Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Descartes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Descartes. Mostrar tots els missatges

12.12.09

Contra la literatura-impostura

En resposta a un post de Salvador Macip:

"Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata. Aquesta mena d'esquizofrènia entre vida i literatura, aquesta necessitat d'escapar de la realitat, aquest desdoblament, és el que em sembla realment pervers i malaltís. És el que jo anomeno literatura-impostura. No m'interessa gens. Els escriptors que m'interessen de veritat són els que parlen de si mateixos (l'Agustí de les Confessions, Kerouac, Henry Miller, DH Lawrence, Céline, Orwell, Josep Pla...), de la realitat que viuen, encara que aquesta sigui insatisfactòria i grisa (Kafka, Pessoa...). Quin mal hi ha en "caure en l'autobiografia"? El súmmum és que l'escriptor esdevingui el seu propi "personatge", sense alienació, amb valentia, vivint una vida autèntica, genuïna, sense haver d'escapar enlloc, assumint que (com deia Eugeni d'Ors) tot el que no és autobiografia és plagi. Confesso que sovint m'interessa més la vida d'alguns escriptors que la seva obra. Llull n'és un exemple egregi (la veritable novel·la va ser la seva existència, no pas les lletres que va deixar sobre el paper malgrat escriure un fotimer de llibres!). És allò de Gil de Biedma: "yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema". Aquesta és la clau. El que estem dilucidant, per tant, és fonamental. O entenem la literatura com a "entertainment", com una dimensió re-creativa de la realitat (escric i llegeixo com qui va a Port Aventura, per evadir-me de "la dura i avorrida realitat", i així acabem en la literatura-lleugera-objecte-de-consum-de-masses); o entenem la literatura com a Literatura -en majúscula-, és a dir, com un camí que serveix per aprofundir en nosaltres mateixos, un relat experimental del jo, compromès amb el món que li ha tocat viure (il faut s'engager, deia Sartre), lluitant cada dia per expressar el que és ("sóc el que escric i escric el que sóc") i el que voldria ser, vivint la llibertat creativa en la seva pròpia carn, deixant-se la pell i la sang en el paper, en la pantalla.... Aquesta és la diferència entre l'escriptor de raça i l'escrivent de diumenge per la tarda (que diria el mestre Pla). O anem a per totes o ho deixem córrer. Diràs que sóc massa radical, que aquesta és la meva particular manera de veure l'ofici d'escriptor (odio la paraula "ofici" quan s'aplica a la Literatura!). Diràs que cada escriptor té la seva manera de fer, el seu "mètode" (una altra paraula que odio, em recorda a Descartes). (Sí, em sap greu, els escriptors no ens estimem totes les paraules, de vegades algunes ens produeixen urticària). D'acord. Cadascú és com és. Hi ha escriptors i lectors per a tots els gustos. N'hi ha que busquen la pedra filosofal i altres que es dediquen a fer llibrets "comercials". Ok. No problem. No aspiro a generar cap debat. Només volia deixar clara la meva posició, que no és merament una posició, sinó tota una opció vital, vital en el sentit que m'hi va la vida, me la jugo sencera en aquesta aposta. Posats a guanyar o a perdre, doncs que guanyi Ella, la Literatura, perquè de nosaltres -d'aquest jo físic que té "casa, jardí, cotxe, hipoteca i fill"- no en quedaran ni les putes cendres...

Posats a fugir (i aquí hem fugit tots, a Etiòpia, a Leicester o a l'Illa de Pasqua), fugim cap al nostre interior, endinsem-nos en la nostra precària substància, aparaulem aquesta efímera essència, fem-la obra mestra... Posats a fugir, siguem superficials, trafiquem amb armes, escrivim o llegim best-sellers, creguem-nos el que diuen la tele o els diaris... Tant se val, perquè de nosaltres, fugitius valents o covards, no en quedaran ni les putes cendres...

20.9.09

Realitat versus Ficció

No hi busqueu cap lògica. No la trobareu. La vida no té argument ni trama. El relat pot guardar una certa coherència, però de seguida ens adonem que moltes peces no encaixen i que tot plegat sembla un quadre de pintura abstracta. No en traurem l'entrellat. Un capítol rere un altre, un vers segueix un altre vers, introducció, nus i desenllaç. Tant de bo fos possible mantenir la raó enmig de tanta disbauxa. Tant de bo hi hagués regles que ens obliguessin a ser convencionals, ajustant-nos a un ordre precís i intel·ligible. Ser-hi, hi són, però totes fracassen. En el meu cas el fracàs ha estat estrepitós. Mai no he pogut respondre a les expectatives socials perquè dins meu hi havia una lluita a mort entre totes les meves possibilitats. El que he fet ho he fet per alliberar-me d'aquesta lluita. Si he fugit ben lluny és perquè fugia de mi. Les circumstàncies són relatives. La meva follia consisteix a no definir-me mai, a escapar-me de les determinacions. Respecto la sintaxi fins a cert punt: subjecte, verb i predicat. He escrit obres sense cap signe de puntuació i he viscut experiències sense cap signe de puntuació. No hi ha barreres per atènyer l'infinit. Cada instant és un experiment que el cosmos fa amb nosaltres. Com la flor s'esbadella, hem d'esbadellar-nos si volem fruitar. No hi busqueu cap lògica. El cartesianisme està passat de moda. Us ofereixo un brollador sense fi, una cascada de mots, focs d'artifici que espurnegen al bell mig del firmament més fosc. És el que hi ha. Realitat versus ficció.

21.12.08

Sant tornem-hi...

Avui fa 3 anys que vaig escriure el primer post d'ENTRELLUM i avui fa 67 dies que vaig publicar l'últim [Gràcies pels vostres comentaris!]. Per què aquesta aturada? Astènia tardorenca? Letargia prehivernal? Un atac de bartlebysme? Després de cinc anys bloguejant a diari, necessitava frenar, parar-me, desenganxar, descansar una mica, observar les coses des de la distància...

Sempre he sigut partidari de les "crisis", i més si són "existencials". De vegades, com deia Descartes, cal dubtar, replantejar-s'ho tot: què som, què volem, cap on anem... De vegades cal vèncer la inèrcia rutinària de les nostres vides i preguntar-nos quin sentit té tot allò que fem, si val la pena continuar endavant o potser és millor fer un cop de volant i canviar de rumb...

En això estem.

He esperat fins avui per a prendre una decisió sobre el futur del blog. Volia donar-me temps, temps per a rumiar-m'ho. Durant aquestes setmanes d'inactivitat blogogràfica he vist com el boom dels blogs deixava pas al boom del Facebook... Ai, les modes internètiques! Això no significa pas que els blogs hagin perdut el seu valor com a eina d'expressió digital, ans al contrari. Morir, no crec que morin. Estaven massa sobredimensionats. Potser ara quedaran com el que realment són, amb les persones que poden treure'n profit de debò...

Per a mi el blog sempre ha sigut un ciberdietari. Com a escriptor, m'interessa disposar d'un espai propi en el qual poder escriure amb plena llibertat. En aquest sentit, el blog em proporciona un format adient i la possibilitat de ser llegit per persones amb les quals puc interactuar. Com a escriptor del segle XX, no puc obviar la xarxa i no puc desaprofitar les seves virtualitats. El blog és alhora aparador i gresol, taller d'experimentacions i arxiu on deso l'obra, una obra feta de petites peces esbarriades com un puzle immens en el qual acabo trobant la imatge del que sóc... No hi ha Narcís sense mirall, sense pantalla.

Escrivint m'escric. Operari sequitur esse, deien els escolàstics, i viceversa: sóc el que sóc en la mesura que faig el que faig... I què passa si deixo d'escriure? I què passa si deixo de bloguejar? Essencialment passa una cosa molt greu: M'AVORREIXO! L'avorriment sorgeix d'una vida insubstancial en la qual hi manca la creativitat. Una vida sense activitat creativa és una vida banal, trivial, vulgar, intranscendent, depriment, avorridíssima. Crear és l'antídot més eficaç contra l'avorriment.

La vida cansa, sí, però també cansa descansar massa. Per tant, seguiré endavant, seguiré bloguejant... Tinc una altra elecció? Com diuen els Counting Crows:
There's a bird that nests inside you
Sleeping underneath your skin
When you open up your wings to speak
I wish youd let me in
Quan el Fènix reobre les ales i s'enlaira cap al cel, qui se'n recorda, de les cendres?

El proper dia 1 de gener farà un lustre que bloguejo. La història està molt bé, però el que m'interessa -per damunt de tot- és el futur. Allí ens trobarem.

Sant tornem-hi, doncs.



[La nova capçalera és una foto que el Gran Benjamí va fer a la presentació de LCL a Mallorca]

22.9.08

Demano la dimissió del coordinador de filosofia

Arribo a l'institut i em trobo una circular enviada per la Coordinació de les PAU amb data 16 de setembre en la qual se m'informa de les pautes, autors i textos per a la matèria de Filosofia de les PAU 2009. La meva "sorpresa" arriba quan llegeixo que han decidit canviar els textos de Plató, Descartes i Nietzsche. De Plató entrava el llibre VII de La República el qual ara ha estat substituït pel Fedó. De Descartes entraven les parts I-IV del Discurs del mètode, i ara han posat les parts I-IV de les Meditacions metafísiques. De Nietzsche han eliminat l'opuscle Sobre veritat i mentida en sentit extramoral i han afegit la 2a. part de La genealogia de la moral. Els únics que no varien són els textos de Hume i Mill.

He dit "sorpresa", però hauria de dir "emprenyament". No és admissible que aquests canvis arribin amb data 22 de setembre, quan fa una setmana que hem començat les classes. No és admissible perquè els professors ja hem programat el nou curs en funció de les pautes que teníem a final del curs passat. En el meu cas, com cada any, durant el mes de juny vaig preparar un dossier per a l'alumne que inclou tots els textos previstos... la meitat dels quals, a partir d'avui, ja no em serveixen. Això suposa un 40 % del dossier. Ara em cal buscar a corre-cuita els nous textos, afegir-los al dossier o fotocopiar-los perquè els alumnes els tinguin... Un desgavell de cal déu, amb la despesa que se'n deriva.

És inadmissible i inacceptable. Així no podem treballar. I després volen que millori "la qualitat" de l'ensenyament a casa nostra. Modifiquen la llei cada dos anys, ens instal·len un miler de barracons, ens redueixen les hores i ens canvien els textos sobre la marxa... Improvisació i desorientació. Això és tercermundista i molt poc seriós.

Per tot plegat, des d'aquest blog, demano la dimissió (o destitució) del coordinador de filosofia de les PAU.

(S'agraeixen les adhesions)

15.6.08

Conclusions PAU_08

Exàmens corregits! De tots els anys que porto fent de corrector de la selectivitat, cap no havia estat tan desastrós com aquest; i mira que les dues opcions eren ben fàcils. Val a dir que tenia alumnes de dos tribunals i de 6 centres diferents (públics i privats), a més dels que es presentaven per llliure o provenien del batxillerat internacional. Les meves conclusions, per tant, no són representatives de la totalitat dels alumnes que han fet la selectivitat enguany. Aquí van:
  1. Cada any el nivell és més baix. La Generació ESO avança fent estralls.
  2. Mai no m'havia trobat tants exàmens escrits en castellà. Esto es España.
  3. Els alumnes cada cop escriuen menys i pitjor. Restrenyiment mental.
  4. És l'any que m'he trobat més faltes d'ortografia i més exorbitants.
  5. Cada vegada és més difícil posar una nota per sobre del 7 (comptades excepcions).
  6. La mitjana global de suspesos és exagerada (i jo acostumo a ser un corrector benèvol).
  7. Regna la més esborronadora de les mediocritats. Es lo que hay.
  8. Tenim mala peça al teler. El futur del país penja d'aquest fil...
A continuació us transcric algunes "perles" impagables:
  • "Descartes se patilla la existencia de Dios, es un as bajo la manga, es jugar sucio la manera en que prueba su existencia."
  • "Dios es la felicidad suprema. Yo soy feliz, luego Dios existe."
  • "Así que, yo creo que sí se puede descubrir racionalmente la existencia de Dios, pero no podemos descubrir, mediante la razón de dónde proviene Dios, ya que son temas superiores a nuestra razón."
  • "Porque Descartes era racional y los racionalistas se basan en la razón."

11.6.08

Estic corregint

De filo han caigut Plató i Descartes. Tinc 186 exàmens sobre la taula. Fins que no els tingui corregits no tornaré a postejar.

16.1.08

Inventari de fugides

M'allunyo per a ser qui sóc. Els camps llaurats de Gallecs. Els cingles de Bertí. La Mola. Montserrat. Sant Miquel. Céllecs. Montseny. Camino d'esma. Les pedres del camí són pedres de ningú. Bufa ponent. M'allunyo per a ser qui sóc.

La Torre d'en Malla. Amb la gorra i l'abric de pana semblo un jubilat, però no ho sóc. Només que, de vegades, necessito fugir rumb a l'horitzó. Una vegada vaig arribar fins a Grenoble... Tots busquem la salvació. El vent passa de llarg. Els pins capcinegen.

Una mica abans de la carretera que va de Granollers a Sabadell, tombo a l'esquerra i m'endinso pel bosc de Can Veire fins que faig cap a un berenador. M'assec en un banc assolellat, de cara a mar, des del qual veig, en primer terme, el verd incipient dels sembrats i, al fons, la serra de Marina i el Tibidabo. Els núvols s'apressen. La ciutat ja no se sent. Escolto la cançó del vent que usa els pins com a instruments. Si no tingués classe a les tres em quedaria aquí fins a la posta.

No hi ha salvació. Ni tan sols les paraules. El vent neteja l'atmosfera. El foc ho purifica tot. L'aigua que ens manca. La terra materna. L'escorça del pi, rebregada. No hi ha salvacions. Fugim, si podem, a través de les paraules, per camins bosquívols, a l'encalç del que som. A la ciutat ningú és el que és. Destesto les novel·les. Aquest sol, aquest cel, aquest verd, aquest vent... No, no hi ha salvació.

Camp de futbol. Església de Santa Maria de Gallecs. El rierol duu aigua. Sendera entre plataners. Les fulles seques ballen la dansa del vent. Aiguamoll de Can Salvi. Fa mal oratge. El cel, clafit de bromes amenaçadores, s'enfosqueix cada cop més. Camino entre el torrent de Caganell i els horts. Bròquils, raves, calçots, carxofes, algunes bledes... M'acosto a l'autopista. Camions i més camions. El vent ha estat company i còmplice, m'ha esbandit l'ànima de cabòries. El sol s'amaga rere la bromallada. Encara és d'hora, no cal córrer. M'avancen les fulles que s'envolen. Contemplo l'esquelet de la figuera despullada. Hotel Ciutat. M'assec sota el roure que hi ha a la cruïlla del camí dels Bandolers. Passa un altre jubilat. Ara tinc fred. Els molins dels Pinetons gira que giraràs. Bassa de Can Benito. Té poca aigua. Tres ànecs i para de comptar. Tinc gana, però no dinaré. Demà ja veurem. Camions i més camions. Som a ciutat.

La caminada m'ha provat. He suat la samarreta. Ara toca classe amb 1r. A de BTX. He de parlar de la veritat... Quina veritat? Després, amb 2n. A de BTX, el cogito cartesià...

Fugides efímeres. Sempre tornem a la presó. La presó és molt còmoda. Les fulles formen remolins que segueixen trajectòries erràtiques. Com nosaltres, que acabem fugint de les fugides...

Avui ha estat un gran dia. He escrit un poema (feia mesos que no n'escrivia cap), he caminat dues hores i he saludat un esquirol.

Aspiracions

Aspiro a la pulcritud.
L'arbre que s'enlaira.
Llavis assedegats de llavis.
El silenci després de l'orgasme.
Aspiro a la tènue treva que es marfon amb la mirada.
Aspiro a la més absoluta intempèrie.
Som estrelles clivellant la fosca.
Onada que s'escumeja.
Nàufrags sense platja.
Llavis afamats de llavis.
El silenci que esborra lentament l'última paraula.

18.11.07

Capvespre 16.11.07

Comencem amb un text del blog A RANVESPRE. La fadista Mísia canta el poema Estátua falsa de Mário de Sá-Carneiro [traducció catalana]. Lusitanofília. Parlem de la literatura com a teràpia... Per què escrivim? Per què llegim? L'últim llibre de Vila-Matas. Més fados de Mísia. Els assaigs de Montaigne: Ainsi, lecteur, je suis moy-mesmes la matiere de mon livre. Plató. Descartes. La literatura moderna. Literatura del jo. Literatura 2.0. Defenso Marc Vidal. ¿Quin és el gentilici de Vallromanes? Poema final de Marta Pessarrodona: Coses que m'estimo.

CAPVESPRE

22.6.07

Intuïció masculina

Un dels mites més absurds que corren per aquests mons de déu és el mite de la intuïció femenina. En primer lloc, caldria definir què és la intuïció i, en segon lloc, per què és adjudicada tan alegrement al gènere femení.

El coneixement intuïtiu es contraposa al discursiu o analític. Descartes contraposa la intuïció a la deducció i Kant la contraposa al concepte (Begriff). Intuir és tenir una visió directa i immediata d'una realitat o d'una veritat. Es tracta d'un coneixement ràpid que es dóna d'un sol cop i sense conceptes, una mena d'endevinació instintiva la qual es refereix immediatament a l'objecte i és singular (bezieht sich unmittelbar auf den Gegenstand und ist einzeln. -Kant, KrV A320, B377). Intuir vol dir "veure" sense pensar, adonar-se de quelcom sense haver d'elaborar cap procés cognitiu... És com allò de la "primera impressió" o allò de la corazonada (en català corada). Schopenhauer, per exemple, considera que la forma més perfecta d'intuïció intel·lectual és la contemplació estètica. En anglès tenen un mot força interessant: insight.

La meva mare sempre diu que té "un sisè sentit". Per què les dones s'atribueixen aquesta mena de coneixement extraracional o supraracional? Totes les dones gaudeixen d'aquesta capacitat? Tinc els meus dubtes. Ambdós gèneres disposem d'aquesta facultat, i em sembla injust que les femelles monopolitzin el vessant intuïtiu en detriment de la intuïció masculina, que també existeix. Jo la reivindico. Qui més qui menys ha tingut intuïcions. El que passa és que és més complicat posar-se a pensar seriosament, elaborar un discurs racional i consistent... (Quantes filòsofes hi ha hagut al llarg de la història? Comptades excepcions)... i és molt més fàcil tirar pel dret a cop d'intuïció, si l'encerto l'endevino... Fet i fet, serà que els nostres cervells no funcionen igual (o els hemisferis predominants no coincideixen), i millor que sigui així, perquè aleshores ens podem complementar. ¿O serà que la tirania senti-mental, tan típica de la les dones, eclipsa la seva capacitat mental? No ho sé pas; però una cosa és segura: el prestigi de la intuïció femenina és una gran engalipada. Jo no me'n refio gaire, ni de les dones ni de les seves presumptes intuïcions, encara que si és la Shakira no hi ha res a discutir.

NB: Aquest és un post per encàrrec

13.6.07

PAU_07-2

9 h. Filosofia. Descartes i Plató. He encertat la travessa en un 50%. Textos senzills. L'ànima és més fàcil de conèixer que el cos. Psicologia versus somatosofia. De l'ànima ho sabem gairebé tot, però del cos no en sabem gran cosa, encara som a les beceroles. El veritable coneixement no prové dels sentits perquè els sentits només ens mostren aparences, ombres. Sovint, rere les ombres, només hi ha la foscor.

La Naiara s'ha deixat les etiquetes identificadores a casa. Sort que el president del tribunal en té de recanvi.

Història. Un fragment del discurs del Sr. Ministro de Agricultura (15.6.1932) que parla de la reforma agrària. L'altra opció és un extracte de l'article 7 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1932 el qual es refereix a les competències de la Generalitat en matèria d'ensenyament.

11 h. Llatí. Text per traduir de C. Nepot, més conegut per Cornelio Nepote. Parla de les darreres gestes d'Amílcar abans de dinyar-la. A l'exercici 3 (V o F) veig que apareix Ilerda com a indret important en la guerra civil entre Cèsar i Pompeu. Totum revolutum significa "lloc desordenat on impera el caos". A l'exercici 4 pots escollir entre l'oratòria (Ciceró i tota la pesca) i la domus romana. En aquest examen els alumnes poden tenir el diccionari. Si obres el VOX per la pàgina 150 et trobes la domus molt ben dibuixada i molt ben explicada...
El paio que ha preparat l'examen s'ha cobert de glòria. Només hi ha una alumna que no té el VOX, sinó el llatí-català bàsic de l'Enciclopèdia el qual no està il·lustrat. Mala sort, xiqueta.

13 h. Matemàtiques aplicades a les ciències socials. Funcions, inequacions, problemes de beneficis, jaquetes i pantalons. Un rotllo. Mort de fàstic, em poso a escriure això.....

21.3.07

Llàgrimes

Cadascú a la seva. No ens prenem la molèstia d'interessar-nos pels altres. Vivim com illes incomunicades d'un arxipèlag. El nostre lema és: "Jo abans que res i que ningú". Aquest "jo" criminal, suïcida. És el jo cartesià que no està segur de què existeixi res fora del seu cogitare; el jo solipsista, utilitarista, que veu tot el que no és ell com un instrument, com un mitjà per al seu engrandiment; aquest jo afamat d'experiències que crida carpe diem, carpe diem, i que se li'n refot qualsevol consideració fora del seu interès particular i immediat; aquest jo que aspira compulsivament al poder, a l'orgàsmica sensació de creure's per damunt de tot i de tothom. Cadascú a la seva, sí, fins que un dia algú et mira als ulls amb els seus ulls negats de llàgrimes... T'has preguntat mai què és una llàgrima? Una llàgrima és un mar reblert de misteris, destil·lada tendresa que confirma el fracàs absolut de totes les paraules. Res no has entès si no has entès les llàgrimes.

7.3.07

Blogografia

M'agradaria perllongar la reflexió encetada per GL al seu post Filosofía, ciencia, literatura...
  1. No es tracta de tenir conviccions ni opinions (tot això són àncores), sinó d'avançar en l'obertura mental i senti-mental devers nous horitzons vitals, és a dir, llaurar la llibertat possible.
  2. La frase: "La literatura es la alternativa política y moral a la filosofía y a la ciencia" és una frase grandiloqüent i falsa. La literatura potser sigui alternativa, però mai política ni moral, perquè es troba més enllà d'aquestes dues servituds.
  3. La dicotomia filosofia vs literatura és impertinent perquè (i això GL ho sap millor que ningú) des de Plató queda clar que la filosofia no és res més que un altre gènere literari.
  4. Ni la filosofia ni la literatura han d'aportar seguretats. Aquesta és una visió massa cartesiana. El que han de fer és inquietar, desassossegar, estimular, sacsejar, remoure, dinamitar les seguretats establertes.
  5. La literatura no busca la veritat. El que la literatura busca és quelcom molt més ambiciós: la bellesa, la llibertat, la immortalitat del Logos...
  6. Jo no distingeixo filosofia de literatura. Ja fa dies que desconfio de la filosofia acadèmica i de la literatura oficial. Al capdavall, es tracta d'escriure sense renunciar al pensament o de pensar sense renunciar a la poesia. Nietzsche és el gran mestre en aquest sentit.
  7. A aquestes altures de segle XXI hauríem d'haver superat qualsevol vestigi religiós. Fa basarda comprovar que encara hi ha gent que té en compte aquestes antigalles.
  8. Ni filosofia ni ciència ni literatura... Blogografia!

8.9.06

Saül Gordillo...

Saül Gordillo ha tingut a bé de citar-me en el seu darrer post, cosa que l'honra perquè demostra que accepta la discrepància, no com altres, que intenten imposar el Pensament Únic peti qui peti. Tot sorgeix arran de la meva opinió sobre la campanya "Jo també vull un estat propi". Considero que cadascú pot somiar el que vulgui. També hi ha noies que esperen el seu príncep blau. El que no es pot fer és somiar i no saber que estàs somiant. Aquest dilema va preocupar moltíssim Descartes el qual es va veure obligat a acceptar l'existència de Déu per a sortir del dubte. La pregunta seria qui és el "Déu" dels independentistes catalans... ¿Déu és l'Estat Somiat? ¿O només tenen Messies i tot és un bluf? Una mica de seny, sisplau! Us reprodueixo aquí el comentari que he deixat al blog d'en SG:
Em sap greu, Saül, que els comentaris del teu respectable blog s'omplin de hooligans que aprofiten l'avinentesa per a carregar contra mi. T'agraeixo el tracte que em dones i, atès que sóc l'únic discrepant que dóna la cara posant entre parèntesi la campanya per a l'estat propi, has de rebre de retruc les deixalles en forma de comentari que alguna genteta defeca en el teu blog. Els que no són anònims són prou coneguts, o sigui, que no pateixis. Sembla ser que si no t'afegeixes al Pensament Únic et crucifiquen. Jo he donat la meva opinió, que intenta ser realista. Ara per ara, reclamar un estat propi és somiar truites, per molt que Víctor Alexandre digui que el tindrem dintre de 4 o 5 legislatures. No es pot enganyar així a la gent! Això només s'ho poden empassar quatre adolescents. Cal tocar de peus a terra. El preu d'aquesta presumpta independència seria TAN GRAN que el fet de plantejar-ho ja demostra una inconsciència perillosa... En fi, que així està el pati: molt de soroll i poca substància.
Per sort, encara hi ha gent que raona:
J.R. | divendres, 8 de setembre de 2006 | 15:31h
Comparteixo en bona part l'opinió de l'Ibàñez. A més del somiatruitisme dels ingenus que, com els indis sioux, es pensen que invocant el déu de la pluja, plourà, o fent una manifa, invocant la independència, aquesta ens caurà del cel per art d'encantament, hi podem afegir la mala fe d'una sèrie de polítics miserables que, com els antics venedors de locions capil·lars del Far West, viuen de l'explotació de les il·lusions de la gent, que utilitzen per a amagar la seva incompetència i la seva mediocritat. Aquesta campanya no és més que una cortina de fum per part de l'entorn d'Esquerra per a amagar la seva incompetència extrema. Ara que vénen eleccions, cal tornar a enganyar el ramat per a fer Montilla President.
Aquí també hi ha marro

17.2.06

Tanmateix, el dubte creix...



Tanmateix, el dubte creix, mitigant la certesa. No és veritat que l’experiència ens faci més savis. L’experiència ens fa més escèptics. Anem perdent pel camí les seguretats de la infantesa. El dubte creix i tot sembla més complex. Ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra. Busques l’aïllament. Només els dèbils són gregaris. Et quedaven les paraules, el logos poètic, fins que vas descobrir que cada vers és un altre simulacre. El dubte creix, amic Descartes, i el teu déu no és cap idea innata l’existència de la qual sigui demostrable. El teu déu, amic Descartes, és producte de la por, dels calçotets que embrutes cada cop que sospites que el dubte podria ser la conclusió definitiva de la teva filosofia. El dubte indubtable. Res dubitans. Dubito, ergo sum.

3.2.06

Tot és incert...

Tot és incert. Descartes fa veure que dubta de tot fins que s’agenolla jesuíticament davant la idea de déu. Tot és incert. Incerta la idea d’un ésser perfecte que només sap crear coses imperfectes. Incerta la idea d’un Descartes imperfecte que fonamenta tota la seva dubtosa filosofia en la dubtosa idea innata d’un ésser perfecte. Tot és incert. Idees i somnis. Imatges i paraules. Larvatus prodeo. Avancem cap al no-res.

Avancem cap al no-res. Cridòria adolescent. Elles parlen de sentiments. Ells fan avions de paper que sobrevolen l’aula. Avions i boles, petites pilotes que encistellen a la paperera. Elles pinten l’agenda: grafits i poemes dolents. Ells fan anar el tub buit del bolígraf com a canó de plàstic per a disparar projectils de paper mastegat.

Avancem cap al no-res. Riallades púbers. Elles s’abracen i es petonegen. Ells es piquen les crestes i combaten cos a cos. El cel és una teranyina grisa i opaca. El calendari diu que és divendres, però podria ser dimarts o diumenge, i tot plegat seria el mateix. El mòbil entre les mans i, penjat del coll, dins l’orella, l’mp3.

Avancem cap al no-res, acceleradament, un minut rere l’altre, un curs i un altre curs i un altre curs… Darwin era massa optimista.

Tot és incert, tret de la penombra. ¿El futur de l'espècie?

20.1.06

Consideracions a l'entorn de l'argument cartesià del somni...



Consideracions a l’entorn de l’argument cartesià del somni: Meditacions metafísiques, I. És possible que sempre estiguem somiant. Això només és verificable quan despertem. Suposant que morir sigui despertar, no sabré si estic somiant fins que em mori. Per tant, la veritat o falsedat de la vida només pot ser dilucidada post mortem. Si, en comptes de despertar, morir fos adormir-se per sempre, definitivament, aleshores, ¿per què la vigília vital hauria de ser preferible al somni etern? To die, to sleep; To sleep: perchance to dream! aye, there's the rub Hamlet III, 1. ¿La vida es sueño? Ni Calderón ni Hamlet ho tenen gaire clar. Descartes també dubta. La conclusió escèptica els assetja. És possible que estiguem somiant que estem escrivint un post en el qual ens plantegem la possibilitat de què la vida sencera sigui, des del naixement fins a la mort, un somni; la qual cosa no significa que viure sigui una equivocació. La vida, oníricament considerada, no deixa de tenir el seu encant. Estar despert o estar dormint, tant és. La consistència o substantivitat de les experiències que tenim en estat de vigília no tenen res a envejar a les que tenim durant l’estat oníric o hipnòtic. De fet, són bastants indistingibles, i solament les discernim tan bon punt hem despertat. ¿I si somio que desperto sense arribar, de facto, a despertar? ¿Per què no em podria aportar «coneixement» l’experiència onírica? El somni com a font d’intuïcions susceptibles d’inspiració artística, per exemple. ¿O d’on us penseu que va treure Dalí la materia prima de la gran majoria dels seus quadres? ¿I Freud? ¿Què diria Freud? Descartes desqualifica i subestima l’estat de somni. ¿Sabeu per què? El paio estava fet un dormilega