Concert per la Llibertat

Jo també vaig ser-hi (brandant una cartolina groga a tocar de la F de FREEDOM)

Orgullós de pertànyer al poble català

No te'l perdis

http://www.vilaweb.cat/noticia/3926357/20110908/guardiola-ens-aixequem-dhora-penquem-pais-imparable.html

We'll always have Paris

Avui és el primer dia de la resta de la meva vida, suposant que no em mori demà. El cas és que volia escriure alguna cosa per actualitzar aquest blog gairebé abandonat. Res de política. Res del Barça. Per a mi avui és un dia molt especial. Demà i passat demà i l'altre també, i tots els que queden fins al final, suposant que hi hagi algun final.

El mite de la societat civil

L'anomenada societat civil no existeix. És un mite. Existeixen individus cada cop més aïllats enmig del maremàgnum social els quals, amb prou feines, s'inclouen en certs grupuscles tribals: militàncies polítiques, guetos d'immigrants, tribus urbanes, colles d'amics, etc. L'individualisme recalcitrant de la majoria no permet cap mena d'engrescament generalitzat; potser, de diumenge en diumenge, l'esport de masses -el Barça- i para de comptar. La cosa privada monopolitza l'interès del ciutadà que només s'implica en la cosa pública si hi ensuma algun benefici personal. Fa l'efecte que tot funciona automàticament. Estem convençuts que, fem el que fem, res no canviarà. Els idealismes revolucionaris van caducar el segle passat. La presumpta democràcia participativa xoca amb l'abstencionisme, un símptoma molt preocupant que palesa la manca de fe en el sistema i la seva dubtosa viabilitat. No voto, no participo en res, no protesto, passo de política, és a dir, dimiteixo de la meva responsabilitat com a ciutadà. Com que desconfio de la classe política em rento les mans tot deixant la gestió de la cosa pública en mans dels polítics als quals no he votat. Ells seguiran governant mentre jo em quedo a casa mirant la tele o escrivint blogs insignificants. Aquesta dimissió, de facto, esdevé submissió. Desactivant l'activisme civil el poder establert manté les seves prerrogatives. La democràcia pervertida es transforma en una dictadura encoberta. Així és com la partitocràcia plutocràtica (o la plutocràcia partitocràtica, tant se val) governa sense entrebancs. El poble -un altre mite: el demos tampoc no ha existit mai-, passiu i il·lús, està content si pot canviar de cotxe i anar a Port Aventura a celebrar Halloween... La resta se li'n refot. És aquest menfotisme idiota el que ens condemna a un futur cada cop més obscur...

NB: Aquest post ha estat inspirat per aquest altre post

Elogi de l'ensaïmada

El vent segueix bufant. Vam veure el partit del Barça mentre sopàvem. Aquest matí hem pujat al nord (via Inca, Llubí i Santa Margarita) fins a Can Picafort, a la badia d'Alcúdia. Hem estat a la nova casa d'uns cosins que treballen a la UIB fent classes i investigant en el camp de la biologia. El cor de Mallorca. Camps de patates i carxofes entre Sa Pobla i Muró. Sembrats verds, ametllers florits, clapes de bosc (alzina, pi), garriga, vinya, garrofers (aquí a la garrofa li'n diuen garroba), llimoners i tarongers carregats de fruits. Ovelles, porcs i cabres pasturant. Molts cicloturistes.

Can Picafort. La mar encrespada. Escumalls a trenc de sorra.

Tornem a Ciutat. Dinem paella amb la família. Som 18 persones.

Demà és el gran dia. Al matí visitarem l'obra de Barceló a la Seu. També vull saludar Ramon Llull a la basílica de Sant Francesc. Al vespre, el lliurament del premi i, després, sopar al Bahia Mediterráneo.

Al llibre que em van regalar ahir, Rusiñol dedica un capítol sencer a la mítica ensaïmada. El titula Elogi de l'ensaïmada. Molt divertit. N'acabo de menjar una de crema. Sensacional.

Set d'horitzó

Canvi de contrasenyes. Ametllers florits de la Segarra. Mon pare fa 71 anys. Encenc el foc. Calçots. Cargols a la gormanta. Carxofes. Escalivada. Corder d'Alpicat. Tertúlia familiar. Posta de sol ponentina. Eclipsi de lluna plena. Eclipsi de Barça. Bon vent i barca nova. Tinc set d'horitzó.....

Última classe...

Última classe d'alternativa a la religió amb 1r. d'ESO [Sincerament: l'única alternativa real a la religió és el nihilisme, però no tothom està preparat per a viure sense ficcions]

En Razik, a tall (mai millor dit) de comiat, m'ha clavat el pílot a la barbeta. Ha estat "un accident", esclar. Jo el tenia destapat a la mà i ell, entremaliat i juganer com d'habitud, ha empès la meva mà amb tanta mala sort que l'esmolada punxa del pílot ha traspassat la pell del meu mentó esquerre. Res greu. En veure l'efecte de la tinta blava barrejada amb el vermell de la sang, el paio ha dit: Profe, como los colores del Barça!

L'Ivan (el búlgar nouvingut) ja xampurreja algunes paraules molt nostrades: tonto, gilopollas, cabrón, capullo...

La Laura m'ha dit que no parla català porque no me gusta, porque yo soy castellana y española, profe, como mis padres... La Laura va néixer a Badalona fa 13 anys. És un exemple típicament montillero de xarneguisme militant. Si hem estat incapaços d'integrar aquella immigració, ¿em voleu dir com collons ens ho farem per a integrar aquesta d'ara? Catalunya es des-integra a camades. Si el paradigma és el Raval, ja podem plegar. RIP. Em fa l'efecte que no n'hi haurà prou amb programets televisius com Un lloc estrany...!

Que consti que estem parlant dels cadells de la tercera generació fruit d'aquella invasió demogràfica del tardofranquisme que va okupar sobretot l'àrea metropolitana barcelonina creant depriments ciutats-dormitori envoltades de polígons industrials. D'aquí treu els vots el PSC i, últimament, també ERC. Alguns fills de xarnegos se n'avergonyeixen i volen semblar més catalans que els mateixos catalans... No sé què és pitjor.

La Laureta, almenys, és sincera. Repeteix el que ha escoltat a casa tota la vida. Per a ella, hi ha una distinció molt clara entre "los catalanes" i "nosotros". La llengua segueix sent el tret diferencial. La llengua i alguna cosa més...

Ja ho sé. No hauria de parlar d'aquest tema. És políticament incorrectíssim. Hi ha el perill de relliscar cap a la xenofòbia, etc. T'exposes massa, Toni. Dedica't a la poesia. Millor amagar el cap sota l'ala, oi?

Una cosa és el que hauria de ser (o el que ens agradaria que fos) i una altra el que és (el que hi ha = la realitat = la veritat). ¿Què fer, doncs? Entomar-ho, adaptar-s'hi, suposo. Alguns, en canvi, s'estimen més seguir somiant truites amb el discurs multiculturalista i progre, tot aspirant a no sé què...

Jo no sóc gaire optimista. El que veig en perill és la Catalunya catalana, és a dir, el nostre horitzó cultural com a poble amb identitat pròpia. O com diu el preàmbul del nou Estatut:

Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l'enriqueix des de fa segles i l'enforteix per als temps venidors.

La retòrica al servei del suïcidi cultural. Reconeguem-ho: l'artifici de la normalització ha fracassat. Els que ens hi entestem semblem idiotes (en el sentit etimològic del terme: aquest isolament catalanista tan nefast). La dialèctica autoafirmació/obertura és fotuda. No sé ben bé què hem de fer. Ni idea. Ser català no és cosa senzilla. L'enemic a fora i l'enemic a dins. L'autoodi. Els complexes. Etcètera. I la repera ja és quan intentes continuar endavant i, al·lucinat, descobreixes que són els més puristes i oficialistes (manaires pantumaqueros) els que, si poden, t'encamellen i et fan la tinyeta... Quina misèria! I tu els engegaries a pastar fang si no fos que encara "creus" que paga la pena escriure en català malgrat els obstacles... que sempre serem a temps de passar-nos al castellà o a l'anglès.

El que us deia al principi: sense ficcions és molt difícil viure.

PS: La noieta de la foto amb la senyera es diu Ari i viu a Sant Pere de Vilamajor. La vaig trobar posant "senyera" al Google imatges. Aquí teniu el seu web

Malgrat l'adversitat...

Malgrat l'adversitat dels elements (un àrbitre comprat, la pluja parisina i la corbata color groc arsenal del Borbó), l'Armada Invencible blaugrana va guanyar. Lloats siguin els déus (Eto'o, Belleti, Valdés, Larsson, etc.)

¿calces o tanga?

Ronaldinho Gaúcho... (versió II)

Ronaldinho Gaúcho, que esteu a París, sigui santificat el vostre Peu, vingui a nosaltres la Champions, faci's la vostra Voluntat aquí en el Barça com a tot arreu; el nostre Gol de cada dia doneu-nos Oh Crack el dia d'avui, i perdoneu les nostres culpes així com nosaltres no perdonem l'Arsenal. No permeteu que nosaltres caiguem en el triomfalisme, ans deslliureu-nos de qualsevol pal. Amén.

Versió I

Voldria pensar que...

Voldria pensar que...

Voldria pensar que si demà no guanya el Barça no passa res, no s'enfonsa el món. Voldria pensar que si en el referèndum per l'Estatut surt el NO, no passa res, no s'enfonsa Catalunya. Voldria pensar que la nostra felicitat no depèn de coses tan aleatòries com el futbol o la política. Però, ara que ho penso, TOT en aquesta vida és aleatori, contingent, imprevisible... No podem estar segurs de gairebé res, i menys de les decisions o actuacions dels altres. Potser en això rau la gràcia del futur: no saber què passarà demà, estar sempre penjant d'un fil, traficant amb l'esperança.

Sí, no, blanc, nul...

Sí, no, blanc, nul, potser, qui sap, ja veurem, m'ho he de rumiar, això és un desgavell d'allò més mascarell, campi qui pugui, ara dic això, adés allò, després m'adapto a les circumstàncies, rectificar és de savis, mira, tu, feu el que vulgueu, feu el que feu la cagareu, la democràcia consisteix a exercir la teva llibertat com a ciutadà responsable, esclar, jo no sóc com els altres, només faltaria, tant se val si, al capdavall, tot és política barata, idolatria neopagana, literatura futbolera (si la plebs no va a les llibreries, regalem llibres a la plebs perquè d'alguna manera hem de gastar-nos els quartos), Barça, Barça, Baaaaaarça!!! ¿Teniu un pa a cada ull, passerells? ¿No compreneu que és inútil lluitar contra els elements? Imparable, decidida, sorollosa, incontestable, La Barbàrie avança cap a la victòria definitiva...

un blog que promet

Ronaldinho Gaúcho...

Ronaldinho Gaúcho, que esteu al Camp Nou, sigui santificat el vostre Gol, vingui a nosaltres el vostre Riure, faci's la vostra Voluntat aquí en el Barça com a tot arreu; el nostre Clam de cada dia doneu-nos Senyor el dia d'avui, i perdoneu les nostres misèries així com nosaltres perdonem els nostres rivals. No permeteu que nosaltres caiguem en el triomfalisme, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.

El vertigen...

El vertigen de tantes visites. Quan els arbres no ens deixin veure el bosc, aparcarem la política i tornarem a la poesia. Vivim un moment històric. Acabo d'escriure una frase idiota. Tots els moments són històrics. Sí, però no tots els moments surten als llibres d'història. La història l'escriuen sempre els vencedors. Aquesta frase no és meva. És un tòpic. ¿Qui va guanyar dissabte? El Barça. No, em refereixo a la manifestació. Ah. Hi ha un partit polític que vol rendibilitzar-ho... Els seus acòlits estan pletòrics. Rodolí. ¿Sempre hi ha d'haver vencedors i vençuts? Puta història humana. Volia escriure un ciberdietari filosoficopoètic amb un to intimista, elegant, minimalista, i no sé quants ismes més; i resulta que, per fas o per nefas (tu i les teves llatinades!), torno a recaure en el pitjor estimball possible: la política. Disculpeu, amables lectors. Intentaré que no torni a passar, però no us prometo res. La carn és dèbil... i l'ànima molt fràgil.

Hi ha blogs i blogs