Taoisme

De vegades em pregunten què sóc. Aquesta pregunta em posa frenètic. No suporto les etiquetes. L'important no és què sóc, sinó qui sóc. Per a sortir del pas, acostumo a dir que sóc "escriptor". És la resposta més superficial. Si veig que la persona que m'interroga està interessada en aspectes més profunds i considero que pot comprendre'ls, aleshores responc que sóc "taoista tàntric". Sense deixar de ser etiquetes, aquestes dues paraules són les que, a hores d'ara, defineixen millor el què, no pas el qui. 

Fa 20 anys va caure a les meves mans un llibre que em va canviar la vida. Dir que un llibre t'ha "canviat la vida" és dir molt, però així va ser. Des que el vaig llegir per primera vegada, sempre m'ha acompanyat, no he deixat mai de rellegir-lo, fins al punt que, juntament amb el Daodejing, s'ha convertit en la meva "Bíblia". Pocs llibres m'han ensenyat tant. Aborda dues qüestions fonamentals: l'alimentació i la sexualitat. Com que el seu contingut és eminentment pràctic, he anat experimentat-lo al llarg dels anys amb resultats d'allò més satisfactoris. Si per mi fos, seria lectura obligatòria a totes les escoles.  

Parlo de El Tao de la salut, el sexe i la llarga vida de Daniel Reid.   

He trobat el PDF a la xarxa. Feu-me cas: llegiu-lo. No us en penedireu.

Taoisme
Tantrisme

Dietari de Terradets

T-23

No és el que escriu, sinó el que viu, allò que realment m'interessa; com ha estat capaç d'escapar-se de la gàbia on pastura inconscientment el ramat; això és el que més admiro d'ell: la força que l'impulsa a crear cada dia el seu propi destí lluny de l'autopista de peatge per on circulen els zombis; aquest poderós afany d'individuació que converteix la seva existència en una veritable obra d'art, original, única, irrepetible. Que després escrigui això o allò, és quelcom secundari, perquè de les paraules me'n refio ben poc, però dels fets, en canvi, en faig una bíblia, un model, un paradigma. El seu mestratge, més que literari, és vital. L'admiro perquè ha sabut fondre totes les contradiccions en una sola autoafirmació llibertària, on teoria i praxi, poètica i ètica, literatura i vida són la mateixa cosa. Això per a mi significa ser autèntic. N'estic tip, d'actituds hipòcrites, de bufanúvols que es pensen que n'hi ha prou fent discursets brillants o de babaus que es passen el dia enganxats al twitter i al facebook. La saviesa és al silenci el que les estrelles són a la foscor.

Llegeix tota la sèrie T

La justa llunyania

La imatge del Montseny nevat és una imatge poderosa. De lluny estant sembla una muntanya perfecta. De lluny estant moltes coses semblen perfectes. Com ara Déu, l'ésser més llunyà que mai ha concebut l'home; el més llunyà i el més proper, quina paradoxa no? Regnum meum non est de hoc mundo (Jo 18, 36) o Regnum meum intra vos est (Lc 17, 21)? En què quedem? El problema és quan t'hi acostes. Tot depèn de la distància. Com ara l'amor, que no suporta ni massa presència ni massa absència, perquè creix i s'intensifica en la justa llunyania...

Nascuts per a desaparèixer

Post 1291

Plou. Aixeco la persiana fins a dalt de tot. Escolto la remor de l'aigua que cau. Les fulles macilentes dels plataners de la riera entomen la pluja amb una resignació exemplar. La gent corre i s'aixopluga al Casal. Els capvespres dels divendres ja no tornaran a ser radiofònics. Com diu la Bíblia: hi ha un temps per a cada cosa i una cosa per a cada temps. Plou amb més intensitat. El cel té un gris molt dens. Els dubtes d'ahir avui són certeses incòmodes. Hi ha dies que m'agrado molt poc. Sort que la pluja ho neteja tot. Aquest és el post 1291.

Deixar partir quem já não é nosso porque nos deixou tudo...