INTRODUCCIÓ TAULA "CULTURA EN TEMPS DE XARXES"
Les xarxes socials són, per tant, el nou espai públic emergent on s'exerceix la llibertat d'expressió, relació i informació. Els grecs tenien l'àgora, on va néixer la democràcia. A les actuals xarxes descentralitzades i distribuïdes de la ciberpolis ha nascut la netocràcia...
Posem exemples concrets, el més recent i candent:
Si els cinemes fan vaga contra el català, els catalans fem vaga de cinemes”
És curiós, perquè encara hi ha veus en contra d'aquesta evidència, nostàlgics tecnòfobs, persones reticents que, amb l'avenç de les noves tecnologies (que ja no són tan noves), veuen perillar el seu estatus analògic o els seus beneficis empresarials.
Us posaré un contraexemple, també d'abans d'ahir. Quim Monzó (vaca sagrada de la nostra literatura, canonitzat en vida) va escriure un article a LV titulat “¿La rebelión de las masas?” (parafrasejant el llibre d'Ortega i Gasset) en el qual deia pestes d'internet. L'ínclit Monzó fa 6 anys ja va escriure un altre article al mateix diari titulat “Intimidad y exhibicionismo” on afirmava que els blogaires som una colla d'adolescents descervellats.
L'article d'abans d'ahir acaba així:
L'adaptació al medi digital és el que ens permetrà sobreviure. O adaptar-se o morir. Cal “deixar-se arravatar pel canvi”, fugir de l'immobilisme, ser heracliti... Els analògics repatanis són uns suïcides romàntics. Anar descalç té la seva gràcia, però a hores d'ara ningú ja no discuteix la utilitat més que provada d'unes bones sabates. Fa una dècada que som al segle XXI. Homo digitalis.
Gràcies a internet, estem gran part del dia (i de la nit) en contacte virtual amb altres persones, interactuant amb elles, llegint, comentant, xatejant, col·laborant, intercanviant informació i coneixements, desenvolupant la nostra identitat digital, conreant, vivint i compartint cibercultura. Les idees es transmeten com els virus.
La tecnologia actual ens permet relacionar-nos amb qualsevol persona d'arreu del món mitjançant unes eines ben senzilles d'usar. Aquesta és la realitat -virtual i real- que viuen la immensa majoria de nadius digitals (jo sóc un immigrant en el ciberespai, només fa 8 anys que l'habito).
Internet és un gran invent que ens permet navegar, surfejar, capbussar-nos, naufragar, ofegar-nos... Ets tu qui decideixes on vas, què fas, què és el que t'interessa, amb qui et relaciones i amb qui no. A la xarxa ets un subjecte actiu, un ciberactivista.
Les xarxes socials de la web 2.0 han creat nous contextos, un nou ecosistema en els qual podem expressar-nos lliurement entre iguals i podem unir-nos en comunitats. Fixeu-vos que, amb internet, s'acompleixen aquells tres ideals de la Revolució: Llibertat, igualtat i fraternitat.
La revolució cultural és una revolució de les conductes, un canvi de paradigma. Les velles estructures socials van quedant obsoletes, superades per l'avenç indeturable de l'univers digital, líquid, en flux constant, ple d'abundància.
La societat sempre ha estat una xarxa. La diferència és que amb les xarxes socials internètiques la nostra autonomia personal creix respecte a les estructures tradicionals. En elles es produeix una creació col·lectiva i desmercantilitzada.
Museus, biblioteques, llibreries, teatres, cinemes... No poden esperar que el client o usuari vagi al lloc, sinó que han de buscar-lo a la xarxa. Cal ser-hi present, establir una conversa, intercanviar experiències, crear una comunicació multidireccional que permeti després passar de lo virtual a lo presencial.
No n'hi ha prou amb usar les eines i tenir les destreses, sinó que cal reflexionar sobre elles, pensar-les, conceptualitzar-les. La cultura a internet és sobretot un univers de processos i d'agents. Cal entendre millor cap a on anem en els nostres projectes culturals.
Doncs això és el que intentarem fer avui en aquesta taula...
Bon dia catosfèrics!
Començo amb unes dades que Juan Varela va donar abans d'ahir al seu blog Periodistas21:
Començo amb unes dades que Juan Varela va donar abans d'ahir al seu blog Periodistas21:
En el mes de desembre 20 milions d'espanyols (quasi la meitat de la població) van passar 5 hores i mitja a les xarxes socials, o sigui, més d'una hora per setmana. Això ens situa en el cinquè lloc després d'Austràlia, Estats Units, Gran Bretanya i Itàlia.
Direu que una hora per setmana és poc, que alguns estan (o estem) 1 h o 5 h i mitja al dia, però es tracta de la mitjana entre 20 milions d'usuaris!
Les xarxes socials són, per tant, el nou espai públic emergent on s'exerceix la llibertat d'expressió, relació i informació. Els grecs tenien l'àgora, on va néixer la democràcia. A les actuals xarxes descentralitzades i distribuïdes de la ciberpolis ha nascut la netocràcia...
Posem exemples concrets, el més recent i candent:
Si els cinemes fan vaga contra el català, els catalans fem vaga de cinemes”
Aquest grup de FB ha aplegat en tres dies 18.000 persones que fan pressió popular i ciberactuen...
És curiós, perquè encara hi ha veus en contra d'aquesta evidència, nostàlgics tecnòfobs, persones reticents que, amb l'avenç de les noves tecnologies (que ja no són tan noves), veuen perillar el seu estatus analògic o els seus beneficis empresarials.
Us posaré un contraexemple, també d'abans d'ahir. Quim Monzó (vaca sagrada de la nostra literatura, canonitzat en vida) va escriure un article a LV titulat “¿La rebelión de las masas?” (parafrasejant el llibre d'Ortega i Gasset) en el qual deia pestes d'internet. L'ínclit Monzó fa 6 anys ja va escriure un altre article al mateix diari titulat “Intimidad y exhibicionismo” on afirmava que els blogaires som una colla d'adolescents descervellats.
L'article d'abans d'ahir acaba així:
“El gran escritor Stanislaw Lem empezó a usar internet y enseguida vio de qué iba la cosa. Dejó escrito: "Hasta que empecé a utilizar internet no sabía que en el mundo había tantos idiotas"
Gran argument, aquest de l'insult! (per cert, etimològicament, un idiotés és tot el contrari d'un internauta enxarxat). Sembla ser que a alguns els costa pair la irrupció digital de la “massa”, aquestes ciberturbes que gaudeixen d'una plurarquia gairebé anàrquica. Els mandarins troben a faltar el sedàs, el filtre, la jerarquia establerta pel poder tradicional, oficial, instituït. No suporten que tot això se'ls escapi de les mans, del control al qual estaven acostumats. Quina llàstima!
L'adaptació al medi digital és el que ens permetrà sobreviure. O adaptar-se o morir. Cal “deixar-se arravatar pel canvi”, fugir de l'immobilisme, ser heracliti... Els analògics repatanis són uns suïcides romàntics. Anar descalç té la seva gràcia, però a hores d'ara ningú ja no discuteix la utilitat més que provada d'unes bones sabates. Fa una dècada que som al segle XXI. Homo digitalis.
Gràcies a internet, estem gran part del dia (i de la nit) en contacte virtual amb altres persones, interactuant amb elles, llegint, comentant, xatejant, col·laborant, intercanviant informació i coneixements, desenvolupant la nostra identitat digital, conreant, vivint i compartint cibercultura. Les idees es transmeten com els virus.
La tecnologia actual ens permet relacionar-nos amb qualsevol persona d'arreu del món mitjançant unes eines ben senzilles d'usar. Aquesta és la realitat -virtual i real- que viuen la immensa majoria de nadius digitals (jo sóc un immigrant en el ciberespai, només fa 8 anys que l'habito).
Internet és un gran invent que ens permet navegar, surfejar, capbussar-nos, naufragar, ofegar-nos... Ets tu qui decideixes on vas, què fas, què és el que t'interessa, amb qui et relaciones i amb qui no. A la xarxa ets un subjecte actiu, un ciberactivista.
Les xarxes socials de la web 2.0 han creat nous contextos, un nou ecosistema en els qual podem expressar-nos lliurement entre iguals i podem unir-nos en comunitats. Fixeu-vos que, amb internet, s'acompleixen aquells tres ideals de la Revolució: Llibertat, igualtat i fraternitat.
La revolució cultural és una revolució de les conductes, un canvi de paradigma. Les velles estructures socials van quedant obsoletes, superades per l'avenç indeturable de l'univers digital, líquid, en flux constant, ple d'abundància.
La societat sempre ha estat una xarxa. La diferència és que amb les xarxes socials internètiques la nostra autonomia personal creix respecte a les estructures tradicionals. En elles es produeix una creació col·lectiva i desmercantilitzada.
Museus, biblioteques, llibreries, teatres, cinemes... No poden esperar que el client o usuari vagi al lloc, sinó que han de buscar-lo a la xarxa. Cal ser-hi present, establir una conversa, intercanviar experiències, crear una comunicació multidireccional que permeti després passar de lo virtual a lo presencial.
No n'hi ha prou amb usar les eines i tenir les destreses, sinó que cal reflexionar sobre elles, pensar-les, conceptualitzar-les. La cultura a internet és sobretot un univers de processos i d'agents. Cal entendre millor cap a on anem en els nostres projectes culturals.
Doncs això és el que intentarem fer avui en aquesta taula...
