Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sòcrates. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sòcrates. Mostrar tots els missatges

17.10.15

Xantipa

 

Diògenes Laerci explica que un dia li van preguntar a Sòcrates si era millor casar-se o no casar-se. Ell va respondre: facis el que facis, te'n penediràs. I va afegir: casa't, si el matrimoni et surt bé, seràs feliç; i si et surt malament, seràs filòsof. 

Jo, quan em vaig casar, ja era filòsof (si més no llicenciat). Vaig ser feliç fins que me'n vaig cansar, de la felicitat conjugal. Ara sóc exmarit i exfilòsof (si més no exprofessor) i gaudeixo d'una altra mena de felicitats... Fins que me'n cansi, clar. 

Tot és impermanent

18.9.15

Vipassana


El problema no ha sigut estar 10 dies meditant 10 hores diàries en una posició incòmoda, sovint dolorosa. El problema no ha sigut llevar-se a les 4 de la matinada, ni prescindir del mòbil o de qualsevol contacte amb l'exterior, ni guardar el “noble silenci” (de paraula, de cos i de ment), ni aplicar els 5 preceptes de la Sīla (no matar, no robar, no mentir, no sexe, no intoxicants). El problema tampoc ha sigut comprendre els conceptes d'impermanència, equanimitat, ferma determinació, compassió, etc. El principal problema d'aquest curs ha sigut no poder escriure... He trobat a faltar més la Moleskine i el Pilot negre que la meva ració diària de xocolata Lindt 70%. 

Si, segons Buda, l'aferrament és dissort, desaferrar-se dels mots seria un alliberament joiós. Els escriptors (egos inflats, presumptuosos de mena) pensem que dir i escriure la vida és superior al simple fet de viure-la. Ni Jesucrist ni Buda ni Sòcrates van escriure res i la seva llum encara dura. Mentrestant, nosaltres seguim encaparrats amb aquesta dèria grafomaníaca, deixant un rastre d'ombres rere nostre... 

Bhavatu sabba maňgalam. Que tots els éssers siguin feliços!

3.4.14

Cigonya dalt del fanal


Plou amb convicció. He sopat pèsols acabats d'esgranar. Hi he afegit uns trossets de pernil. Tot el que expliqui sobre la meva vida, qualsevol detall, opinió o imatge (aquí al blog, al facebook, al twitter, al youtube, a l'instagram, al google+, al linkedin, al foursquare, al pinterest, al flickr, al slideshare, al notegraphy i a la-mare-que-ho-va-reparir-tot) pot ser utilitzat en contra meva. Em tenen fitxat. Em vigilen. La cosa ve de lluny. Era una bomba humana i em van desactivar. No es podien permetre un antisistema radical ficat dins el sistema (com un tèrmit cruspint-se la fusta), ubicat en el pitjor escenari possible i amb el públic potencialment més perillós: una aula plena d'adolescents. A més, professava l'assignatura més subversiva: filosofia. Era crític i ensenyava a pensar. Sempre vaig ser llop, mai ovella negra. Els tenia ben posats i me la vaig jugar. Els equips directius (i molts companys) me la tenien jurada i, quan els vaig donar l'ocasió, van aprofitar-la. El sistema em va vomitar, incapacitar, estigmatitzar i jubilar. Ara estic fora i, en teoria, sóc inofensiu. Almenys ja no contamino ments adolescents amb les meves paranoies revolucionàries. A Sòcrates el van matar pel mateix. A mi m'han apartat, m'han retirat, m'han medicat i em paguen una pensió. Algun dia ho explicaré tot i tot, fil per randa, i us asseguro que tremolaran les estructures fonamentals de la humanitat. Mentrestant, escolto ploure i em bec una copeta de garnatxa.

25.10.11

T-41


Castanyes i moniatos fets en el forn de la cuina de llenya. Fora plovisqueja. Ambient de tardor. Es posa uns mitjons de llana gruixuts. Encén el foc a terra. Escolta el seu programa de ràdio preferit: Delicatessen. Pel finestral del menjador veu com la boirina embolica el paisatge. La tènue indefinició de les coses exteriors. De portes endins tot és més abastable. Mentre pela castanyes calentes ajuda, mitjançant el xat del Facebook, a fer una traducció del llatí. Cum puerulis Socrates ludere non erubescebat. L'autor de la frase és Sèneca. El que no explica el cordovès suïcida és quina mena de jocs perpetrava (sense enrojolar-se) Sòcrates amb els seus deixebles més estimats. Potser plourà tota la nit. Amb una mica de sort encara plegarem bolets.

16.10.09

La clau de la felicitat

La clau de la felicitat és que el teu estar estigui d'acord amb el teu ésser. Dit en termes orteguians: que les teves circumstàncies no contradiguin ni perjudiquin el teu jo. Això sembla simple, però no ho és. En primer lloc, cal saber qui ets ("nosce te ipsum"). Aquest autoconeixement només te'l dóna l'experiència. En segon lloc, cal cercar la millor manera de viure ("modus vivendi") segons les exigències del que ets. Si el context en el que et trobes és advers al creixement del teu ésser, patiràs i faràs patir, no seràs feliç i faràs infeliços als que t'envolten. És com calçar unes sabates que no són del teu número o portar una camisa dues talles més petita. Les costures s'estripen, tot grinyola, la vida es desgavella. Fins que no trobis el context adient per a poder escriure el text de la teva existència, sobreviuràs amb prou feines, naufragaràs sense remei. Les flors més belles no floreixen en qualsevol indret. No plantis un edelweis al balcó de casa. Hi ha ocells que no canten dins una gàbia i alguns es moren de pena o de fàstic. Cadascú ha de trobar el seu espai i el seu temps per a poder desenvolupar les seves millors possibilitats. T'has d'adaptar al medi, sí, però també has de fer que el medi s'adapti a tu. Moltes persones són desgraciades perquè no saben que en una situació diferent els seus problemes desapareixerien. Si no la canvien és per ignorància, per rutina, per por... Malviuen dia rere dia, s'hi resignen, s'acostumen a la grisor i a la mediocritat perquè pensen que aquest és el seu destí. Només la lluita per arribar a ser un mateix justifica qualsevol intent de trobar el nostre lloc en el món, aquella situació òptima en la qual podrem florir i podrem fruitar com a éssers humans realitzats. Renunciar a això és renunciar a l'impuls fonamental que ens diferencia dels animals. Per això felicitat i llibertat són indestriables, cares d'una mateixa moneda sense la qual la vida humana no mereix ser viscuda. Sovint l'estar ens limita, ens estreny, ens coarta... Però, si ens ho proposem, podem crear un estar a la mesura del nostre ésser on puguem fluir sense entrebancs i ser nosaltres mateixos d'una puta vegada. ¿Impossible? No pas...

11.4.08

L'home que estimava els cementiris

Un blog perifèric al servei de l'establishment literari, fent de comparsa, publicitant un llibre per Sant Jordi. Un blog simpàtic, apassionat, creatiu...

¿Per què Manzano no parla de la literatura que s'està fent als blogs? ¿Per què no dedica un programa especial a la ciberliteratura, Literatura 2.0, a La Catosfera Literària?

Manzano llegeix el fragment sobre el pou que vaig posar al meu post. El bloguista perifèric bolanyeja (cap novetat) i esmenta El Llibreter...

Escriptors de paper, editors de paper, llibreters de paper... Tots dins el mateix vaixell que s'enfonsa.

Manzano: convida'm al teu programa quan surti EL LLIBRE MÉS IMPORTANT DE L'ANY 2008. No te'n penediràs.

NB: "Abans de Sòcrates, Plotino, molt maco; els sofistes, simpatiquíssims". Sisplau, que algú orienti cronològicament el pallasso ofegagossets del final. Un colofó patètic.

Aquí hi ha marro

caricatures
1 + 2

30.9.07

Romanços

Som el que som en la mesura que ens diferenciem dels altres, però aquesta diferència és sovint la que ens condemna. Com fou condemnat Sòcrates. Aviat farà 4 anys que bloguegem. Aquest és el post número 855 d'ENTRELLUM. Hem superat les 150.000 visites. Diuen que som un blog de referència. No estem mal situats al rànquing. Ningú no ens ha regalat res. No som genials. Només creiem en el treball (no és una fe, sinó una constància). En el treball i en la llibertat. Aquesta és la nostra voluntat de poder. [Agafeu-vos la primera persona del plural com vulgueu]. La resta són romanços.

12.11.06

Isolation

Examen de Sòcrates a 2n. de BTX. Els poso un text de l'Apologia amb 5 preguntes. En Logan (l'alumne ianqui de qui vaig parlar en un post anterior) fa dies que està offside, absent, aïllat... Ha deixat de ser "la novetat" i els companys passen d'ell. A mi em fa una mica de pena. Li lliuro l'examen tot i saber que, amb prou feines, aconseguirà traduir alguna de les preguntes. Després de mitja hora, veient que s'avorreix, m'acosto i li escric al paper el vers d'un poema de Charles Bukowski:
Isolation is the gift
El llegeix i somriu. Quan recullo els exàmens, comprovo que en Logan ha esbossat una mena de resposta:
Isolation is a gift, but a key to that gift is to want it and to need it. Being alone sates the mind, but being lonely hardens the heart.
A l'hora de corregir-lo, li responc:
Perhaps, in the life's long way, we must harden the heart because a soft heart is very dangerous... too much tears, too much pain. Your fellow countryman H. D. Thoureau said: "I never found the companion that was so companionable as solitude". You must be strong and you will win!
Imprimeixo el poema sencer de Bukowski i el grapo al seu examen. No li poso cap nota. Amb en Logan faig classes (molt) particulars.

1.9.06

A finals de juny...

A finals de juny, en el sopar de comiat de la promoció de 2n de BTX del curs passat, els alumnes em van regalar una ploma daurada en la qual havien fet gravar una llegenda demolidora: EL PUTO AMO.

La ploma és una Inoxcrom que escriu la mar de bé. Em penso que enguany la portaré a sobre cada dia que vagi a l'institut. Els alumnes solen ser uns jutges implacables. Potser el que va passar és que, amb l'estrès de la selectivitat, van confondre la meva humil i limitada persona amb el Superhome nietzscheà, atès que Nietzsche fou l'últim filòsof que em va tocar explicar (jo és que m'identifico molt amb els pensadors quan els explico, sobretot amb en Fede, que és el meu ídol)

Avui s'inicia un altre curs que, en el meu cas, es tracta del número 18, o sigui, que assoleixo la "majoria d'edat" com a professor. Sembla que fos ahir aquell setembre de 1989 quan vaig entrar per primer cop en una aula i, tremolós, vaig fer la meva primera classe...

Després de tots aquests anys em ratifico en l'encert: vaig escollir la feina que millor s'adiu a la meva personalitat; o (si girem la truita) potser és la meva personalitat la que s'ha hagut d'adaptar a la mena de feina que he desenvolupat durant tots aquests anys...

Una cosa està clara: l'obligació d'haver de romandre només 24 setmanals al centre m'ha deixat prou "temps lliure" per a poder dedicar-me a altres menesters, com ara la literatura. No sé si fent una altra feina hagués pogut escriure tot el que he escrit. Aquest és el primer gran avantatge. El segon és el tracte directe amb el jovent. Sòcrates, sempre que podia, s'ajaçava amb els deixebles. Jo no arribo a tant, però quasi. La relació és intensa i, de vegades, apassionant. No paro d'aprendre d'ells.

1 de setembre de 2006. Benvinguts. EL PUTO AMO us desitja un feliç curs nou.

29.7.06

Com a català...











Com a català, sempre tinc present dos noms, dues dates i dues frases cabdals de la nostra història:

LLUÍS COMPANYS en el fossar de Santa Eulàlia de Montjuïc al cant del gall del dia 15 d'octubre de 1940: "Per Catalunya!"

PAU CASALS a la seu de l'ONU el dia 24 d'octubre de 1971: "I'm a catalan..." (vid. video)

Tenen raó Francesc Pujols i Enric Vila: La veritat no necessita màrtirs. El que la veritat necessita són treballadors, persones que facin coses de profit perquè la humanitat progressi. En el nostre cas, la veritat catalana necessita catalans que penquin per tal que la nostra cultura s'enforteixi i avanci amb empenta cap al futur.

El final de Companys (com el de Sòcrates) no m'acaba de fer el pes, però valoro el seu simbolisme tràgic. Companys i Casals són dos models, però no són els únics. Jo aspiro a ser un Pau Casals de les lletres i anar pel món ple d'orgull dient que sóc català.

Els que, al final, tinguin la responsabilitat de representar-nos a la Frankfurter Buchmesse haurien d'aprendre's una frase ben senzilla (fins i tot en Kennedy se'n va sortir) i repetir-la ben fort perquè tothom se n'assabenti: Ich bin Katalane!


5.7.06

La vida està feta...

La vida està feta d'encontres i desencontres; de vegades, amb sort, també hi ha reencontres. Avui he tornat a veure una persona que feia just 22 anys que no veia. Hem dinat un arròs a banda al Tapelia de Passeig de Gràcia, 15. Amb l'ajut inestimable de l'Albariño, hem xerrat pels descosits durant cinc hores. Les nostres vides van divergir aquell estiu de 1984. Jo vaig venir cap a Barcelona i ell se'n va anar a Bonn. El retrobament d'avui m'ha emocionat. 22 anys és mitja vida. Encara recordo quan traduíem les cançons de Los Pecos al grec clàssic i al llatí macarrònic. Jo maltractava la guitarra i ell les cantava amb prou feines. Els companys del Colegio Mayor Belagua Torre II xalaven d'allò més amb la nostra música goliàrdica. Ara ja no som els mateixos, les nostres circumstàncies són distintes, però l'humor i el caràcter no han canviat. Com va sentenciar el vell Heràclit: Ηθος Ανθρωπῳ Δαιμων (el caràcter és el destí). I el destí, capriciós, conxorxat amb la xarxa (conxarxat), avui ens ha tornat a reunir. Ha estat un dàimon mystèric dialògicament molt fecund. El meu amic és un cervell privilegiat i un poliglot extraordinari. Quin gust deixar-se enlluernar per una lucidesa com la seva. Conec pocs plaers tan sublims com lliurar l'intel·lecte a aquesta plenamar que amara les neurones d'una escuma ben maièutica... que diria el vell Sòcrates.

Arribo a casa i m'assabento que pels volts del migdia hi ha hagut un incendi a Can Gurguí... Un infern de fum, cendra i nervis... Agafo la moto encara calenta i enfilo riera amunt amb el cor encongit... Passo per Can Gurguí i no veig res. Ufff. Segueixo fins al camí de la carena i els Mossos m'aturen. Els demano on ha estat l'incendi i em diuen que més amunt, que vagi fins al mirador i ho veuré... Faig cap al mirador de la carena i trobo tot de vehicles de l'ADF i dels bombers... L'incendi ha estat al turó d'en Baldiri, a uns quatre quilòmetres de casa... Encara fumeja... Hi ha un helicòpter groc llençant aigua sobre la terra cremada... Sempre que veig un bosc cremant-se ploro. No ho puc evitar. Avui he tornat a plorar. El turó d'en Baldiri és un dels meus indrets preferits. Des d'allí dalt puc contemplar la immensitat marítima, gran part del Maresme i la Ciutat dels Prodigis allà baix, llunyana, enfonsada en la seva pròpia misèria megapolitana... Un incendi massa a prop... El primer avís seriós de la temporada... Viure envoltat de bosc mediterrani té els seus riscos... Els pins massa secs... L'ai al cor... Hi haurà més cendra que paraules rere el teló del futur...




No paro d'escoltar el CD de Morrissey que he comprat al fnac (la cançó núm. 7 és Life is a pigsty, 7:22 de durada, una passada)

PS: Estreno casc: un Nolan N102 Smart (negre)

19.5.06

He leído con mazo de empatía...

He leído con mazo de empatía (creo que así lo diría cualquier alumno mío que supiera lo que significa empatía) su sardónico comentario a “La historia más bella”. Y lo he hecho, la verdad, un poco ruborizado al ver la pasión que ponía usted desvirgando la candidez de nuestro colega. Pero me temo que, en los tiempos que corren, o somos como él o estamos condenados a sufrir mucho. Y, me temo también, que ni usted ni yo podemos ser como él.

Una cosa sí que no le perdono: que se me libre usted de un manotazo del moscardón Sócrates, tratándolo como si fuera una mariposa.

Gregorio Luri

(ens honora tenir lectors com ell)

(he trobat aquest video de la Nina Simone al seu blog)

La historia más bella...

LA HISTORIA + BELLA

Estimado Evelio:

Debo suponer que Vd. es joven o imbécil, aunque ambas cosas no son en absoluto incompatibles: se puede ser joven e imbécil al mismo tiempo sin ningún problema, suele ser lo más normal. La juventud es un defecto que, por suerte, se mitiga con la edad. La imbecilidad, en cambio, ya es harina de otro costal porque, a menudo, los años no hacen más que empeorarla. Digo esto a tenor de su "cartita" al director publicada en LV este lunes pasado. Tela marinera. Me duele en el alma que Vd. sea colega de fatigas profesionales. Un profesor de filosofía no debería pecar de tamaña candidez. Vd. ya empieza fatal: La profesión por excelencia... ¡No me joda, Evelio! No hay profesiones por excelencia, sino profesiones a secas, curros, trabajos variopintos y diversos como variopintos y diversos son los quehaceres humanos. ¿O acaso se cree Vd. superior, autosituado en la cúspide de la República platónica? Luego va y me toca los bemoles citando a Sócrates, porque este griego no es mártir de mi devoción: un suicida papanatas que escuchaba voces. Además, tenía entendido que el famoso "daimon" era socrático, que no platónico. ¿Hace mucho, Evelio, que se licenció? ¿En la Central o en la Autónoma? ¿O, a lo peor, en la de Girona? Pero cuando se pone estupendo es después de citar al de Königsberg: Hay algo lleno de dignidad y amor en la sublime función... ¡Qué lirismo, Evelio, qué derroche! Sin duda, me quedo con el último parrafito de su cartita de marras. Lo de las manos llenas de tiza, las austeras paredes, el pequeño milagro, la mente esponjosa (¿esponjiforme?), sembrar una idea, enmudecen la leyes, respira la palabra... Le aseguro que me embelesa su arrobado discurso melifluo, una angelical visión que lamento no compartir con Vd. ni borracho de cubalitros. Dudo mucho que su Arcadia exista ni siquiera en Artés. A lo sumo se la admito como ens rationis ficticio, y con grandes dosis de vaselina. ¡Venga, hombre, cuéntele esa "bella historia" a su abuela a ver si se la traga! Que conste que le habla un humilde profesor de filosofía con 17 cursos ininterrumpidos ejerciendo en la enseñanza pública del área metropolitana. Ahí queda ESO. Y le aseguro que lo que Vd. vende me suena a chino mandarín, cuando no a timo de la estampita. Mire, Evelio, con todos mis respetos, si se siente inspirado después de la caladita al porro, escriba poemas becquerianos y déjese de cartitas a los periódicos. La poesía es más agradecida, lo admite todo, soporta metáforas, metonimias y otras figuras retóricas, incluso flagrantes contradicciones y peticiones de principio. Vd. es un poeta como la copa de un pino. No entiendo todavía cómo acabó en Artés explicando filosofía a adolescentes a los que les importa un bledo Sócrates, Platón, Aristóteles, Kant... ¿O también es adicto al Prozac? Lo digo por lo rosáceo de su escrito. ¿Todavía no ha pillado la baja? En mi departamento ya vamos por la sustituta de la sustituta de la sustituta de una compañera de historia que también escribía cartitas al director muy en su estilo, Evelio, un estilo a mi juicio infumable. (Por cierto, que tengo una duda metafísica: ¿Por qué todas las sustitutas que nos envían son tan feas? ¡A cuál peor!). En fin, Evelio, no se tome mi réplica muy en serio. Ha sido un entretenimiento inocuo que me he buscado mientras mis sufridos alumnos de 2BTX estaban haciendo el examen final de recuperación. Los pobrecitos van a ir pronto a la selectividad. Entre nosotros, reconozca que su cartita era harto provocadora. Yo, a la primera lectura, la tomé como una ironía genial. Ahora, releída y diseccionada con el escalpelo, constato que de ironía nada de nada, lo cual es bochornoso. De todas maneras, no se desanime, Evelio, que quizás un día su "bella historia" se hace realidad y ese "pequeño milagro" surge entre Vd. y una alumna aventajada de esas que enseñan el tanga con absoluto desparpajo... Entonces (si se da el caso y Vd. penetra y siembra como es debido), le deseo de corazón toda la suerte del mundo, que sean felices y coman perdices con el beneplácito de su admirado Sócrates.

Atentamente,