Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lector. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lector. Mostrar tots els missatges

21.10.15

Essència



No diguis res. No cal. Hi ha tardes que només llegeixo, tardes que només escolto el mar o veig passar gavines i velers... Hi ha tardes que t'enyoro com si mai no haguéssim comprès el blau del cel més enllà de les palmeres. 

No diguis res. No cal. Les ànimes ho saben tot sense paraules. Hi ha tardes que ensumo els teus cabells, tardes que invento el teu somriure, tardes de fusta molla i tardes de dolça mel. 

I després hi ha l'esperança. El teu vestit verd. La terra on arrelar-me. L'oli daurat que serem.

22.1.15

El camí de Ne Jambalu

En el capítol X del llibre Una mestra a Katmandú, Vicki Sherpa visita un gueshe ("doctor en metafísica budista") el qual li revela una antiga profecia escrita fa 700 anys pel guru Padmasambhava...
Existeix una cova entre els cims de l'Everest i el Makalu l'entrada de la qual s'obrirà quan arribi la Tercera Guerra Mundial. Arran d'aquesta conflagració, morirà molta gent, i només se salvaran els que descobreixin aquesta cova i hi entrin. Els afortunats seran aproximadament cent mil persones. 
Quan ho escolta, la Vicki es queda perplexa. És que no ha llegit l'Apocalipsi? Segons el darrer llibre de la Bíblia, la xifra exacta dels "escollits" serà 144.000. Seran els que estiguin marcats amb el signe de la TAU, altrament dits tauistes.       

20.1.15

Knut Hamsun


Em sento inútil i m'emprenyo quan estic malalt. Sé que és una prova d'humilitat, però em costa. La inactivitat em mata. L'hivern i jo som incompatibles, encara que una mica de sol m'ajuda a sobreviure. L'entomo com un llangardaix assegut a la platja mentre escolto la remor monòtona de l'aigua i llegeixo Fam de Knut Hamsun... Quan es posa el sol, tot esdevé inhòspit.

17.8.14

Agraïment d'una lectora

Hola Toni, 

Voldria donar-te les gràcies pel teu blog. 

Durant l'hivern, quan estava a l'hospital amb el meu fill malalt i acompanyada a l'habitació pel meu ex amb el que ni ens miràvem, ni ens parlàvem, ni compartíem res, ni tan sols el rebuig de veure'ns, jo tenia a les meves mans una tablet i mirava el teu blog. Allí m'explicaves les teves febleses i les teves fortaleses i era per a mi una finestra al món de les emocions (que no podia alliberar), al món físic (caminar, arbres, coneixences, aire fresc...........) que no podia gaudir. Sense conèixer-te, vas ser una de les persones que em van ajudar més a passar el mal moment. 

Fas una feina fantàstica amb el teu blog i t'animo a què continuïs amb ell molt temps perquè segur que estàs ajudant a gent anònima com jo que et necessitem. 

Un petó guapo.

De vegades arriben mails que t'ajuden a creure que el que fas no és debades. Gràcies a tu, per fer-m'ho saber.  

27.4.14

La dolça revolució


Per Sant Jordi em van regalar el llibre de Josep Pàmies: Una dolça revolució. Aquest pagès de Balaguer és un crack. Fa temps havia vist algun vídeo seu i, a mesura que avanço en la lectura, em confirmo en una intuïció que m'obsedeix fa temps: la relació que hi ha entre el càncer i l'alimentació. Cada cop mor gent més jove i no és pas "una loteria" (com afirmen alguns). Mengem massa aliments antifisiològics, provocant una acidificació crònica de l'organisme que deixa les cèl·lules sense oxigen. Hipòcrates ho tenia clar: que el teu aliment sigui el teu medicament. O canviem els hàbits o la salut fugirà de nosaltres. Les ciutats són perilloses en aquest sentit...

La salvació (com sempre) està en la Natura. Com puc controlar el què menjo? Només hi ha una manera: conreant-ho tu mateix. Fer l'hortet, fer exercici i, sobretot, ser conscient, és a dir, DESPERTAR (= deixar de tenir por). En Pàmies va despertar i és un far de llum que ens il·lumina a tots plegats. Ell i la monja Forcades són la parella de moda contra les multinacionals (alimentàries i farmacèutiques) mafioses i genocides. 

Vaig visitar-lo a Balaguer i em vaig quedar bocabadat amb les instal·lacions i la quantitat de plantes medicinals i flors comestibles que produeix. Em vaig endur el maleter ple de testos. Fa dos dies que mastego fulles tendres d'estèvia...      

25.2.14

Walkabout in the Outback


Avanço en la lectura d'En la barrera. Sovint les citacions que intercala Gabi Martínez solen ser més interessants que el seu relat. Al meu parer, n'abusa. És un estil peculiar, el seu estil. 

El capítol Vivir, viajar, escribir (p. 110) és un text de Claudio Magris segons el qual la narrativa més autèntica que es pot fer avui no és pas la de ficció, sinó la que es basa en la descripció directa de fets reals, copsant fragmentàriament les coses. Per això cal viatjar, per a escriure, per a viure. 

A la p. 160 hi ha una citació de Laurens Van der Post que ve a dir que entre la vida i tu hi ha d'haver una re-conciliació (re-ligió?) que la comunitat no pot proporcionar-te. No t'adormis, obre els ulls, coneix-te a tu mateix, perquè la natura exigeix ser viscuda de forma individual si vols esdevenir un home lliure de pors. 

Entenc el que vol dir perquè ho visc.  

Fa uns dies que, al migdia, el sol entra de ple dins el menjador, il·luminant el sofà on m'assec per a llegir. No tinc cortines. La nevera fa soroll.

15.1.14

Incerteses

― Todos los días deberíamos perder algo y descubrir que no sucede nada. Así comprenderíamos que vivimos atados a cosas innecesarias

Juan Luis aplicaba el mismo razonamiento a sus relaciones sentimentales. Cada vez que se producía una ruptura, experimentaba alivio y cierta euforia. 

― Se ha acabado todo. Recobro la libertad. Ya no tengo que responder a las expectativas de otra persona. Puedo hacer lo que me dé la gana y fracasar sin preocuparme de los reproches y las caras de perplejidad. 

― ¿No estás apenado? ― le preguntaba. 

― Claro que sí. Nunca es agradable romper con tu pareja. Pierdes algo esencial. Es como si muriera una parte de ti mismo, pero cada vez que sucede siento que he dado un paso hacia delante. 

― ¿Un paso hacia delante? ― No te entiendo. 

― Un paso hacia delante para mí es desprenderme del lastre que acumulamos al vivir. Los afectos son un lastre. Las creencias son un lastre. No hay que depender de los otros. No hay que aguardar nada. Lo extraño es vivir, saber que estás aquí, pero que algún día no estarás y, sin embargo, esperar el desenlace que acabará con todo: lo que eres, lo que podrías ser, los recuerdos, los miedos, los escasos momentos de felicidad. Si no tienes nada, si nadie te espera, si no te sientes vinculado a otra vida ni a los bienes materiales, resulta más fácil partir. 

― ¿Partir hacia dónde? ¿Crees que hay algo después de la muerte? 

― No, rotundamente no. La muerte es una liberación. Al morir, no perdemos nada. Al contrario, se acaban todas las incertidumbres. 




"La esperanza es hija de la ternura"

17.8.12

Lectures estiuenques


Torno a llegir amb avidesa. Després de La vieja sirena de José Luis Sampedro i de la Teoria ocultista de l'amor i del sexe de Dion Fortune, acabo d'enllestir Sobrevivir a un gran amor, seis veces de Luis Racionero, i sobre la tauleta m'espera Opus Pistorum d'Henry Miller, amb les seves temptadores cobertes de color rosa.

No segueixo cap criteri a l'hora d'escollir les lectures. Mai cerco els llibres, sinó que són els llibres els que em cerquen a mi, arriben quan han d'arribar. Feia mesos que havia abandonat l'hàbit i ara hi he tornat a recaure. Hi ha vicis que ens acompanyen tota la vida. La lectura i l'escriptura són manifestacions sofisticades del l'onanisme. Llegir és pur voyeurisme, de vegades força excitant. 

Racionero m'ha fet riure. No ha tingut gaire sort amb les dones, pobrissó. El seu posat de burgès-hippie ha atret harpies que l'han fet patir de mal d'amors. Tanmateix ha reincidit. Té molt mèrit. Romanticisme i masoquisme sovint van de la mà. Hi ha paràgrafs i frases memorables...
Las mujeres quieren tres cosas: seguridad, controlar y quedarse con todo

Se enamoran de nosotros porque somos bohemios, y luego, cuando se casan, quieren un empleado de banca.

La soledad es no tener a nadie a quien volver.

Está claro que no sirvo para vivir en pareja: no obedezco, me agobio y me canso.

Lo que la filosofía no da -que consiste en llenar la mente de palabras- , lo fomentan la soledad y el silencio.

He ido dejando a mis parejas por aburrimiento y ellas me han dejado a mí por insoportable, voluble, inquieto, egoísta, a mi bola, o sea, incapaz de obedecer los mandatos de la estabilidad y sensatez femeninas. Ellas los quieren seguros, aplomados, estables, serenos, nada de eso destaca en mí, que soy curioso, cambiante, impaciente, excitable, libre, todo lo que una mujer no desea.

Quiero una pareja, pero quiero también conservar mi libertad. Y eso no puede ser. Y no ha sido. 

2.7.12

Que l'escriure no ens faci perdre el viure

Ahir vent i pluja. Temps ben rúfol. D'un dia per l'altre vam passar de suar la cansalada i capbussar-nos en la piscina a quedar-nos llegint arrepapats en el sofà amb una tassa de te calent entre les mans. Avui torna a lluir el sol.

Em comenten que ja no escric gaire. És cert. Els motius són diversos. Durant molt de temps vaig creure que escriure era més important que viure. Llavors vaig escriure molt, massa, obres del tot prescindibles, blogs que actualitzava diàriament, dietaris interminables on consignava minut a minut les traces de la meva vida insatisfactòria. Quina bogeria, considerar les paraules com a prioritat vital. 

Ara visc. Viure ha de ser suficient si la vida que vius és plena. Malament rai si volem omplir amb paraules la nostra buidor existencial. La plenitud vital està feta de somriures, mirades, silencis... També de mots, esclar. El temps que dediquem a la mediació verbal és un temps robat a la vida immediata, que és l'única vida real i veritable. És la diferència entre llegir novel.les romàntiques o viure-les. No hi ha color. 

Viure és més important que escriure o que llegir, tot i que escriure o llegir també són activitats vitals profitoses. Quan les paraules s'interposen, perdem la capacitat de sentir profundament. Les paraules són etiquetes que fan de pantalla entre el que és i el que sentim. La necessitat d'aparaular-ho tot és insana. Si la vida és plena i intensa, les paraules sobren, destorben, i poden resultar ridícules. 

Estaria justificada l'escriptura com a ressaca de la plenitud vital, però si la plenitud és plena no hi ha ressaques, és a dir, no queda temps buit per a omplir-lo amb paraules. 

Per això escric tan poc últimament.

23.6.12

Unschuld ist das Kind


-¿Ya me conoces tanto? ¿Por mi pelo? -bromea ella, a gusto ya en la charla.
-Más bien por tus ojos; por su hondura y su color de mar... Pues así es: hay dos Ahram. Todo es dos, ya lo dijo otro filósofo... Siempre somos dos, pero uno es clandestino; la gente tiene miedo de su otro. Aunque Ahram no tiene miedo; yo tampoco, ya me ves. La diferencia es que Ahram separa a sus dos -señala la tapia que aísla la la torre dentro del parque- mientras que yo los junto y los proclamo. Y eso que son más diferentes los míos: un hombre y una mujer. En cambio Ahram...
-Dos hombres, claro. ¡Porque no es mujer el de la torre!
-No, pero tampoco dos hombres... ¿No adivinas?... Vamos mujer, no me decepciones.
  Ella reflexiona, se remonta al origen: aquella tarde en Tanuris, el perro amenazando a Malki...
-¿Un niño? ¿Un hombre y un niño?
-¡Magnífico! Me hubieses defraudado si no lo aciertas... Toma este brazalete. Te lo has ganado.
  Ella se asombra de algo tan inesperado y vacila en tomar la joya. El hombre insiste.
-Si alguien te pregunta a quién se lo has robado mándamelo a mí... Eso es: un niño. El otro Ahram es un niño. Todos apenas nacidos nos vamos haciendo dos: el visible y el escondido. Uno de los niños Ahram creció y se hizo poderoso; el otro no creció... -Sonríe intensa, dulcemente-. ¿Te asombra que te hable así? ¡Si supieras que te conozco desde antes de hoy...!
-Me asombra y no me asombra. Yo también creo conocerte hace tiempo.
-¿Conocerme? ¡Pues ya sabes más que yo! -su voz se hace sarcástica-. Dime, ¿quién soy?
  Ella reflexiona:
-Eres quien, apenas verme, me habla tan a fondo y me hace tratarle igual...
  Ahora es el hombre el que reflexiona.
-Has dejado al filósofo sin respuesta. Si tuviese otro brazalete te lo habrías ganado también. 
José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 8  

21.6.12

Àngels i sirenes


Ahora todo es sosiego, Malki dormita en su tapiz y los señores juegan tras la cena, sin  mandarme acostarle, todo ya se relaja, el arpa suena muy suavemente, como brisa en el oído, abajo el susurro de las palmas, las siervas descalzas pisando sobre el mármol, y el rojo del poniente allá hacia Alejandría, exactamente aquel color que me quemó las manos, ¡qué vivo el recuerdo!

José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 4
Em prenc un Earl Grey amb mel. Llegeixo sense pausa. Tots els matisos de la feminitat. Tots els replecs i les giragonses de la femella atramuntanada. Inesgotable deu de Yin. Me'n faig creus, al Cap de Creus. Em costa imaginar un escenari millor. Quan la vida supera amb escreix les paraules, el més sensat és callar, emmudir, i deixar que la vida et segueixi sorprenent. Ara ja sé que no necesito morir-me per anar al cel.

1.4.12

Taoisme


De vegades em pregunten què sóc. Aquesta pregunta em posa frenètic. No suporto les etiquetes. L'important no és què sóc, sinó qui sóc. Per a sortir del pas, acostumo a dir que sóc "escriptor". És la resposta més superficial. Si veig que la persona que m'interroga està interessada en aspectes més profunds i considero que pot comprendre'ls, aleshores responc que sóc "taoista tàntric". Sense deixar de ser etiquetes, aquestes dues paraules són les que, a hores d'ara, defineixen millor el què, no pas el qui

Fa 20 anys va caure a les meves mans un llibre que em va canviar la vida. Dir que un llibre t'ha "canviat la vida" és dir molt, però així va ser. Des que el vaig llegir per primera vegada, sempre m'ha acompanyat, no he deixat mai de rellegir-lo, fins al punt que, juntament amb el Daodejing, s'ha convertit en la meva "Bíblia". Pocs llibres m'han ensenyat tant. Aborda dues qüestions fonamentals: l'alimentació i la sexualitat. Com que el seu contingut és eminentment pràctic, he anat experimentat-lo al llarg dels anys amb resultats d'allò més satisfactoris. Si per mi fos, seria lectura obligatòria a totes les escoles.  


He trobat el PDF a la xarxa. Feu-me cas: llegiu-lo. No us en penedireu.

Taoisme
Tantrisme

Dietari de Terradets

14.3.12

SOM



Enfonso els peus al fang
Me'ls rento amb aigua pura
Deixo que el sol em colri la pell
Escolto el clapoteig de l'aigua a la cascada
Ressegueixo el vol de les papallones
 M'embadoco com les granotes
Veig una guilla i dos esquirols
Medito amb el Daodejing

Aquell que estima és valent
El que lluiti amb amor vencerà


Parlo amb el pastor

Ets amb mi
SOM


19.1.12

T-89


El primer que ha fet aquest matí ha sigut afaitar-se la closca. Després, seguint la glera, ha remuntat el riu Barcedana fins a la cascada. Quin espectacle, els caramells de gel penjant del rocam! Caminant sobre els còdols, esquivant els trams gelats, agraint les carícies del sol, escoltant els clamorosos silencis de la natura, parlant amb els ocells, s'ha reconciliat amb l'hivern. En comptes de dinar, ha rellegit uns fragments d'El llop estepari...


10.1.12

T-83


El sol és l'element més preuat de l'hivern. Com que la terrassa continua glaçada, ha agafat la gandula i l'ha situat al carrer de davant de casa per a poder absorbir una mica de llum i calor mentre llegeix. És l'únic habitant de la urbanització (quatre cases mal comptades) i per aquí no hi passa ni déu. Sota les branques pelades dels roures, com fan el rèptils, ha estat una estona escalfant-se. La lluna plena d'ahir ha sigut prou fecunda. Aquesta tarda torna a fer classes d'anglès. Li preguntarà al teacher si el poema que va perpetrar és correcte o no. A poc a poc, perd la por a expressar-se en la llengua de Shakespeare. Potser algun dia escriurà tots els posts bilingües. Els vespres s'allarguen. A quarts de set encara s'hi veu. El llac és un amic que, com ell, estima el silenci.  

17.12.11

T-72

El vent escampa les fulles seques dels roures esbandint cada cop més la limpidesa dels estels. 

Arrepapat al sofà d'orelles llegeix la pàgina 327, la darrera de la novel·la. La narració conjuga un llenguatge arcaic (sovint macarrònic) amb una trama força divertida. Ventura Mir és un misantrop, ara en diríem un sociòpata. Segons ell, la resta de la humanitat és purrialla pestilent. N'està tan decebut que per això se n'allunya. És el que té ser llarg de gambals. No cal que els altres t'entenguin, n'hi ha prou amb què et respectin. 

Aquest matí ha tornat al bosc i, en una hora i mitja, sense escarrassar-se gaire, ha plegat un parell de quilos de rovellons i un de fredolics. Els més petits han acabat en uns pots de vidre adobats amb vinagreta, all, llorer, romaní, orenga i pebre. 

16.12.11

T-71


Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll, un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc.

La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat (cimarrón, feral, runaway, maroon, vogelfrei) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau, Unabomber, et tutti quanti.

Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament amb el sistema establert (on el que predomina és la corrupció), tot recuperant la innocència edènica del bon salvatge. Vam ser expulsats del paradís, però l'enyorança d'aquest paradís no ens abandona mai.

A la pàgina 63 el mossèn del poble ho expressa molt bé:
No confiïs que baixi pel seu compte. Com més temps passi allà dalt, pitjor. Es tornarà fer, igual que les cabres que se separen del ramat s'assalvatgen. Has vist mai que una cabra assalvatjada torni voluntàriament al corral?
Ell ja porta sis mesos assilvestrat a la casa de Terradets i amenaça amb continuar. Cada cop que baixa a la ciutat se sent més estranger i més estrany. Potser sí, que s'està tornant un "salvatge". ¿Té raó el rector quan diu que no hi ha marxa enrere?

10.10.11

T-32

Thoreau va estar-se dos anys, dos mesos i dos dies vivint en una cabana a la vora de l'estany de Walden. D'aquesta experiència en va fer un llibre titulat Walden o la vida als boscos. Ell fa quatre mesos que viu a la vora del llac de Terradets i està escrivint un dietari. Sens dubte, Thoreau és un dels seus inspiradors. Com diu el vell Henry, la filosofia només és autèntica si, a més de teoritzar-la, som capaços de dur-la a la pràctica vivint d'acord amb ella. Aquestes són algunes frases que ha subratllat mentre rellegia Walden en versió original (les traduccions són seves, o sigui, molt lliures):

  • A man is rich in proportion to the number of things which he can afford to let alone. (La veritable riquesa es mesura pel nombre de coses de les quals ets capaç de prescindir)
  • Live free and uncommitted (Viu lliure i sense compromís)
  • There are none happy in the world but beings who enjoy freely a vast horizon (Només són feliços els éssers que gaudeixen lliurement d'un vast horitzó)
  • I believe that every man who has ever been earnest to preserve his higher or poetic faculties in the best condition has been particularly inclined to abstain from animal food, and from much food of any kind (Crec que tot aquell que s'ha pres seriosament la conservació òptima de les seves facultats superiors o poètiques s'ha sentit particularment inclinat a abstenir-se d'aliments animals o de qualsevol altra mena en excés)
  • Goodness is the only investment that never fails (La bondat és l'única inversió que mai fracassa)
  • If one advances confidently in the direction of his dreams, and endeavors to live the life which he has imagined, he will meet with a success unexpected in common hours (Si avances confiadament en la direcció dels teus somnis i t'esforces per viure la vida que has imaginat, trobaràs l'èxit imprevist en la vida corrent)
  • Any truth is better than make-believe (Qualsevol veritat és millor que la fantasia)
  • Money is not required to buy one necessary of the soul (No ens calen diners per a comprar allò que l'ànima necessita)
  • Rather than love, than money, than fame, give me truth (Dóna'm la veritat abans que l'amor, els diners o la fama)
  • Only that day dawns to which we are awake (Només clareja el dia per al qual estem desperts)
Self-emancipation, Self-reliance. Aquest és l'experiment. De ben segur que, de tot plegat, en sortirà alguna cosa més que literatura.

27.9.11

Xifres

ENTRELLUM

Missatges publicats (since 21-12-05): 1.747
Número de visites (since 19-09-09): 81.441

BUBOK

Obres publicades: 9
Número de descàrregues: 4.001

11.4.11

El preu dels llibres

Ruégole ayudarme en lo siguiente

He publicado un libro en Bubok; pero no puedo ponerle el precio que yo
quiero porque me funcionan todos les pasos del proceso de publicación,
solo el paso referente al precio no me funciona.

mi pc tiene window xp, mozila 4, bien conectada a internet y no sé qué
pasa porque no puedo escribir donde dice precio de libro en papel, precio
de ebook.

Qué puedo hacer? espero su colaboracion en este caso.

francisco

Amigo, los libros no deberían tener precio. No mercantilices tu obra. Los libros tienen valor, pero no precio. Antonio Machado decía que "todo necio confunde valor y precio". Regálalos, como hago yo. Precio cero y valor infinito. Tus lectores estarán doblemente agradecidos por poder leer tu obra gratis y por el valor intrínseco de esta. Es mi consejo y mi ejemplo. A mi me funciona. Saludos.