Llum definitiva

 

Hi ha dues coses que mai no cansen: la BELLESA i la LLIBERTAT, contemplar-la i estar obert a totes les possibilitats. Sovint ser espectador (voyeur) és millor que actuar. Per això és tan plaent VIATJAR. Clar, que existeixen altres activitats atractives, no dic que no. Fer l’amor, per exemple, és un gaudi gustós, però (al capdamunt i al capdavall), vulguis o no, acaba esgotant. Menjar xocolata -un altre exemple llaminer- acaba empatxant. 

La bellesa pot ser contemplada o pot ser creada; en aquest segon supòsit, sobretot a través de l’ART, podem viure una vida significativament plena que eclipsi qualsevol altra proposta barroera o vulgar. Ho dic per experiència, de primera mà: res no et fa tan feliç com CREAR. El cel a la terra. Malauradament, els humans ens hem especialitzat a crear inferns, com ara les grans ciutats, les relacions tòxiques, odis, enveges, gelosies, guerres individuals o tribals... 

Hi ha la NATURA, que és mare i mestra, obra divina. Des del vol d’una gavina fins al cant del rossinyol, des del perfum de les flors als colors de la posta, des dels cims nevats a les platges verges... No hi ha res (i menys humà) que pugui superar totes aquestes meravelles. 

La rata humana ho emmerda tot. Tanmateix hi ha àngels que amaguen molt bé les ales i ens ajuden a creure una mica en el “mico sapiens”. Parlo (altra vegada) de l’AMOR el qual (al capdamunt i al capdavall, per darrere i per davant) acaba esgotant, certament, però alhora ens permet de viure un viatge apassionant ple de bellesa i llibertat (parlo d’amor incondicional, el sa, no pas de possessivitats i dependències malaltisses). Un amor lleu, bonic, amb la mesura justa del trobar a faltar, sense estridències ni dramatismes, dolç i suau, alat. 

I crearem i viatjarem i farem l’amor i menjarem xocolata i, algun dia, perduts en l’illa més remota dels somnis, desapareixerem per sempre més com desapareix l’escuma entre la sorra blanca..... i serem llum, LLUM definitiva.

(Written in Polzeath Beach, Cornwall 🇬🇧)

Què vols tu?

Volia viure davant del mar.
Hi visc.

Volia viatjar. 

Viatjo. 

Volia amor. 

Estimo. 

Volia llibertat. 

Volo... 

Voler. 

Volar.... 

Què vols tu? 

Ho saps? 

Només seràs FELIÇ quan 

aprenguis a CREAR el que vols 

i creguis que és possible... 

Creure. 

Crear... 

Voler. 

Volar... 

Què vols tu? 

Ho saps?

Vida creativa

Hacer, Tener, Querer, Ser... Son infinitivos no definitivos... Lo que hacemos, por mucho que nos guste, nos acaba cansando... Lo que tenemos, por mucho que nos guste, nos acaba sobrando... Lo que queremos, por mucho que nos guste, nos acaba asqueando... Lo que somos, por mucho que nos guste, nos acaba angustiando... Hay que huir de lo que somos, de lo que queremos, de lo que tenemos, de lo que hacemos... Hay que huir de lo conocido, es decir, de la puta "zona de confort" en la que nos confina el miedo... Solamente seremos libres si renegamos de lo que hacemos, tenemos, queremos y somos... Hay que renacer miles de veces huyendo de lo que nos atrapa... Huir siempre para renovarse... Huir siempre para abrazar horizontes nuevos... Un huir que es un buscar... Vivir para lo insólito y para lo inédito... El resto es rutina, parálisis, decadencia, aburrimiento...

El veí alquimista

De vegades el sento. De vegades el veig. La seva ombra blanca es passeja pel camí de ronda. El veí alquimista viu a L'alba. Fa versos fins a la matinada...

Dura com l’aigua dura. 
Arrel d’ella mateixa. 
En èxtasi perenne
la pedra perpetua la pedra, 
imatge pura, 
i la idea de pedra 
se’ns fa del tot madura.

Es va instal·lar a Grifeu quan la casa on ara visc estava sent construïda. Fa més de 50 anys. Entotsolat, l'alquimista atiava el foc de la creativitat. Ben lluny de la comèdia urbana...

No vull més ficcions al voltant de la vida. 
Aquella mascarada ha durat massa temps.

 El veí camina a poc a poc. Una ombra blanca amb barba blanca i mirada blau marina...

Ara navego en mi mateix una aigua 
més nua i transparent, més impalpable. 
Una aigua com un aire. Matinada 
del cor, en pau, sense vaixell ni onada; 
sense dofins ni rems, corda ni escàlem; 
una aigua només aigua i aigua i aigua.

Aquest matí de dissabte el llevant tempestuós esquitxa els vidres de les finestres. La fúria desfermada de la natura ens captiva. Les grises onades esvalotades malden per devorar la platja del Cros. L'aire es cola per les escletxes. Serena, l'ànima guaita l'espectacle mentre somia calma...

El dia que es farà l’aigua quieta 
i el teu ull serà net com un espill 
contemplaré la meva faç perfeta.

Sobre la necessitat d'una àncora

Si Jesús va fer creure al món que podia caminar sobre l'aigua, per què no podria fer creure jo que puc volar? No calen drogues. Només has de saltar i moure els braços amb convicció. Que els braços esdevinguin ales és sols una qüestió de confiança. 

La llibertat ha de ser creada. No la regalen ni la venen enlloc. Depèn de tu. Els altres voldran negar-te-la, retallar-te-la. Els altres no suporten que t'enlairis i els deixis a terra amb un pam de nassos. Llavors, amb l'excusa d'estimar-te, intenten fer-te baixar, proven d'acollonir-te amb la vella tàctica de la por: que prendràs mal, que la caiguda pot ser mortal... (les religions i tota mena de submissions es basen en els mateixos romanços). Què coi sabran ells, si no han volat mai? Oblida les seves gesticulacions i la seva cridòria gallinàcia. De dalt estant en tens prou amb els núvols, els ocells, el vent... 

Ai dels humans-àncora! Ai dels esclaus que maleeixen la llibertat! Ai dels que (diuen que) t'estimen per engabiar-te! Ai dels covards incapaços de comprendre que la Flor de la Vida només es bada amb autèntic coratge!

Deixo les arrels per als arbres. Jo tinc cames. M'encanta caminar, moure'm, venir i anar. I també tinc braços que sovint s'obren de bat a bat per a empaitar l'horitzó inabastable. 

Diran que estic en fase maníaca. Psicòlegs de pa sucat amb oli. Els caiguts esperen que caiguis. I jo els responc: la vostra sola presència em deprimeix profundament. Deixeu-me estar!

Volar és una metàfora.

El dilema dels Carles

La cosa s'anima. El matí de dissabte ha donat per a molt. Quan tornava de fer una altra pila de pedres a la punta de Cap Ras, un francès amb gosset m'ha preguntat: C'est vous le décorateur? M'ha fet gràcia que empri el mot decorador aplicat al Land Art. 

Quan ja era a casa, ha aparegut en Carles Bros, àlies “el sardines”, amb la dona. Que et vingui a visitar l'artista per antonomàsia d'aquests verals és tot un honor. Bon rotllo. Ens veurem al TRAMUNTANart. 

Més tard, mentre pelava una branca de sis metres que he trobat al Borró, ha aparegut un altre Carles, amb jaqueta taronja, sabatilles taronges i cara de prunes agres, el qual m'ha demanat si jo era l'autor de les piles i de les instal·lacions que ha vist pels encontorns. Li he respost afirmatiu. Ell s'ha queixat, dient que no tenia cap dret a modificar el paisatge, que fes el que volgués dins de casa meva, però que en l'espai públic m'ho estalviés. Li he donat la raó, dient-li que ja era hora que algú es manifestés contra el que faig, que sisplau vingués a ajudar-me a destruir les obres... Ell ha dit que no podia, que patia hèrnia discal, mentre jo, sense pensar-m'ho, he corregut cap a la platja i, davant dels seus nassos, he arranat les piles de pedres i he començat a desmuntar les instal·lacions de fusta. El paio, estupefacte, ha marxat escales amunt pel camí de ronda... 

Dos Carles que, en qüestió d'una hora, m'han ofert els dos extrems de les opinions humanes. Qui té raó? Tots dos i cap dels dos. Bastir i destruir són el mateix. Jo altero la naturalitat de les pedres i de les fustes de deriva que trobo a la platja. Qui és el destructor, jo que faig les obres o el que les tomba? Aquest dilema fa dies que em ronda pel cap. És la primera vegada que jo mateix li foto una puntada a una apatxeta feta per mi.  He sentit una cosa molt especial... Les persones que eren a la platja prenent el sol han flipat.

Mil gràcies, Carles, per la teva inestimable col·laboració. Quin Carles? Ambdós, of course. 

I tu, què n'opines?

El factor humà

Observa el misteri de la vida i de la mort: tot és el mateix. La natura és divina, com tu. Ella ens va crear i, en la mesura que creem, som els seus còmplices en la veritat, la bellesa i la bondat. Aquesta és la tasca que ens correspon. Quan l'home s'allunya de la natura, quan es desconnecta d'ella, està perdut i (es) destrueix. La desconnexió pot produir-se a través de l'artifici tecnològic, portant una vida contranatural o fomentant la mentida, la corrupció, la lletjor, el mal... No es tracta de racionalitat. Sovint lo racional és antinatural. Es tracta de naturalitat, sensibilitat, intuïció, espontaneïtat... Més cor que cap. El cor no destrueix mai. El cor no pateix càncer. La resposta és l'amor. Estima la natura. Estima els altres. Estima't a tu mateix. Dóna gràcies al sol quan surt cada matí i a la lluna cada nit i a les estrelles per brillar enmig de la foscor. Dóna gràcies a les persones que t'estimen i a les que no també. Observa el misteri de l'univers. Tot és energia i la matèria és el combustible. Si vols trobar la pau, deixa de jutjar. Som una ombra que aspira a la llum definitiva.      

Sanglier

Fusta i pedra

100 x 50 cm

El dia 2 de març de 2015, l'endemà d'una tramuntanada, tornant del Port pel camí de ronda, vaig veure un gran arbre a llevant de la platja d'en Jordi (entre l'Argilera i Grifeu). Vaig baixar per a observar-lo d'a prop. La meva sorpresa va ser descobrir que aquell pollancre tenia diverses pedres encastades a la soca. Hi vaig intuir possibilitats. Com que no disposo de serra mecànica, vaig esmerçar mig matí tallant les set branques amb la serra d'arc. Finalment, quan vaig separar el fustam de la soca, en girar-la, em vaig adonar que la peça era d'allò més valuosa. Tenia quatre pedres grans inserides a la fusta, a més d'algunes de petites. L'arbre, a mesura que va anar creixent, va anar integrant fusta i pedra en un admirable exercici d'empenta vital. El resultat era una proesa, una obra d'art de la natura. Havia sigut arrencat de la seva terra nodridora, arrossegat de qualsevol manera, havia surat (quina distància? quant temps?) i, després de tantes peripècies, el gegant jeia sobre les roques, cansat, abatut, oblidat...

  

Ara venia la segona part: moure-la, emportar-me-la. Vaig acostar la Caddy a l'indret, ficant-la marxa enrere pel camí de ronda. La soca podia rodolar, sort d'això. Vaig dur-la des de les roques fins a la sorra i, més tard, suant la cansalada i jugant-me la integritat de l'esquena, la vaig empènyer costa amunt fins a la furgoneta. Llavors va venir el moment crucial, el més dur i delicat: calia aixecar-la des de terra i carregar-la al vehicle. No tinc ni idea del que pot pesar, diguem que entre 50 i 100 kg. Una odissea. Quan vaig arribar a casa, un cop descarregada, s'havia fet l'hora de dinar i necessitava una bona dutxa. Vet aquí la bèstia:

Havia d'estabilitzar-la. Vaig decidir que la posició seria invertida, és a dir, la part de les branques farien de potes i la part de les arrels mirarien el cel. Quan la peça se sostenia dreta, vaig començar a pelar-la. A mesura que li anava traient l'escorça, endevinava formes noves, figures, animals, cares... Encara era massa aviat per a escollir un títol o limitar la virtualitat. Les primeres persones que van veure-la, de seguida van descobrir un elefant o dos, un senglar, un brau, una cabra, un unicorn... Tots coincidien en què l'escultura transmetia una força insòlita, pura energia. Em preguntaven si era jo qui havia posat les pedres allí dins. Impossible, els deia. Aquelles pedres ni es podien ficar ni es podien treure, la fusta les embolcallava amb una poderosa abraçada. 

La tasca de poliment ha durat setmanes. Hi he treballat a estones, sempre manualment, amb gúbies i paper de vidre. La meva intenció era destacar la fusta i les pedres. Un dia vaig decidir comprar una fregadora elèctrica per avançar amb més rapidesa i aconseguir un acabat òptim.

 

 

No he volgut polir-la completament, sinó que hi he deixat diferents textures, fins i tot un tros amb l'escorça original. La fase final ha inclòs l'aplicació d'un oli que la protegeix del podriment, dels cucs i repel·leix l'aigua. No afecta al color de la fusta perquè no és un vernís.

El nom (Sanglier) prové d'un suggeriment que em va fer en Patrick, un veí francès que passa dos cops al dia per davant de casa passejant el seu gos Tess. Patrick es va enamorar de l'escultura i n'ha fet un seguiment gairebé diari. Diu que necessita "obres d'art" per al seu jardí. Té una casa molt maca amb unes vistes extraordinàries. Sempre li dic que encara no està acabada... Passen els dies i ell pregunta si em queda molt per a enllestir-la. La veritat és que jo també n'estic enamorat i no vull acabar-la... Penelòpicament, faig veure que encara hi treballo... El Sanglier, juntament amb el Big Fish, s'han convertit en les meves mascotes, els meus dos animals de companyia...        

Taronja

Dins la meva bombolla predomina el taronja. El meu banc és ING. Les targetes d'artista són taronges. Les cartolines amb el títol de les obres també. La funda del sofà que vaig comprar ahir en un xinès és taronja. Taronja el raspall de dents. Un Buda presideix la taula de treball (el color simbòlic del budisme és el taronja). Taronja la meva motxilla i les darreres Salomon que he estrenat. Taronja l'impermeable i la manta que duc a la Caddy. Taronja (i vermella) la guitarra. La meva beguda preferida és el suc de taronja. Devoro pastanagues, mandarines, préssecs i albercocs. Taronja és el color de Blogger (ja fa 11 anys que li sóc fidel). Ah, que consti que no voto Ciutadans! Fa dies que no m'afaito i em sembla que la barba m'està sortint taronja...

Diuen que és el color de la creativitat, que allibera les emocions negatives, estimula la ment, energètic, antidepresssiu... El color de l'albada i del capvespre, i també del segon txakra...       

Esclavatges

Com més lliure em sento és caminant i escrivint, és a dir, sent esclau dels peus i de les paraules. El foli en blanc (o la pantalla) i l'horitzó obert de bat a bat representen el mateix: pura possibilitat. La línia i el camí, el mot i la passa. Avançar, sempre avançar. Quan no camino i no escric la vida es torna pesada. Camina el cos i escriu l'ànima. Matèria i Etèria es donen la mà per ascendir fins als cims més elevats. Camino cap on vull i com vull. Escric el que vull i com vull. El que bull i com bull. Mana ella, Inspiració (que és una Dama misteriosa i juganera). Quan més lliure em sento és quan Ella agafa el timó i em fa remar com un boig. Avançar, sempre avançar. Fer allò que ningú ha fet, dir allò que ningú ha dit, somiar allò que ningú ha somiat. Sóc esclau de la idea, del verb, de l'instant, del futur... Sóc esclau de la carn i del silenci...          

Surto al món

Surto al món a beure'm l'horitzó. El cel és d'un blau limpidíssim amb núvols esqueixats per la ventada dels darrers dies. Tinc el diumenge sencer per a mi, com la resta dels dies de la setmana, com la vida que em queda fins que la mort m'alliberi de tanta pesada matèria i em deixi volar definitivament. Cames i ales m'acompanyen entre els camps de verd incipient. El sol em fa l'ullet. Les paraules se m'avancen. Menjo bé, dormo bé, camino bé, estimo bé... La felicitat és una cosa senzilla que volem complicar massa. Tot és perfecte si flueix. Deixa que el batec de la vida s'imposi. No t'entrebanquis. No demanis més del compte. No exigeixis res als altres. Dóna, dóna, dóna. Somriu, somriu, somriu. Com aquest sol i aquest cel i aquests camps i aquestes paraules... Teves són. Déu ens va crear per a crear. Surto al món a beure'm l'horitzó.

Videopoesia