Lluna plena sobre el mar

Calla el mar. 

És un silenci sagrat, com el silenci de les ermites isolades, com el silenci indesxifrable després de l'orgasme. 

Així és el silenci avui del mar vestit d'argent i flors primaverals.

Ella ens esguarda les cuites, altívola senyoreja amb posat de dama egrègia, amb la mirada desmenjada de les àvies les quals, velles i sàvies, no se sorprenen per res.

Ella, dèria de llops, cabòria de bruixes, far d'ànimes perdudes, tossudes, venudes, vençudes. 

Ella, bagassa que sedueix els mascles i fa morir d'enveja les femelles. 

Ella, esposa infidel que escapa de matinada per a retrobar l'astre que fecunda cel i terra.

Calla el mar. 

Canten els rossinyols al bosc de Cap Ras. 

Ella escolta. Ella calla. 

Ella somriu amb llum llunàtica. 

Som eterns i encara no ho sabem. 

Recordes el gust del primer petó?

Saps que els rossinyols moren dins la gàbia? 

(Deixen de cantar i es moren)

Saps que la Lluna mostra camins que el Sol ignora? 

Calla el mar. 

T'imagino somiant carícies. 

Som eterns i encara no ho sabem. 

No facis gaire tard. 

Parla el roure

Tot és immens com la rialla d’un nadó 

Tot infinit 

Amb arrels 

Amb tronc 

Amb branques 

Amb fulles 

Amb flors 

Amb fruits 

Tot l’univers 

M’enfonso per a enlairar-me 

M’adormo per a renéixer 

Toco el cel amb el tou dels dits 

Escampo núvols 

Pentino vents 

Tot és immens en el teu cor humà 

En la teva saba vermella que corre amunt i avall 

En l’escorça de la teva pell 

En les arrels dels teus peus 

Tot és immens 

Profund 

Aeri 

I el sol que et fa l’ullet 

I beus en deus pregones 

I et rentes amb la rosada 

I ets canal entre Terra i Cel 

Tot és immens 

Humà que m’abraces 

Germà que t’enfiles 

Fill que festeges amb la Mare Terra 

En aquest teu cos efímer 

Immens el teu poder d’estimar tots els éssers 

De ser llavor que fecundi de llum i amor els altres 

Despulla’t de fulles seques 

Deprén-te d’allò que pesa 

D’allò innecessari 

Medita la meva senzillesa 

Aprén la lliçó d’estar-te sempre en un lloc 

Ferm 

Inalterable 

Canta la cançó que porta de lluny 

Sons de campanar i d’esquelles 

T’acarona la pluja 

La Saviesa del Silenci 

Tot és immens com la rialla d’un nadó 

Del nadó que ets 

Del nadó que acabes de
néixer 

Sóc Roure que et dic: 

Sigues roure 

Sigues herba 

Sigues pedra 

Sigues terra 

Sigues aigua 

Sigues aire 

Sigues sol 

 Sigues tu mateix 

I no deixis mai de 

créixer

(Santa Maria de Besora 12-11-16)

més poemes

Què vols tu?

Volia viure davant del mar.
Hi visc.

Volia viatjar. 

Viatjo. 

Volia amor. 

Estimo. 

Volia llibertat. 

Volo... 

Voler. 

Volar.... 

Què vols tu? 

Ho saps? 

Només seràs FELIÇ quan 

aprenguis a CREAR el que vols 

i creguis que és possible... 

Creure. 

Crear... 

Voler. 

Volar... 

Què vols tu? 

Ho saps?

Tot rellegint Viladot

I. Haiku

He dit: silenci.

I m'aturo un instant

badant entre dos blaus.

Ella s'asseca els cabells

amb el sol de la tarda.

Hi ha una brisa que acarona

el pal del veler.

II.  Rebel·lia

Tot és estrany

en el mirall de les coses

que brillen ulls enllà.

Com el teu somni

que irromp enmig

de la nit.

Com la quieta remor 

de les onades.

Tot és estrany

i no me'n sé
avenir.

III. Retorn

Ets tu, Ítaca,

ho sabies?

Sabies que no cal

travessar oceans,

que no calen 

odissees?

Ets tu, 

principi i final,

cada passa,

cada pedra,

cada pregunta,

cada silenci...

Tu sol 

davant

la immensitat.

Tu,

Ítaca suprema,

en la minúscula aspiració

d'esdevenir angelical. 

IV. Presència

"Perquè ningú no n'ha de fer res de la teva presència"

Nua, 

es pentina com ho feia Eva al paradís

abans que la serp la temptés amb 

la saviesa.

Saviesa és adonar-se que 

tot és aparença.

Saviesa és ser 

sense estar

sense tenir

sense fer.

Ser

infinitivament.

Nua, 

es pentina com si l'univers sencer

estigués pendent 

d'ella. 

Saviesa és besar-la

i oblidar que hi ha ombres

i oblidar-te de 

tu mateix.

Ser. 

Present.

V. La veu de l'altra banda

És un dir sense dir.

Paraula desparaulada.

Quan sents que et fons

i ets allò que no eres

en els límits de la 

matèria.

Llavors, 

imperceptiblement,

et parla a cau d'orella,

la veu que arriba

de l'altra banda.

Pares

Són ells, que et van donar la vida. Un dia es van trobar i es van estimar. Ets el fruit del seu amor. Són ells, que t'han permès de créixer, nodrir-te, aprendre, reeixir en la vida. Amb penes i treballs i molta paciència, han  lluitat pel teu futur, mentre ara ells comencen a decaure... Els veus caminar a poc a poc, somrients, grans, i del teu cor vessa una tendresa infinita. Són ells, que sempre han viscut servint i sacrificant-se per als altres, primer per als fills, ara per als néts... Una vida plena de sentit. Savis, avancen cap al final del seu camí. Que tinguin salut i durin molts anys. No és pas agraïment, sinó veneració, el que sents. El seu exemple és i serà un far inextingible enmig dels dubtes i la foscor. Pura llum. Són ells, que encara es preocupen per tu, que resen per tu, perquè sempre han volgut la teva felicitat. Un amor incondicional. El més immens. Són ells, que et miren i t'escolten en silenci, contents, pensant que potser tota la seva feina no ha estat endebades. Nosaltres no fem l'amor, és l'amor el que ens fa a nosaltres.    

El racó de l'òliba

Temps esvaït, temps fos,

d'il·luminació escassa,

de lluna plena que trepitja

pedres, marges i cases.

El protagonista es presenta

d'un blanc contundent,

sense pietat descalça

el noguer, per l'escletxa, l'arrel.

El glaç, l'estrella sagrada,

l'octògon adorat per savis i mags,

bruixes i fades, l'infinit amb sentit.

Una nova Era plena d'esperança

de color violeta, de vidents i sanadors,

de guerrers de la llum i princeses

descalces, amb vestits de llana.

Entre alzines, en una quadra,

sota una manta estelada,

la llum de set espelmes

i un guardià de l'ànima.

Una filadora i un pastor

hi fan niu calentó.

Ara només hi falta

la palla daurada.

Un rierol de benvinguts

picant la porta: "És aquí

on ha nascut?" pregunten.

Un cabirol ens ha guiat.

Sí, és aquí on és nat. Doncs

us deixem aquests presents,

feu-ne d'ells grans castells

i ajudeu el viatger perdut 

a trobar la seva llar.

MONTSE CUFÍ

Més terrorisme

Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice, perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.  

Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat. El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté. El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos... 

(El que diré a continuació sonarà bèstia, però ho amollo peti qui peti)

Els terroristes són necessaris i, fins i tot, imprescindibles. Com les guerres. Com tantes i tantes coses anomenades "dolentes". Com la nit, les ombres, el vici, la corrupció, els terratrèmols, les tramuntanades...Cal tenir una visió global de l'univers (matèria i energia en constant transformació). Cal acceptar que l'equilibri és el resultat del sumatori dels extrem(isme)s.  

La "guerra global sense fi" ja fa dies que ha començat i és una guerra líquida que no pot ser guanyada. Urgeix rellegir 1984 d'Orwell per a comprendre el que dic i el que està passant al món. 

Les piles de pedres cauen. Les persones morim o som assassinades (voleu un terrorisme més genocida que el càncer? Algun dia se sabrà tota la veritat...). No per això deixem de bastir piles ni ens suïcidem, ans al contrari. 

París ha perdut el seu romanticisme de patac. Sense patacades mai no arribaríem a ser savis.
      

Cançons pròpies

Viu ocult

No són els fets, sinó la interpretació que en fem. Romandre quiet, en perfecta calma. No anar cap a la gent, sinó que la gent vingui a tu. Adoptar el posat de savi impassible, silent, allunyat del món. Puc estar tot el dia fitant l'horitzó? Ho he de provar. Sense fer res, ni escriure, ni parlar. La pura contemplació. Observar els matisos dels blaus, el blanc dels núvols, sense desigs, conscient de la respiració. He creat el meu univers a imatge i semblança meva. Ara, al setè dia, descanso merescudament. Tot és bo, bonic, veritable. L'embolcall perfecte per a un ésser imperfecte, ple d'ombres que malden per enlluernar-se. Autèntic, bell, agradable. Casa meva és casa vostra com vostre és el meu cor. Vull donar-me, ser ofrena per al vostre neguit, bàlsam per al dolor, esperança per a la depressió. Parlo massa, escric massa, faig massa. És cap endins, que cal créixer, com les patates i els moniatos. Menys flors i més tubercles, arrelar pregonament. Encara he d'aprendre a ser sense actuar, deixar de fer teatre. Tot és tan simple que fa vertigen. La gent necessita camins, mapes, indicadors, senyals, pautes. Jo només necessito aire per a respirar, horitzó inabastable. El somni més antic de tots: núvol lleuger, gavina sobre el mar, aigua a trenc de sorra. Sense actuar. Simplement ser, sense carotes ni impostures. Tornar a ser nen, oblidar allò que em van ensenyar i aprendre l'abecedari nou del present, sens traves ni temences. Tan difícil és ser discret? Epicur aconsellava viure ocult. Què coi és tot aquest exhibicionisme? Per què cal tant d'aparador? Realment cerques la calma? Que no passi ningú. Que ningú pregunti res. Que els ocells es facin amics meus i el sol em colri la pell i l'ànima. Cada batec m'uneix més i més a l'essència mediterrània. Els somnis s'esvaneixen quan mires de fit a fit el cel sobre el blau marí. Fins i tot estimar és una exageració. Dono gràcies als mestres desconeguts que m'han acompanyat fins aquí. Ells sabran què volen de mi. El que jo vull no té cap mena d'importància.

L'acció imprevisible dins la plenitud còsmica

Concentra't en el present. Viu-lo plenament. No hi ha passat ni futur ni dualitats ni contradiccions. El teu ego és tan impermanent com el món fugitiu. Tot és fenomen-bombolla-ombra, no hi ha substància. No jutgis, no esperis, no desitgis. Buida't de finalitats i intencions. Abandona els mites i les il·lusions. Desconfia de les paraules. Cenyeix-te als fets. T'has de comprendre a tu mateix a través del cos. No pas amb la teoria, sinó amb la pràctica (lo important és lo que fas i com ho fas). SOMATOSOFIA. La veritable religió és el relligament amb la Natura, la connexió energètica amb el cosmos. Per això t'has de perdre per les muntanyes tot penetrant en el bosc de la solitud personal. L'home fort i vertader, valent i gran, no necessita de l'ajuda de ningú. Trenca dependències i lligams. Emancipa't. Obre el cor, els braços, les mans i abandona't. Viu sense deixar petjades. Segueix l'ordre còsmic, torna a les fonts, a la vida primitiva i original. No has de guanyar ni ser vençut. Sigues lleuger com un núvol blanc. Purifica't mitjançant el dejuni i la continència. No cal buscar ni escapar-se. Accepta sense escollir. No imitis ningú. Crea el teu propi camí. Flueix. Tranquil, sense por, deixa anar coses i persones, deixa't anar. I arribarà l'harmonia, la pau, la saviesa, la llibertat, l'acció imprevisible dins la plenitud còsmica.

Try forgetting everything - The things you should know

No a la guerra

Abans de la guerra, s'ha d'intentar parlar. Parlar ens fa humans: enraonar, negociar, pactar... La nostra "arma" és la paraula. De vegades, les paraules són insuficients perquè els interessos són diametralment contraposats. Tanmateix s'ha d'intentar parlar. L'orgull s'hi interposa. Sembla que parlar sigui cedir, rebaixar-se. Tant se val. Un dels dos ha de donar el primer pas. Qui el dóna demostra més altura moral. Tot allò que serveixi per ajornar la guerra és positiu. La guerra és el fracàs d'ambdues parts. Entre la pau i la guerra, escull sempre la pau, encara que suposi perdre alguna cosa. Si, al final, no és possible la comunicació i l'entesa, aleshores fes el gest d'atacar (sense atacar). Si fallen les paraules, ens queden els gestos. Un gest pot significar molt si es fa ben fet en el moment adequat. Defensar els teus interessos és legítim, però cal anar en compte com ho fas. Aquí, com en tantes coses, la forma és més important que el contingut. 

Si no has pogut parlar, si els gestos han sigut inútils, llavors només et queda la guerra... que pot ser "legal" (amb minuta d'advocats) o brutal (amb minuta d'hospital)... Tant si acabem als tribunals com si acabem a urgències, el cost és altíssim. Hem fracassat. La civilització humana recula cada vegada que dues persones no són capaces d'entendre's. Si els que no s'entenen són col·lectius, pobles o nacions, aleshores la guerra provoca desastres més devastadors. 

El savi evita la guerra. El savi guanya sense atacar. La pau és sempre la més gran victòria. Però si no et queda més remei que anar a la guerra, lluita per a guanyar-la o plega. La guerra no és per al covards.         

Finis-Terrae-1

Ja no hi sóc. I m'allunyo. Del Cap de Creus al Cap de Fisterra hi ha una distància de 1.300 km. Els dos extrems: albada i crepuscle. La Costa Brava ixent i la Costa da Morte agònica. Entremig la vida, venus i sirenes, passes i poemes, coses grans i cosetes, contradiccions i dilemes, somnis rebregats, melangia de cales i besades, i aquella tramuntana encarnada a les femelles empordaneses. 

Ja no hi sóc. I camino. Camino i escric. Escric i camino. El savi no deixa petjades. Però jo no sóc savi. Deixo paraules i sang resseca per totes les cantonades i llàgrimes que omplen oceans. Camino sense pressa perquè no sé on vull anar. Tant se val. Cada metre que avances és un retorn perquè la Terra és rodona. Tard o d'hora, tots acabem al mateix lloc, Roma o Amor, camins humans, certa Mort.

Ja no hi sóc. I em sento alegre, lleuger. Em fonc amb el paisatge. Oblido (un instant) que estic atrapat en una pell i en un ego. Cada passa que faig m'allibero de mi mateix, em re-conec, esdevinc una mica menys jo, una mica més tot. Només una mica, sense pretensions.

Ja no hi sóc. I no tinc certeses. El mite de l'estabilitat. Es pot fugir del fugir? Per què hem d'estar sempre buscant alguna cosa? Què hi pot haver fora que no tinguem a dins? Déu només s'adreçarà als valents que ho abandonin tot, fins al punt d'abandonar-se a si mateixos. No els anomeneu bojos. Són purs. Com un cel sense núvols. 

Ja no hi sóc.

FOTOS FACEBOOK

Nova capçalera

Feia dies que volia canviar la capçalera del blog. Han passat dues setmanes des de la mudança i ja no tenia gaire sentit mantenir la imatge del llac de Terradets vist des del Sant del Bosc. Aquest matí he tornat a anar al que s'ha convertit en un dels meus llocs predilectes de la zona, la Cova de les Ermites al vessant nord del Cap Norfeu. Hi passa el camí de ronda entre la cala Montjoi i la cala Jòncols. La cova va ser refugi d'eremites, alguna de les quals femenina. He vist una papallona rei (Papilion machaon) sobre un card marià i he aprofitat per a fer-li fotos. La papallona (una de les més grans i més maques del nostre país) ha fet de model sense immutar-se. M'he adonat que entre l'anterior i la nova imatge que encapçala el blog hi ha tres coincidències ben curioses: al fons hi apareix una superfície d'aigua (llac / mar), s'hi interposa una papallona (Issoria lathonia / Papilion machaon) la qual està al cim d'una flor de color lila (espígol / card). La interpretació simbòlica d'això podria ser: aigua = Yin / papallona = ànima / lila = pau, plenitud, saviesa, misticisme, espiritualitat (el lila és el color de Dionís i de l'Emperador del Tarot).

Trobaré a faltar

Trobaré a faltar les mallerengues que, juganeres, fan cabrioles davant el finestral mentre es mengen les mosques mortes que els deixo sobre la lleixa. Trobaré a faltar la pacífica presència del llac que, taciturn i savi, m'acompanya totes les hores com un amic fidel. Trobaré a faltar l'horitzó de les altes muntanyes, les nítides estrelles, el far de l'Hostal del Llac. Trobaré a faltar els bambús que vaig plantar i el bosquet de roures rere la casa, les sargantilles passejant-se per la terrassa, els esquirols saltironejant de branca en branca, els conills travessant el carrer, la fressa dels senglars, el cant del cucut, el vol dels muricecs, l'hort ple d'espinacs, bledes, faves, pèsols, pastanagues, raves, cebes, alls... Trobaré a faltar el Sant del Bosc, la cascada i el roure centenari. Trobaré a faltar les converses amb l'Andy i la Paloma. Trobaré a faltar aquesta solitud pregona feta de tendresa, la veu de la meva ombra xiuxiuejant-me versos inversemblants. Em trobaré a faltar. L'ermità de Terradets passa a la història. Ha sigut un any memorable. Del futur no en sé gran cosa, només que segueixo endavant i que m'empeny el vent de la il·lusió. De la resta n'aniré deixant constància en aquest ciberdietari. Trobaré a faltar l'enyor del mar que ara m'acull com tu m'aculls. Trobaré a faltar tot allò que vaig ser sense tu, encara que amb tu sigui millor, perquè tot va ser necessari per arribar fins als teus braços.

Dietari de Terradets

El nostre millor discurs

Sóc un escriptor que es malfia de les paraules. Cada dia que passa se'm queden més curtes. És com si la vida fos llum i elles ombres. M'apassiona ser, no pas dir. Que els batecs i els petons siguin reals, profunds, intensos; que la pell s'amoroseixi amb la cal·ligrafia dels dits; que les mirades es fonguin sense comes ni conjuncions; que fem del silenci el nostre millor discurs. Aquesta és la saviesa que voldria posseir: dir-ho tot sense dir res, callar per sempre més, aprendre a escoltar els ocells, la remor de les onades, la música del vent entre les branques dels roures, la tendresa que em deixes quan te'n vas. És com si la vida fos llum i elles ombres. Escriure és ofuscar-se.

[El Land Rover-Barbie l'ha pintat el meu amic Andy de Mata-solana, un artista, un savi]

Dietari de Terradets

A-2

 
THE MEANING OF LIFE - LEARNING - CONSCIENCE - TO SHARE

Quin és EL SENTIT DE LA VIDA? Per què vivim? Potser la vida no té cap sentit, sinó només direcció: del bressol a la tomba, naixem, creixem, fem una pila de coses... i després morirem. Això és tot? Em penso que aquesta no és la resposta correcta a la pregunta pel sentit. Estic convençut que estem aquí per alguna cosa. Estem aquí per APRENDRE. Aquest és el nostre objectiu. Totes les experiències que vivim són lliçons, les bones i les dolentes, les felices i les infelices, triomfs i fracassos, les relacions, fins i tot les malalties. Tot el que ens passa ens ha de servir per aprendre. Hem de quedar-nos amb l'essència de totes les vivències i esdevenir més savis. El veritable sentit de la vida és assolir un alt nivell de CONSCIÈNCIA, estar despert, adonar-se, enriquir-se (no pas des d'un punt de vista material, sinó en sentit espiritual). Coneixement, saviesa, consciència. Som aquí per aprendre, a través de l'existència, pas a pas, any rere any. I no es tracta només d'un objectiu individual o egoista, perquè després cal COMPARTIR tot això amb els altres. Per tant, estem aquí per aprendre i compartir, per a caminar junts pel camí de la vida, ajudant-nos els uns als altres.

Sèrie A

Dietari de Terradets

Us recomano un blog imprescindible: 

De la Esencia

(Tinc l'honor d'haver sigut professor del seu autor, 
un dels millors alumnes que he tingut mai) 

T-87

Avui la boira no es volia aixecar. El gebre arrebossava el paisatge fent que tot semblés nevat. Fins a les 13:17 no ha lluït el sol. Mentrestant, ell traduïa un poema que fa molts anys que l'acompanya. Es titula Stufen i l'autor és Hermann Hesse. Vet aquí:

Esglaons

Com la flor es marceix i la joventut envelleix,
així floreixen els esglaons de la vida,
al seu temps també floreix la saviesa i la virtut,
i no els és permès de durar sempre.
Cal que, a cada crida de la vida,
el cor estigui disposat a acomiadar-se i començar de nou,
coratjós i sense aflicció, lliurant-se a nous lligams.
Dins de cada començament hi ha un encís
que ens protegeix i ens ajuda a viure.

Hem de travessar riallers un espai rere l'altre,
sense que cap ens atrapi com una pàtria,
l'esperit del món no ens vol estrènyer ni encadenar,
vol que ens eixamplem esglaó rere esglaó.
Tan bon punt ens sentim a gust en un cercle
i hi vivim confiats, apareix l'esllanguiment,
només qui està disposat a llevar àncores i navegar
podrà evitar la paràlisi de la rutina.
Potser l'hora de la mort també ens posi davant nous espais,
la crida de la vida mai no s'acabarà per a nosaltres...

Som-hi doncs, cor meu, acomiada't i guareix-te!

El que més li agrada és el final: Wohlan denn, Herz, nimm Abschied und gesunde!

L'any 1924 Hesse (amb 47 anys, el mateixos que ara té ell) va deixar la seva segona esposa i va llogar un apartament a Basilea. A partir d'aleshores va augmentar el seu aïllament i la incapacitat psicològica de relacionar-se amb el món exterior, per la qual cosa va patir episodis de gran desesperació en els quals tenia pensaments de suïcidi. L'obra que relata millor això és El llop estepari (1927).

El cor (Herz) és el subjecte del poema i, de ben segur, són versos autobiogràfics. La vida està feta d'etapes, les coses no duren sempre, no deixem que res ni ningú ens retingui, hem de defugir els costums, estiguem preparats per a emprendre noves singladures, tornar a començar és encisador...

Llegeix tota la sèrie T

T-57

Froggy ha tornat a fer acte de presència, aquest cop a les escales de l'entrada. Com que anit va ploure una mica i demà plourà més, el senyor gripau està de gresca. S'ha passat el matí als esglaons contemplant impassible com el llogater de la casa feia viatges amunt i avall carregat de llenya. Ambdós es miraven de reüll amb confiança creixent. Em penso que pot ser el principi d'una gran amistat.

Froggy ha esdevingut una estrella mediàtica des que va sortir al YouTube. Ara sospira per seguir les passes dels seus il·lustres predecessors: Jabba The Hutt de la Guerra de les Galàxies i Ogama Sennin, el Gran Gripau Savi de la sèrie manga Naruto. La nissaga dels gripaus ha trobat un digne successor.


Tornant a la realitat més prosaica i pragmàtica, sembla clar que amb la llenya no n'hi haurà prou per a escalfar la casa quan arribi el rigorós hivern. A banda dels mitjons gruixuts, les sabatilles, els guants i el gorro maputxe de llana, caldrà afegir una estufa catalítica de butà per al menjador i un emissor termoelèctric per a l'habitació que funcioni durant la nit. Està estudiant les diferents alternatives, els avantatges i inconvenients de cada sistema, el cost d'adquisició dels aparells i, sobretot, el consum. Hi ha opinions per a tots els gustos. Llenya, gas, electricitat... Es tractaria de combinar els tres cercant la màxima eficiència i la mínima despesa, és a dir, la quadratura del cercle. Ara per ara, la reserva de llenya està coberta almenys per a unes quantes setmanes.

Llegeix tota la sèrie T

T-30

S'ha afaitat i s'ha dutxat amb aigua calenta escalfada amb llenya. Ha menjat pasta bullida amb aigua escalfada amb llenya. L'aigua que omple el sistema de radiadors de la casa també és escalfada amb llenya. Tot això gràcies a una cuina-calefactora Hergóm, una meravella de ferro colat que combina tradició i tecnologia. Com no podia ser d'una altra manera, una casa folrada de fusta, envoltada de boscos, s'havia d'escalfar amb fusta. La llenya és el combustible més barat. Tot i que no fa gaire fred (23 graus a les 15 h, però de nit baixa fins als 10 graus), ell s'entreté tallant troncs, carregant tions, preparant l'hivern que, tard o d'hora, arribarà. Quan entra a casa, l'olor de llenya cremada el transporta a la infantesa i, més lluny encara, fins als orígens ancestrals, quan no sabíem què era el gasoil ni el gas. Li fa gràcia viure com vivia la seva àvia Pepeta al tros. Ella no tenia TV i ell, que en té una penjada en un racó del menjador, no se la mira mai. L'essència humana segueix sent la mateixa. Potser la crisi ens farà recuperar el valor de les coses essencials. Havíem perdut el senderi a còpia de superfluïtats, de bagatel·les innecessàries, de luxes manicomials. Lloada sia la crisi, doncs, si ens ajuda a ser una mica més savis a tots plegats.

The philosopher is in advance of his age even in the outward form of his life. He is not fed, sheltered, clothed, warmed, like his contemporaries. How can a man be a philosopher and not maintain his vital heat by better methods than other men? H. D. Thoreau

Llegeix tota la sèrie T

T-23

No és el que escriu, sinó el que viu, allò que realment m'interessa; com ha estat capaç d'escapar-se de la gàbia on pastura inconscientment el ramat; això és el que més admiro d'ell: la força que l'impulsa a crear cada dia el seu propi destí lluny de l'autopista de peatge per on circulen els zombis; aquest poderós afany d'individuació que converteix la seva existència en una veritable obra d'art, original, única, irrepetible. Que després escrigui això o allò, és quelcom secundari, perquè de les paraules me'n refio ben poc, però dels fets, en canvi, en faig una bíblia, un model, un paradigma. El seu mestratge, més que literari, és vital. L'admiro perquè ha sabut fondre totes les contradiccions en una sola autoafirmació llibertària, on teoria i praxi, poètica i ètica, literatura i vida són la mateixa cosa. Això per a mi significa ser autèntic. N'estic tip, d'actituds hipòcrites, de bufanúvols que es pensen que n'hi ha prou fent discursets brillants o de babaus que es passen el dia enganxats al twitter i al facebook. La saviesa és al silenci el que les estrelles són a la foscor.

Llegeix tota la sèrie T

Com l'aigua cristal·lina

El destí reparteix les cartes amb les quals ens hem de jugar aquesta vida. No puc queixar-me de les cartes que m'han tocat. Cada carta és un regal, fins i tot les dolentes.

Cal estar a l'aguait, no badar, com el llop que sap que del seu silenci depèn l'èxit o la supervivència. En el silenci el temps es detura, s'esvaeixen les aparences, tot és proper, ara i aquí, real.

Hi haurà un dia en el que ja no et caldrà cercar res més, ni omplir cap buidor, ni apaivagar cap pena, ni assolir cap saviesa. Hi haurà un dia en el que tot esdevindrà simple i transparent, com l'aigua cristal·lina que brolla de la font.