Picinguaba 2

Em desperta la lluna gairebé plena, bressolada amb la cançó de les onades.

La sagrada nit batega com el cor d’una mare.

Sóc el foc que tot ho crema, la bellesa en cada flor, la mirada creadora, saviesa dels pescadors.

Sóc el misteri de l’aigua, el plaer sense culpa, el vent despentinant les dunes, els llavis que besen per primer cop.

Sóc els colors de l’arc de la pluja, el camí que s’obre a cada passa, l’ocell que s’enlaira, l’aventura interminable. 

Sóc el teu silenci, la teva llàgrima, el teu dolor, la teva primera esperança.

Sóc el mirall que et mira, l’illa que guarda els secrets de l’ànima, aquella paraula prohibida, la sortida definitiva.

Sóc tu. Et sóc en la rialla i en la calma, en la guerra i en la gana. Et sóc a totes hores, nit i dia, capvespre i matinada. Et sóc encara que dubtis, encara que neguis, encara que callis.  

Sóc tu. Allò que desconeixes. Aquesta llum inextingible. 

Em desperta la lluna gairebé plena... 

Barques, núvols i muntanyes.

Ubatuba

Contemplo el món des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, amb una xafogor enganxifosa que no em deixa pensar amb gaire clarividència. 

Neu a Catalunya. Un país bloquejat en tots els sentits. Bombes sobre la població síria. La meitat d’emissores de ràdio brasileres són religioses, amb predicadors incansables que esgaripen més que parlen. Us tradueixo la darrera bestiesa que he escoltat:

Sabem que estàs arruïnat, que els deutes et devoren, que no tens crèdit enlloc... Però si encara et queden 120 reals (30 euros) has de córrer cap al Banco do Brasil o el Banco Itaú per tal d’ingressar-los en aquests números de compte... Fes-ho ara mateix, el més aviat possible. Només 120 reals. Repetim números de compte... Veuràs com actua Jesús el Fill de Déu en els propers dies... La millor inversió de la teva vida!! (sic)

La desesperació, la pobresa, la ignorància, la fe... 

Bombes sobre Síria. Neu a Catalunya. Des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, la vida sembla més lleu... 

Som vulnerables. Vivim a la intempèrie. No hi ha certeses llevat de la mort. Mantenim la vertical quan tot tendeix a l’horitzontal. No és fàcil. La felicitat és un mite, com la llibertat. 

Existeix l’instant precís en el qual sents la brisa salada que t’amanyaga la cara... 

Existeix la bellesa d’aquest moment efímer i aquestes muntanyes tan verdes que s’ajeuen sobre el mar... 

Existeix l’amor... un altre mite.

Exili 13

Es tracta de deixar de fer cas (percepció) d'allò que no t'interessa i que provoca estats negatius al teu interior mental i emocional. La total indiferència, focalitzant l'atenció en altres qüestions positives o, simplement, buidant-te de continguts nocius i tòxics. És a dir, desconnectar de la TV, ràdio i internet. 

Veritat, Bellesa, Bondat, Llum... 

La llibertat és la capacitat de desvincular-te de tot i de tothom per aprendre a ser feliç sense dependències de cap mena. 

Llum definitiva

 

Hi ha dues coses que mai no cansen: la BELLESA i la LLIBERTAT, contemplar-la i estar obert a totes les possibilitats. Sovint ser espectador (voyeur) és millor que actuar. Per això és tan plaent VIATJAR. Clar, que existeixen altres activitats atractives, no dic que no. Fer l’amor, per exemple, és un gaudi gustós, però (al capdamunt i al capdavall), vulguis o no, acaba esgotant. Menjar xocolata -un altre exemple llaminer- acaba empatxant. 

La bellesa pot ser contemplada o pot ser creada; en aquest segon supòsit, sobretot a través de l’ART, podem viure una vida significativament plena que eclipsi qualsevol altra proposta barroera o vulgar. Ho dic per experiència, de primera mà: res no et fa tan feliç com CREAR. El cel a la terra. Malauradament, els humans ens hem especialitzat a crear inferns, com ara les grans ciutats, les relacions tòxiques, odis, enveges, gelosies, guerres individuals o tribals... 

Hi ha la NATURA, que és mare i mestra, obra divina. Des del vol d’una gavina fins al cant del rossinyol, des del perfum de les flors als colors de la posta, des dels cims nevats a les platges verges... No hi ha res (i menys humà) que pugui superar totes aquestes meravelles. 

La rata humana ho emmerda tot. Tanmateix hi ha àngels que amaguen molt bé les ales i ens ajuden a creure una mica en el “mico sapiens”. Parlo (altra vegada) de l’AMOR el qual (al capdamunt i al capdavall, per darrere i per davant) acaba esgotant, certament, però alhora ens permet de viure un viatge apassionant ple de bellesa i llibertat (parlo d’amor incondicional, el sa, no pas de possessivitats i dependències malaltisses). Un amor lleu, bonic, amb la mesura justa del trobar a faltar, sense estridències ni dramatismes, dolç i suau, alat. 

I crearem i viatjarem i farem l’amor i menjarem xocolata i, algun dia, perduts en l’illa més remota dels somnis, desapareixerem per sempre més com desapareix l’escuma entre la sorra blanca..... i serem llum, LLUM definitiva.

(Written in Polzeath Beach, Cornwall 🇬🇧)

Cap Ras

 

Tu m'has donat el bosc i el mar, el cant dels ocells i la fusta de deriva, les pedres que es drecen i l'horitzó inflamat, la llum dels fars, la tramuntana mítica. 

Tu m'has donat la connexió ancestral, aquesta espiral d'energia, aquesta pau, aquestes flors, aquesta música que brilla.

Tu m'has donat la mà... Jo et dono braç, jo et dono el cor, per ser i estar més temps amb tu, racó de món paradisíac.

Tu m'has donat hores sublims, de solitud i companyia, la calma i la tendresa de les nits quan la lluna i les estrelles ens miren.

Tu m'has donat la bellesa i el destí, aquesta llibertat intrínseca que em fa volar amb ales de foc camí de noves dimensions...

Tu m'has donat un lloc per a poder sentir la delícia de la vida, la llum que ens fa divins, el misteri profund, els somnis reals, la màgia infinita...

Tu m’as donné le forêt et la mer, le chant des oiseaux et le bois flotté, les pierres qui se dressent et l’horizon enflammé, la lueur des phares et la tramontane mythique. Tu m’as donné la connexion ancestrale, cette spirale d’énergie, cette paix, ces fleurs, cette musique qui brille. Tu m’as donné la main… Je t’ai donné le bras, je t’ai donné le coeur, pour être et rester plus longtemps avec toi, petit coin du paradis. Tu m’as donné des heures sublimes, de solitude et de compagnie, le calme et la tendresse des nuits quand la lune et les étoiles nous regardent. Tu m’as donné la beauté et le destin, cette liberté intrinsèque qui me fait voler avec des ailes de feu vers le chemin aux nouvelles dimensions… Tu m’as donné un lieu pour pouvoir jouir du délice de la vie, de la lumière qui nous rend divins, du mystère profond, des rêves réalisés, de la magie infinie…

You gave me the forest and the sea, the birds singing and the wood drifting, the raising stones and the horizon in flames, the sparkle of lighthouses and the mythical North Wind. You gave me the ancestral connection, this spiral of energy, this peace, these flowers, the music shining. You gave me your hand... I give you my arm, I give my heart to be and spend more time with you, heavenly corner of the world. You gave me sublime hours, alone and with company, tenderness and calm nights when the moon and the stars look at us. You gave me the beauty and the destiny, intrinsic freedom that makes me fly with fired wings in the new dimensions way... You gave me a place to be able to feel the delight of life, the light which makes us divine, the profound mystery, real dreams, the infinite magic…

Você me deu a floresta e o mar, os pássaros cantando e a madeira flutuando, as pedras que se erguem e o horizonte avermelhado, os faróis de luz e o vento do norte mítico. Você me deu a ligação ancestral, esta espiral de energia, esta paz, estas flores, esta música que brilha. Você me deu sua mão... Eu dou o braço, eu dou coração para ser e passar mais tempo com você, recanto celestial do mundo. Você me deu horas sublimes, em solidão e companhia, ternura e noites calmas quando a lua e as estrelas olham para nós. Você me deu a beleza e o destino, a liberdade intrínseca que me faz voar com asas de fogo caminho para novas dimensões... Você me deu um lugar para ser capaz de sentir a delícia da vida, a luz que nos faz divinos, o profundo mistério, os sonhos verdadeiros, a magia infinita…


Me has dado el bosque y el mar, el canto de los pájaros y la madera de deriva, las piedras que se elevan y el horizonte encendido, el resplandor de los faros y la tramuntana mítica. Me has dado la conexión ancestral, esta espiral de energía, esta paz, estas flores, esta música que brilla. Me has dado la mano... Y yo te doy el brazo, te doy el corazón para poder ser y estar más tiempo contigo, rincón paradisíaco. Me has dado horas sublimes, solo y acompañado, la calma y la ternura de las noches cuando la luna y las estrellas nos miran. Me has dado la belleza y el destino, esta libertad intrínseca que me hace volar con alas de fuego hacia nuevas dimensiones... Me has dado un lugar para poder sentir la delicia de la vida, la luz que nos hace divinos, el misterio profundo, los sueños realizados, la magia infinita... 

Tanta bellesa

Tanta bellesa de matinada, quan els ocells comencen a cantar, tímidament, clareja la llum de l'altra banda del mar, on l'horitzó amaga el més preciós regal.

Tanta bellesa en la mirada, emmirallant-me en els teus ulls, no calen paraules. Bon dia. Somrius. Som purs. Som aire.

Tanta bellesa que brollen les llàgrimes.

A voltes

A voltes la vida ens empeny cap a regions ignotes, obrim la finestra, i allà on hi havia la lluna taronja ara hi ha la lluna blanca, el mar silenciós, la teva absència que no em deixa dormir gaire.

A voltes som pous sense fons que brollen plens d'aigua pura i fresca a Nova Zelanda.

No trobaré paraules per a tanta bellesa, per això em limito a transcriure allò que els dits decideixen.

A voltes no sé si t'estimo, suposant que l'amor sigui aquella força mítica que capgira el cor com un mitjó i el converteix en un cometa que travessa l'espai intergalàctic a la velocitat de la llum.

A voltes puc callar, i puc dormir, i puc abraçar-te. Llavors, el somni esdevé tangible i conec de primera mà el secret més ben guardat.

Ser feliç és tan fàcil...

La vida va de

La vida va de ser tu mateix i de pintar les hores de colors i de ballar sota la lluna i de banyar-se al mar nu i de somiar amb els ulls oberts i de besar amb els ulls tancats i de fondre's amb l'energia còsmica i d'aprendre i d'oblidar i de romandre dempeus quan tothom cau i de caure quan tothom s'aixeca i de fluir amb el riu incert i de cercar fràgils certeses i de dir la veritat i de contemplar la bellesa i de desprendre's d'allò que no et deixa avançar i d'enlairar-se amunt amunt i de volar i d'aterrar sense trencar-se i d'estimar la soledat i de donar donar donar sabent que l'univers t'ho tornarà multiplicat i de parlar quan tothom calla i de callar quan tothom parla i de saber acomiadar-se i d'entomar tota la màgia i de ser sempre valent i de defensar la llibertat i de crear crear crear i de riure i de plorar i d'abraçar sentint que abraces i d'estar en el pur present i de veure sortir el sol i de veure també la posta i de caminar borratxos d'horitzó i de tornar a ser nens i d'escoltar el silenci i de capbussar-se en el misteri i d'esperar que tot anirà bé confiant confiant i de cantar desafinant i d'adormir-se a la platja i de donar gràcies perquè som aquí sans i estalvis gràcies gràcies gràcies 

Perquè la vida va de tot això i de ser tu mateix i de fer feliços als altres. 

A frec d'ales

El desig és energia, una fletxa que surt disparada,
que travessa espai i temps
tot creant la diana.

En el centre hi ha un punt que cal encertar:
el cor que batega
embriac de sang. 

Abans de sortir el sol, quan els ocells encara dormen,
quan les onades es bressolen sobre les roques silencioses,
sento la bellesa del món. 

Et miro i oblido totes les paraules.

Haurem d'aprendre a volar agafats de la mà.
Haurem d'inventar silencis. 

Abans de sortir el sol, quan les estrelles encara ballen,
quan el far de Cap de Creus em fa l'ullet,
sento la teva bellesa. 

Et miro i em veig.

Et miro i em sóc.

Haurem d'aprendre a volar
a frec d'ales. 

Puresa Nuesa Bellesa

PURESA

Retrobar el centre, la mística.

Tu sol en la Natura, el nucli.

El silenci. 

Més enllà de les relacions,

de la teranyina de les relacions.

Més enllà de les presumptes 

necessitats materials, immediates.

Retrobar-te, 

retrobar l'esperit lliure,
la divinitat interior,

l'essència íntima.

Més enllà del desig

(el vehicle de l'ego).

Apujar la vibració.

Sobrevolar el món.

Ser pur.

Ser llum.

Ser pau. 

Ser amor.

NUESA

M'amago de mi mateix

en la cala que sóc.

El cos nu.

La ment nua.

El cor nu. 

La nuesa de l'esperit

que alena en el fons,

insondable, eteri, infinit.

Les ruïnes dels records.

La boira de les il·lusions.

Què queda de tu quan el públic ha marxat

i fa hores que han abaixat el teló?

La nuesa.
El paradís
interior.

Ocells que piulen.

El sol del capvespre.

Aquesta remor lleugera 

de les onades anticiclòniques.

A penes un sospir que ens recorda

que el temps passa de pressa

i que el veritable amor no admet

limitacions ni prevencions 

de cap mena.

BELLESA

Cansa seduir sempre. M'estimo més la vida contemplativa.
No cal penetrar les entranyes de les Venus veganes.
De les marmòries ja se n'ocupen els hooligans del
sexe. 

Cansa seduir, com cansa empènyer.
Només cal asseure's, observar la silueta, l'obra, el paisatge;
parar l'orella i gaudir en la justa distància, ni poc ni massa.
Hi ha certa noblesa en aquest romandre intangible, inabastable.
No cal tocar. Si toques, embrutes. Si toques, trontolla.
Si toques, rebaixes l'ideal a l'altura de les rajoles. 

Cansa seduir. Cansa empènyer. Cansa tocar.
Cansa el gest i cansa la paraula.
M'estimo més el silenci i la dolça ficció
d'allò que podria ser i no serà. 

No, no m'he fet vell.
Simplement, he passat de
pantalla.

Iguaçu

 

Hi ha les obres de Déu (opera Dei) i les obres humanes (opera hominis). Ahir vaig veure les cataratas de Iguaçu i avui he vist Itaipu, la central hidroelèctrica més productiva del món. No hi ha color. L'home necessita formigó i 40.000 obrers treballant 16 anys. Déu amb 6 dies fa meravelles i el diumenge festa. No hi ha color. No m'impressionen gens les xifres ni els megakilowats. M'impressionen les papallones, els colobrís, les orquídies, l'arc de Sant Martí, els núvols, la lluna, les estrelles... I el teu cos inversemblant. I el teu amor llibertari. I la màgia de la vida. I el silenci de Déu quan surt el sol.

Allò que vaig perdre

“É importante não perder de vista as coisas que te encantam, pois ali há um pouco da tua essência”

Si dic que m'agrada caminar, caminar sol, caminar sol enmig de la natura, caminar sol enmig de la natura salvatge, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer per a retrobar allò que vaig perdre...

L'essència. La connexió. El silenci. La puresa. La bellesa. La divinitat. La llum. 

Abadiânia

 

Posta de sol des del mirador de la casa Dom Inácio de Loyola a Abadiânia. 

Connectar amb la divinitat a través de l'horitzó, amb el porpra dels núvols encesos per la llum agònica del jorn, amb els ocells que piulen abans d'anar a jóc, en el silenci profund de la vall, la llunyania del món, l'estel primer que surt, tot és al seu lloc... 

Com he arribat fins aquí? Qui m'hi ha portat? Qui sóc? 

Deixo les preguntes. Escolto el cor. Els grills comencen la serenata. 

Déu existeix perquè existeix l'amor. L'amor és l'essència de la vida. 

La bellesa absoluta d'una posta de sol. La bellesa absoluta de la mort...

Winter Flight

Tot és incert com el vol d'un ocell a l'hivern... I tanmateix hi ha la certesa de saber que formem part de l'eterna bellesa que fa i desfà coses i humans... I que no som tan importants. 

Everything is uncertain as the winter flight of a bird ... And however there is the certainty of knowing that we are part of the eternal beauty that does and undoes things and humans... And we are not so important. 

Tudo é incerto como o vôo de um pássaro no inverno ... E ainda há a certeza de saber que somos parte da eterna beleza que faz e desfaz coisas e humanos ... E não somos tão importantes.

La fada del vestit blau

Temps era temps, en la presó de la Vila de Dois Rios, a Ilha Grande, prop de Rio de Janeiro, els presoners van somiar una noia sense nom que duia un vestit blau. La somiaven dia i nit en els somnis més lúbrics i també en els altres. Quan van clausurar la presó l'any 1994, la noia va esdevenir una llegenda: la llegenda de la fada del vestit blau. 

La fada voltava per la vila, apareixia i desapareixia com un fantasma. Molts deien que l'havien vista passejant per la platja o gronxant-se en el baldador de l'arbre gran, sempre amb el seu vestit blau. La llegenda deia que si la tocaves, el seu encanteri es desfaria; per això ningú no gosava d'apropar-s'hi i ella defugia qualsevol acostament. 

Un dia un pescador del poble es va enamorar de la fada. La procurava a totes hores, la cridava les nits de lluna plena com un llop ferit d'amor. Fins que va aconseguir trobar-la i va parlar amb ella. Ell li va prometre: No pateixis, t'estimaré sempre i mai no et tocaré. Ella va accedir al tracte. Es veien sovint al final de la platja, on el riu barreja les seves aïgues fosques amb les del mar. Allà hi ha una gran pedra que, segons una altra llegenda, és el cap d'un pirata gegant que va naufragar. Es miraven als ulls, somreien, enraonaven hores i hores, però sempre respectaven la distància d'uns pocs centímetres.

Així van passar els dies, les setmanes, els mesos... Estaven cada cop més enamorats. El seu amor intangible creixia sense aturador. El pescador va mantenir-se ferm en la seva promesa i ella hi confiava cada vegada més: Aquest home és un home íntegre, valent, un home lleial i de paraula. Tots els vilatans n'estaven al cas, de les trobades del pescador amb la fada, i cadascú deia la seva. La Teresa, la dona més vella de la vila, rondinava: Això no pot acabar bé, el pescador és un home, i tots sabem com són els homes... En canvi, en José, el pescador més vell, en discrepava: Els pescadors no som com la resta d'homes, una promesa és una promesa... 

La fada es banyava vestida. Quan sortia de l'aigua, els seus mugrons es destacaven sobre el vestit moll, i tota la silueta del seu cos es mostrava en plenitud. Ell intentava no mirar-se-la, encara que no podia evitar que la seva imaginació travessés la tela del vestit per anar més enllá... 

Fins que un dia la fada, convençuda de l'amor incondicional del pescador, li digué: Amor meu, les llegendes només són llegendes. Vine, toca'm i comprovaràs que no passa res... Llavors, el pescador, astorat, commòs per aquella revelació, va fer una passa enrere i digué: Així que m'has estat enganyant tot aquest temps? La fada respongué: No era un engany, amor, sinó una prova... El pescador va dir: Com pescar un peix i no menjar-se'l? Més o menys, va dir la fada. I doncs? Què hem de fer ara? Va preguntar ell. Menja'm, pescadoret del meu cor, acosta't i lleva'm el vestit a poc a poc... Quan van quedar-se despullats, el pescador i la fada es van agafar de la mà i van endinsar-se mar endins embolcallats per les onades... 

Mai més se'n va saber res d'ells. Queda la llegenda. 

A casa seva, la Teresa guarda un vestit blau i assegura que el va trobar a la platja l'endemà de la desaparició del pescador. 

Diuen que la bellesa deixa de ser bellesa si la toques. La flor de la magnòlia té uns pètals tan blancs i perfumats que, si els toques, de seguida es tornen marrons. Pessoa va escriure al trecho 264 del seu Llibre del Desassossec: 

Aprende a desligar as ideias de voluptuosidade e de prazer. Aprende a gozar em tudo, não o que ele é, mas as ideias e os sonhos que provoca. Porque nada é o que é: os sonhos sempre são os sonhos. Para isso precisas não tocar em nada. Se tocares o teu sonho morrerá, o objeto tocado ocupará a tua sensação.
Ver e ouvir são as únicas coisas nobres que a vida contém. Os outros sentidos são plebeus e carnais. A única aristocracia é nunca tocar. Não se aproximar — eis o que é fidalgo.
Ser puro, não para ser nobre, ou para ser forte, mas para ser si próprio. Quem dá amor, perde amor.
Abdicar da vida para não abdicar de si próprio.
A mulher uma boa fonte de sonhos. Nunca lhe toques.

La dona, una bona font de somnis, mai no la toquis. 

Sota les ones, en el reialme dels peixos i de les algues, el pescador i la fada neden, ballen, festegen entre els coralls. L'escuma guarda el secret del seu amor invisible. Hi ha somnis com núvols i somnis com onades... Com són els teus? Has vist mai una fada? 

(Relat concebut a la platja de Dois Rios i escrit a la platja Lopes Mendes, Ilha Grande, Brasil, 9 i 10 de febrer de 2017)

LUZ

He visto el cielo en tu mirada. También en tu voz. También en tu alma serena de sirena que danza con los delfines en las aguas cristalinas de los mares del sur. He visto tantas cosas en nuestra LUZ. Tantas. Pureza. Arrebato. Pasión. Calma. Anhelo. Paciencia. Certeza. Determinación. No nos van a detener con sus razonamientos sensatos. Ellos no saben cómo tratarnos. Nos escapamos hace siglos de su prisión. Ahora volamos hacia horizontes remotos con alas de fuego. Ahora queremos querernos con verdadero amor. He visto tierras lejanas, planetas inexplorados, estrellas que brillan para nosotros… Y he visto tus dedos acariciando mi cara, suavemente, como se acaricia un niño recién nacido, porque soy eso en tus manos… Tú me naces y yo te nazco, hijos de nuestros sueños. He visto el abrazo que resume todos los abrazos y el beso que resume todos los besos. Nos he visto felices, desnudos, saltando y corriendo, cantando y bailando, locos de amor, locos de vida, locos de todo… He visto tantas cosas en nuestra LUZ, que mis ojos se han quedado prendados de belleza. No los abras. Deja que dibujen un cielo hacia adentro, nuestro cielo, nuestras palabras, nuestros silencios, cada latido que nos acerca al centro de lo que somos y de lo que seremos… ¿Puedes imaginártelo?

Sunrise 5

अनिच्चा Anitya

Treballo la impermanència. No només artísticament. També amb les relacions, els llocs, les vivències... Quan les coses s'acaben et sents alleugerit, més lliure, més pur. No calia prendre-s'ho gaire seriosament si sabies que algun dia s'acabaria. O millor dit: en el joc de la vida tot balla i deixa de ballar quan menys t'ho esperes. I la bellesa rau precisament en aquesta impermanència de tot plegat: moments, etapes, cicles, vides, estrelles, universos... Després hi ha la ment que vol seguretats, que voldria aferrar-s'hi, la ment impotent que protesta quan la pila de pedres cau... Ben caiguda està. Va ser maca mentre va durar. Tenia 10 pedres i la de dalt de tot era de color violeta.....    

There was a dream 

I had it too 

You could see it 

Coming true 

It would travel 

In the air 

You could make it 

If you dare 

God bless the souls that shook up mine

Cada instant

No hi ha finals, tot són principis. Ho dius amb aquesta calma infinita que brolla del fons del teu ésser misteriós. Cada instant és nou, com ho és el sol cada dia. Cada instant podem recomençar i cada instant podem tornar a creure en la màgia, perquè la vida no para de sorprendre'ns i el futur és el somni que somiem ara.  

No hi ha finals, tot són principis. En la plena llibertat de la contradicció més íntima reapareix l'esperança que inunda de verd l'horitzó. Ens agafem les mans i ballem la dansa dels cors. Som un raig de llum que enlluerna les pedres. Cada instant déu recrea en nosaltres la veritat, la bellesa i la bondat del món.       

Llum

Darrer dia de novembre. El Cap de Creus sembla més proper. La Mar d'Amunt té una llum diàfana. Pardals i estornells picossegen les olives que han caigut a terra. Una mallerenga es passeja sobre la taula de la terrassa. Gavines cridaneres. Llum, quina llum més neta. Quina quietud. Quina solitud. Quina benaurança. La natura tot ho cura. És impossible ser infeliç davant d'aquest paisatge. 

Quan es tanca una porta, se n'obre una altra. Hem après a improvisar. Hem après a acceptar que si les coses són complicades és que no convenen. Ha de ser fàcil. Tendim a la simplicitat. Una mirada és suficient per a penetrar un ésser fins a l'essència. Quina llum desprens? Quina energia et nodreix? Omraam diu que ens hem de concentrar en la llum, en la bellesa, en la puresa... Fins que assolim un estat de consciència que ens portarà pau i felicitat.  

Les barques tornen a port. No hi ha núvols. Ni expectatives. Cada instant és un regal meravellós.  

GRÀCIES.