Sambaquis 2

Segueixo estirant el fil dels sambaquis i em planto al Museu de Sambaqui de Joinville. N’hi ha dos més, al Brasil, de museus dedicats a aquest tema: un a Florianápolis i un altre a Beirada. 

Aquest és un museu petit en el qual s’exposa una col.lecció de diverses peces trobades (ceràmica, estris, ossos, collars). La Giana és la persona que fa les explicacions. M’informa que a la ciutat hi ha 41 sambaquis! Me’ls mostra en un mapa. Resulta que alguns sambaquis estan a la vora dels rius, ben allunyats del mar. Coincidim que eren llocs sagrats, amb una clara intencionalitat meta-física, en la mesura que els seus constructors eren conscients de la importància del soterrament. La Giana recalca que els esquelets trobats sempre adopten la posició fetal... 

Al museu hi ha una reproducció de com podria ser el cap dels sambaquieiros. Sembla que tindrien trets mongoloides. 

Em recomana que visiti un sambaqui que hi ha a la Prainha de São Francisco do Sul. Li faig cas i decideixo que avui dormiré allà. 

És un lloc especial amb una energia molt potent. El sambaqui, totalment cobert de vegetació i envoltat de roques enormes, està situat entre la Praia da Saudade (Prainha) i Praia Grande, 23 km de natura verge que arriba fins a l’extrem sud de l’illa. En aquesta zona (Parque Estadual Acaraí, reserva ecològica ambiental) hi ha un parell de sambaquis més. Demà els buscaré. 

Oceà obert. Paradís dels surfistes. Regne de Yemayà...

NB: Pousada Prainha (situació privilegiada, preu imbatible, tracte familiar -Mauro és el propietari)

Pousada Prainha

Sampa 12

Molt recomanable la visita al Museu da Imigração, al barri de Mooca (metro Bresser), ubicat en l’edifici de l’antiga Hospedaria.

Entre 1887 i 1978 aquest lloc va rebre més de 2,5 milions de persones de més de 70 nacionalitats (destacant italians i japonesos), que van arribar en tren procedents del port de Santos.

Fotografies, projeccions, objectes, documents, testimonis... composen tota una memòria històrica que ens ajuda a comprendre la complexa identitat d’aquesta ciutat, la principal d’un país que no s’explica sense el fet migratori. 

Els indígenes primigenis van ser els sambaquis, després els tupi-guarani, fins que van arribar els portuguesos i els espanyols, amb els esclaus africans i (abolida l’esclavitud) la mà d’obra arribada d’arreu per a treballar al camp (canya de sucre, cafè, etc.). En fi, una immensa Babel, un mixtura fenomenal, un sincretisme que escapa a qualsevol explicación reductivista de la realitat brasilera.   

El jardí molt agradable, té una figueira de més 500 anys. Bona cafeteria amb wi-fi. 

Sampa 8

Visito l’exposició de Basquiat al CCBB en la qual es mostren les peces de la col.lecció Mugrabi. El seu art urbà expressa la decadència d’una societat fragmentada i ferida, les ruïnes d’allò que va ser la cultura en majúscula, i que ara es dilueix entre els grafits i el pop. 

Parlant de ruïnes, a les romanes de Pompeia ja hi trobem els primers graffitis. Però el boom no es va produir fins al Nova York dels 70. São Paulo és una ciutat plena de grafits, sobretot a Vila Madalena, amb el famós Beco do Batman. Sovint els fotografio. 

En una ciutat tan lletja i grisa com aquesta, s’agraeix la nota colorista del grafit i els seus missatges crítics els quals conformen tota una narrativa urbana escrita als murs. S’anomena underground, atès que va iniciar-se en el metro novaiorquès. Té un marcat accent antisistema i destaca per la seva creativitat arravatada. Una poesia extrema que floreix enmig de la desolació urbana. 

Basquiat no em fa el pes. Les seves obres no transmeten vibracions positives, ans al contrari. La seva mort prematura amb 27 anys per sobredosi d’heroïna demostra que hi ha camins perillosos que no menen enlloc. 

São Paulo seria, mutatis mutandis, la Nova York de Sud-amèrica. Same Old Shit. 

Tramuntana, Tau i Greal

Bufa tramuntana. El mar té un color blau intens amb pinzellades blanques d'escuma. La costa nord del Cap de Creus apareix més nítida que mai. Rere el finestral tot és innocu. Escolto el zumzeig del vent i m'embadoco amb el ball imprevisible de les branques. Núvols llargs decoren el cel. No sé com s'ho fan les gavines per a volar amb aquesta ventada. 

Ahir vaig visitar el museu de Montserrat. Em van impressionar especialment els quadres de Vayreda i les escultures de Rebull. Vaig sortir amb ganes de pintar. Fa segles que no pinto...

I al museu vaig "caçar" una altra TAU. Es trobava pintada sobre l'hàbit de Sant Antoni el qual, per a subratllar la importància dels símbol, sosté a la mà dreta una gaiata també en forma de T. És a dir, que en el centre del quadre (no recordo el nom de l'autor ni de l'altre sant que l'acompanya) podem contemplar dues TAUS de la mateixa mida...

Bufa tramuntana. En el cim més alt de la Serra de Verdera hi ha les ruïnes d'un castell que va guardar el Sant Greal. De vegades aixeco la vista i el miro amb emoció. Aleshores, sense saber per què (no és una qüestió racional), sento profundament que sóc on he d'estar i que estic on he de ser.         

has the world gone mad or is it me?

Cultura en temps de xarxes-2

Segueixo amb les anotacions prèvies a la taula rodona "Cultura en temps de xarxes" que moderaré aquest dissabte 30 de gener a les 9:30 a les Terceres Jornades de la Catosfera.

2- Reflexió sobre les xarxes socials

Formem una societat de nòmades digitals, individualistes interconnectats que busquem una tribu on poder reconèixer-nos. Les xarxes socials permeten aquestes connexions on line. Àgora virtual. Ciberpolis. Comunitat global de diàleg. Intercreativitat.

Nova cultura digital on prima allò col·lectiu. Tenim les eines per a fer coses junts sense haver de menester les tradicionals (i obsoletes) estructures organitzatives (l'exemple dels partits polítics és flagrant).

Cadascú de nosaltres és un node d'identitat. Ja no som una massa unitària i uniforme de subjectes, sinó epicentres en els quals pivoten reticularment els altres d'acord amb uns interessos comuns.

Les xarxes socials permeten cada vegada més l'adaptació a l'individu. Blogs, Facebook, MySpace, Delicious, Twitter, YouTube, Flickr... Llocs de trobada on l'usuari és un subjecte actiu que interacciona.

Museus, biblioteques, llibreries, teatres, cinemes... No poden esperar que el client o usuari vagi al lloc, sinó que han de buscar-lo a la xarxa. Cal ser-hi present, establir una conversa, intercanviar experiències, crear una comunicació multidireccional que permeti després passar de lo virtual a lo presencial.

Valor de la creació i valor de comunicació. Avui es publiquen massa llibres (de paper). L'escriptor el que vol és ser llegit, i on trobarà més lectors és a la xarxa. Hem d'anar cap al model de comunicació cultural lliure...

"Una nueva era delimitada por los horizontes ideales de la distribución universal y el acceso universal... No hay duda de que un panorama donde los lectores tengan acceso libre y gratuito a los libros es el modelo deseable, y vale la pena trabajar en esa dirección." (Javier Calvo)

No n'hi ha prou amb usar les eines i tenir les destreses, sinó que cal reflexionar sobre elles, pensar-les, conceptualitzar-les. La cultura a internet és sobretot un univers de processos i agents. Cal entendre millor cap a on anem en els nostres projectes culturals.

NB: Com diu Clay Shirky, si no fos per internet, tots estaríem veient televisió, i aleshores l'avorriment encara seria més mortal.

Cultura en temps de xarxes-1
Cultura en temps de xarxes-3
Cultura en temps de xarxes-4

(EG7) Atenes

Abans de sortir ja sabia que el cim més alt del meu viatge grec seria l'Acròpoli d'Atenes. Ressonaven al meu cap les frases contundents del mestre Pla:

El Partenó és el monument de la mentalitat occidental més prodigiós que l'home ha elevat sobre la terra. (OC, XIII, 318)

En fi, la solució de tots els problemes, la solució permanent, és l'Acròpolis -pujar a l'Acròpolis. Fa el mateix efecte que trobar-se en un altre món. (OC, XIII, 335)

De Míkonos al Pireu no vaig dormir gaire. Volia que el sol ixent em sorprengués a coberta mentre albirava des del mar la silueta d'aquell turó llegendari... Però no va ser possible, perquè actualment l'Acròpolis no es veu des del Pireu, o jo no la vaig saber veure. L'albada arribant al Pireu fou una de les hores més màgiques que he viscut a la meva vida. Les fotos que vaig fer recullen aquell moment...

Calia afanyar-se, perquè havia moltes coses per a veure i poques hores per endavant. Imprescindible: Acròpoli, Museu Arqueològic, Plaka... L'autocar faria un recorregut panoràmic per la ciutat en el qual ens mostraria els monuments principals (Estadi Panathinaikos, Zappeion, Parlament, Plaça Syntagma, Jardins Nacionals, etc.) Abans que la calor es fes insuportable, havíem de travessar el Propileu. Frisava per veure El Partenó. La primera visió la vaig tenir des de l'autocar quan, entre dos carrers, se'm va aparèixer el temple flotant sobre la ciutat...

A mesura que ascendia entre les oliveres, el cor se m'eixamplava. No tinc paraules. Josep Pla es queda curt amb les seves hipèrboles. Tenir aquelles pedres a tocar (és un dir, perquè no te'n deixen tocar ni una!) era un somni fet realitat. El Partenó era allí, davant meu, ple de bastides (no tan bèstia com la de Santa Sofia, però déu n'hi do), envoltat de tanques, inaccessible. Pla va tenir la sort de poder abraçar una columna, jo me'n vaig quedar amb les ganes. Restaurat, el que es diu restaurat del tot, només ho està l'Erecteion. Preciós en la seva proporció més modesta, però harmònicament perfecte. Les cariàtides són una delícia...

La foto que ara encapçala aquest blog

El Museu de l'Acròpoli estava tancat. N'estan fent un de nou al repeu del turó, sota el Teatre de Dionís. La vista de la ciutat des dalt de l'Acròpoli, miris cap on miris, és realment majestuosa. Al sud s'endevina el blau del mar...

Intento no pensar gaire. La càrrega mental és massa grossa. Tones i tones de lectures. Anys i panys d'estudi. ATENES. Sóc al capdamunt d'Atenes, al turó més sagrat de la nostra història. Per aquí s'hi passejaven els filòsofs... Al Museu Arqueològic Nacional em retrobaré amb ells...

Amb Aristòtil

Aristòtil & Plató (queda clar qui és el més gran?)

Parlant de pensadors... Descobreixo una estatueta neolítica molt curiosa que seria un precedent de Le Penseur de Rodin. En el cartellet hi posa Thinker from Karditsa. Fixeu-vos que l'aital pensador té la mà dreta al cap, però la mà esquerra la té en un altre lloc (molt voluminós, per cert, i destruït probablement per la censura posterior)... Un pensador itifàl·lic potser?

Una altra peça que em va cridar l'atenció va ser aquesta gerra en la qual podem veure clarament un parell d'esvàstiques levògires (alguns indocumentats encara creuen que aquest símbol se'l va inventar Hitler)...

Dinem al barri de Plaka en una placeta plena de restaurants. Amanida grega, formatge fregit... Tant se val. Encara sóc dalt de l'Acròpoli. Sempre seré dalt de l'Acròpoli. No penso baixar mai.

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos

(EG5) Akrotiri

Albada arribant a Santorí

De totes les illes gregues que he vist em quedo amb Santorí, també anomenada Thera. La seva estructura geològica és realment impressionant. En el centre tenim una caldera volcànica inundada de la qual emergeixen dues illes (Palea Kameni i Nea Kameni, és a dir, terra vella i terra nova) i damunt les quals destaquen els penya-segats on s'assenten la capital i Oia. La gran profunditat d'aquest volcà negat no permet l'ancoratge dels vaixells. El Sea Diamond s'hi va enfonsar el passat 6 d'abril. Ara rau en el fondo del mar matarile rile rile... (video amb musiqueta titànica)

Resulta que 16 segles abans de Crist (fa 3.600 anys, a l'antiga Edat de Bronze) una erupció brutal va provocar un tsunami que va destruir tota la civilització minoica de les Cíclades. El vell Plató no anava gaire desencaminat... Això fa pensar en la possibilitat de què la (gens mítica) Atlàntida es trobi submergida sota aquestes fosques i misterioses aigües. És una de les hipòtesis més plausibles, que jo ratifico, perquè, in situ, vaig "notar" quelcom molt estrany...

Hotel Atlantis
Un allotjament encara millor

Més que les típiques casetes blanques i blaves d'Oia, massa de postal turística, el que em va semblar més interessant d'aquesta illa és Akrotiri [+], un important jaciment situat al sud, que no és visitable perquè el sostre que el protegia es va enfonsar. Descoberta pel professor Marinatos a final dels 60, aquesta ciutat de 20 hs. és anomenada la Pompeia grega. Com a prova del desenvolupament al qual havien arribat els seus habitants s'han trobat edificis de tres pisos [imatges], sistemes de clavegueram, mobles i pintures murals molt ben conservades. Alguns d'aquests frescos es troben al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes [imatges] on els vaig poder veure uns dies després.

Micos blaus

Noies boxant

Akrotiri. No oblideu aquest nom.

Santorí em va recordar una mica Lanzarote. Com a illa volcànica que és, té platges de sorra vermella i de sorra negra. Fan un vi blanc boníssim. Hi tornaria una setmana sencera per a poder conèixer-la més a fons. Iberojet té vols directes Barcelona > Santorí. Us deixo algunes fotos més...

Sense oblidar la del gos (que ha tingut molt d'èxit).

La baixada des de la capital fins al port la pots fer de tres maneres diferents: agafes el telefèric, baixes xano-xano caminant o et muntes en un burro. Inconscient de mi, vaig agafar la darrera opció. Ni Dragon Khan ni Furius Baco ni Huracan Condor ni hòsties: si vols saber què és l'aventura de veritat puja als burros de Santorini! Els 580 esglaons que salven els 270 m. de desnivell tenen una inclinació vertiginosa. Les bèsties van lligades de quatre en quatre (per si alguna rellisca, cosa factible en aquelll terra de pedra llisa ple d'excrements). Les menen uns vells indígenes que només saben renegar: malakia malakia! La calor, la pudor, el pendent... Marededeusantíssima. D'aquí no surto viu, vaig pensar. Ens estimbarem. A mig camí, quan ja veia el mar més proper, em vaig relaxar una mica i fins vaig collir i degustar alguna figa de coll de dama blanca que vaig trobar a l'abast... A l'arribar al vaixell la roba pudia. La vaig posar a la mateixa bossa que els mitjons d'Istanbul. Salpem rumb a Míkonos...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes

PAU_07-3

9 h. Geografia. Hi ha 17 alumnes de Terrassa que han arribat 10 minuts tard per culpa d'un embús monumental a l'autopista. L'opció A és un article de LV (22.10.05) que parla de la desforestació amazònica. La dada més esgarrifosa és que cada any desapareix la superfície equivalent a Catalunya (30.000 km²). Faig números i comprovo que, si la selva amazònica ocupa una extensió d'uns 6 milions de km², encara trigarà 200 anys a desaparèixer. L'opció B és un text que parla de la urbanització de baixa intensitat a Catalunya, és a dir, habitatges unifamiliars i adossades amb jardí, un model de creixement que implica tota una sèrie de problemes. A l'última plana de l'examen hi ha un mapa d'Àfrica que representa els diferents conflictes (internacionals, fronterers, guerres civils, independentismes armats...)

11 h. Història de l'art. Economia. Literatura castellana. Grec. Hi ha més matèries optatives, però a la meva aula han tocat aquestes. Obres que apareixen a la prova d'art: Palau de la Música Catalana (Domènech i Montaner), Discòbol (Miró), Jardí de les delícies (Bosch), Vil·la Capra (Palladio), La llibertat guiant al poble (Delacroix), Columna trajana, Tapís de la Creació i Columnata de Sant Pere del Vaticà (Bernini). Quina casualitat que hagin sortit dos dels meus quadres predilectes: Jardí de les delícies i La llibertat guiant al poble. He tingut l'ocasió de contemplar-los en directe, el primer al Prado i el segon al Louvre. A l'examen de literatura castellana han posat un fragment del Quijote (II, 64):

Dulcinea del Toboso es la más hermosa mujer en el mundo y yo el más desdichado caballero de la tierra, y no es bien que mi flaqueza defraude esta verdad.

13 h. Queden 9 alumnes a l'aula. Cares de cansament. Això s'acaba. Ara ve quan lo maten... Que les muses inspirin els correctors!

PAU_07-2
PAU_07-1

43

Una ventada de por. El Boeing d'Air Europa tremolava, davallava, semblava una muntanya russa... M'he marejat com una sopa. Peu a terra, he estat a punt de besar-la com fa el Sant Pare de Roma. Encara tinc el cervell emboirat. Encara bufen ràfegues violentes. He vist arbres arrencats de soca-rel i palmeres decapitades. L'hotel Saratoga perfecte. El panorama des de la terrassa és una meravella. Ens hi estarem tres nits. Esmorzo ensaïmada i llet d'ametla a Ca'n Joan de S'Aigo, carrer Baró de Santa Maria del Sepulcre. Havent dinat, visitem la Fundació Pilar i Joan Miró, a Cala Major. Després, fem cap al museu d'Es Baluard. Exposició de Calatrava. L'indret ha estat molt ben restaurat. M'encisa la sala de l'aljub amb les ceràmiques. A la botiga del museu veig el llibre L'illa de la calma de Santiago Rusiñol. Serà el meu regal d'avui. Segons Pla, és el millor llibre de Rusiñol i el millor llibre que s'ha escrit sobre aquesta illa. Posta de sol pel castell de Bellver. S'encenen els llums de la badia. He fet fotos que penjaré quan pugui. No sé on soparem. M'han preparat una sorpresa. Avui faig 43 anys.