Vida nòmada

 

Costa tant, alliberar-se dels objectes que ens han fet companyia aquests anys pretèrits! En el meu cas, són els llibres, la creu més pesada. Cada mudança intento treure'm de sobre alguna capsa més (no compto els volums, sinó les capses). Ara que, per enèsima vegada, torno a empaquetar-los, rumio les possibles destinacions: uns aniran al contenidor blau, altres a la biblioteca pública, la resta els repartiré en cases d'acollida literària (hi ha persones que disposen d'espai). Jo no en vull, de llibres. Si són de paper, quan els acabo de llegir, els regalo. M'estimo més els ebooks. La vida nòmada del pelegrí existencial només és viable amb el benentès de la lleugeresa. No m'interessa el que no cap a la motxilla i, a tot estirar, a l'interior de la Caddy (la meva nova companya de viatge). Tota la puta vida acumulant objectes i ara malda que maldaràs per a desprendre-te'n. Quina ironia, oi? Ens sobren possessions i ens manca simplicitat, senzillesa, autenticitat. Ens manca, en definitiva, llibertat. Allò que ocupa espai i pesa s'oposa al nostre avenç. Per cert, ¿algú vol els 46 volums de l'obra completa de Josep Pla o les obres completes de Freud, correspondència inclosa?

Not even one reason to stay

T-58

Com en els anys de la seva infantesa i adolescència a la ciutat de les cigonyes, la boira torna a ser l'embolcall dels dies freds. Amb sort, acostuma a esvair-se pels volts del migdia i, si la sort és absoluta com avui, pot veure amb claredat els cims nevats dels Pirineus.

Aquest matí ha visitat el mercat setmanal de Tremp. Té poques parades (roba, sabates, fruita i verdura, planter). Ocupa la Plaça Catalunya i tot el carrer Lleida. Ha comprat tres parells de mitjons de llana, moniatos, pomes, mandarines, plàtans i bròquil. Ha de menjar una mica més perquè aviat no tindrà sinó la pell i l'os. Ahir es va pesar i, estupefacte, va descobrir que, per primera vegada després de molts anys, havia baixat dels 80 kg. La bàscula assenyalava 79,6. Recorda sense gens de nostàlgia l'època de petit burgès en la qual havia arribat a pesar-ne 100. Alguns cínics ho anomenen "la corba de la felicitat", però us asseguro que, de feliç, ho era ben poc, aleshores. ¿Com pot ser feliç algú la panxa del qual no li permet de veure's la titola o el xut (cony en pallarès)? Els ventrelluts són poc atractius per a les femelles, i viceversa; sense esmentar els estralls per a la salut que la sobreabundància de reserves sebàcies acostuma a provocar.

La Biblioteca Pública Maria Barbal es troba a la mateixa plaça que el mercat. L'altre dia es va posar d'acord amb la directora per tal de fer una donació de llibres. Avui n'ha portat quatre: Darrer poema, L'oracle imminent, Catosfera Ciberdietaris 04-05-06 i La catosfera literària. Són els que tenia a mà. Fa dos anys va fer la donació de cinc volums a la Biblioteca Pública de Lleida. Com que ara resideix al Pallars (tot i que encara no hagi aconseguit empadronar-se a Llimiana) potser els posaran en el fons local.

L'hort segueix el seu curs amb gansoneria. Faves i pèsols han fullat. Fa quatre setmanes que va plantar les llavors. Hi ha instal·lat un plàstic per a protegir-lo de les glaçades. La temperatura nocturna frega els 5 graus.

Llegeix tota la sèrie T

Cultura en temps de xarxes-2

Segueixo amb les anotacions prèvies a la taula rodona "Cultura en temps de xarxes" que moderaré aquest dissabte 30 de gener a les 9:30 a les Terceres Jornades de la Catosfera.

2- Reflexió sobre les xarxes socials

Formem una societat de nòmades digitals, individualistes interconnectats que busquem una tribu on poder reconèixer-nos. Les xarxes socials permeten aquestes connexions on line. Àgora virtual. Ciberpolis. Comunitat global de diàleg. Intercreativitat.

Nova cultura digital on prima allò col·lectiu. Tenim les eines per a fer coses junts sense haver de menester les tradicionals (i obsoletes) estructures organitzatives (l'exemple dels partits polítics és flagrant).

Cadascú de nosaltres és un node d'identitat. Ja no som una massa unitària i uniforme de subjectes, sinó epicentres en els quals pivoten reticularment els altres d'acord amb uns interessos comuns.

Les xarxes socials permeten cada vegada més l'adaptació a l'individu. Blogs, Facebook, MySpace, Delicious, Twitter, YouTube, Flickr... Llocs de trobada on l'usuari és un subjecte actiu que interacciona.

Museus, biblioteques, llibreries, teatres, cinemes... No poden esperar que el client o usuari vagi al lloc, sinó que han de buscar-lo a la xarxa. Cal ser-hi present, establir una conversa, intercanviar experiències, crear una comunicació multidireccional que permeti després passar de lo virtual a lo presencial.

Valor de la creació i valor de comunicació. Avui es publiquen massa llibres (de paper). L'escriptor el que vol és ser llegit, i on trobarà més lectors és a la xarxa. Hem d'anar cap al model de comunicació cultural lliure...

"Una nueva era delimitada por los horizontes ideales de la distribución universal y el acceso universal... No hay duda de que un panorama donde los lectores tengan acceso libre y gratuito a los libros es el modelo deseable, y vale la pena trabajar en esa dirección." (Javier Calvo)

No n'hi ha prou amb usar les eines i tenir les destreses, sinó que cal reflexionar sobre elles, pensar-les, conceptualitzar-les. La cultura a internet és sobretot un univers de processos i agents. Cal entendre millor cap a on anem en els nostres projectes culturals.

NB: Com diu Clay Shirky, si no fos per internet, tots estaríem veient televisió, i aleshores l'avorriment encara seria més mortal.

Cultura en temps de xarxes-1
Cultura en temps de xarxes-3
Cultura en temps de xarxes-4

La Mañana 5-12-09

SEGRE

PREMSA
POST

Segre 3-12-09

LA MAÑANA
PREMSA
POST

Cultureta lleidatana

Diguem que ahir vaig aprofitar el dia. Al matí vaig fer donació de cinc llibres meus a la Biblioteca Pública i vaig poder tocar el piano de Màrius Torres (post)

Al vespre vaig assistir, també a la Biblioteca, a la presentació a càrrec de Vidal Vidal de l'últim llibre de Josep Vallverdú.

Més tard, al pub Antares, vaig gaudir de la conversa-recital del poeta Jordi Julià amb el crític Pere Ballart (cicle Veus singulars). Entre el públic vaig identificar els poetes Pere Rovira i Gabriel Pena. A l'Antares també, després de 25 anys, vaig retrobar Maties López, que va ser professor meu de llatí a la Navarrensis i ara ho és a la UdL.


Val a dir que, per coincidència horària, vaig haver de renunciar a les Sis sonates per a flauta dolça i baix continu d'Händel que el Trio Barroc del Cafè oferia al Rectorat.

Torres, Vallverdú, Händel, Julià, Ballart... Tot en una sola jornada entre setmana. Déu n'hi doret, no? Perquè després diguin que Lleida és una merda de poble sense vida cultural.

I aquesta nit toca jam session al Cafè del Teatre amb Llibert Fortuny & Aljosa Mutic Trio. I tot sense pagar un duro $ :-) (post)

Llibres a la Biblioteca i el piano de Màrius Torres

El dia de la presentació del llibre de la Marta Alòs, Històries de l'AVE, l'Albert Balada em va presentar Jordi Curcó, que treballa a la Biblioteca Pública de Lleida, la més important de la ciutat. Quan la vaig visitar el passat 9 d'octubre em va sorprendre molt gratament. Trobo molt encertada la remodelació que s'ha fet de l'antic edifici de la Maternitat. Buscant a l'ordinador, vaig comprovar que tenien la meva traducció de L'educació de l'estoic de Pessoa i La catosfera literària, però hi faltaven els meus llibres. El Jordi em va dir que els portés perquè hi havia un espai per als escriptors lleidatans.

Aquest matí hi he anat i he cedit a la Biblioteca cinc volums: Darrer poema (2000), Una certa penombra (2005), L'oracle imminent (2006), Catosfera (2008) i Entrellum (2009). Malauradament, no he pogut donar Tros de quòniam (2003) perquè està exhaurit i descatalogat, i només em queda un exemplar. Tanmateix, he descobert que en tenen un a la Biblioteca Pública de Girona.

El Jordi m'esperava al seu despatx de la segona planta. M'ha fet dedicar els llibres. Jo, previsor, duia la Montblanc. M'ha presentat la directora, la Carme Ariche. Després hem anat a la secció d'escriptors locals i allà m'ha fet unes fotos que adjuntarà a la nota de premsa per als mitjans. Però el més emocionant estava per arribar...

A la segona planta de la Biblioteca també hi ha l'Espai Màrius Torres. El Jordi m'ha convidat a visitar-lo. Es tracta d'una sala en la qual es guarda una part del llegat del poeta (l'altra part es troba a la Universitat): primeres edicions dels poemes, els llibres que tenia a la seva biblioteca, documents, retrats, fotos, objectes personals... El que crida més l'atenció és un piano negre amb canelobres, el mateix piano que apareix en una foto on Màrius surt tocant al costat de la seva germana Núria...


He sentit un pessigolleig idèntic al que vaig sentir davant el llit on Antoni Machado va morir, a la Casa Quintana de Cotlliure. Els dits amb els que ara teclejo aquest post han acaronat les tecles del piano d'en Màrius. El Jordi em mirava en silenci. No podia deixar de tocar aquelles tecles mentre li explicava que el més gran poeta lleidatà fou enterrat el dia 30 de desembre de 1942 (tenia 32 anys) en el nínxol 54 de l'humil cementiri de Sant Quirze de Safaja. I allà continua. El vaig visitar més d'un cop quan vivia al Vallès i sempre li portava roses. L'any vinent celebrarem el centenari del seu naixement...


Em fa molta il·lusió que els meus llibres estiguin a la Biblioteca de la ciutat on vaig néixer i a la qual, després de 27 anys, he retornat. Aviat les biblioteques seran com els museus, però sempre conservaran aquell encís romàntic, espais on poder triar i remenar, agafar un llibre, asseure's i deixar passar el temps assaborint les lletres amb calma...


El pleniluni m'ha fet aquest regal. Gràcies, Lluna. Gràcies, Jordi. Gràcies, Màrius.