Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris individu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris individu. Mostrar tots els missatges

26.3.18

CR9


Te’n tornes cap a casa amb un cop de porra a la cuixa, ranquejant, mentre penses que els tentacles del Leviatan són perillosos, que ja t’ho diu sempre ta mare: fill meu, no vagis a les manis que rebràs, i té raó, les garrotades esdevenen tatuatges que romanen setmanes, records delebles de la gesta de l’individu contra la Bèstia, i et ve al cap John Smith, aquell heroi galdós d’Orwell: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face, forever. 

Per sempre més, l’individu està vençut contra el Partit, i la seva presumpta llibertat és un miratge, i et ve al cap Unabomber i Throreau i Stirner i tota la caterva de filòsofs que van apostar pel quixotisme en comptes de fer cas a la mare i ser bons minyons i no complicar-se la vida, que la vida ja és prou complicada. 

Tot això penses mentre sents aquest dolor punyent a la cuixa i maleeixes el Monstre que estomaca a tort i a dret, al capdavall ets solament un tros de carn atonyinada, un simple individu prescindible que lluita per un somni quan la realitat s’entossudeix a imposar la seva mà de ferro amb dits d’acer. 

I et ve al cap Gandhi.

19.8.15

Equilibri


Costa mantenir l'equilibri, conservar l'estabilitat. Es tracta d'articular cos, ment, cor, ànima, esperit... Massa pedres a la pila, de formes i mides diverses, l'una sobre l'altra... Costa trobar el punt exacte en el qual sostenir-se un mateix, individualment. I costa encara més trobar les distàncies justes i les relacions adients amb els altres. 

Podria semblar que la solitud és la millor alternativa, així evitem malentesos i conflictes. Podria semblar que la vivència sense con-vivència (amb humans) ens permet reeixir en el camí de la felicitat. Per què serà que no paren d'augmentar els singles i els animals de companyia?

En el meu cas, gens paradigmàtic, la relació amb la Natura em salva de gairebé tots els desastres. Natura salvatge. Pura energia natural. Lluny de ciutats i gernacions. Sóc molt feliç quan estic sol connectat amb Ella. Res ni ningú podria substituir aquesta connexió. La Natura és la gran mestra, la gran mare, la metgessa suprema.

Després hi ha la resta de coses, arrels i ales, les connexions humanes que, sovint, produeixen curtcircuits i ens desestabilitzen. Cadascú sap allò que li va bé. En el meu cas, gens paradigmàtic, tendeixo a allunyar-me del ramat (humà) i de les relacions complicades. Alguns diran que el complicat sóc jo. No pas. Per a mi tot és ben simple.         

19.4.15

Pedres i ocells


He estat el diumenge completament focalitzat en el stone balancing. He omplert el jardí de piles de pedres, millorant la tècnica. La gent preguntava si hi havia truc (tiges, cola). No pas. Es tracta de concentrar-se, trobar l'equilibri, deixar que les pedres s'ajustin de la manera més natural.


La fragilitat del conjunt contrasta amb la solidesa de cada pedra individual. És com les persones: costa encertar l'equilibri de les relacions, l'harmonia amb els altres, però quan es produeix és d'una bellesa corprenedora.    

 
Estic molt content perquè aquesta tarda he aconseguit bastir el meu primer arc. És un arc petit, modest, irregular, però prou consistent. Era un repte que anava ajornant i que avui s'ha consumat. Després d'un dia plujós, la tarda ens ha regalat una llum magnífica, que ha esbandit tots els colors de la Mar d'Amunt. 


Una persona que acostuma a passar sovint pel camí de ronda amb prismàtics m'ha fet veure que no ha sigut una bona idea posar dues piles de pedres a la punta dels esculls del Cros, perquè els ocells (corbs marins i gavines) s'hi posaven per albirar els peixos i per assecar-se les ales i, des que hi ha les piles, els ocells han desaparegut. Li he donat tota la raó i li he promès que demà mateix (o quan baixi el nivell de l'aigua) les desfaré sense cap problema. Els ocells hi estaven abans i jo no tinc cap dret a okupar el seu espai amb les meves collonades. Aquí hem de conviure tots amb harmonia: pedres, ocells, artistes, ornitòlegs i tota la resta. Gràcies, amic!

25.2.14

Walkabout in the Outback


Avanço en la lectura d'En la barrera. Sovint les citacions que intercala Gabi Martínez solen ser més interessants que el seu relat. Al meu parer, n'abusa. És un estil peculiar, el seu estil. 

El capítol Vivir, viajar, escribir (p. 110) és un text de Claudio Magris segons el qual la narrativa més autèntica que es pot fer avui no és pas la de ficció, sinó la que es basa en la descripció directa de fets reals, copsant fragmentàriament les coses. Per això cal viatjar, per a escriure, per a viure. 

A la p. 160 hi ha una citació de Laurens Van der Post que ve a dir que entre la vida i tu hi ha d'haver una re-conciliació (re-ligió?) que la comunitat no pot proporcionar-te. No t'adormis, obre els ulls, coneix-te a tu mateix, perquè la natura exigeix ser viscuda de forma individual si vols esdevenir un home lliure de pors. 

Entenc el que vol dir perquè ho visc.  

Fa uns dies que, al migdia, el sol entra de ple dins el menjador, il·luminant el sofà on m'assec per a llegir. No tinc cortines. La nevera fa soroll.

21.12.12

Estornells

Avui s’acaba el món, segons els maies i tot l’histerisme mil·lenarista. De fet, els maies no van dir això, sinó que hi ha hagut interpretacions errònies del seu calendari. 

La vida és fràgil i hem de ser conscients que tot és possible en qualsevol moment. L’era postcapitalista-postconsumista s’obre pas després del col·lapse d’un sistema manicomial on les xifres macroeconòmiques han passat per davant de les persones. L’individualisme depredador de beneficis i de recursos naturals, la cobdícia i tota la psicopatologia dels especuladors sense ànima que ens han portat fins a l’abisme, passaran a la història de la infàmia. Evolucionarem cap a millor, sens dubte. 

L’espectacle dels estornells continua deixant-me bocabadat. Ara mateix les teulades de mig poble són fosques. N’hi ha milers. El cel ben tapat. L’hivern comença plujós. Bones vibracions per al 2013. Estan passant coses. I més que en passaran.

12.8.12

Acció i reacció

Si ho mirem ben mirat, la vida és una qüestió d'accions i reaccions. Sovint reaccionem de forma bastant autòmatica a estímuls concrets. Les reaccions depenen de mil factors que no controlem, des de la disposició fisiològica del nostre organisme fins a l'imaginari moral en el qual hem estat educats. Els hàbits s'imposen. Costa molt trencar les inèrcies, individuals i socials. Només aquella persona que sigui capaç d'aturar la immediatesa de la reacció pot considerar-se madura. La resta és pur infantilisme. És allò de comptar fins a 10. Si pots visualitzar la reacció abans que la reacció s'apoderi de tu i et domini, has guanyat. Si, en canvi, no pots frenar l'automatisme visceral que es desencadena dins teu, aleshores ets una víctima, un nàufrag condemnat a ofegar-se. La irracionalitat intrínseca de moltes reaccions humanes ens empeny cap a l'abisme del descontrol i del caos. Com podríem controlar aquest mecanisme pervers? Quina mena de timó podria redreçar el rumb de la nau que avança cap als esculls perillosos? Només hi ha un camí: la consciència. T'has de conèixer molt a tu mateix i has de conèixer els altres per tal de preveure el desastre abans del desastre. Això solament és possible amb experiència i voluntat acompanyades de lucidesa i prudència. Les reaccions les carrega el diable. Ja va sent hora que siguis el teu propi àngel. 

15.2.12

T-98


A les guerres, són els covards els que sobreviuen, els emboscats que defugen la batalla perquè consideren que cap bandera ni cap pàtria mereix una sola gota de sang. El cementiri està ple de valents que patien deliris de grandesa. La major heroïcitat és llevar-se d'hora, anar a treballar, pujar una família i aprendre a gaudir de l'avorriment. 
Pessoa deia que sense la bogeria l'ésser humà només és un animal sa, un cadàver ajornat que procrea. No costa gens trobar excuses per a dimitir de la llibertat. Desertar (com la mateixa paraula indica) significa endinsar-se en el desert, enfrontar-se a la incomprensió aliena, assumir que el camí de la individuació està fet d'incertesa i solitud. Clar que és més segur romandre arrecerat per la inconsistència quotidiana, víctima de la por al desconegut. Clar que és més segur conformar-se amb les llaminadures que ens ofereixen els aparadors per on transita el ramat, esperant que les circumstàncies "decideixin" per nosaltres. Clar.

Però després no demanis que els miralls et retornin la teva veritable imatge. No demanis èxtasis i clarividències, perquè la lluna no escolta els udols dels cadàvers ajornats, momificats en la penombra dels dubtes interminables.

Tot això rumiava ell al caire de l'estimball per on s'escola la cascada. El sol desglaçava els caramells. La seva pell ressuscitava amb el caliu vingut del cel. S'hi ha estat dues hores. Un rau-rau a la panxa l'ha advertit que era l'hora de dinar. 

13.2.12

T-97

De vegades trontolla. De vegades no sap què vol ni sap què sent. Com va escriure una poetessa amiga: 
En mí hay una incompatibilidad entre lo que quiero y lo que realmente siento. Entre vivir y compartir un amor y ser la tierna huraña que busca su escondite y su silencio. Me traiciona mi sentir.
Aquesta és la qüestió. La vella dicotomia hegeliano-sartreana entre el ser-per-a-si (individu) i el ser-per-als-altres (societat), entre la independència-soledat i la dependència-solidària.

Llibertat i amor són incompatibles? Ell porta molts anys fent-se aquesta pregunta. Fent-se-la i patint-la. Pessoa deia que estimar és cansar-se d'estar sol, trair-nos a nosaltres mateixos: A solidão desola-me; a companhia oprime-me... Pessoa és un mal conseller en assumptes del cor. El seu virus s'encomana.
 Meu coração é um almirante louco que abandonou a profissão do mar
El cas és que no hi ha solució possible. Hem d'acostumar-nos a viure fent equilibris sobre la corda fluixa d'aquesta dialèctica, un estira-i-arronsa entre l'egoisme i l'empatia. De vegades cal escollir, decidir-se, jugar-se-la, a risc d'espifiar-la.

Vogelfrei (un dels seus alter ego) renega així:
Puto Pessoa. Putas mariposas en el estómago. Putos sentimientos. Puta libertad mitificada. SIN AMOR NO VALE LA PENA VIVIR PORQUE NADA TIENE SENTIDO.
Per això trontolla. Perquè no sap a què atenir-se. Perquè mai no està segur de si ha encertat o no, de si està en el bon camí o cal fer un cop de volant. N'ha fet tants en aquesta vida, que ja no vindrà d'un altre.

Demà tot pot ser diferent o continuar més o menys igual. No és el destí, sinó el flux de les circumstàncies el que determina la seva trajectòria erràtica. Un electró excèntric. Massa poca llum per a tantes ombres. No té conviccions absolutes i les seves conclusions mai no són definitives. Per tant, sempre hi ha alternatives plausibles enmig de la inversemblança de tot plegat.
No puedo volver a creer en la primavera sin tocarla. Donde hubo frutos habrá flores, donde cenizas llamas, donde lágrimas presagios. Y el aire tan limpio y tan diáfano.
Si més no, preguem perquè la seva esperança no es glaci com la cascada del Barcedana...

28.12.11

T-78

Ser súbdit d'un estat que té com a icones mediàtiques la Belén Esteban i el Kiko Rivera, un estat que manté una monarquia parasitària que ens costa 60 milions d'euros anuals, et fan venir ganes d'exiliar-te. No és el glamour que desprenen l'ex del torero i el fill de la tonadillera, ni el tuf de romanalla medieval i antidemocràtica que envolta la prosàpia borbònica, sinó el denominador comú que caracteritza aquesta reconsagrada pell de brau; terra de picaresca, mística, inquisitorial. Si no fem res, en som còmplices. Ens hauríem d'avergonyir de pertànyer a un estat tan cutre i cazurro. Espanya no mereix ser salvada, i menys amb els calés dels catalans. Esperem que no la rescatin i se'n vagi a fer punyetes aviat. Una bona manera d'exiliar-se seria la independència política de Catalunya, però per tal d'aconseguir-la caldria posar d'acord moltes persones. Complicat. L'única independència plausible és la individual. Agafar el portant. Hi ha exilis interiors i exilis exteriors. Ell és partidari dels dos alhora. No n'hi ha prou amb ficar terra o aigua pel mig, sinó que cal desvincular-se íntimament d'allò que ens reté i no ens deixa avançar. 

27.12.11

T-77

Els canelons de sa mare l'ajuden a enfilar la recta final de l'any. Ha tornat a comprovar que els dinars familiars són força depriments. Massa menjar, massa alcohol, massa comèdia. Aquestes agrupacions de persones anomenades famílies, tot i tenir un origen natural, acaben resultant d'allò més artificials, sobretot a mesura que s'hi afegeixen membres forans. La seva, cada cop més nombrosa, no és cap excepció. A l'aplec d'ahir només hi faltaven una germana que viu a Ginebra i un nebot que està estudiant a Sant Francisco. Últimament estan molt internacionals. Hom suposa que la vida hauria de ser un camí de progressiva emancipació, però la família acostuma a frenar aquesta quimera. Les dependències interpersonals es van multiplicant fins a l'extrem de convertir-se en una xarxa que t'atrapa cada vegada més. Hom suposa que caldria allunyar-se de la tribu, trencar els lligams amb el clan, lluitar per l'autosuficiència, ser tu mateix. El ramat se'n malfia, d'aquells que defugen el gregarisme. La independència individual és vista com un atemptat contra el grup. Ell ja fa temps que va tirar pel dret en aquest sentit. Sap que, en el fons, no és res més que una simple baula entre sa mare i sa filla. La resta no compta gaire. Els canelons, com sempre, boníssims.

16.12.11

T-71


Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll, un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc.

La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat (cimarrón, feral, runaway, maroon, vogelfrei) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau, Unabomber, et tutti quanti.

Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament amb el sistema establert (on el que predomina és la corrupció), tot recuperant la innocència edènica del bon salvatge. Vam ser expulsats del paradís, però l'enyorança d'aquest paradís no ens abandona mai.

A la pàgina 63 el mossèn del poble ho expressa molt bé:
No confiïs que baixi pel seu compte. Com més temps passi allà dalt, pitjor. Es tornarà fer, igual que les cabres que se separen del ramat s'assalvatgen. Has vist mai que una cabra assalvatjada torni voluntàriament al corral?
Ell ja porta sis mesos assilvestrat a la casa de Terradets i amenaça amb continuar. Cada cop que baixa a la ciutat se sent més estranger i més estrany. Potser sí, que s'està tornant un "salvatge". ¿Té raó el rector quan diu que no hi ha marxa enrere?

20.9.11

T-23


No és el que escriu, sinó el que viu, allò que realment m'interessa; com ha estat capaç d'escapar-se de la gàbia on pastura inconscientment el ramat; això és el que més admiro d'ell: la força que l'impulsa a crear cada dia el seu propi destí lluny de l'autopista de peatge per on circulen els zombis; aquest poderós afany d'individuació que converteix la seva existència en una veritable obra d'art, original, única, irrepetible. Que després escrigui això o allò, és quelcom secundari, perquè de les paraules me'n refio ben poc, però dels fets, en canvi, en faig una bíblia, un model, un paradigma. El seu mestratge, més que literari, és vital. L'admiro perquè ha sabut fondre totes les contradiccions en una sola autoafirmació llibertària, on teoria i praxi, poètica i ètica, literatura i vida són la mateixa cosa. Això per a mi significa ser autèntic. N'estic tip, d'actituds hipòcrites, de bufanúvols que es pensen que n'hi ha prou fent discursets brillants o de babaus que es passen el dia enganxats al twitter i al facebook. La saviesa és al silenci el que les estrelles són a la foscor.

24.5.11

Revolucions

Jo tampoc crec en el sistema, però no arribo a estar "indignat". Indignar-se és prendre-s'ho massa a la valenta, fer la pataleta, esbravar-se, muntar el numeret. M'estimo més escapolir-me del jou convencional, prescindir de la cosa pública i fer la meva. Massa individualista? Per descomptat. Les revolucions tard o d'hora són engolides pel mateix sistema el qual les re-digereix convertint-les en innòcues. L'única revolució possible rau en tu mateix. A què collons esperes?

26.4.11

Neruda


Quan vaig néixer Neruda tenia seixanta anys. Vaig comprar un exemplar de les seves Memòries a la botiga de records d'Isla Negra. Les vaig llegir a poc a poc durant les setmanes que em vaig perdre per la Patagònia. Hi ha un fragment que m'estremeix:
“Nunca se aprende bastante de la humildad. Nunca me enseñó nada el orgullo individualista que se encastilla en el escepticismo para no ser solidario del sufrimiento humano.”
Potser, com volia Gil de Biedma, la seva vida fou el seu millor poema. ¿De què serveixen tantes paraules desproveïdes de fets? Poètica política o política poètica, això van ser els seus dies de difícil compromís enmig d'aquella tràgica i convulsa època.

A les portes de La Chascona vaig trobar un àngel d'ulls blaus que venia els seus poemes escrits en fulls volants. Eren versos senzills que parlaven de l'amor perdut. Li vaig explicar la història de la meva desgràcia, com vaig saltar al buit sense xarxa, sense paracaigudes i sense casc. L'humil poeta que oferia els seus poemes davant la casa del més gran poeta xilè em va dir: "No et suïcidis, pensa en la teva filla." Ell també tenia una filla que vivia amb la seva mare. Aquella mirada em va salvar de l'abisme.

Hi ha un arc de Sant Martí dins cada suburbi, esglaons que baixen fins al cim, imatges indelebles que t'acompanyen tota la vida. Res no envejo sinó el murmuri del rierol cristal·lí en el que habita la salamandra. Ella ho sap tot, des de l'alquímia elemental fins als confins de les galàxies.

A la costa d'Illa Negra, amb la marea baixa, vaig descobrir un pescador d'algues. Es deia Rodrigo, treia cochayuyos de l'aigua i les posava a assecar sobre les roques. Em va explicar que havia estat treballant de cambrer a Alcalá de Henares, però que va tornar a la seva pàtria perquè enyorava l'oceà.

En el llac Maihue un estol de treiles em va rebre amb crits estridents. El lloc era tan solitari que em vaig quedar embadalit. Un ornitòleg barbut que es feia dir Antonio Ruiz va partir d'aquell embarcador rumb a la llibertat argentina. Neruda clandestí va creuar els Andes a lloms d'un cavall. Contrabandista de l'esperança de tot un poble. M'agafa la mà i m'acompanya. Far que refulgeix enmig de les tenebres del capitalisme agònic. Els assassins d'Allende són els mateixos que ara planten eucaliptus i oregons exterminant la selva valdiviana. Cignes de coll negre versus delinqüents de coll blanc. Sal i coure per al pobre, la gent de la terra reclama els seus drets ancestrals. Alerces i araucàries. Peumangen felepe. Que tot et passi com la felicitat d'un somni. Amén.

El murmuri de les onades, l'estrèpit de les cascades, la parsimònia de les gotes que cauen creant filigranes de pedra a les coves més recòndites. Així teixim estrofes-teranyines. Hi hagué gegants hiperboris, titans australs, dinosaures i cetacis amb els ossos dels quals hem bastit miserables catedrals. Neruda rima amb literatura. Els homes i els versos han de ser lliures.

29.6.10

La indisoluble unidad


Vista la sentència, queden dues alternatives: o les urnes o les armes. Les armes les tenen ells. Ells fan les (nostres) lleis i les interpreten. A nosaltres ens queda l'acatament o la revolta. Les nostres armes són les urnes. Si encara tenim dignitat i aspirem a la llibertat com a individus i com a poble, no podem admetre de cap de les maneres que algú decideixi per nosaltres. Vaig néixer català i moriré català. Cap tribunal ni cap exèrcit aconseguiran que renegui de la meva identitat. Ni borbons ni autonomies ni hòsties. Ni zetapés ni rajoys. El que em quedi de vida lluitaré per a defensar-me de la púrria espanyolista que ens ha escanyat econòmicament i que encara es pensa que pot seguir trepitjant-nos. La seva indisoluble unidad me la passo per l'arc del triomf. Consideraré traidor a tot català que accepti l'actual estat de coses. Ruïna i decadència ens ha portat España. L'única salvació es diu INDEPENDÈNCIA.

31.1.08

El que internet m'ha ensenyat

Jo era l'home més individualista del món. La solitud de l'escriptor i tota la pesca. Vivia aïllat a la meva torre d'ivori amb la sola companyia de les paraules. El mite de l'anacoreta misantrop, etc. El meu món era minúscul, gairebé autista. Fins que que vaig obrir un blog.

Internet m'ha ensenyat a compartir, a donar i a rebre, a descobrir que sol no vas enlloc. Internet m'ha ensenyat la lliçó més important: que tots formem part d'un col·lectiu, d'una comunitat amb la qual podem interaccionar i enriquir-nos mútuament. Això és la Catosfera. Necessites els altres si vols créixer com a ésser humà. Internet ha eixamplat el nostre horitzó de possibilitats que, antany, quedava reduït a la mera proximitat física. Ara puc dialogar sense barreres amb un internauta de Berlín, de Nova York o d'Austràlia... L'única limitació és la llengua. Els catosfèrics xerrem català, i moltes altres llengües...

Internet m'ha regalat amics que mai no hagués conegut de manera analògica. Ara tinc clar que el meu individualisme era ridícul i la solitud un miratge estèril. Ara tinc clar que, connectat a la xarxa, la meva vida és més rica i més plena... Gràcies a vosaltres!

21.11.07

Sobre l'ànima de la nació

Avui he impartit quatre classes, he assistit a una reunió de tutors i a un claustre de professors, i ara estic fent temps perquè m'he d'entrevistar amb dues mares d'alumnes de la meva tutoria les quals no poden venir fins que no surtin de la feina. I alguns desaprensius encara diuen que els funcionaris no treballem!

Porto tot el dia donant-li tombs al que va dir ahir Mas a la seva conferència. Hi ha hagut reaccions de tota mena. M'ha cridat l'atenció trobar un article de la Montserrat Tura a LV (p. 16) titulat Catalanismo sí. L'he llegit a l'hora de l'esbarjo. En aquest text, l'exalcaldessa de Mollet (poble en el qual treballo des de fa 10 anys) prova de menystenir la proposta d'Artur Mas qualificant-la de "tacticisme". Quina misèria. Els socialistes no estan en condicions de donar lliçons de catalanisme a ningú.

Mon pare m'ha ensenyat moltes coses. El seu exemple ha estat per a mi una escola. Facis el que facis, ho has de fer bé, i procurar ser el millor. Aquesta és la lliçó bàsica. Ell ha estat el millor en el seu camp: el millor radiadorista de Lleida. L'any que jo vaig néixer va fundar una empresa que ara dóna de menjar a vint famílies.

Ahir, escoltant el discurs de Mas, em va venir al cap mon pare. L'ànima del nostre poble és aquesta aspiració a l'excel·lència, aquest individualisme tan nostre, aquesta lluita insubornable. Ho hem de fer cada dia millor. Els catalans no podem perdre pistonada. Treballar, treballar, treballar. Qualitat, qualitat, qualitat. Més enllà del politiqueig partidista. L'ànima, sí, l'esperit dels avantpassats que, a través nostre, es projecta en les generacions futures. Catalunya és aquesta força, aquesta gent, aquest somni fet realitat. No deixem, sisplau, de somiar.

[En castellano]

1.11.07

El mite de la societat civil

L'anomenada societat civil no existeix. És un mite. Existeixen individus cada cop més aïllats enmig del maremàgnum social els quals, amb prou feines, s'inclouen en certs grupuscles tribals: militàncies polítiques, guetos d'immigrants, tribus urbanes, colles d'amics, etc. L'individualisme recalcitrant de la majoria no permet cap mena d'engrescament generalitzat; potser, de diumenge en diumenge, l'esport de masses -el Barça- i para de comptar. La cosa privada monopolitza l'interès del ciutadà que només s'implica en la cosa pública si hi ensuma algun benefici personal. Fa l'efecte que tot funciona automàticament. Estem convençuts que, fem el que fem, res no canviarà. Els idealismes revolucionaris van caducar el segle passat. La presumpta democràcia participativa xoca amb l'abstencionisme, un símptoma molt preocupant que palesa la manca de fe en el sistema i la seva dubtosa viabilitat. No voto, no participo en res, no protesto, passo de política, és a dir, dimiteixo de la meva responsabilitat com a ciutadà. Com que desconfio de la classe política em rento les mans tot deixant la gestió de la cosa pública en mans dels polítics als quals no he votat. Ells seguiran governant mentre jo em quedo a casa mirant la tele o escrivint blogs insignificants. Aquesta dimissió, de facto, esdevé submissió. Desactivant l'activisme civil el poder establert manté les seves prerrogatives. La democràcia pervertida es transforma en una dictadura encoberta. Així és com la partitocràcia plutocràtica (o la plutocràcia partitocràtica, tant se val) governa sense entrebancs. El poble -un altre mite: el demos tampoc no ha existit mai-, passiu i il·lús, està content si pot canviar de cotxe i anar a Port Aventura a celebrar Halloween... La resta se li'n refot. És aquest menfotisme idiota el que ens condemna a un futur cada cop més obscur...

NB: Aquest post ha estat inspirat per aquest altre post

19.4.07

Més canvis educatius

Sembla ser que tornaran a fer canvis que afectaran l'assignatura que imparteixo des de fa 18 cursos. Tant me fa. Amb l'enyorat COU o amb la merdeta de batxillerat LOGSE, sota el règim polític que sigui, faci fred o calor, la filosofia sempre ha consistit en el mateix: desvirgar cervells innocents, desvetllar l'esperit crític, ensenyar a pensar, obrir les ments... Jo no he fet res més durant tots aquests anys, i per això em paguen. Que ara es digui Filosofia i Ciutadania o Filosofia i Mandangues no és important; l'important és que, més enllà de títols i temaris, currícula i collonades, la filosofia sempre ha sigut i serà el mateix d'ençà que uns quants grecs la van inventar: el camí que mena fora de la caverna, la recerca de la llum rere les ombres, la seducció del Logos que no en té prou amb les aparences. Poden canviar el que vulguin, que jo seguiré ensenyant el que sempre he ensenyat: la conquesta de l'autonomia individual a través de la reflexió lúcida, el poder de la paraula alliberadora, aquesta experiència radical, personal i intransferible que ens converteix en actors conscients i responsables d'aquesta comèdia anomenada vida...

22.1.07

Al capdamunt

Si no fos que estic per damunt de mi mateix, de les meves paraules i dels meus actes, per damunt de l'ombra que em persegueix, per damunt dels altres (que són també ombres), per damunt del món i d'aquest sarcasme evolutiu anomenat "humanitat", per damunt dels principis dogmàtics que nodreixen tota mena de talibanismes, per damunt d'eticismes i esteticismes ridículs, per damunt de claques i mediocritats que necessiten aplegar-se per a semblar importants, per damunt de tanta paranoia sentimental que ens esclavitza, per damunt dels tòpics i les ficcions del ramat, per damunt de les muntanyes de merda del consumisme, per damunt de les muntanyes de merda del cofoisme, per damunt de les muntanyes de merda del llepaculisme...

Si no fos que professo el menfotisme crític, ja faria temps que hagués embogit. Per sort, encara sóc un individu lliure, tan lliure que, de vegades, em faig por a mi mateix. Quan els pobres d'esperit em coneixen una mica, tremolen, es caguen a les calces i em defugen amb excuses vomitives. Els pobres d'esperit no suporten El Conflicte. Tinc l'armari ple de màscares. Passa un segon i me'n ric; passa un altre segon i ploro; passa un altre segon i me n'enfoto, em contradic, ja no ploro ni ric, sinó que em sobrevolo com un saxofonista tocant el saxo al capdamunt de l'Everest...
Ihr seht nach Oben, wenn ihr nach Erhebung verlangt. Und ich sehe hinab, weil ich erhoben bin. Wer von euch kann zugleich lachen und erhoben sein? Wer auf den höchsten Bergen steigt, der lacht über alle Trauer-Spiele und Trauer-Ernste.
Plovisqueja després de segles de sequera... Els pins estan contents.

Una crítica molt assenyada d'aquest post. (Gràcies per llegir-me, Ramon, no esperava menys de tu)



Blogs i fotologs d'alumnes: "EnDaiMoNada" girl + Juan Pardo + Lo han dicho en la tele + itstimetodance + venividivinci + themoongoesdown + changesinmylife + ardnas3 + bellezasunicas