Calla el mar.
És un silenci sagrat, com el silenci de les ermites isolades, com el silenci indesxifrable després de l'orgasme.
Així és el silenci avui del mar vestit d'argent i flors primaverals.
Ella ens esguarda les cuites, altívola senyoreja amb posat de dama egrègia, amb la mirada desmenjada de les àvies les quals, velles i sàvies, no se sorprenen per res.
Ella, dèria de llops, cabòria de bruixes, far d'ànimes perdudes, tossudes, venudes, vençudes.
Ella, bagassa que sedueix els mascles i fa morir d'enveja les femelles.
Ella, esposa infidel que escapa de matinada per a retrobar l'astre que fecunda cel i terra.
Calla el mar.
Canten els rossinyols al bosc de Cap Ras.
Ella escolta. Ella calla.
Ella somriu amb llum llunàtica.
Som eterns i encara no ho sabem.
Recordes el gust del primer petó?
Saps que els rossinyols moren dins la gàbia?
(Deixen de cantar i es moren)
Saps que la Lluna mostra camins que el Sol ignora?
Calla el mar.
T'imagino somiant carícies.
Som eterns i encara no ho sabem.
No facis gaire tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada