Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llull. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llull. Mostrar tots els missatges

12.12.09

Contra la literatura-impostura

En resposta a un post de Salvador Macip:

"Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata. Aquesta mena d'esquizofrènia entre vida i literatura, aquesta necessitat d'escapar de la realitat, aquest desdoblament, és el que em sembla realment pervers i malaltís. És el que jo anomeno literatura-impostura. No m'interessa gens. Els escriptors que m'interessen de veritat són els que parlen de si mateixos (l'Agustí de les Confessions, Kerouac, Henry Miller, DH Lawrence, Céline, Orwell, Josep Pla...), de la realitat que viuen, encara que aquesta sigui insatisfactòria i grisa (Kafka, Pessoa...). Quin mal hi ha en "caure en l'autobiografia"? El súmmum és que l'escriptor esdevingui el seu propi "personatge", sense alienació, amb valentia, vivint una vida autèntica, genuïna, sense haver d'escapar enlloc, assumint que (com deia Eugeni d'Ors) tot el que no és autobiografia és plagi. Confesso que sovint m'interessa més la vida d'alguns escriptors que la seva obra. Llull n'és un exemple egregi (la veritable novel·la va ser la seva existència, no pas les lletres que va deixar sobre el paper malgrat escriure un fotimer de llibres!). És allò de Gil de Biedma: "yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema". Aquesta és la clau. El que estem dilucidant, per tant, és fonamental. O entenem la literatura com a "entertainment", com una dimensió re-creativa de la realitat (escric i llegeixo com qui va a Port Aventura, per evadir-me de "la dura i avorrida realitat", i així acabem en la literatura-lleugera-objecte-de-consum-de-masses); o entenem la literatura com a Literatura -en majúscula-, és a dir, com un camí que serveix per aprofundir en nosaltres mateixos, un relat experimental del jo, compromès amb el món que li ha tocat viure (il faut s'engager, deia Sartre), lluitant cada dia per expressar el que és ("sóc el que escric i escric el que sóc") i el que voldria ser, vivint la llibertat creativa en la seva pròpia carn, deixant-se la pell i la sang en el paper, en la pantalla.... Aquesta és la diferència entre l'escriptor de raça i l'escrivent de diumenge per la tarda (que diria el mestre Pla). O anem a per totes o ho deixem córrer. Diràs que sóc massa radical, que aquesta és la meva particular manera de veure l'ofici d'escriptor (odio la paraula "ofici" quan s'aplica a la Literatura!). Diràs que cada escriptor té la seva manera de fer, el seu "mètode" (una altra paraula que odio, em recorda a Descartes). (Sí, em sap greu, els escriptors no ens estimem totes les paraules, de vegades algunes ens produeixen urticària). D'acord. Cadascú és com és. Hi ha escriptors i lectors per a tots els gustos. N'hi ha que busquen la pedra filosofal i altres que es dediquen a fer llibrets "comercials". Ok. No problem. No aspiro a generar cap debat. Només volia deixar clara la meva posició, que no és merament una posició, sinó tota una opció vital, vital en el sentit que m'hi va la vida, me la jugo sencera en aquesta aposta. Posats a guanyar o a perdre, doncs que guanyi Ella, la Literatura, perquè de nosaltres -d'aquest jo físic que té "casa, jardí, cotxe, hipoteca i fill"- no en quedaran ni les putes cendres...

Posats a fugir (i aquí hem fugit tots, a Etiòpia, a Leicester o a l'Illa de Pasqua), fugim cap al nostre interior, endinsem-nos en la nostra precària substància, aparaulem aquesta efímera essència, fem-la obra mestra... Posats a fugir, siguem superficials, trafiquem amb armes, escrivim o llegim best-sellers, creguem-nos el que diuen la tele o els diaris... Tant se val, perquè de nosaltres, fugitius valents o covards, no en quedaran ni les putes cendres...

11.5.08

Capvespre 9.5.08

Pluja de maig. Primera primícia musical: "No estés triste" de Manolo García. Parlem de les dues presentacions de llibres que farem la setmana entrant a Vallromanes:

Divendres 16 de maig a les 18:30 "El vertigen del trapezista" de Jesús Tibau


Dissabte 17 de maig a les 19 h. "La Catosfera Literària, primera antologia de blogs en català".


Segona primícia musical: "Violet Hill" de Coldplay. Octavio Paz. Pessoa. Marco Polo. Ramon Llull. Recitem poemes d'Octavio Paz.



16.8.07

Reflexions després del funeral de Xirinacs

El futur de Catalunya (suposant que Catalunya tingui futur) estava aquest matí a Santa Maria del Mar. Dic el futur com també podria dir el passat, però sobretot el present. M'explico. Bé, necessitaria un llibre sencer per explicar-me. Intentaré fer-ho curt.

La Catedral del Mar plena de gom a gom. Mitja hora abans ja no t'hi podies asseure. Un matí fantàstic: primer una hora i mitja de sauna dins el temple i, després, una bona dutxa freda al Fossar de les Moreres. Perquè havia de ploure. El cel català també ha plorat Xirinacs.

El Senyor donarà la pluja,
i la nostra terra donarà el seu fruit

Recordatori
Milers de persones. Jo m'he situat davant de tot. El primer que m'ha sobtat és veure polítics. Pensava que no hi serien. Al Felip feia una estona que l'havia avançat mentre travessàvem Alella; jo amb la moto i ell amb el 4 x 4 fosc. No esperava trobar-me'l a primera fila.

Rere seu, Carod, president en funcions (mentre l'altre sigui al pueblo)

A tercera fila Portabella (molt suat) i la Camats

Ni rastre dels sociates. El Telenotícies migdia de la nostra ha considerat més important el terratrèmol del Perú i la pantomima del Nadal i el Carod fent veure que pinten alguna cosa en no sé quina comissió per a solucionar el tema de rodalies. TV3 ha parlat del funeral en tercer lloc i rapidet rapidet, molt de puntetes. Vilaweb, en canvi, chapeau!

M'he passat la cerimònia mirant Carod a la cara (la té duríssima). Ell només m'ha mirat un moment...

També he vist per allí l'Oriol Junqueras
suant la cansalada

Després de la comèdia religiosa ha arribat el moment de la veritat: els parlaments i els aplaudiments. Més de cinc minuts aplaudint! Molt emocionant la sortida de fèretre cap al Fossar. Aquí teniu més fotos...

Ja fora, mentre cantàvem Els Segadors, s'ha posat a ploure de valent. Han traslladat les despulles d'en Xiri al Memorial 1714 (video) perquè la gent li pogués retre el darrer homenatge tot signant al llibre de condol.

A la porta m'he trobat l'amic Enric Borràs amb el seu inseparable gaiato i la gravadora...

En aquesta foto de Jordi Salvia surto jo amb la càmera a la mà...

Ara vénen les reflexions...
  1. Resulta si més no paradoxal que 18 preveres catòlics, apostòlics i romans oficiïn el funeral d'un suïcida.
  2. Si Xirinacs és un model a seguir ("Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi"), aleshores el destí del poble català és el suïcidi col·lectiu?
  3. La barreja de religió i política ha estat nefasta al llarg de la nostra història. I encara dura la cosa. Aquest matí, durant la cerimònia, he sentit nàusees davant el tuf montserratí. Potser en el segle passat no hi havia una altra forma de lluitar, però ara cal desempallegar-se'n el més aviat possible. Religió = passat. Cal fer política, i política de la bona, si volem tenir algun futur.
  4. No m'agraden els místics. Xirinacs, talment Llull, era un místic amb entusiasme infinit. Necessitem tècnics, economistes, enginyers, advocats, etc., no pas místics ni màrtirs. Necessitem gent assenyada que treballi seriosament per l'alliberament de la nostra nació. D'arrauxats ja n'hem tingut prous.
  5. No sóc gaire optimista. El Fossar de les Moreres és un espai massa petit. Caldria omplir, almenys, el Nou Camp, el Palau Sant Jordi o Passeig de Gràcia. A internet vivim en una bombolla irreal. Malauradament, el catalanisme virtual no té res a veure amb el del carrer.
  6. Felip Puig i Carod. CiU + ERC. No hi ha una altra sortida. Montilla no és Catalunya, sinó la vergonya de Catalunya.
L'última foto que he fet, xop del tot, ha estat a aquest nen que cantava Els Segadors...

Malgrat tot, encara hi ha esperança. Gràcies pel teu testimoni, Lluís Maria. No et decebrem.

12.3.07

CIBERLITERATURA


Dilluns 12.3.07 Fundació La Caixa, Gran Hotel, Palma de Mallorca

Autoritats, Rector, President i membres del Consell Social, Jurat del Premi, senyores i senyors,

Jo només sóc un home sol que escriu; sol no en el sentit d’isolat o aïllat, perquè tinc família i amics, persones que m’estimen, alumnes que m’escolten, lectors que em llegeixen i –oh meravella!- un ordinador connectat a Internet; vull dir sol en el sentit d’independent: sóc un individu lliure davant el paper, davant el teclat i la pantalla; no pertanyo a cap grup ni grupuscle; només depenc de mi mateix.

Llibertat. Escriure és un acte de llibertat; no pas de llibertat externa, perquè -com tothom- tinc uns lligams indefugibles; sinó d’alliberament mental, espiritual. M’escolo en aquesta munió de paraules que ragen a l’encalç de nous àmbits d’ultravivència. Escrivint m’escric. Escrivint em sobrevisc. Escrivint sóc més jo. Perquè la pluja que cau és més pluja si la dic. La literatura no busca la veritat. El que la literatura busca és quelcom molt més ambiciós: la bellesa, la llibertat, la immortalitat del Logos...

Ciberliteratura. Escriure lliurement a Internet. Escriure al segle XXI.

La meva primera obra de paper (la novel·la Darrer poema) va sortir publicada el Sant Jordi de l’any 2000. El dia 1 de gener de 2004 vaig perpetrar el meu primer post al meu primer blog el qual es titulava igual que un llibre que acabava de publicar: Tros de Quòniam. Així vaig iniciar la meva singladura ciberliterària. Em vaig convertir en ciberescriptor. Escriure a la xarxa, sense intermediaris. Vaig veure que aquest era el camí a seguir. Hi vaig creure des del principi. Dos anys (04_05) amb el blog TdQ i després (06) va venir ENTRELLUM. Ja fa 3 anys i escaig que bloguejo gairebé a diari (nulla dies sine post). Aquest premi és la recompensa que confirma que la meva aposta era encertada.

Blogografia. Bloguejo tot deixant petjades virtuals, anotacions d’un dietari digital que s’està transformant en el meu Opus Magnum: a partir de la materia prima de les paraules, cerco l’alquímia del Verb, la Pedra Literatural, fins que jo i la literatura esdevinguem la mateixa substància.

Blogologia. Un blog és un mitjà de comunicació, un aparador. Un blog és un laboratori, un gresol. Un blog és un espai utòpic. Un blog és un mirall, una finestra que ens mostra l’univers sencer. Creativitat. Experimentació. Interactivitat amb els lectors, horitzontalment, de tu a tu. Totes les perspectives immediates, subjectives. L’infinit a l’abast d’un ratolí. La nova revolució: ciutadans del món, embloguem-nos! Bloguejo, ergo sum. El poder de l’individu que diu la seva. Comunitats virtuals que generen tota una nova cibersociologia.

Catosfera. Escriure a Internet i en català. Tenir cura de la llengua, innovar-la, servir de model a les noves generacions de ciberlectors que tenen Internet com un lloc de trobada on poder emmirallar-se. Jo no represento ningú. Ja he dit que només sóc un home sol que escriu, però no en sóc l’únic. A hores d’ara milers, milions de persones fan el mateix.

Mallorca i Llull. Vaig rebre el meu primer premi (l’any 1998, a la Fonda Europa de Granollers) un 27 de novembre, dia del beat Ramon Llull. El primer cop que vaig venir a aquesta illa vaig pujar a Randa. En parlo en un post del dia 13.9.06

TAU

Fou al santuari de Cura, al capdamunt del puig de Randa, que et vas penjar del coll la Tau de fusta d'acàcia amb tres nusos al cordill. Te'n recordes?


Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge


diu Ramon Lo Foll a 235 del Llibre d'Amic e Amat

De dalt estant contemplares la plana mallorquina

La lluna era immensa, la mar infinita

Tots els ametlers florits com una catifa. Te'n recordes?

Des d'aquell dia la Tau t'acompanya pel camí de la vida

Al remat, quan arribi l'Instant Suprem, Ella et salvarà, no ho dubtis

Mentrestant, la Tau t'il·lumina enmig de la penombra


Fou un crespuscle de setembre del segle passat. El cel era teu. Ton cor s'aflamava. Te'n recordes?


Al capdamunt del puig de Randa.

Com diu Josep Pla a les seves Notes de Mallorca (escrites fa just 86 anys quan va visitar l’illa el març de 1921) (notes que trobareu al volum XV de la seva OC):

Ramon Llull és l’home més gran i més vital que ha produït Mallorca, un personatge fascinador, i de la presència del qual no em puc desprendre…

Aquest matí he anat a la Basílica de Sant Francesc a fer-li una visita. Un claustre preciós. En Ramon m’ha dit a cau d’orella: “Toni, no t’aturis, que encara som a les beceroles”. L’estela del català literari que Ell va inaugurar segueix viva, més viva i més universal que mai gràcies a la seva presència a Internet. Verdaguer ho diu així a L’Atlàntida: Seguien lo fil d'argent de ma lliscanta estela… Jo aspiro a ser una baula més d’aquesta cadena de segles.

L’any 1307 (ara fa just 700 anys) Ramon va viatjar a Bugia on el van apredregar i empresonar. Els que ara ens apedreguen i voldrien emmordassar-nos han de saber que la nostra cultura i la nostra llengua perviuran malgrat tots els malgrats.

Vull dedicar aquest premi a totes les blogueres i els bloguers que escriuen en català a Internet. Però, sobretot, el dedico a les dues dones més importants de la meva vida: la Mariluz i la Marina, que avui són aquí acompanyant-me. Sense elles jo no seria el que sóc i tot això no hagués estat possible.

Gràcies de tot cor.

11.3.07

Elogi de l'ensaïmada

El vent segueix bufant. Vam veure el partit del Barça mentre sopàvem. Aquest matí hem pujat al nord (via Inca, Llubí i Santa Margarita) fins a Can Picafort, a la badia d'Alcúdia. Hem estat a la nova casa d'uns cosins que treballen a la UIB fent classes i investigant en el camp de la biologia. El cor de Mallorca. Camps de patates i carxofes entre Sa Pobla i Muró. Sembrats verds, ametllers florits, clapes de bosc (alzina, pi), garriga, vinya, garrofers (aquí a la garrofa li'n diuen garroba), llimoners i tarongers carregats de fruits. Ovelles, porcs i cabres pasturant. Molts cicloturistes.

Can Picafort. La mar encrespada. Escumalls a trenc de sorra.

Tornem a Ciutat. Dinem paella amb la família. Som 18 persones.

Demà és el gran dia. Al matí visitarem l'obra de Barceló a la Seu. També vull saludar Ramon Llull a la basílica de Sant Francesc. Al vespre, el lliurament del premi i, després, sopar al Bahia Mediterráneo.

Al llibre que em van regalar ahir, Rusiñol dedica un capítol sencer a la mítica ensaïmada. El titula Elogi de l'ensaïmada. Molt divertit. N'acabo de menjar una de crema. Sensacional.

8.3.07

Josep Pla

Cada estiu llegeixo un volum de l'Obra Completa de Josep Pla, el més gran escriptor català després de Llull. Espero viure prou per a poder llegir-los tots. Sempre que he de viatjar a algun lloc, miro si Pla hi estigué i, com a preparació prèvia per al viatge, llegeixo el que ell va escriure sobre aquell indret. Si encara fos viu, el geni de Llofriu avui faria 110 anys. Sobre la taula tinc el volum XV (pp. 77-142) i el volum XXX (pp.341-531). Entre avui i demà me'ls cruspiré.

19.12.06

Gauguin


No sé si t'has plantejat mai la possibilitat de capgirar la teva vida completament. No, no parlo de la idea de capgirar-la, sinó del fet, d'agafar un dia i dir: n'estic fins als pebrots de la vida que porto, s'ha acabat, a la merda, a partir d'avui trenco amb tot el meu passat i començo de zero a fer el que sempre he volgut fer, a ser el que sempre he volgut ser... I no només dir-ho, sinó practicar-ho realment, perpetrar-ho.

Hi ha gent que, en un moment determinat de la seva vida, ha fet un salt mortal i s'ha llençat al buit sense xarxa... És el que va fer Gauguin quan tenia 43 anys (1891): ho va deixar tot i se'n va anar a pintar a les antípodes. O Ramon Llull. O Rimbaud. Etcètera. Vaig escriure una novel·la sense signes de puntuació l'argument de la qual era precisament aquest: el protagonista ho abandonava tot i es posava a caminar... El Camí de la Tau (1999). Va guanyar un premi, però encara és inèdita (ara ja no)

He dit capgirar, que és un verb perfecte: se't gira el cap i, de patac, canvies 180º. O (si se'm permet la llicència) també podríem dir corgirar: un bon dia se't gira el cor i fots tota la teva vida enlaire. Tant se val si és el cor o el cap o altres òrgans o tots alhora que es regiren contra la realitat insatisfactòria cercant una realitat millor...

¿Per què no hauria de ser possible re-inventar-se, fer un cop de volant i redreçar el rumb del teu destí? ¿O la rutina i la covardia pesen massa? ¿Hom pot viure dues (o més) vides distintes dins una mateixa existència? ¿Us imagineu -talment Au Fènix- poder renàixer cada cert temps de les cendres del nostre propi passat? ¿No és avorrit ser sempre el mateix i viure sempre la mateixa vida? ¿Gauguin va morir feliç? ¿Per què l'últim quadre que va pintar va ser un paisatge nevat de la seva terra natal?

¿Viure és fugir d'un mateix?

UN BON REGAL DE NADAL
La Llibreria d'ENTRELLUM
Ara per només 45 €
pots tenir tots els meus llibres

(descompte especial per als entrellumaires)

7.12.06

Mal rotllo?


Si aneu a la versió en PDF podreu veure la foto de la coberta i una foto meva de la Presentació al costat d'una foto del nou director del Llull...

No, no et tinc cap mania, Eva. Un error el pot cometre qualsevol. No hi ha cap mal rotllo amb l'Emma. Un mal dia el pot tenir qualsevol.

NB: La Piquer no va aparèixer per la Presentació. Va enviar el fotògraf (Job Vermeulen) i ja va fer el fet.

20.9.06

Logos eròtic

Llegint atentament la totalitat del discurs papal, descobrim que el veritable nucli del text no és pas l'al·lusió a Mahoma (per a mi força anecdòtica malgrat el rebombori mediàtic), ni tan sols el rebuig de la violència com a mitjà per a difondre la fe, sinó el seu concepte de raó segons el qual la raó (logos) hauria d'ampliar-se fins a poder encabir la fe (pistis). Ratzinger critica la raó científica moderna perquè és massa reduccionista, incapaç d'admetre les dimensions ètica i religiosa de l'ésser humà. El papa proposa "una nova raó" (Gran Logos Comú) que, a més d'incloure la fe, també pogués servir com a pont per al diàleg (dia-logos) entre les distintes civilitzacions, cultures i religions que conformen l'espectre actual de la humanitat. Aquest proposta és d'allò més ambiciosa, utòpica, diria jo. Està en la línia del Llull que somiava una koinonía mundial (un règim sinàrquic que superaria -aufheben hegelià- la dicotomia Orient / Occident, un holisme -J. C. Smuts- que afavoriria la Pau Universal) on les totes les religions conviurien agermanades en pau i harmonia...

El problema de fons és que aquest "nou concepte de raó" és una pura fal·làcia, una entelèquia que desvirtua l'essència mateixa de la racionalitat humana. D'antuvi, el Logos (tot i ser definitori de la nostra espècie) resulta insuficient per a comprendre la totalitat de la persona. La dimensió lògica és solament una de les dimensions humanes, i potser ni tan sols la més important. A la seva primera i única encíclica, Benet XVI ja apuntava cap a un altre aspecte fonamental: l'amor. Deus caritas est planteja la centralitat d'Eros (i sobretot d'Àgape) en l'ésser diví i l'ésser humà. Plató ho va veure clar: la condició de possibilitat de qualsevol diàleg és l'eròtica que s'estableix entre els interlocutors. La seducció del logos.

Un logos eròtic (una raó amorosa) o un eros lògic (un amor raonat) podria servir-nos per a entendre'ns, si no fos que es tracta d'un oxímoron. Logos i Eros poden complementar-se, però la realitat és que sovint es contradiuen. La sintonia logo-eròtica, quan es produeix, és ideal. Davant l'odi, el diàleg fracassa. En-raonar i estimar són els dos verbs que ens humanitzen la qual cosa no vol dir que puguin ser sempre compatibles. No n'hi ha prou amb la paraula i no n'hi ha prou amb l'amor. Paraula i Amor. Mutisme i Odi.

Ratzinger somia una comunió de Raó i Fe, Paraula i Amor (més agàpic que eròtic) com a camí d'entesa entre tots els homes de bona voluntat. Molt bonic. Entendridor. No veu que l'entrebanc és insalvable per dos cantons:

1) Una "raó religiosa" és una raó genuflexa. El logos creient és un logos il·lògic (o paralògic) perquè la fe exigeix l'acceptació de l'irracional.

2) El "diàleg de religions" (o de civiltzacions) és un monòleg de cecs i de sords. ¿Com ha de reeixir el diàleg amb aquests islàmics radicals que ens odien visceralment i volen anorrear-nos mitjançant el terrorisme?

Em sap greu, Ratzinger. Valoro les teves bones intencions. L'infern n'està enllambordat, d'intencions bones. Ja fa temps que no m'impressionen els malabarismes intel·lectuals.

13.9.06

TAU

Fou al santuari de Cura, al capdamunt del puig de Randa, que et vas penjar del coll la Tau de fusta d'acàcia amb tres nusos al cordill. Te'n recordes?
Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge
diu Ramon Lo Foll a 235 del Llibre d'Amic e Amat (1283)

De dalt estant contemplares
la plana mallorquina

La lluna era immensa, la mar infinita

Tots els ametlers florits com una catifa. Te'n recordes?

Des d'aquell dia la
Tau t'acompanya pel camí de la vida

Al remat, quan arribi l'Instant Suprem,
Ella et salvarà, no ho dubtis

Mentrestant, la
Tau t'il·lumina enmig de la penombra

Fou un crespuscle de setembre del segle passat. El cel era teu. Ton cor s'aflamava. Te'n recordes?

Al capdamunt del puig de Randa.

12.7.06

Baixo a Barcelona...

Baixo a Barcelona, Aribau 185, per a entrevistar Montserrat Carulla, presidenta de la Fundació Lluís Carulla. L'entrevista és per al programa CAPVESPRE de Ràdio Vallromanes. Ens explica les activitats de la Fundació i ens ensenya els darrers títols publicats per Barcino. Quedo gratament impressionat per les traduccions que s'han fet: Libro de Amigo y Amado de Ramon Llull, Verse translations of thirty poems d'Ausiàs March i The Catalan Expedition to the East de Ramon Muntaner.

En sortir, la Sra. Carulla insisteix a presentar-me el director de la Fundació: Carles Duarte, que es troba en un despatx adjacent. Apareix amb un vestit impecable i el seu característic corbatí. Jo, pobre de mi, porto unes bermudes... Parlem una estona dempeus al hall. Una conversa improvisada i profitosa. Em dóna la seva tarja i jo li dono la meva. El món és petit i els poetes, tard o d'hora, sempre es troben...

Carles Duarte avui a Vilaweb

10.5.06

Hi ha alguna cosa invisible...


Dedicat a JPQ i EPB

Hi ha alguna cosa invisible rere l’aura dels cossos, agonia de llum que els núvols s’emporten, rosa que es bada dins el teu úter, martiri d’amor, dubte entranyable.

¿Quin esperit sense déu basteix l’arquitectura dels somnis?

¿Quina clarícia ignota?

Hi ha alguna cosa invisible rere els mugrons de titani d’aquests androides que pul·lulen pels carrers anònims, bombes innocents, criatures bastardes, tota l’abstracció de l’art modern.

¿Quina veu cantarà l’última nota del rèquiem?

¿Qui gosarà negar l’adveniment del silenci?

Hi ha alguna cosa invisible rere l’urinari de Duchamp, en l’espai interior de Chillida, l’anhel tràgic, saturnal i fàustic, els balcons de La Pedrera, les grutes del Parc Güell, el vell Maragall a la font de Camprodon: He assaborit els secrets de la terra misteriosa, la pàtria més antiga, la paraula.

¿Qui ens salvarà de l’infern nihilista, de la tirania de la indústria, la màquina i el comerç?

L’alquímia del verb, la música dels místics, l’àngel missatger: escolta, escolta, la matèria parla, parlen els ocells, parla la fulla verda, la flama que som, el fang, la fesomia del vent: escolta, escolta, la petjada dels morts sota la pluja, el temple solar dels ibers, l’eco de la lluna, litúrgia de mar i d’estrelles, cosmogonia creadora: escolta, escolta, Llull al capdamunt de Randa, entre el cel i l’infern, Al Aaraaf, l’exorcisme de la llengua, la casa de l’ésser, paisatges de l’ànima, atlàntides enfonsades, Machado enterrat a Cotlliure, la sang i la cendra: escolta, escolta, la nova geometria, els noms dels arbres, el miracle de la vida que torna a renéixer, el desig fet carn, un hombre sucesivo que se escribe con sombras, diu Rosales, la casa més íntima de l’home, la pàtria més antiga, la paraula.

versión en castellano

14.2.06

Ramon Llull, el Doctor Il·luminat...

RAMON LLULL, el Doctor Il·luminat, aprengué l'àrab per tal de poder convertir els infidels mahometans. Missioner empedreït, malalt d'imperialisme utòpic, viatjà fins al nord d'Àfrica amb la intenció de refutar les creences dels sarraïns. Però vet aquí que, malgrat el seu zel cristianíssim, va morir apedregat i no se'n va sortir. Màrtir i beat, reposa a la catedral de Palma.

ANSELM TURMEDA, mallorquí i franciscà com Llull, renegà de la fe cristiana per abraçar l'islamisme, adoptant el nom de Abd Allh ibn Abd Allah al-Tarchuman al-Mayurquí al-Muhtadí (servidor de Déu, fill del servidor de Déu, l'intèrpret mallorquí convertit a la fe). Escrigué La disputa de l'ase. La seva tomba és objecte de veneració a la ciutat de Tunis.

Ambdós són models contradictoris. Ambdós es van equivocar. Ambdós van creure que la veritat estava només d'una banda -la seva- i van voler imposar-la als altres: gentils, infidels o cafres, tant se val. Lul·lians i turmedians conjugen la veritat només en singular. I això és una pífia imperdonable. Aquest és el perill dels monoteismes dogmàtics. A hores d'ara, aquest perill torna a ser present entre nosaltres. I cal anar amb molt de compte. No hi ha cap veritat única ni íntegra ni absoluta. La veritat no és parcial ni sectària. El que hi ha són veritats. Plurals, minúscules, sovint incompatibles... I el que opini el contrari és un talibà.

El jueu Bloom diu...


El jueu Bloom diu que els catalans som com els jueus. El jueu Bloom és catalanista, doncs. Diu que som una "civilització" diferent. Diu que ha llegit Llull en llatí. El jueu Bloom politiqueja i repapieja. Com a bon rabí, pontifica i cobra per pontificar. I nosaltres encantats, esclar. ¿Sabeu què pensava Llull dels jueus? Si Bloom ho sabés, potser no parlaria tan bé de Llull ni dels catalans. ¿Algú sap exactament quants diners ens ha costat aquesta foto? ¿I aquesta?*

JPQ: Bloom y la manipulación comercial e institucional de la incultura

* Avís per a xuetes i altres espècimens de pell molt fina: aquest no és un post "antisemita".