BlogDay_08

Avui celebrem el BlogDay i, segons les normes, em toca recomanar 5 blogs. L'ordre dels factors no altera el producte:

1. Salvador Sostres
2. El Café de Ocata
   
3. Una temporada en el infierno
4. La Segona Perifèria
5. El Cafè d'en Litus
6. L'home que mira

A la platja caminant

Matí sense núvols amb un sol esplèndid. He anat a la platja caminant i he tornat de la platja caminant. Hora i mitja d'anar, hora i mitja de platja, i hora i mitja de tornar. He agafat el camí més curt, per Coll de Clau, riera Coma-Clara avall fins al port d'El Masnou. Sempre vaig a la platja de Can Teixidó, que és la primera que es troba en direcció Barcelona. Altres vegades he baixat al mar per Teià, per Premià, i fins i tot per Vilassar. Avui el mar era una bassa d'oli transparent. Em banyo amb peixos a prop. De tant en tant apareix una medusa perduda, enorme, que es veu d'una hora lluny. Els nens comencen a cridar i els pares, sol·lícits, la pesquen i la llencen a les roques. Una mort cruel. Són maques, tenen uns tentacles de color lila i la textura de la sípia. La tornada ha estat més dura per l’hora, el sol era més alt i picava més. He suat força. Sort que he comprat un Gatorade a la benzinera d'Alella. També la pujada és més perllongada i els músculs estan estovats pel descans i el bany. S'agraeix molt l'ombra dels pins. Una bona dutxa, un dinar lleuger i la sacrosanta migdiada. Encara vacances...

Platges de Comte, Eivissa (9.8.08)

I like the way you do it

Sóc al bar que hi ha davant de l'EOI (Cafeteria Pilar). Compro una ampolla petita d'aigua per emportar (Cabreiroá). Segon dia de classe. Tinc dues alternatives per venir des de casa: la ruta interior per La Roca o la que va per la costa. Ambdues opcions tenen la mateixa distància, uns 25 km. Mitja hora de camí. Sens dubte, la que més m'agrada és la marítima.

Enfilo els revolts de Font de Cera i de seguida sóc al capdamunt del port. La visió del mar des d'allí és com una alenada de vida. Alella, El Masnou, Premià, Vilassar, Cabrera i Mataró.

¿Què té la mar que ens encisa tant? Potser conté tot el que ens manca a nosaltres: la grandesa, la transparència, la pregonesa... Potser és només un mirall on aboquem els nostres somnis impossibles. Quin privilegi poder veure-la cada dia.

La professora arriba amb una puntualitat britànica. Avui estreno un bloc d'espiral metàl·lica amb tapes de color taronja.

Vocabulari

Crowd (gernació, multitud)
Mall (centre comercial)
Clues (pistes)
Hyphen (guionet)
Seaside (costa)

I like the way she does it

Podria oblidar-ho tot

A les 7 ja estic despert. Agafo la moto i me'n vaig cap a Can Teixidó. Passo sota la via del tren i em trobo la mar al davant, tota per a mi. La platja deserta. Alguna persona fent fúting. El sol comença a elevar-se per l'horitzó, un sol encara inofensiu. Camino una mica fins al meu racó predilecte, entre unes roques plenes d'algues i musclos petits, on hi ha un pany de sorra que simula una minúscula cala. Estic ben sol. M'agrada la platja a l'hivern i, sobretot, quan no hi ha gent. Aquest estiu he descobert que puc venir a primera hora i gaudir-la igualment. Quan, dintre de dues hores, això comenci a omplir-se, jo marxaré. Escric a la Moleskine tot recolzant l'esquena en una roca, amb els peus mig ensorrats, deixant que les onades em llepin els peus... La mar llampurneja diamantada. Veig els pals dels vaixells que s'estan al recer del port d'Ocata. De tant en tant passa un tren. Ara mateix podria oblidar-ho tot: el meu nom, tot el que he fet i tot el que sóc... Podria oblidar que existeixen rutines, normes obligacions; oblidar que hi ha problemes que cal resoldre. Ara mateix només l'escuma, la remor de l'aigua que es bat contra les roques, la meva pell molla, brillant, l'horitzó -aquesta línia rectíssima. Ara només el cel ras, aquest anar i venir de la vida insignificant, aquest surar sense esforç, sense esperar res tret del raig de sol que m'acarona... L'aigua transparent en la qual em submergeixo (primer freda i després amiga) m'ensenya que cal ser transparent. Un altre avió cap al Prat. Un altre tren. Ciclistes. Al fons, la torre de la tèrmica i la muntanya de Montjuïc. Sí, podria oblidar-ho tot ara mateix, oblidar que sé escriure, oblidar la cal·ligrafia dels dies passats que m'han portat fins aquí...

Hi ha gent que se'ls gasta en petards

Ocata

Prenc el sol assegut en un banc de fusta davant l'església de Sant Pere d'El Masnou. El mar llueix com les escates d'un peix (tronada metàfora). Al fons, Montjuïc. La campana toca la una. Cases de poble amb el seu pati i el seu ametller acabat de florir. També floregen les buguenví·lies. Passa un vell amb gorra de mariner i un caliquenyo als llavis. Vaixells ancorats a port. Quina bonança. Ocata... Rere l'església, un antic col·legi duu aquest nom. Camino per carrers que pugen i baixen. ¿I si, per casualitat, em trobés Gregorio Luri?

Blogografia

M'agradaria perllongar la reflexió encetada per GL al seu post Filosofía, ciencia, literatura...

1. No es tracta de tenir conviccions ni opinions (tot això són àncores), sinó d'avançar en l'obertura mental i senti-mental devers nous horitzons vitals, és a dir, llaurar la llibertat possible.
   
2. La frase: "La literatura es la alternativa política y moral a la filosofía y a la ciencia" és una frase grandiloqüent i falsa. La literatura potser sigui alternativa, però mai política ni moral, perquè es troba més enllà d'aquestes dues servituds.
3. La dicotomia filosofia vs literatura és impertinent perquè (i això GL ho sap millor que ningú) des de Plató queda clar que la filosofia no és res més que un altre gènere literari.
4. Ni la filosofia ni la literatura han d'aportar seguretats. Aquesta és una visió massa cartesiana. El que han de fer és inquietar, desassossegar, estimular, sacsejar, remoure, dinamitar les seguretats establertes.
5. La literatura no busca la veritat. El que la literatura busca és quelcom molt més ambiciós: la bellesa, la llibertat, la immortalitat del Logos...
   
6. Jo no distingeixo filosofia de literatura. Ja fa dies que desconfio de la filosofia acadèmica i de la literatura oficial. Al capdavall, es tracta d'escriure sense renunciar al pensament o de pensar sense renunciar a la poesia. Nietzsche és el gran mestre en aquest sentit.
7. A aquestes altures de segle XXI hauríem d'haver superat qualsevol vestigi religiós. Fa basarda comprovar que encara hi ha gent que té en compte aquestes antigalles.
8. Ni filosofia ni ciència ni literatura... Blogografia!
   

L'esquerra

La izquierda y el ejercicio del poder son incompatibles. Me refiero a los ideales de la izquierda y el coche oficial y la visa oro a cuenta del contribuyente. Uno deja de soñar cuando se aposenta en la poltrona del despacho reluciente con vistas a una cuenta corriente abultada. No es metafísica, sino pura pragmática de supervivencia. La izquierda fue utópica mientras no tocó poder. En cuanto accedió a él, se difuminó en las vaguedades autojustificativas del sistema establecido y, como el sociata Clos (exalcalde de BNA y ahora ministro de ZP), se pidió un helicóptero para ir a comer a El Bulli. La quintaesencia de la izquierda es ladrar por ideales como quien ladra a la luna para acabar cayendo en la más vil de la vilezas: el aburguesamiento progre, la claudicación ante la realidad más (etimológicamente) siniestra.

Comentari deixat a El Café de Ocata

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT DILLUNS 4 DE DESEMBRE A LA LLIBRERIA CATALÒNIA

La izquierda es, para ellos, una coartada que les permite hacer lo que quieren sin que nadie pueda acusarles de traidores, porque ellos, ya se sabe, son “independentistas”. Más nacionalistas que nadie. Y como son más nacionalistas que nadie, nadie puede sospechar que estén vendiendo Catalunya al PSOE. Si lo hace CiU, estaría contribuyendo a conformar, junto con el PSC, un sano “regionalismo centrista”. Pero ERC es independentista y lo puede hacer sin que de ello derive peligro alguno para Catalunya (...) ERC, la suprema garantía de que la tensión nacional de Catalunya no fenecerá, aúpa al gobierno a un presidente del PSC, para hacer políticas que, bajo el título de progresistas, serán de centro o incluso estarán inspiradas en las de Esperanza Aguirre. Y sobre todo, NO PIENSA PLANTEAR UN DEBATE SOBRE LA AUTODETERMINACIÓN.

Iñaki Anasagasti, La Izquierda Abertzale Catalana (de lectura obligada)

Estudié toda mi vida...

Estudié toda mi vida en la privada (Universidad incluída) y cuando pisé una pública, previa oposición, fue para dar clases como profesor. Ya llevo 18 cursos enseñando en un instituto público. Mi hija siempre ha ido a la pública (ahora cursa 1º ESO).

La evolución en estas últimas décadas ha sido trágica. Recuerdo con nostalgia las clases de COU...

Mi teoría (que es fruto de la práctica pura y dura de todos estos años bregando) se reduce a un axioma elemental: TIENES QUE HACERLOS PENSAR. No hay otra opción. Estoy convencido que esta es mi función como docente y para esto me pagan. No es incompatible en absoluto con el estímulo, la diversión, el humor, los ejemplos más inmediatos de la sociedad en la que vivimos... QUE PIENSEN A TODA COSTA, que duden, que se planteen los problemas y formulen preguntas pertinentes. No hay otra "metodología". La experiencia me dice que CASI TODO VALE para conseguir este objectivo.

Cuando alguien teoriza sobre la educación en general o el sistema educativo siempre recuerdo lo que decía Platón en su Paidea republicana: Los gobernantes deberían estudiar hasta los 50 años, etc. etc. Papanatadas.

Ni todos los niños sirven ni todos deben estudiar (error del planteamiento ESO: obligatoriedad hasta los 16. Fatal). El verdadero studium siempre será patrimonio de unos happy few. El debate pública/privada es baladí. Hay zotes incorregibles y materia gris aprovechable en ambos lados. Se trata de saber potenciar lo que tienes delante.

Autocrítica final: una gran parte de los profes (compañeros) no valen para enseñar, es decir, para transmitir al alumno el ENTUSIASMO POR EL SABER, o sea, LA SEDUCCIÓN DEL CONOCIMIENTO. Con malos alumnos y malos profes, ni pública ni privada. El fracaso está asegurado.

Comentari deixat en El café de Ocata

Faune melancòlic...

Gregorio Luri, El café de Ocata

Què han dit dels meus llibres

He leído con mazo de empatía...

He leído con mazo de empatía (creo que así lo diría cualquier alumno mío que supiera lo que significa empatía) su sardónico comentario a “La historia más bella”. Y lo he hecho, la verdad, un poco ruborizado al ver la pasión que ponía usted desvirgando la candidez de nuestro colega. Pero me temo que, en los tiempos que corren, o somos como él o estamos condenados a sufrir mucho. Y, me temo también, que ni usted ni yo podemos ser como él.

Una cosa sí que no le perdono: que se me libre usted de un manotazo del moscardón Sócrates, tratándolo como si fuera una mariposa.

Gregorio Luri

(ens honora tenir lectors com ell)

(he trobat aquest video de la Nina Simone al seu blog)