins.
      Despertar és fugir per a retrobar-se.
      Despertar és adonar-se que som el que mengem, que som el que estimem i que som el que somiem. Despertar és aprendre a ser ombra a l'estiu i caliu a l'hivern.
      Despertar és oblidar la paraula culpa.
      Despertar és tenir el cap al cim i els peus a la vall sense estripar-se.
      Despertar és acceptar que les imperfeccions formen part de nosaltres.
      Despertar és donar en comptes de demanar.
      Despertar és beneir la pluja i el vent.
      Despertar és plorar sense voler i somriure sempre.
      Despertar és mantenir la calma quan tot s'enfonsa i encendre una llum enmig de la tenebra.
      Despertar és perdre per a guanyar-se.
      Despertar no és criticar ni esperar que els altres solucionin les coses, sinó actuar, responsabilitzar-se, donar exemple i superar-se cada dia.
      Despertar és desconfiar de les paraules i confiar en els fets.
      Despertar és ser conscient que la llibertat és un miratge.
      Despertar és demanar perdó i donar gràcies tantes vegades com faci falta.
      Despertar és saber acomiadar-se i abraçar la solitud com s'abraça una mare.
      Despertar és encarar de fit a fit el misteri sense espantar-se.
      Despertar és deixar de tenir por.
      Despertar és obrir el cor perquè la vida l'ompli de vivències.
      Despertar és cercar la veritat sense abaratir-la.
      Despertar és ser tu mateix i estimar-te.
      Despertar és viure en infinitiu, reflexivament, més enllà del temps i de l'espai, més enllà de les coses que fineixen, amb l'ésser centrat en l'etern, conscients del que som malgrat les aparences.
      Despertar no és obrir els ulls, sinó mirar cap endins i descobrir que tot és preciós, incomprensible i sublim com el cant del rossinyol.
      Despertar és sentir que déu és molt més que una paraula.
      Despertar és caminar, caminar, caminar i no cansar-se mai de caminar.
      Despertar és descobrir el significat del silenci.

      Despertar és no desesperar, perquè hi ha un àngel que sempre ens bressola. 

      27.4.14

      La dolça revolució


      Per Sant Jordi em van regalar el llibre de Josep Pàmies: Una dolça revolució. Aquest pagès de Balaguer és un crack. Fa temps havia vist algun vídeo seu i, a mesura que avanço en la lectura, em confirmo en una intuïció que m'obsedeix fa temps: la relació que hi ha entre el càncer i l'alimentació. Cada cop mor gent més jove i no és pas "una loteria" (com afirmen alguns). Mengem massa aliments antifisiològics, provocant una acidificació crònica de l'organisme que deixa les cèl·lules sense oxigen. Hipòcrates ho tenia clar: que el teu aliment sigui el teu medicament. O canviem els hàbits o la salut fugirà de nosaltres. Les ciutats són perilloses en aquest sentit...

      La salvació (com sempre) està en la Natura. Com puc controlar el què menjo? Només hi ha una manera: conreant-ho tu mateix. Fer l'hortet, fer exercici i, sobretot, ser conscient, és a dir, DESPERTAR (= deixar de tenir por). En Pàmies va despertar i és un far de llum que ens il·lumina a tots plegats. Ell i la monja Forcades són la parella de moda contra les multinacionals (alimentàries i farmacèutiques) mafioses i genocides. 

      Vaig visitar-lo a Balaguer i em vaig quedar bocabadat amb les instal·lacions i la quantitat de plantes medicinals i flors comestibles que produeix. Em vaig endur el maleter ple de testos. Fa dos dies que mastego fulles tendres d'estèvia...      

      3.4.14

      Cigonya dalt del fanal


      Plou amb convicció. He sopat pèsols acabats d'esgranar. Hi he afegit uns trossets de pernil. Tot el que expliqui sobre la meva vida, qualsevol detall, opinió o imatge (aquí al blog, al facebook, al twitter, al youtube, a l'instagram, al google+, al linkedin, al foursquare, al pinterest, al flickr, al slideshare, al notegraphy i a la-mare-que-ho-va-reparir-tot) pot ser utilitzat en contra meva. Em tenen fitxat. Em vigilen. La cosa ve de lluny. Era una bomba humana i em van desactivar. No es podien permetre un antisistema radical ficat dins el sistema (com un tèrmit cruspint-se la fusta), ubicat en el pitjor escenari possible i amb el públic potencialment més perillós: una aula plena d'adolescents. A més, professava l'assignatura més subversiva: filosofia. Era crític i ensenyava a pensar. Sempre vaig ser llop, mai ovella negra. Els tenia ben posats i me la vaig jugar. Els equips directius (i molts companys) me la tenien jurada i, quan els vaig donar l'ocasió, van aprofitar-la. El sistema em va vomitar, incapacitar, estigmatitzar i jubilar. Ara estic fora i, en teoria, sóc inofensiu. Almenys ja no contamino ments adolescents amb les meves paranoies revolucionàries. A Sòcrates el van matar pel mateix. A mi m'han apartat, m'han retirat, m'han medicat i em paguen una pensió. Algun dia ho explicaré tot i tot, fil per randa, i us asseguro que tremolaran les estructures fonamentals de la humanitat. Mentrestant, escolto ploure i em bec una copeta de garnatxa.

      24.3.14

      Islàndia


      Dels viatges tornes amb fotos i souvenirs, amb els ulls plens de novetats i l'esperit rejovenit. He vist coses que no havia vist mai (guèisers, cascades enormes, aurores boreals..). He begut i he menjat coses estranyes (sidra de pera, tauró, balena...). Més al nord fa un fred que pela, però la gent se les empesca per a viure calents ni que sigui amb l'ajuda inestimable de l'alcohol (per cert, caríssim!). 



      Per això és obligatori sortir de casa, marxar ben lluny, per a descobrir que les coses es poden fer d'una altra manera i comprendre que les nostres imperfeccions no haurien de ser definitives. Al capdavall, es tracta d'aprendre. 

      Som mediterranis. Aquesta és la nostra essència.   

        

      És la natura, la que m'impressiona, i la capacitat humana d'adaptar-s'hi. Quan, en canvi, l'home la destrueix o prova d'adaptar-la al seus interessos mesquins (gairebé tots els interessos humans ho són, de mesquins), allò que veig em repugna. De les ciutats m'agraden els parcs i de les persones la naturalitat. 


      Sovint les anècdotes esdevenen categoria en la mesura que defineixen el tarannà d'un poble o d'un país. Islàndia és la natura salvatge més enllà de la domesticació humana. Islàndia també són els islandesos, 300.000 persones amb un sentit molt gran de la independència, víkings fornits i valquíries de bellesa onírica. 

      Hi tornaria a l'estiu per a caminar sense presses... 



         

      14.3.14

      Cala Canadell


      Aquest matí estava prenent el sol en pilotes a la cala Canadell (entre Roses i Cadaqués). Ahir al matí em vaig despertar a Alpicat (Far West). Dilluns feia 50 anys i sobrevolava Berga amb parapent (encara em dura el mareig). Diumenge llegia un text molt emotiu a Cal Nenet de Butsènit envoltat de les persones que m'estimen (sobretot tres donasses). Demà abandonaré la solitud (la meva amant) i cuinaré uns cargols a la llauna i una cassola de bacallà amb carxofes que cantaran els àngels. La setmana vinent volaré cap a Islàndia, a caçar aurores boreals (som hiperboris). Somio una societat postcapitalista sense bancs, sense monarquies, sense partits polítics i sense futbolistes. M'encanta la garnatxa de Mas Llunes. Les tecles del portàtil surten disparades. La primavera m'esvalota. La medicació és un gran invent. Tranquils, no patiu, sóc un bipolar inofensiu.

      6.3.14

      Somio despert

      Somio despert. Quan m'adormo dormo. Quan obro els ulls sóc horitzons infinits i possibilitats incomptables. La vida m'ha fet ocell, m'ha llevat les arrels i m'ha donat ales. Ales-paraules. Flueixo. Somio despert. No suporto les gàbies. Tendeixo a la solitud, al silenci, a les postes de sol, a la llibertat absoluta (si l'absolut fos possible en termes humans), però també a la tendresa, als llavis humits, a les pells tremolenques... Ho vull tot i em sento privilegiat per ser conscient i lúcid. La vida em mima i no em deixa caure. Tinc àngels que m'enlairen i em xiuxiuegen secrets a cau d'orella. Somio despert l'olor inconfusible de la xocolata negra (els meus bombons preferits són els Mon Chéri) i el perfum de l'encens que ens agrada posar quan fem l'amor. Somio aquella platja deserta amb dunes, l'escuma acaronant els teus peus, les pessigolles que et fa la sorra entre dits, els núvols que passen lentament, la tarda que se'n va de puntetes... Somio paisatges llunyans a l'illa sud de Nova Zelanda, fent tramping amb una motxilla lleugera a l'esquena mentre plovisqueja una mica, em mires i dius: Hòstia puta, te n'has adonat lo lluny que estem de casa?!! I jo et responc: Més lluny no podem estar, i és fantàstic, no trobes? Somio despert la flaire que fas en sortir de la dutxa amb el barnús entreobert i un somriure picardiós, com si el món s'aturés en el caire dels teus llavis. Tot és etern en l'instant que som feliços. Tanco els ulls i veig la primavera, l'ensumo, la toco, l'escolto, la sóc, la som... T'espero per sopar. He preparat una de les meves receptes (tothom diu que em surt molt bé, no te la penso dir, és sorpresa). Paro la taula, espelmes vermelles, música de Snatam Kaur............. Somio despert. Coi de poetes!

      26.1.14

      Surto al món


      Surto al món a beure'm l'horitzó. El cel és d'un blau limpidíssim amb núvols esqueixats per la ventada dels darrers dies. Tinc el diumenge sencer per a mi, com la resta dels dies de la setmana, com la vida que em queda fins que la mort m'alliberi de tanta pesada matèria i em deixi volar definitivament. Cames i ales m'acompanyen entre els camps de verd incipient. El sol em fa l'ullet. Les paraules se m'avancen. Menjo bé, dormo bé, camino bé, estimo bé... La felicitat és una cosa senzilla que volem complicar massa. Tot és perfecte si flueix. Deixa que el batec de la vida s'imposi. No t'entrebanquis. No demanis més del compte. No exigeixis res als altres. Dóna, dóna, dóna. Somriu, somriu, somriu. Com aquest sol i aquest cel i aquests camps i aquestes paraules... Teves són. Déu ens va crear per a crear. Surto al món a beure'm l'horitzó.