Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Buda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Buda. Mostrar tots els missatges

8.1.17

Jericoacoara


És cert, que marxes aviat, que potser no tornaràs? Qui t’espera a l’altra banda de l’oceà? Qui podria robar-te el cor i l’ànima, Home Ocell? Quina deessa? O és simplement l’horitzó que (com sempre) et sedueix amb la seva incertesa? 

És cert, que te’n vas sense bitllet de tornada? Ja ho vas fer una vegada, te’n recordes? Aviat farà vuit anys. 

Vols dir que hi ha un destí? Quins senyals segueixes? Les flexes són grogues o vermelles? T’assessoren els àngels? Tens GPS? 

Sri Prem Baba diu: Estamos aqui para amar e criar uniao. Esse é o jogo. 

A què jugues, doncs? 

Triangules entre Buda, Kukulkán i Moai. No són mals companys de viatge. Després està Shakti, que es manifesta de múltiples maneres, amb cares i noms diversos. 

És cert, que ha arribat l’hora de comprometre’t? O només és una altra performance de les teves? 

No fugis d’estudi. 

Qui és Ella? 

Ella és la Veritat.

20.2.16

अनिच्चा Anitya


Treballo la impermanència. No només artísticament. També amb les relacions, els llocs, les vivències... Quan les coses s'acaben et sents alleugerit, més lliure, més pur. No calia prendre-s'ho gaire seriosament si sabies que algun dia s'acabaria. O millor dit: en el joc de la vida tot balla i deixa de ballar quan menys t'ho esperes. I la bellesa rau precisament en aquesta impermanència de tot plegat: moments, etapes, cicles, vides, estrelles, universos... Després hi ha la ment que vol seguretats, que voldria aferrar-s'hi, la ment impotent que protesta quan la pila de pedres cau... Ben caiguda està. Va ser maca mentre va durar. Tenia 10 pedres i la de dalt de tot era de color violeta.....    




    There was a dream 
    I had it too 
    You could see it 
    Coming true 
    It would travel 
    In the air 
    You could make it 
    If you dare 

    God bless the souls that shook up mine

    25.1.16

    Desitjant


    Debo dejar que todo fluya como hasta ahora, confiando en el destino, sin forzar nada ni interponer mi ego o mi voluntad codiciosa...

    El desig demostra que hi ha dualitat, alteritat, tensió. Per una part, hi ha el subjecte que desitja i, per una altra, allò desitjat (l'objecte del desig). Buda va dir que cal eradicar el desig si volem deixar de sofrir. Es pot viure sense desitjos? Desitjar no desitjar no és també un desig? Qui desitja exactament? L'ego? 

    Si flueixo amb l'energia còsmica, si confio i permeto que les coses siguin allò que han de ser... On queda el desig? El desig de fluir no és també un desig? I el desig de ser feliç? Desitgem només el que no tenim o podem desitjar conservar i incrementar el que ja tenim? 

    Arribar a la plenitud (Pleroma), a la il·luminació o a la saviesa (Sofia) seria ser conscient que tot és u, que no hi ha cap separació entre subjecte i objecte, ni entre subjecte i subjecte, és a dir, sobraria el desig com a pont o intermediari, atès que les ombres quedarien enrere i tot seria LLUM...  

    Medito sobre això. Medita-hi tu també.      

    9.12.15

    Buda somriu


    Meditem junts abans de sortir el sol. Els nens que som es fan pessigolles. Tot flueix d'acord amb un pla diví que no depèn de les nostres decisions i, tanmateix, som lliures, més lliures que mai. No calen moltes paraules. Batecs harmònics. Bressoleig de les onades que s'escumegen a trenc de sorra. Fràgils recipients de l'amor. En som conscients. Gaudim de cada instant. Tot el camí ha valgut la pena per arribar fins aquest port. Llueix el sol. El vent sacseja les fulles de l'olivera. Les gavines sobrevolen els esculls. Agraïm el regal de ser i d'estar ara mateix aquí, sense passat ni futur, oberts de bat a bat a la llum que ens guia més enllà de les ombres. Hi ha una pau infinita i un silenci preciós. Meditem junts. Buda somriu.        

    5.10.15

    Buda decapitat


    He vingut a veure què s'esdevé. Sense plans ni intencions ni expectatives ni projectes, sense cercar res concret, obert simplement a la realitat, observant amatent aquest teatre de l'ésser on som titelles divines gesticulant ridículament. El paradís és ara i aquí. No cal anar enlloc. No hi ha guió, no hi ha destí. No sóc ningú, no existeix la llibertat ni la volició ni l'elecció. El somni de l'ego és el somni de la separació. 

    La ment sempre vol analitzar, calcular, etiquetar, planejar, controlar, manipular, perquè té por i necessita seguretats. Però l'Ésser és absolutament incognoscible. La ment fracassa sempre i continua autoenganyant-se amb noves històries que inventa, nodrint-se d'il·lusions. Som contes contant contes. Soroll i moviment i confusió sempre, quan el que ens cal és silenci i quietud i claredat.  

    Vull deixar que les coses siguin sense intervenir-hi gaire. Lliurar-me, rendir-me, despullar-me, ser vulnerable. Plorar. No hi ha ningú. No hi ha res que pugui ser fet.  La idea de "camí" és absurda. Per què he de caminar sempre cap a un altre lloc? Per què sempre he de procurar ser millor del que sóc? Què significa "millor"? 

    L'alliberament és un canvi energètic. "Despertar" per adonar-se que existeix la Totalitat, la Unitat, la pura immediatesa que és tot el que pot ser. Existeix la vida que es manifesta en totes les formes. Deixa de preguntar i de buscar respostes, perquè la vida és la resposta. No hem d'entendre res, sinó viure-ho. Les paraules són ombres que no ens deixen veure la llum. 

    Desaferra't de la teva presumpta identitat. No ets ningú. No ets res. Re-connecta't amb l'Ésser. Aleshores ho seràs Tot. El somiador s'ha de dissoldre. Hem d'anar més enllà de la limitació corporal-mental-egòtica per a fondre'ns en la Totalitat de l'energia còsmica. De la contracció a la dissipació en lo il·limitat. Viure en el desconeixement. Infantilment en la vibrant vivacitat. Que el misteri de la vida ens xucli en la seva eterna Espiral...... 

    Només existeix Energia. No et deixis entabanar per les aparences. 

    Decapita't.            

    Aquest és el secret. 

    Això és tot el que hi ha.

    18.9.15

    Vipassana


    El problema no ha sigut estar 10 dies meditant 10 hores diàries en una posició incòmoda, sovint dolorosa. El problema no ha sigut llevar-se a les 4 de la matinada, ni prescindir del mòbil o de qualsevol contacte amb l'exterior, ni guardar el “noble silenci” (de paraula, de cos i de ment), ni aplicar els 5 preceptes de la Sīla (no matar, no robar, no mentir, no sexe, no intoxicants). El problema tampoc ha sigut comprendre els conceptes d'impermanència, equanimitat, ferma determinació, compassió, etc. El principal problema d'aquest curs ha sigut no poder escriure... He trobat a faltar més la Moleskine i el Pilot negre que la meva ració diària de xocolata Lindt 70%. 

    Si, segons Buda, l'aferrament és dissort, desaferrar-se dels mots seria un alliberament joiós. Els escriptors (egos inflats, presumptuosos de mena) pensem que dir i escriure la vida és superior al simple fet de viure-la. Ni Jesucrist ni Buda ni Sòcrates van escriure res i la seva llum encara dura. Mentrestant, nosaltres seguim encaparrats amb aquesta dèria grafomaníaca, deixant un rastre d'ombres rere nostre... 

    Bhavatu sabba maňgalam. Que tots els éssers siguin feliços!

    25.6.15

    Pessigolles a l'ànima


    - Qui et besa els llavis?
    - Uns llavis molsuts que m'encanten.
    - Qui et fa llepadetes arreu?
    - Una llengua de mel.
    - Qui t'acarona la pell?
    - Uns dits de foc i de vent.
    - Qui s'arrela en tu?
    - Un om esponerós.
    - Qui enlaira el teu cor cap als estels?
    - Un cor generós i valent.
    - Qui et fa pessigolles a l'ànima?
    - Un buda que riu i calla.
    - Qui camina al teu costat?
    - Un pelegrí efímer.
    La consciència de lo efímer, de la fugacitat dels instants, fan la vida més lleugera i més bella, una bestreta del comiat, la vigília de l'absència quan la presència encara batega, llum en les ombres, silenci entre mots, tardor en la primavera, tomba en el bressol.

    I tota la tendresa del present que no gosa somiar, perquè els somnis ens allunyen de la veritat.

    Acceptar. Confiar. Respirar.

    Ser.

    17.3.15

    Taronja


    Dins la meva bombolla predomina el taronja. El meu banc és ING. Les targetes d'artista són taronges. Les cartolines amb el títol de les obres també. La funda del sofà que vaig comprar ahir en un xinès és taronja. Taronja el raspall de dents. Un Buda presideix la taula de treball (el color simbòlic del budisme és el taronja). Taronja la meva motxilla i les darreres Salomon que he estrenat. Taronja l'impermeable i la manta que duc a la Caddy. Taronja (i vermella) la guitarra. La meva beguda preferida és el suc de taronja. Devoro pastanagues, mandarines, préssecs i albercocs. Taronja és el color de Blogger (ja fa 11 anys que li sóc fidel). Ah, que consti que no voto Ciutadans! Fa dies que no m'afaito i em sembla que la barba m'està sortint taronja...

    Diuen que és el color de la creativitat, que allibera les emocions negatives, estimula la ment, energètic, antidepresssiu... El color de l'albada i del capvespre, i també del segon txakra...       

      22.1.15

      El camí de Ne Jambalu

      En el capítol X del llibre Una mestra a Katmandú, Vicki Sherpa visita un gueshe ("doctor en metafísica budista") el qual li revela una antiga profecia escrita fa 700 anys pel guru Padmasambhava...
      Existeix una cova entre els cims de l'Everest i el Makalu l'entrada de la qual s'obrirà quan arribi la Tercera Guerra Mundial. Arran d'aquesta conflagració, morirà molta gent, i només se salvaran els que descobreixin aquesta cova i hi entrin. Els afortunats seran aproximadament cent mil persones. 
      Quan ho escolta, la Vicki es queda perplexa. És que no ha llegit l'Apocalipsi? Segons el darrer llibre de la Bíblia, la xifra exacta dels "escollits" serà 144.000. Seran els que estiguin marcats amb el signe de la TAU, altrament dits tauistes.       

      28.3.13

      El mite de la llibertat

      La qüestió essencial no és si som lliures o no ho som, sinó esbrinar si som feliços. Es pot ser lliure i ser infeliç, i viceversa. Ambdues coses (llibertat i felicitat) són estats, no pas éssers; és a dir, es troben subjectes a la transitòria variabilitat de nombroses circumstàncies, tan externes com internes. Per tant, caldria ser més rigorosos i dir "estic feliç" en comptes de dir "sóc feliç". De la mateixa manera, caldria dir "em sento lliure", més que "sóc lliure". Al capdavall, ambdues coses (felicitat i llibertat) són estats d'ànim, percepcions subjectives.

      L'època moderna ha sobrevalorat la llibertat, l'ha mitificada. Jo mateix, durant una gran part de la meva vida, vaig creure que era lo més important. La conclusió a la qual he arribat és que la llibertat no mereix tants sacrificis. M'estimo més ser (o estar) menys lliure i sentir-me menys infeliç. O dit altrament: hi ha lligams que omplen de sentit la nostra vida, mentre que la llibertat absoluta (suposant que pogués existir) es reduiria a la pura vacuïtat, com el nirvana budista o la solitud de l'ermità. No podem viure només de mites. 

      Pregunta't cada dia si et sents feliç. Esbrina quines són les causes de la teva felicitat o de la teva infelicitat. Mira si lo que penses, lo que sents i lo que fas flueixen harmònicament. Analitza quins són els entrebancs i, si pots, posa-hi remei. 

      2.10.12

      Estona búdica


      El que es pensa no sempre és el que es diu i el que es diu no sempre és el que es fa. Hi hauria tres nivells: el que penso (o sento), el que dic (o escric) i el que faig. Només el primer és absolutament íntim i privat. Els altres dos (les paraules i els fets) són públics. 

      No te'n refiïs gaire de les paraules perquè la majoria de les vegades són màscares, ombres imperfectes, artefactes de l'engany. Dels fets tampoc no te'n pots refiar perquè les persones poden fer coses en contra del que realment pensen o senten. S'anomena hipocresia o diplomàcia. 

      Què ens queda, doncs? Intentar esbrinar els veritables pensaments o sentiments dels altres. Però ja t'aviso que això és una quimera impossible. Més val que ho deixis córrer. De vegades ni un mateix sap el que realment pensa o sent. Dius coses, fas coses, però sovint dius i fas sense esma, desorientat, dubtant, contradint-te...

      Tot és tan complex que et donen ganes de deixar de pensar, de sentir, de dir i de fer. És a dir, et donen ganes de retirar-te a la muntanya a fer el Buda o a una illa polinèsica a fer el Gauguin. L'aparador que és la vida social, l'embolic immens de les relacions humanes, tot aquest embull que produeix tants maldecaps i maldecors. Quin patiment. Quina fatiga.

      Ahir, a l'embarcador de la cala Culip, vaig gaudir d'una meravellosa estona búdica. Per descomptat, no la puc explicar amb paraules. Me la guardo per a mi...

      10.3.12

      Apassionadament

      La raó no governa la vida. Són les passions les que manen. Sense passions ens avorrim. Sense passions som un riu embassat. Els embassaments només es poden construir a les depressions. Apassionar-se és viure la vida intensament, enlairar-se. Davant això, la raó té les de perdre. Hume afirmava que les passions són "irreductibles". La raó s'entesta a controlar l'incontrolable mentre que la passió ho destarota tot com una tramuntanada. Cal perdre l'oremus per a guanyar el sursum corda. No es pot servir alhora dos senyors. El cap serveix per als barrets, però és el cor el que batega i fa bullir la sang. Després hi ha els intel·lectuals, els moralistes i els carallots que tenen la sang d'orxata. Una colla de dropos que no fan cap bé a l'espècie. Si hi ha passió hi ha ales. Sense passió ens arrosseguem com els talps. No tinguis por de les passions. Són la cosa més natural i sana que hi ha. Res no s'ha fet en aquest món sense l'impuls libidinal i divinal de la passió. Diuen que dura 18 mesos com a màxim, que si s'allargués més temps moriríem d'esgotament, exhaurits, buidats. Val més morir espremut que viure com un coala, que dorm 20 hores al dia. És com els que tenen calés i no se'ls gasten. S'ha de ser molt capsigrany. O l'amor és passional o no val gran cosa. Després hi ha el matrimoni, que és la passió deixatada, la responsabilitat dels fills i el rebut de la hipoteca. I 4.000 obligacions més. Però lo més divertit de tot plegat és que nosaltres no escollim les passions, sinó que són elles les que ens escullen a nosaltres i, llavors, la presumpta llibertat se'n va a fer punyetes ipso facto. Val més ser esclaus de les passions que senyors del desert. I Buda que s'ho faci mirar.


         

      Dietari de Terradets

      6.2.12

      T-94


      Hi ha dues frases que solen repetir aquells que el visiten: "Jo no podria viure aquí" i "¿No et sents massa sol?". Ell acostuma a respondre: "He viscut a diverses ciutats i he conviscut amb altres persones... Cada situació té els seus avantatges i inconvenients, depèn del moment vital en el qual et trobis, però ara mateix no canviaria això per res".  Tot i així, és conscient que Terradets té data de caducitat.  

      Ha caigut neu a tot arreu menys aquí. El sud del Pallars és un oasi enmig de Catalunya, un terroritori amb un microclima singular. La serralada del Montsec fa de barrera natural. 

      Avui el vent bufa amb força. Llueix el sol. La visibilitat és perfecta. Diuen que febrer és el mes més dur. Sembla que ell s'ha aclimatat. On podria viure després de fer-ho aquí? Incògnita. Potser no es tracta de canviar de lloc, sinó d'aprofundir en la no-permanència (Anitya), en la vacuïtat de les aparences, en la fugacitat de l'existència. Són les darreres paraules de Buda: "Totes les coses condicionades són transitòries". No aferrar-se per a deixar de patir. Aquest és el camí de l'alliberament i de la pau. Saber acomiadar-se amb elegància.  

      31.1.12

      T-92


       A partir del proper dilluns dia 6 de febrer, el tren només passarà dues vegades al dia per l'estació de Cellers-Llimiana: a les 10:27 en direcció a Pobla i a les 13:27 en direcció a Lleida. Així és com queda el servei després de la "nova organització" que han perpetrat els responsables dels FGC. A partir del proper dilluns deixarà de sentir l'entranyable xiulet que sentia a les 07:11, 15:07, 18:36 i 21:47. En certa manera, és com si la campana del l'església deixés de tocar o els ocells emmudissin... A partir del proper dilluns serem una mica més orfes. És el que passa amb totes les pèrdues.


      Ahir va visitar Abella de la Conca i els seus encontorns. La descoberta més interessant va ser el centre Eco Dharma, una comunitat que viu el budisme i l'ecologisme amb radicalitat. La masia on habiten (Casa Toà) es troba dins la vall del barranc de Caborriu, al repeu de la serra de Carreu. És un escenari magnífic per a practicar una forma de vida alternativa basada en la simplicitat i en el contacte directe amb la natura. Li va recordar allò que escriu Unabomber al paràgraf 183 del seu Manifesto:  
      The positive ideal that we propose is Nature. That is, WILD nature
      La majoria d'eco-dhàrmics són d'origen anglès, així que va aprofitar per a millorar el seu speaking. Organitzen cursets i recessos molt atractius. Potser hi participarà de cara al bon temps.

      Encabat va anar fins a Bóixols transitant per la pista que travessa el bosc d'Abella. Com que gran part del recorregut és obagós, va tenir seriosos problemes per avançar sobre els trams coberts de glaç. Sortosament va reeixir sense haver de posar les cadenes.  

      L'home del temps no para d'anunciar l'arribada de fred glacial provinent del nord. Ell té la llenya a punt i la bombona de recanvi preparada.

      24.8.11

      Un silenci que ve de lluny


      Un silenci que ve de lluny, de segles antics.
      Afamades de son, les parpelles es clouen a punta d'alba.
      Tota la bellesa del teu rostre se m'apareix de sobte com una revelació.
      També les ànimes abandonen els cossos.
      La certesa incontestable, inadmissible.
      Garses i tudons al jardí.
      El Buda somriu.
      Marxo.

      9.2.11

      Dieta (2)

      "Hem guanyat realitats i hem perdut somnis. Un ja no s'ajeu sota un arbre i mira el cel entre el dit gros i el segon dit del peu, sinó que treballa; tampoc no es pot estar dejú o somiant, si es vol ser algú com cal: hom ha de menjar bistecs i bellugar-se."

      Robert Musil, L'home sense qualitats, Edicions 62, 1993, p. 41 (traducció Ramon Monton)

      Aquest fragment de la coneguda obra de Musil resumeix molt bé el que seria l'antítesi de la meva filosofia vital. L'excés de realitat és el que ha convertit el nostre món en inhabitable. Aquesta societat unidimensional on ja ningú no mira el cel. Sovint m'assec sota els arbres. Així va ser com Buda va assolir la il·luminació. Per què treballar tant? Hi ha dies que dejuno i fa anys que no menjo un bistec. No vull ser "algú com cal". Vade retro. Com cal... segons què o segons qui? Deixeu-me ser un outsider. Adaptar-se a una societat malalta només demostra que estem profundament malalts. Bellugar-se? Sí. Cada dia camino almenys dues hores.

      En comptes de bistecs... fruits secs, soia, seitan, formatge, arròs integral, llegums, etc. Menjar animals és un crim que diu molt poc a favor de la nostra espècie, sobretot quan tenim a l'abast tantes proteïnes alternatives. Pietat. No cal vessar sang per tal d'aconseguir els aminoàcids essencials.



      21.2.10

      Pèrdues


      Sabia que me la jugava, però no contemplava la possibilitat de perdre.

      La pèrdua de les coses materials no és la més important. Podem acostumar-nos a viure amb poques coses. Vaig sobreviure deu dies en una cabanya de fusta menjant solament el que em donava el bosc. Sort que era tardor i estava ple de bolets.

      Ens han ensenyat que viure és guanyar, tenir, aconseguir, acumular... Aquesta és la bogeria occidental que ens ha dut fins a La Crisi.
      "All those people who wasted their lives chasing after cheap material pleasures, all that greed, all that technology, all that corruption and stress — it was a disaster that could only end in a total catastrophe."
      Ha arribat l'hora del despreniment.

      A més de materials, les pèrdues també poden ser d'una altra mena. Podem perdre coses (objectes) i podem perdre persones (subjectes). És el que passa amb les separacions i, en el cas més extrem, amb la mort. Podem acostumar-nos a viure sense aquelles persones amb les quals havíem compartit abans la nostra vida, però el deseiximent d'aquestes relacions pot resultar molt dolorós.

      Diuen que el temps ho guareix tot. Mentida. Una neoplàsia amb mala hòstia no la guareix el temps ni cap oncòleg. El que fa el temps (si no ens liquida) és depurar, purificar, convertir l'escòria en or, fer-nos cada cop més subtils, més lleugers, més espirituals. Quan renuncio, quan em deslliuro dels nusos i dels lligams que m'aferraven, quan llenço el llast que m'ancorava, em sento com un sādhu, com un ocell que estén les ales...

      Voldria pensar que haver perdut m'ha fet més savi. El problema és que no sé què és la saviesa... Potser aquesta llibertat i aquesta buidor.

      28.2.08

      Quadern de Cotlliure_4

      Divendres 22.2.08 17:25

      Enfilo les escales que hi ha rere la glorieta i faig cap al molí. Estic envoltat d'oliveres, pins, xiprers i ametllers florits. M'agrada molt aquesta nova perspectiva. El mar segueix impassible. No em mouré d'aquí fins que el sol marxi. Estic assegut sota les aspes del molí. Ara passa una avioneta. ¿Com he arribat fins aquí? ¿Quin cúmul de coincidències han precipitat aquest dia, aquesta hora màgica? Machado m'ha cridat i he vingut.

      Després de dinar, Carlos Edmundo de Ory ens ha preguntat si creiem en déu. El meu déu és aquest mar immens i aquesta gavina i aquest horitzó (no l'Horitzó, sinó aquest, hic et nunc), aquest molí amb les seves aspes de fusta vella, aquest campanar que enfonsa les seves arrels dins l'aigua, aquest sol que s'acomiada, els teus versos, Antonio, la llengua-pàtria amb la qual escric, els ocells que piulen, la moto que zumzeja pels revolts de la carretera de Port Vendres, el fumerol que s'enlaira d'aquella xemeneia llunyana, els núvols esqueixats, l'orada grillé que tinc a l'estómac, la teva veu a l'altra banda del telèfon, la nit que vindrà, la lluna pleníssima que m'ha saludat de bon matí, aquesta sensació suprema de llibertat, de benestar, de joia, aquest instant increïble, aquesta solitud estimada, aquesta pedra vermella que s'encén amb la llum crepuscular, aquesta avioneta que passa, tota la gent que ronseja a les terrasses, els quadres que mil pintors han pintat aquí mateix, els trens de mercaderies que es creuen i xiulen, l'últim raig de sol que em fa l'ullet i em deixa amb les ombres amigues... El meu déu és el batec d'aquest món indeturable, tot el contingut i el continent, la música més antiga i el futur que no veuré... El meu déu, Edmundo, no té res a veure amb el déu tronat de la conferència episcopal. Tu et declares anarcobudista. Jo em declaro avui machadià, machadista. Demà ja veurem. El meu déu no té cara ni manaments. El meu déu és una llavor que guarda totes les possibilitats...

      Són les 18 h. Ho diu la campana. El sol se'n va a poc a poc. Davallaré.