Ahir vent i pluja. Temps ben rúfol. D'un dia per l'altre vam passar de suar la cansalada i capbussar-nos en la piscina a quedar-nos llegint arrepapats en el sofà amb una tassa de te calent entre les mans. Avui torna a lluir el sol.
Em comenten que ja no escric gaire. És cert. Els motius són diversos. Durant molt de temps vaig creure que escriure era més important que viure. Llavors vaig escriure molt, massa,
obres del tot prescindibles, blogs que actualitzava diàriament, dietaris interminables on consignava minut a minut les traces de la meva vida insatisfactòria. Quina bogeria, considerar les paraules com a prioritat vital.
Ara visc. Viure ha de ser suficient si la vida que vius és plena. Malament rai si volem omplir amb paraules la nostra buidor existencial. La plenitud vital està feta de somriures, mirades, silencis... També de mots, esclar. El temps que dediquem a la mediació verbal és un temps robat a la vida immediata, que és l'única vida real i veritable. És la diferència entre llegir novel.les romàntiques o viure-les. No hi ha color.
Viure és més important que escriure o que llegir, tot i que escriure o llegir també són activitats vitals profitoses. Quan les paraules s'interposen, perdem la capacitat de sentir profundament. Les paraules són etiquetes que fan de pantalla entre el que és i el que sentim. La necessitat d'aparaular-ho tot és insana. Si la vida és plena i intensa, les paraules sobren, destorben, i poden resultar ridícules.
Estaria justificada l'escriptura com a ressaca de la plenitud vital, però si la plenitud és plena no hi ha ressaques, és a dir, no queda temps buit per a omplir-lo amb paraules.
Per això escric tan poc últimament.
