São Joaquim

850 km al sud de São Paulo i 450 al sud de Curitiba, sempre seguint la rodovia BR116, a 1.400 metres d’altitud, dins l’estat de Santa Catarina, es troba el municipi més fred del Brasil: São Joaquim, “cidade do frio e da neve” (l’hivern de 1991 es van enregistrar -10 C). Cosa insòlita per aquests verals tropicals. 

La regió també és coneguda per la producció de fruita (sobretot pomes) i de vi. La seva Igreja Matriz va ser totalment construïda amb pedra basàltica portada amb carros de bous. 

Curitiba avall, les araucàries (anomenades pinheiros) van prenent protagonisme. Es barregen amb altres espècies plantades per a obtenir fusta. El pinheiro més gran de la Serra Catarinense està dins una fazenda situada a 34 km d’aquí. Fa 9,20 metres de circumferència i 40 d’altura. 

Demà arribaré a la costa, després de travessar la Serra do Rio Rastro, on la carretera SC390 fa un descens vertiginós i espectacular. És la Trollstigen brasilera!

Val a dir que, per aquestes terres del sud brasiler, la pell blanca predomina sobre la fosca, just al contrari del que passava a l’estat de Bahia. Tot i que van ser els gautxos els primers pobladors d’aquesta zona, la immigració germànica posterior va deixar llavor abundosa. Brasil és tan gran que ho conté tot. Com dirien ells: la varietat és gostosa. 

Cercle de pedres amb rossinyol

Deixes el teclat i agafes la guitarra, deixes la guitarra i t'endinses en el bosc...

Cap Ras

 

Tu m'has donat el bosc i el mar, el cant dels ocells i la fusta de deriva, les pedres que es drecen i l'horitzó inflamat, la llum dels fars, la tramuntana mítica. 

Tu m'has donat la connexió ancestral, aquesta espiral d'energia, aquesta pau, aquestes flors, aquesta música que brilla.

Tu m'has donat la mà... Jo et dono braç, jo et dono el cor, per ser i estar més temps amb tu, racó de món paradisíac.

Tu m'has donat hores sublims, de solitud i companyia, la calma i la tendresa de les nits quan la lluna i les estrelles ens miren.

Tu m'has donat la bellesa i el destí, aquesta llibertat intrínseca que em fa volar amb ales de foc camí de noves dimensions...

Tu m'has donat un lloc per a poder sentir la delícia de la vida, la llum que ens fa divins, el misteri profund, els somnis reals, la màgia infinita...

Tu m’as donné le forêt et la mer, le chant des oiseaux et le bois flotté, les pierres qui se dressent et l’horizon enflammé, la lueur des phares et la tramontane mythique. Tu m’as donné la connexion ancestrale, cette spirale d’énergie, cette paix, ces fleurs, cette musique qui brille. Tu m’as donné la main… Je t’ai donné le bras, je t’ai donné le coeur, pour être et rester plus longtemps avec toi, petit coin du paradis. Tu m’as donné des heures sublimes, de solitude et de compagnie, le calme et la tendresse des nuits quand la lune et les étoiles nous regardent. Tu m’as donné la beauté et le destin, cette liberté intrinsèque qui me fait voler avec des ailes de feu vers le chemin aux nouvelles dimensions… Tu m’as donné un lieu pour pouvoir jouir du délice de la vie, de la lumière qui nous rend divins, du mystère profond, des rêves réalisés, de la magie infinie…

You gave me the forest and the sea, the birds singing and the wood drifting, the raising stones and the horizon in flames, the sparkle of lighthouses and the mythical North Wind. You gave me the ancestral connection, this spiral of energy, this peace, these flowers, the music shining. You gave me your hand... I give you my arm, I give my heart to be and spend more time with you, heavenly corner of the world. You gave me sublime hours, alone and with company, tenderness and calm nights when the moon and the stars look at us. You gave me the beauty and the destiny, intrinsic freedom that makes me fly with fired wings in the new dimensions way... You gave me a place to be able to feel the delight of life, the light which makes us divine, the profound mystery, real dreams, the infinite magic…

Você me deu a floresta e o mar, os pássaros cantando e a madeira flutuando, as pedras que se erguem e o horizonte avermelhado, os faróis de luz e o vento do norte mítico. Você me deu a ligação ancestral, esta espiral de energia, esta paz, estas flores, esta música que brilha. Você me deu sua mão... Eu dou o braço, eu dou coração para ser e passar mais tempo com você, recanto celestial do mundo. Você me deu horas sublimes, em solidão e companhia, ternura e noites calmas quando a lua e as estrelas olham para nós. Você me deu a beleza e o destino, a liberdade intrínseca que me faz voar com asas de fogo caminho para novas dimensões... Você me deu um lugar para ser capaz de sentir a delícia da vida, a luz que nos faz divinos, o profundo mistério, os sonhos verdadeiros, a magia infinita…


Me has dado el bosque y el mar, el canto de los pájaros y la madera de deriva, las piedras que se elevan y el horizonte encendido, el resplandor de los faros y la tramuntana mítica. Me has dado la conexión ancestral, esta espiral de energía, esta paz, estas flores, esta música que brilla. Me has dado la mano... Y yo te doy el brazo, te doy el corazón para poder ser y estar más tiempo contigo, rincón paradisíaco. Me has dado horas sublimes, solo y acompañado, la calma y la ternura de las noches cuando la luna y las estrellas nos miran. Me has dado la belleza y el destino, esta libertad intrínseca que me hace volar con alas de fuego hacia nuevas dimensiones... Me has dado un lugar para poder sentir la delicia de la vida, la luz que nos hace divinos, el misterio profundo, los sueños realizados, la magia infinita... 

La crida del bosc

Sóc arbre que m'arrelo

Ocell que obre les ales

Quan canto sóc rossinyol

Quan ballo onada arrissada

Quan ric un raig de sol

Quan ploro pluja esperada

I en el silenci, quan m'adormo,

Sóc una estrella llunyana

I un cor que encara batega

Per estimar de matinada

Lluna plena sobre el mar

Calla el mar. 

És un silenci sagrat, com el silenci de les ermites isolades, com el silenci indesxifrable després de l'orgasme. 

Així és el silenci avui del mar vestit d'argent i flors primaverals.

Ella ens esguarda les cuites, altívola senyoreja amb posat de dama egrègia, amb la mirada desmenjada de les àvies les quals, velles i sàvies, no se sorprenen per res.

Ella, dèria de llops, cabòria de bruixes, far d'ànimes perdudes, tossudes, venudes, vençudes. 

Ella, bagassa que sedueix els mascles i fa morir d'enveja les femelles. 

Ella, esposa infidel que escapa de matinada per a retrobar l'astre que fecunda cel i terra.

Calla el mar. 

Canten els rossinyols al bosc de Cap Ras. 

Ella escolta. Ella calla. 

Ella somriu amb llum llunàtica. 

Som eterns i encara no ho sabem. 

Recordes el gust del primer petó?

Saps que els rossinyols moren dins la gàbia? 

(Deixen de cantar i es moren)

Saps que la Lluna mostra camins que el Sol ignora? 

Calla el mar. 

T'imagino somiant carícies. 

Som eterns i encara no ho sabem. 

No facis gaire tard. 

La darrera llàgrima

Em tinc a mi mateix i, al capdavall, pertanyo al mar, a la platja que m'acull, al bosc que m'engull, al sol que m'escalfa. A mi mateix em tinc i escolto ocells de bon matí, cançons que em bressolen les hores d'absència. Aquest vaivé en el qual em gronxo, com la flor capcineja en el vent. Aquest desdir tan blanc, tan subtil, tan tènue. Vam néixer per a sentir que la vida val la pena, fins i tot  quan el desig s'ha esvaït. No pas una derrota, sinó un rendir-se a l'evidència: som allò que queda després de llevar la màscara, la nuesa del cel ras, la darrera llàgrima. 

Marlys

Todo empezó en el bosque aquel donde los dos fuimos un ser / Oh Marlys / La luna ayer creció y fue sol en la cabaña de Manuel / Oh Marlys / Dime si hoy hay conexión, las alas son para volar / Oh Marlys / El colibrí selló el amor, ya nada más nos separó / Oh Marlys / No lo puedo contar, estoy loco de atar / Oh Marlys / No lo puedo cantar, este estar sin estar / Oh Marlys

Pedraforca

 

La noia de l'oficina d'informació turística de Saldes va insistir que la via pel Coll de Verdet era "tècnica", que hi havia una "grimpada"... A mi la paraula grimpada sempre m'ha agradat, és divertida. 

Després de dos dies de pluja, les previsions anunciaven sol per al diumenge. Vaig sortir a les 7 en punt des de l'aparcament del Gresolet on havia dormit a la Caddy. Vaig passar pel refugi d'Estasén i bon ritme que fa pujada. El bosc ben moll, vaig trencar la suor, roba fora. 

Dalt del Coll, Gósol es veia allà baix, de festa major. I llavors va començar l'aventura. La sendera sobre les pedres calcàries esdevenia cada cop més aèria. Estimballs a dreta i esquerra. Estic acostumat a caminar llargues distàncies, però no sóc escalador (malgrat haver viscut un any a Terradets). No és un problema de vertigen, sinó de respecte: ser conscient que si et rellisca un peu, t'estimbes i estàs mort. 

Com que m'havia ficat entre cella i cella de fer el Pedraforca (dèries antigues, muntanyes mítiques, com vaig pujar la Pica i el Canigó), un parell de collons. Canal del Verdet. La cosa s'anava complicant fins que vaig arribar a una escletxa per on passava el meu cos però no pas la motxilla. L'alternativa era una corda penjada sobre el no-res... Allà em vaig aturar. STOP. No les tenia totes. O m'aferrava a la corda i amunt, o malament rai. 

Quan fas una cosa per primera vegada i, a sobre, vas sol, t'entren dubtes. Els puntets grocs ho deixaven clar: el camí anava per allí... Tornar enrere era encara més fomut, a banda de psicològicament depriment. Vaig estar uns minuts respirant a fons, sospesant la situació. Coi de Pedraforca! Ningú m'havia dit que l'ascensió era tan xunga. Després vaig assabentar-me que havia optat per la via clàssica, més arriscada. Es veu que des de Gósol o pujant per la tartera és més fàcil. Vaig fer el cor fort (silenciant la ment i la por) i vaig agafar la corda amb força, enfilant-me roca amunt. Prova superada. Déu n'hi do. Què vindria a continuació? 

Em vaig asseure a contemplar el paisatge. El dia era perfecte: sol radiant, es veia Montserrat, la Mola, el Montseny, el Montsec, mitja Catalunya... Quina meravella.

Vaig escoltar unes veus. Van aparèixer dos nois. No estava sol. L'un era de Saldes i l'altre brasiler, cunyat seu. Vam comentar la jugada. Els vaig demanar si podíem atacar el cim plegats, ells l'havien fet moltes vegades. Dos àngels em van guiar fins al Pollegó Superior, jo al darrere, més confiat i tranquil. Tota una metàfora de la vida. Pensem que som autosuficients, que no necessitem ningú... 

La baixada per la famosa tartera, ara caic ara m'aixeco, antològica. No vaig prendre mal, que ja és molt. 

No tornaria a fer aquesta via. Si torno a pujar al Pedraforca, serà per Gósol. No em calen aquestes adrenalines per a sentir-me viu. 

Conclusió: un altre cim al sac. I no serà l'últim. Pujar muntanyes té un no sé què inexplicable, com si deixessis a sota, a la vall, tota la misèria humana i t'enlairessis cap a la puresa celestial... Sentir-te núvol i vent, ocell i blau...    

         

Dones d'aigua

La sirena puja a l'escenari, gesticula amb un megàfon a la mà, recita frases misterioses, perd el tren i, sota la lluna taronja, se submergeix en la màgica mar... (la sirena pinta plomes)

La fada del bosc encantat es banya en el meandre del riu recòndit, s'ajeu sobre un llit de pedra i molsa, canta cançons tristes, acarona amb tanta delicadesa que brollen les llàgrimes... (la fada conta contes i planta tipis)

L'ermitana es resisteix a admetre que fora de la seva cleda existeix un món immens ple de vida pura, però dins la cleda tot és calma i es respira eternitat. Envoltada de gossos i oliveres, el seu és un amor estrany, extraterrestre, inversemblant, fràgil com l'amor dels àngels que tremolen quan la pell els embolcalla (l'ermitana fa vestidets per a nens)

El pallasso enyora el monjo. Li queden pocs dies per a desaparèixer. L'art és efímer, com els personatges que representa. Llegeix Osho mentre desmantella la paradeta. Elles són regals. Tot és regal. Viure és naufragar i desnaufragar. S'amagarà en un raconet perdut per a escriure el que ha viscut aquests darrers sis mesos. El relat és tan extraordinari que no les té totes, no sap si se'n sortirà. Les paraules sempre es queden curtes. Viure és millor que escriure. 

Metàfores

Solitud. Tempesta. Dejuni. Tardor. L'infern és una metàfora com ho és cada mot, cada lletra. Metàfores de vaixells a la deriva i de ports presumptament segurs. Ensumo la molsa a trenc de bosc. El cel és espès. Degota la pluja fent melodies sobre la barana de ferro del balcó. Per què vols entendre-ho tot? Seríem déus si ho entenguéssim. No n'hi ha prou amb dir “amor” o “connexió” o “t'enyoro”. Frases fetes. Metàfores. Tardor. Dejuni. Tempesta. Solitud. Plou amb ganes. Com els amants que fa temps que no es veuen i es devoren sense preàmbuls. Vivim així. Som així. N'estem ben orgullosos.

Gaudeix Terradets

Fa 9 mesos que visc al Pallars Jussà, al vessant nord del Montsec de Rúbies, on el Barcedana s'aiguabarreja amb la Noguera Pallaresa nodrint el pantà de Terradets. Aquest ha sigut el context en el qual he anat escrivint els meus darrers textos. Un entorn privilegiat, gairebé verge, gens turístic, ple d'energies tel·lúriques. 

Amb l'arribada de la primavera, la natura mostra tota la seva exuberància: muricecs, serps, sangartilles, granotes, papallones, ocells, flors, brots tendres... El paisatge reverdeix. L'hort comença a esquerar-se. És el moment de gaudir a l'aire lliure, respirar puresa, deixar que el sol et colri la pell, perdre's dins el bosc resseguint els corriols dels senglars, remuntar el rierol, banyar-se a la cascada, endinsar-se a les coves, enfilar-se al capdamunt del massís, visitar pobles abandonats, contemplar les estrelles...

M'agradaria compartir tot això amb vosaltres més enllà de les paraules. Us puc fer de guia, ensenyar-vos els secrets que he descobert, acompanyar-vos en la recerca del vostre camí de creixement personal. Individualment o en grups petits, podeu venir a passar el dia o un cap de setmana. M'adapto als vostres interessos i necessitats. Si voleu conèixer un territori intacte i una forma de vida alternativa, lluny de la ciutat i de la crisi, ja sabeu on sóc. Hi esteu convidats.

Per a més informació, envieu-me un mail a tonibanez@hotmail.com

Mostra Vall de Barcedana en un mapa més gran

TAO TERRADETS
Dietari de Terradets

T-98

A les guerres, són els covards els que sobreviuen, els emboscats que defugen la batalla perquè consideren que cap bandera ni cap pàtria mereix una sola gota de sang. El cementiri està ple de valents que patien deliris de grandesa. La major heroïcitat és llevar-se d'hora, anar a treballar, pujar una família i aprendre a gaudir de l'avorriment. 

Pessoa deia que sense la bogeria l'ésser humà només és un animal sa, un cadàver ajornat que procrea. No costa gens trobar excuses per a dimitir de la llibertat. Desertar (com la mateixa paraula indica) significa endinsar-se en el desert, enfrontar-se a la incomprensió aliena, assumir que el camí de la individuació està fet d'incertesa i solitud. Clar que és més segur romandre arrecerat per la inconsistència quotidiana, víctima de la por al desconegut. Clar que és més segur conformar-se amb les llaminadures que ens ofereixen els aparadors per on transita el ramat, esperant que les circumstàncies "decideixin" per nosaltres. Clar.

Però després no demanis que els miralls et retornin la teva veritable imatge. No demanis èxtasis i clarividències, perquè la lluna no escolta els udols dels cadàvers ajornats, momificats en la penombra dels dubtes interminables.

Tot això rumiava ell al caire de l'estimball per on s'escola la cascada. El sol desglaçava els caramells. La seva pell ressuscitava amb el caliu vingut del cel. S'hi ha estat dues hores. Un rau-rau a la panxa l'ha advertit que era l'hora de dinar. 

Llegeix tota la sèrie T

T-95

Per a l'hinduisme existeixen quatre etapes a la vida (Ashrama):

1. Brahmacharya (vida d'estudiant)
2. Grihastha (vida familiar i professional)
3. Vanaprastha (vida d'eremita-pelegrí)
4. Sannyasa (vida de vagabund)

La duració de cada etapa és aproximadament de 25 anys. La primera és l'aprenentatge, la segona el servei a la societat, la tercera l'allunyament del món, la quarta el renunciament total.

D'acord amb aquesta classificació, ell es trobaria ara a les beceroles del tercer estadi. Un cop acomplides les obligacions familiars i laborals, va abandonar la vida urbana i social per a retirar-se al bosc (vana-pra-stha significa això: estar-se al bosc), on practica l'austeritat i la meditació, desprenent-se de les passions i dels desitjos materials, preparant-se per a l'última etapa. Es tracta, per tant, d'una transició entre la vida material i l'espiritual.

El més curiós són les coincidències entre el Vanaprastha i l'Ermità del Tarot. No oblidem que la carta que el va empènyer fins a Terradets va ser el vuit de copes. Aviat farà vuit mesos que va deixar enrere la ciutat, va travessar el congost i es va instal·lar en el bosquet de roures davant el llac, mirant al nord. Des d'aleshores viu apartat i, com aquell filòsof cínic anomenat Diògenes, cerca la veritat.

 वनप्रस्थ

Llegeix tota la sèrie T

T-80

No hi ha pressa per a res. Bonança els primers dies de l'any. La boira s'ha esquitllat i, en el cel ras, llueix un sol magnànim que omple el futur de bons presagis. No hi ha pressa per a res. El que fem o deixem de fer és pura gesticulació. El que hagi de venir vindrà. Cal obrir les finestres de bat a bat perquè, malgrat el fred, el cor s'ompli d'aire nou. Contemplar els cims nevats. Passejar pel bosc. Ser humil i ambiciós al mateix temps. Somiar. No hi ha pressa per a res. Tot arribarà. El fruit del treball, el fruit de l'amor, el fruit del dolor, el fruit de la soledat. Som aquí per a lluitar. Som aquí per a fruitar. Dormen les serps i els muricecs. L'entreson dels peixos sota les aigües del llac. Ell remena un joc de cartes plenes de possibilitats. Poder fer-ho tot, poder estar a tot arreu, poder romandre. No hi ha pressa per a res. L'hivern és l'estació més flegmàtica.

Llegeix tota la sèrie T

T-75

Passes glaçades de desembre, riu amunt, cap a la gola del llop que dorm sota les pedres. Passes glaçades, esquerpes oliveres que, gasives, s'empassen el propi fruit. Li fan mal tots els tendrums. Quina basarda els roures pelats i les nits sense lluna. Quina basarda la neu altívola que s'acosta a pas de bou. Mallerengues i pit-roigs li recorden que encara hi ha vida. Passes glaçades de desembre, bosc endins, on els senglars es fonen amb la boira, amiga del silenci, senyera del destí. 

Llegeix tota la sèrie T

ciberpoesia

T-72

El vent escampa les fulles seques dels roures esbandint cada cop més la limpidesa dels estels. 

Arrepapat al sofà d'orelles llegeix la pàgina 327, la darrera de la novel·la. La narració conjuga un llenguatge arcaic (sovint macarrònic) amb una trama força divertida. Ventura Mir és un misantrop, ara en diríem un sociòpata. Segons ell, la resta de la humanitat és purrialla pestilent. N'està tan decebut que per això se n'allunya. És el que té ser llarg de gambals. No cal que els altres t'entenguin, n'hi ha prou amb què et respectin. 

Aquest matí ha tornat al bosc i, en una hora i mitja, sense escarrassar-se gaire, ha plegat un parell de quilos de rovellons i un de fredolics. Els més petits han acabat en uns pots de vidre adobats amb vinagreta, all, llorer, romaní, orenga i pebre. 

Llegeix tota la sèrie T

T-68

Pleniluni. Foc encès. La impressora vomita folis plens de paraules. La gent compra loteria i ell es presenta a premis literaris. Si fa no fa, es tracta de gestionar les il·lusions. L'únic escriptor fracassat és el que deixa d'escriure. Avui engegarà la tele i mirarà el partit de futbol. Un Madrid-Barça sempre resulta morbós. Les llums grogues de l'Hostal del Llac són com un far enmig de la tenebra. Només quan la boira les esborra se sent perdut de veritat. La sensació de pèrdua també la sent en la pregonesa del bosc. Sap que, abans o després, retrobarà el camí, però mentre dura l'esgarriament un pessigolleig indescriptible li rosega les entranyes. Sentir-se perdut és una experiència límit que restitueix la confiança en la brúixola interior. Els que volen trobar-se a si mateixos no saben a què s'exposen. A més, només pots trobar-te si prèviament t'has perdut. El que cal, doncs, és perdre's una vegada i una altra, si pot ser una estona cada dia. Com més perdut estiguis, més a prop estaràs de la teva veritable essència. Som allò que no som. Ens apuntalen les ombres. No hi ha música sense silencis ni llum sense foscors. Pleniluni.

Llegeix tota la sèrie T

T-64

Elles encara dormen. Dormiran potser fins al migdia. La boira plana sobre el llac. Els roures, més marrons que grocs, estan tristos. Ell para la taula per a l'esmorzar: Miel Pops de Kellogg's, galetes Principe, Cacaolat, suc de pinya... Els troncs fa estona que cremen a la llar. S'entreté fent números. ¿Fins a quin punt pot reduir les despeses? ¿Té un límit, la vida frugal, o sempre podem arribar més lluny? ¿Al final de totes les dietes no hi ha un desig de consumpció, és a dir, l'inevitable impuls suïcida? Treu les cendres de la cuina. Sempre que treu les cendres i les llença al bosc pensa en l'amor i la mort. Allò que va ser foc i va escalfar ara és freda grisor, si més no reciclable: les arrels se'n nodriran i tornaran a esdevenir fusta combustible. El cicle mai no s'atura, l'etern retorn de les mateixes coses, els elements incessantment renovables. Elles encara dormen i no en saben gran cosa, de tot això. Són massa joves. Quan ell tenia la seva edat creia en el déu opusià i n'era conseqüent. Ara només creu en el déu que fa créixer els bolets i fa volar el pit-roig. La resta és pura impostura.

Llegeix tota la sèrie T

T-63

Un quilet de rovellons i quilo i mig de fredolics. Aquesta ha estat la collita d'aquest matí. Em penso que deixarà el bosc uns quants dies perquè ja n'està una mica tip. Potser a mitjans de la setmana vinent hi tornarà a pujar per a veure què hi troba.

Per fi s'ha afaitat. Automàticament s'ha rejovenit deu anys.

Enyora el mar. Aviat el reveurà. Fa gairebé mig any que es va instal·lar en aquesta casa situada a la cara nord del Montsec de Rúbies. Queden els mesos més durs per endavant. També enyora el sol. És una casa ideal per a l'estiu. Ara boira, humida obaga. L'hort està aturat.

Tots aquests dies ha tingut un company al bosc, un pit-roig que el seguia allà on anava. Ell es pregunta si no seria el pit-roig que es va colar dins de casa. L'ocellet es devia preguntar què coi hi feia, arrossegant-se pel bosc, remenant boixos i aixecant molsa amb una navalla a la mà. Per cert, que ahir va pedre la seva estimada navalla d'Albacete (comprada a Albacete fa molts anys). Avui el bosc li ha retornat una altra navalla, no pas la seva, sinó una de molt maca que algun altre boletaire havia perdut. El bosc t'ho pren i el bosc t'ho dóna.

Llegeix tota la sèrie T

T-61

L'obsessió pels bolets l'ha portat a descobrir un bosc secret on no arriben els altres boletaires. N'ha baixat cistelles plenes. Cada cistella són 6 kg. Sobretot rovellons (pinetells i esclata-sangs) i fredolics. N'ha menjat tota la família. Queden pocs dies per a plegar-ne. De nit la temperatura s'acosta als zero graus. El bosc és generós. S'embosca cada matí seguint la petja dels senglars. Xops els peus i els camals, torna a casa satisfet amb la collita. Una dutxa ben calenta, una sopa ídem i, a continuació, un merescut descans. Dies vindran per a recloure's davant el foc, per al repòs, la meditació i l'escriptura. Importa viure, entusiasmar-se. Escriure és ressaca, ombra, la bava del caragol...

Llegeix tota la sèrie T