Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Unabomber. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Unabomber. Mostrar tots els missatges

26.3.18

CR9


Te’n tornes cap a casa amb un cop de porra a la cuixa, ranquejant, mentre penses que els tentacles del Leviatan són perillosos, que ja t’ho diu sempre ta mare: fill meu, no vagis a les manis que rebràs, i té raó, les garrotades esdevenen tatuatges que romanen setmanes, records delebles de la gesta de l’individu contra la Bèstia, i et ve al cap John Smith, aquell heroi galdós d’Orwell: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face, forever. 

Per sempre més, l’individu està vençut contra el Partit, i la seva presumpta llibertat és un miratge, i et ve al cap Unabomber i Throreau i Stirner i tota la caterva de filòsofs que van apostar pel quixotisme en comptes de fer cas a la mare i ser bons minyons i no complicar-se la vida, que la vida ja és prou complicada. 

Tot això penses mentre sents aquest dolor punyent a la cuixa i maleeixes el Monstre que estomaca a tort i a dret, al capdavall ets solament un tros de carn atonyinada, un simple individu prescindible que lluita per un somni quan la realitat s’entossudeix a imposar la seva mà de ferro amb dits d’acer. 

I et ve al cap Gandhi.

31.1.12

T-92


 A partir del proper dilluns dia 6 de febrer, el tren només passarà dues vegades al dia per l'estació de Cellers-Llimiana: a les 10:27 en direcció a Pobla i a les 13:27 en direcció a Lleida. Així és com queda el servei després de la "nova organització" que han perpetrat els responsables dels FGC. A partir del proper dilluns deixarà de sentir l'entranyable xiulet que sentia a les 07:11, 15:07, 18:36 i 21:47. En certa manera, és com si la campana del l'església deixés de tocar o els ocells emmudissin... A partir del proper dilluns serem una mica més orfes. És el que passa amb totes les pèrdues.


Ahir va visitar Abella de la Conca i els seus encontorns. La descoberta més interessant va ser el centre Eco Dharma, una comunitat que viu el budisme i l'ecologisme amb radicalitat. La masia on habiten (Casa Toà) es troba dins la vall del barranc de Caborriu, al repeu de la serra de Carreu. És un escenari magnífic per a practicar una forma de vida alternativa basada en la simplicitat i en el contacte directe amb la natura. Li va recordar allò que escriu Unabomber al paràgraf 183 del seu Manifesto:  
The positive ideal that we propose is Nature. That is, WILD nature
La majoria d'eco-dhàrmics són d'origen anglès, així que va aprofitar per a millorar el seu speaking. Organitzen cursets i recessos molt atractius. Potser hi participarà de cara al bon temps.

Encabat va anar fins a Bóixols transitant per la pista que travessa el bosc d'Abella. Com que gran part del recorregut és obagós, va tenir seriosos problemes per avançar sobre els trams coberts de glaç. Sortosament va reeixir sense haver de posar les cadenes.  

L'home del temps no para d'anunciar l'arribada de fred glacial provinent del nord. Ell té la llenya a punt i la bombona de recanvi preparada.

16.12.11

T-71


Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll, un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc.

La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat (cimarrón, feral, runaway, maroon, vogelfrei) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau, Unabomber, et tutti quanti.

Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament amb el sistema establert (on el que predomina és la corrupció), tot recuperant la innocència edènica del bon salvatge. Vam ser expulsats del paradís, però l'enyorança d'aquest paradís no ens abandona mai.

A la pàgina 63 el mossèn del poble ho expressa molt bé:
No confiïs que baixi pel seu compte. Com més temps passi allà dalt, pitjor. Es tornarà fer, igual que les cabres que se separen del ramat s'assalvatgen. Has vist mai que una cabra assalvatjada torni voluntàriament al corral?
Ell ja porta sis mesos assilvestrat a la casa de Terradets i amenaça amb continuar. Cada cop que baixa a la ciutat se sent més estranger i més estrany. Potser sí, que s'està tornant un "salvatge". ¿Té raó el rector quan diu que no hi ha marxa enrere?

5.2.08

Vida internètica

Feliciteu-me. Avui faig 6 anys. Vaig néixer el dia 5 de febrer de 2002 quan vaig crear el meu primer compte hotmail. Aleshores no tenia ordinador personal. De fet, estava en contra dels ordinadors, em declarava tecnòfob (llegia Unabomber i Zerzan!!)

Va ser a la feina. Me'n recordo perfectament. Em va trair la curiositat. Els alumnes em van ajudar a fer les primeres passes. Em vaig asseure davant l'ordinador que hi ha a la sala de professors i vaig iniciar el camí de la perdició...

Sis anys després sóc un perfecte homo digitalis. No fumo ni bec ni vaig amb dones, però bloguejo addictivament...

Encara conservo aquell primer hotmail: ibis_tau@hotmail.com. De vegades l'obro per pura nostàlgia.

¿Què seria de mi si no l'hagués creat? Potser, a hores d'ara, seria Un Gran Escriptor, un escriptor de la mà tancada, seriós i respectat... Per contra, m'he de conformar amb aquest ciberdietarisme a rajaploma, aquesta grafomania digital tan provisional...

Sí, avui faig 6 anys. Encara sóc una criatura. Tinc tota la vida per endavant...

24.5.07

Diari de campanya (III)

S'acaba la campanya, s'acaba maig, s'acaba el curs... L'estiu ja és aquí. Al matí plovisquejava i ara fa una calor enganxifosa. Juntes d'avaluació de 2n. de BTX. Últim examen amb els de 1r. Pregunta número 3:
Explica què significa aquesta frase del Manifesto (113) d'Unabomber: "La llibertat i el progrés tecnològic són incompatibles"
Piulen els ocells. Badallo. Intento relativitzar. La política pot ser una activitat apassionant sempre que no te la prenguis gaire seriosament. Més que d'un joc, es tracta d'un art: l'art d'aconseguir caure bé al màxim número de persones sense deixar de ser tu mateix. Seducció. Identificació. Projecció. La veritable política és quelcom més que quatre pancartes i quatre fulletons plens de demagògia barata; la veritable política és (o hauria de ser) un compromís personal de servei públic on el bé comú passa per davant de l'interès particular. Plató parla del sacrifici que s'exigeix al governant el qual renuncia a la seva privacitat i viu solament per la República. L'idealisme platònic sovint resulta entendridor.

A VALLROMANES VOTA CiU

8.1.07

Can Dominguet

Tret d'algunes finques privades d'accés restringit, puc dir que conec el terme municipal de Vallromanes pam a pam. 10,7 km². 70% de bosc. 70 masies. 2.000 habitants. Camins, senderes, barrancs, fonts, arbres, ocells, senglars, racons idíl·lics... Fa set anys que hi estic empadronat, però en fa més de deu que pedalo i camino per aquestes contrades. Avui us mostraré la meva última troballa.

Més amunt de Can Gurguí Gros, a llevant del camí de Cuquet, hi ha aquesta entrada amb dues columnes quadrades de totxo amb rajoles (BONESBARJO | ANY 1922) i un cadenat:

L'havia vist mil vegades i sempre m'havia cridat l'atenció la data (1922), però mai no havia gosat d'entrar-hi. Fins aquest matí. El camí puja tres-cents metres tot fent una corba ampla cap a l'esquerra que condueix a una esplanada on hi ha una petita casa situada a la falda obaga de la muntanya de Can Gurguí:

Es tracta de Can Dominguet. L'edificació, ben emboscada, mig camuflada rere una mimosa, no té cap mena d'interès. Segurament va ser feta l'any 1944, segons consta en una inscripció a la façana (JL AÑO 1944). El més interessant són les dotze rajoles encastades sobre la porta d'entrada en les quals podem llegir quatre versos molt curiosos escrits amb un català d'allò més verdaguerià:


Llum... ocells... flaire... exquisida...
ací el viure és bell i clâ;
ací el cor pren nova vida
i hom s'hi sent més catalá.

Fixeu-vos en la profusió de punts suspensius al primer vers, en el clâ, en l'hom i en l'accent tancat de catalá. Tota una relíquia lingüística pre-fabriana. Sobretot m'ha sobtat el vers final amb el qual, després d'una exaltació de la natura, el poeta apel·la al sentiment patriòtic... la catalanitat. M'encantaria saber qui fou l'autor del poema i a qui se li va acudir la genial idea de posar-lo aquí, presidint aquest humil casot...

Em quedo una estona contemplant l'indret. Em ve al cap la cabana en la qual va amagar-se Unabomber a la Serra de Montana... Aquí fa molt de temps que no hi viu ningú. No estaria malament esbrinar qui és el propietari i llogar-la per tal de poder aïllar-me...

Torno xano-xano pel camí de la carena. El sol, tímidament, fa acte de presència, enlluernant l'horitzó marítim...

Cap al sud, mig emboirada, batega la ciutat dels prodigis...


Caminant per Vallromanes

Actualització 25.2.08

El propietari de la finca, el Sr. Antoni Layret, m'ha enviat un mail on aclareix la meva confusió a l'hora d'anomenar aquest casa "Can Vinagre":
Per cert, fa vosté referència a unes rajoles a la façana de Can Vinagre, doncs bé, aquesta casa no és diu can Vinagre. El seu nom correcte és Can Dominguet, abans Can Sanjoan, i anomenada popularment Bonesbarjo. Les rajoles de la façana les vàren col.locar el Sr Giró (avi Girò + ) antic manobre del poble i molt conegut pels que portem molts anys al poble (els seus fills encara son pel poble), al voltant del anys 40, per ordre del meu avi. Igualment, els textos, segons tinc entès, son del pare del meu avi, Joaquim Layret Massana.