Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dona. Mostrar tots els missatges

18.4.18

CR24

El metge diu que sóc un pacient rebel. No, el que sóc és conscient, més actiu que passiu, perquè sé que la meva salut no depèn d’una pastilla, sinó del treball que faci amb mi mateix. Escolto els seus suggeriments i després decideixo què faré. 

Em pregunta pel filòsof més important. Li dic sense dubtar: Nietzsche! Després em parla de Montaigne... 

La gata fa uns dies que s’aventura dins la casa. És estrany. He aconseguit tocar-la després de dos anys de defugir-me. Ara confia. Li he posat menjar sense rebre res a canvi. Has de donar sense expectatives. Amb les dones passa el mateix. 

Que a les nou encara s’hi vegi és una benedicció. L’anticicló emmudeix el mar. Hi ha dies que em cansa molt, la política. Estic massa pendent de la ràdio i del Twitter. La llibertat és el que compta. La resta és secundari. Amb les dones passa el mateix. 


30.4.17

Obrir camins

"Em reinvento cada dia i em desdibuixo cada nit. Batego, que és prou. No em defineixis, per l'amor de déu. No sóc misogin. El que passa és que les dones volen allò que mai he tingut ni els puc oferir: docilitat, submissió, claudicació... És com les religions, que totes es resumeixen en un AMÉN. No puc creure en elles (religions i dones, tot al mateix sac). Podria adorar-les una estona, quan es deixen, quan es baden com roses i esdevenen deesses de debò... Encabat resulten carregoses. Tard o d'hora, surt la mare, la policia o la sacerdotessa que vol fer-te passar per l'adreçador. Llavors les insulto, me'n foto i toco el dos ben de pressa. No sóc misogin, sinó prudent. Què coi volen, de mi? El que tinc (ben poca cosa) és meu i només meu: caminar lliure. A Finlàndia o allà on sigui. Obrir camins." 
Fragment del dietari "Viatge a Hiperbòria" (20-7-2016)

10.4.17

Lluna plena sobre el mar



Calla el mar. 

És un silenci sagrat, com el silenci de les ermites isolades, com el silenci indesxifrable després de l'orgasme. 

Així és el silenci avui del mar vestit d'argent i flors primaverals.

Ella ens esguarda les cuites, altívola senyoreja amb posat de dama egrègia, amb la mirada desmenjada de les àvies les quals, velles i sàvies, no se sorprenen per res.

Ella, dèria de llops, cabòria de bruixes, far d'ànimes perdudes, tossudes, venudes, vençudes. 

Ella, bagassa que sedueix els mascles i fa morir d'enveja les femelles. 

Ella, esposa infidel que escapa de matinada per a retrobar l'astre que fecunda cel i terra.

Calla el mar. 

Canten els rossinyols al bosc de Cap Ras. 

Ella escolta. Ella calla. 

Ella somriu amb llum llunàtica. 

Som eterns i encara no ho sabem. 

Recordes el gust del primer petó?

Saps que els rossinyols moren dins la gàbia? 

(Deixen de cantar i es moren)

Saps que la Lluna mostra camins que el Sol ignora? 

Calla el mar. 

T'imagino somiant carícies. 

Som eterns i encara no ho sabem. 

No facis gaire tard. 

6.3.17

Nomadisme

L'home ocell ha perdut la idea de niu. Solen ser elles, les que necessiten una home-sweet-home, un cau material on sentir-se arrecerades de la intempèrie, una cova pròpia on poder romandre "segures". L'home ocell ha canviat les arrels per les ales i troba el sedentarisme quelcom avorrit i poc saludable, per això és un cul inquiet i no para de voltar. Viatjar és retrobar la nostra ànima peregrina, fugir de la domesticació, créixer i aprendre, crear i crear-nos. L'home ocell se sent a gust caminant amunt i avall, agafant avions, en constant mutació existencial, perquè no és bo aturar-se ni conformar-se ni dir "ja-en-tinc-prou", perquè la vida és per a ser viscuda sense frens i sense pors, intensament, apassionadament. El que val per als llocs val per a les relacions. La llibertat és fruit de la veritat i del coratge. No hi ha felicitat sense llibertat. Menteixen els que prediquen la joia del no-desig, com ara els budistes. Deixar de desitjar, deixar de somiar, és començar a morir. Per això demà volo a la Foz do Iguaçú. Vull veure les cascades més impressionants del món. La llar de l'home ocell no és material, sinó que està feta de retalls del seu cor i anhels per desxifrar. Sempre al caire de la incertesa.

13.2.17

La fada del vestit blau


Temps era temps, en la presó de la Vila de Dois Rios, a Ilha Grande, prop de Rio de Janeiro, els presoners van somiar una noia sense nom que duia un vestit blau. La somiaven dia i nit en els somnis més lúbrics i també en els altres. Quan van clausurar la presó l'any 1994, la noia va esdevenir una llegenda: la llegenda de la fada del vestit blau. 

La fada voltava per la vila, apareixia i desapareixia com un fantasma. Molts deien que l'havien vista passejant per la platja o gronxant-se en el baldador de l'arbre gran, sempre amb el seu vestit blau. La llegenda deia que si la tocaves, el seu encanteri es desfaria; per això ningú no gosava d'apropar-s'hi i ella defugia qualsevol acostament. 

Un dia un pescador del poble es va enamorar de la fada. La procurava a totes hores, la cridava les nits de lluna plena com un llop ferit d'amor. Fins que va aconseguir trobar-la i va parlar amb ella. Ell li va prometre: No pateixis, t'estimaré sempre i mai no et tocaré. Ella va accedir al tracte. Es veien sovint al final de la platja, on el riu barreja les seves aïgues fosques amb les del mar. Allà hi ha una gran pedra que, segons una altra llegenda, és el cap d'un pirata gegant que va naufragar. Es miraven als ulls, somreien, enraonaven hores i hores, però sempre respectaven la distància d'uns pocs centímetres.

Així van passar els dies, les setmanes, els mesos... Estaven cada cop més enamorats. El seu amor intangible creixia sense aturador. El pescador va mantenir-se ferm en la seva promesa i ella hi confiava cada vegada més: Aquest home és un home íntegre, valent, un home lleial i de paraula. Tots els vilatans n'estaven al cas, de les trobades del pescador amb la fada, i cadascú deia la seva. La Teresa, la dona més vella de la vila, rondinava: Això no pot acabar bé, el pescador és un home, i tots sabem com són els homes... En canvi, en José, el pescador més vell, en discrepava: Els pescadors no som com la resta d'homes, una promesa és una promesa... 

La fada es banyava vestida. Quan sortia de l'aigua, els seus mugrons es destacaven sobre el vestit moll, i tota la silueta del seu cos es mostrava en plenitud. Ell intentava no mirar-se-la, encara que no podia evitar que la seva imaginació travessés la tela del vestit per anar més enllá... 

Fins que un dia la fada, convençuda de l'amor incondicional del pescador, li digué: Amor meu, les llegendes només són llegendes. Vine, toca'm i comprovaràs que no passa res... Llavors, el pescador, astorat, commòs per aquella revelació, va fer una passa enrere i digué: Així que m'has estat enganyant tot aquest temps? La fada respongué: No era un engany, amor, sinó una prova... El pescador va dir: Com pescar un peix i no menjar-se'l? Més o menys, va dir la fada. I doncs? Què hem de fer ara? Va preguntar ell. Menja'm, pescadoret del meu cor, acosta't i lleva'm el vestit a poc a poc... Quan van quedar-se despullats, el pescador i la fada es van agafar de la mà i van endinsar-se mar endins embolcallats per les onades... 

Mai més se'n va saber res d'ells. Queda la llegenda. 

A casa seva, la Teresa guarda un vestit blau i assegura que el va trobar a la platja l'endemà de la desaparició del pescador. 

Diuen que la bellesa deixa de ser bellesa si la toques. La flor de la magnòlia té uns pètals tan blancs i perfumats que, si els toques, de seguida es tornen marrons. Pessoa va escriure al trecho 264 del seu Llibre del Desassossec: 
Aprende a desligar as ideias de voluptuosidade e de prazer. Aprende a gozar em tudo, não o que ele é, mas as ideias e os sonhos que provoca. Porque nada é o que é: os sonhos sempre são os sonhos. Para isso precisas não tocar em nada. Se tocares o teu sonho morrerá, o objeto tocado ocupará a tua sensação.
Ver e ouvir são as únicas coisas nobres que a vida contém. Os outros sentidos são plebeus e carnais. A única aristocracia é nunca tocar. Não se aproximar — eis o que é fidalgo.
Ser puro, não para ser nobre, ou para ser forte, mas para ser si próprio. Quem dá amor, perde amor.
Abdicar da vida para não abdicar de si próprio.
A mulher uma boa fonte de sonhos. Nunca lhe toques.
La dona, una bona font de somnis, mai no la toquis. 

Sota les ones, en el reialme dels peixos i de les algues, el pescador i la fada neden, ballen, festegen entre els coralls. L'escuma guarda el secret del seu amor invisible. Hi ha somnis com núvols i somnis com onades... Com són els teus? Has vist mai una fada? 

(Relat concebut a la platja de Dois Rios i escrit a la platja Lopes Mendes, Ilha Grande, Brasil, 9 i 10 de febrer de 2017)

8.1.17

Jericoacoara


És cert, que marxes aviat, que potser no tornaràs? Qui t’espera a l’altra banda de l’oceà? Qui podria robar-te el cor i l’ànima, Home Ocell? Quina deessa? O és simplement l’horitzó que (com sempre) et sedueix amb la seva incertesa? 

És cert, que te’n vas sense bitllet de tornada? Ja ho vas fer una vegada, te’n recordes? Aviat farà vuit anys. 

Vols dir que hi ha un destí? Quins senyals segueixes? Les flexes són grogues o vermelles? T’assessoren els àngels? Tens GPS? 

Sri Prem Baba diu: Estamos aqui para amar e criar uniao. Esse é o jogo. 

A què jugues, doncs? 

Triangules entre Buda, Kukulkán i Moai. No són mals companys de viatge. Després està Shakti, que es manifesta de múltiples maneres, amb cares i noms diversos. 

És cert, que ha arribat l’hora de comprometre’t? O només és una altra performance de les teves? 

No fugis d’estudi. 

Qui és Ella? 

Ella és la Veritat.

11.6.16

Tot rellegint Viladot


I. Haiku

He dit: silenci.

I m'aturo un instant
badant entre dos blaus.

Ella s'asseca els cabells
amb el sol de la tarda.

Hi ha una brisa que acarona
el pal del veler.


II.  Rebel·lia

Tot és estrany
en el mirall de les coses
que brillen ulls enllà.

Com el teu somni
que irromp enmig
de la nit.

Com la quieta remor 
de les onades.

Tot és estrany
i no me'n sé
avenir.


III. Retorn

Ets tu, Ítaca,
ho sabies?

Sabies que no cal
travessar oceans,
que no calen 
odissees?

Ets tu, 
principi i final,
cada passa,
cada pedra,
cada pregunta,
cada silenci...

Tu sol 
davant
la immensitat.

Tu,
Ítaca suprema,
en la minúscula aspiració
d'esdevenir angelical. 


IV. Presència


Nua, 
es pentina com ho feia Eva al paradís
abans que la serp la temptés amb 
la saviesa.

Saviesa és adonar-se que 
tot és aparença.

Saviesa és ser 
sense estar
sense tenir
sense fer.

Ser
infinitivament.

Nua, 
es pentina com si l'univers sencer
estigués pendent 
d'ella. 

Saviesa és besar-la
i oblidar que hi ha ombres
i oblidar-te de 
tu mateix.

Ser. 
Present.


V. La veu de l'altra banda

És un dir sense dir.
Paraula desparaulada.
Quan sents que et fons
i ets allò que no eres
en els límits de la 
matèria.

Llavors, 
imperceptiblement,
et parla a cau d'orella,
la veu que arriba
de l'altra banda.

20.3.16

Alone

No has sigut la primera que ho ha intentat i no se n'ha sortit. Espero que siguis l'última. Sóc indomesticable. Domesticar ve de “domus”, que en llatí vol dir casa. Jo no tinc casa ni cau ni niu segur ni definitiu. Sóc un okupa del meu cos, llogater inquiet, nòmada que (penelòpicament) faig i desfaig relacions. Pelegrí incessant, avanço del no-res cap enlloc. La llibertat és el vent que m'empeny. No acato cap autoritat que no sigui la pura espontaneïtat. Els lligams m'atabalen. Detesto la paraula “parella" i -el que encara és pitjor- els seus fets, les seves expectatives, la rendició que suposa conformar-se amb algú, adaptar-s'hi, renunciant sovint a tu mateix. Quin estrès! Aquest és el Gran Error: creure que els altres ens faran feliços. Estimar és una exageració, una hipèrbole que es desinfla pel seu propi pes, com esclaten les bombolles de sabó. El cor és tou i condescendent. La ment és freda com un estilet que veu les coses claretes: 
1- No existeixen els prínceps blaus.
2- La vida no és un conte.
3- Les estrelles estan molt lluny.
4- Avui dormiràs sola. 
La resta són collonades: cartes astrals, numerologia, tarots, tambors xamànics, cuencos tibetanos, mantres i més mantres, espelmetes, encens, reiki, tantra, meditació vipassana... Quants re-fugis més necessitem per a fugir de la nostra misèria? On ens amagarem demà, quan sonin les trompetes de l'Apocalipsi

Certament, hi ha matèria i energia. La matèria la toques, l'energia la sents. No fa falta afegir-hi paraules. Se t'omple la boca amb l'expressió de moda: “amor incondicional”... Incondicio-què? 

Plou amb ganes sobre la platja. Hauria de ploure sobre el teclat, i no és el cas. Desdramatitzo. Relativitzo. Som víctimes dels nostres fantasmes, de les nostres creences, de les nostres ficcions... 

Avui m'he llevat inspirat i he compost una cançó titulada Alone. La lletra diu així: 
You can explain without words all that you know playing your song, being alone, The love is gone and in the world the sun is shining everywhere, living alone, Now I discover in my soul why I was blind why I was wrong, living alone, Now I'm growing from my roots, open my wings, open my voice

    26.10.15

    El criteri

    El criterio es: cada cosa que produce la armonía es divina; cada cosa que nos debilita es infernal. ¿Queréis saber si la influencia de una mujer sobre un hombre es benéfica? Ella le confiesa su amor, pero él decae, se empobrece, se elimina, se vuelve insignificante como si dejara de existir. Entonces, es malo, pues la persona no se vuelve más luminosa, clara, precisa, viva, sino más bien se hace añicos, desaparece. Esto es grave, debéis reflexionar sobre este tema. Todos lo pueden constatar. Diréis: “No sé si mi amor es bueno para él” ¿Esta persona tiene una salud que se refuerza, una mirada que se aclara, se ilumina? No, ¡ella se apaga, disminuye! Cuando la miráis, no os dais cuenta que ella ha dejado de existir, todo está hecho una lástima. Existen criterios desde siempre, pero no sabemos servirnos de ellos.

    17.10.15

    Xantipa

     

    Diògenes Laerci explica que un dia li van preguntar a Sòcrates si era millor casar-se o no casar-se. Ell va respondre: facis el que facis, te'n penediràs. I va afegir: casa't, si el matrimoni et surt bé, seràs feliç; i si et surt malament, seràs filòsof. 

    Jo, quan em vaig casar, ja era filòsof (si més no llicenciat). Vaig ser feliç fins que me'n vaig cansar, de la felicitat conjugal. Ara sóc exmarit i exfilòsof (si més no exprofessor) i gaudeixo d'una altra mena de felicitats... Fins que me'n cansi, clar. 

    Tot és impermanent

    13.6.15

    Dones d'aigua


    La sirena puja a l'escenari, gesticula amb un megàfon a la mà, recita frases misterioses, perd el tren i, sota la lluna taronja, se submergeix en la màgica mar... (la sirena pinta plomes)


    La fada del bosc encantat es banya en el meandre del riu recòndit, s'ajeu sobre un llit de pedra i molsa, canta cançons tristes, acarona amb tanta delicadesa que brollen les llàgrimes... (la fada conta contes i planta tipis)

    L'ermitana es resisteix a admetre que fora de la seva cleda existeix un món immens ple de vida pura, però dins la cleda tot és calma i es respira eternitat. Envoltada de gossos i oliveres, el seu és un amor estrany, extraterrestre, inversemblant, fràgil com l'amor dels àngels que tremolen quan la pell els embolcalla (l'ermitana fa vestidets per a nens)


    El pallasso enyora el monjo. Li queden pocs dies per a desaparèixer. L'art és efímer, com els personatges que representa. Llegeix Osho mentre desmantella la paradeta. Elles són regals. Tot és regal. Viure és naufragar i desnaufragar. S'amagarà en un raconet perdut per a escriure el que ha viscut aquests darrers sis mesos. El relat és tan extraordinari que no les té totes, no sap si se'n sortirà. Les paraules sempre es queden curtes. Viure és millor que escriure

      25.5.15

      Màgia


      El nen que sóc no sabia que era possible fins que s'esdenvingué. La màgia existeix. El somnis deixen de ser somnis quan ets generós i valent. Llavors tot flueix i la realitat supera qualsevol expectativa. La casa plena de gent. El cor ple de gent. Gent que som persones amb cara i ulls i noms, ànimes que vibrem amb l'energia que ens uneix, que parlem i riem i cantem i ballem fins que surt el sol. No tinc cap dret a demanar res més. O potser sí... M'ho mereixo. I tant, que m'ho mereixo!     

        8.4.15

        Lost Soul

         

        El sol s'amaga. Ressurrectem. Ressuscitem. Hi ha l'amor, que ens salva del naufragi. Hi ha els petons, que ens uneixen a l'essència, la dolça connexió de la sang i el semen. Som llavor per a crear nous universos. El vent juga amb les onades. Per què vols paraules, si parlen els objectes? S'enlairen els peixos. Els ocells es capbussen. Sóc on he de ser, faig el que he de fer i, tanmateix, em manques. Els dia que apareguis, sabré que ets tu. Sirena o ànima perduda de cabells curts, amb la motxilla lleugera. El sol s'amaga. Ajuda'm a oblidar-me. 

        21.12.14

        Oceà

        Aquarel·la pintada el 10-4-1992 i inclosa dins el poemari Kènosi

        Però el meu somni sense brúixola
        virava cap a altres camins...
        ... cap a la pàtria eterna de
        les sirenes i els dofins

        Màrius Torres

        1.11.14

        Juguem a ser herois


        Juguem a ser herois d'un conte que inventem cada dia 
        i que ens expliquem a nosaltres mateixos abans d'anar a dormir. 

        Llevaba 1.100 km en las piernas, 40 días andando, siguiendo esas flechas amarillas que presuntamente conducen a la tumba de un apóstol matamoros, cuando en Boente (provincia de A Coruña) se me apareció Dios con una larga barba blanca y una oronda barriga (igualito que ese Dios que imaginamos montado sobre una nube, primo hermano de Santa Klaus). Y Dios en persona, al verme, me dijo: “Peregrino: llena tus años de vida y no tu vida de años” Yo le respondí: “En eso estamos”. Dios era su apellido, de nombre Mariano. Regentaba un albergue cutre y bebía mucho tequila. Hablamos horas y horas (en realidad sólo hablaba él y yo trataba de escucharlo). De pronto, sacó un mapa de la India, lo extendió sobre la mesa y me indicó todos los lugares sagrados que debía visitar... “Tienes que ir a la India lo antes posible. Hazme caso”. Yo asentía con mi cabeza y con mi corazón. Si Dios te dice que hagas algo, lo haces y punto, sin rechistar. La última frase que pronunció antes de darme un abrazo divino fue esta: “Recuerda, peregrino, que lo más simple es siempre lo más efectivo” 

        Yo andaba huyendo de Yomi, una coreana que me había confundido con un gurú y que no paraba de repetir: “I like your style, I like your style...”. Se convirtió en mi segunda sombra durante tres días, lo cual me obligó a acelerar la marcha hasta superar los 40 km diarios. Yomi era joven, inocente, linda, exótica y todas esas chorradas que suelen hacer enloquecer a un hombre. Pero un peregrino no puede permitirse el lujo de caer en tentaciones tan fáciles y vulvares (perdón, vulgares). Entre Tosantos y Burgos me la quité de encima (la pobre tenía un par de ampollas que rebentaron aquel día). Todavía recibo sus mails... En el último dice: “Where are u, darling? Everymorning I think what you said to me. Will you see in BNA?” 

        Cuando después de 43 días y 1.200 km llegué a Santiago, me tomé la molestia de redactar una lista de conclusiones (que conste que todas las conclusiones son provisionales). Paso a enumerarlas: 

        1ª- Se puede vivir con muy poco (todo lo que necesito cabe en una mochila de 40 litros y sobra espacio) 

        2ª- Me gusta la vida nómada (cada noche una cama distinta, distintos paisajes, distintas personas) 

        3ª- Qui té salut i llibertat és ric i no ho sap (esta me la encontré escrita en un libro de visitas de un albergue) 

        4ª- La libertad es no saber qué vas a hacer en el próximo minuto (o sea, ser espóntaneo, improvisar, fluir, confiar y sentir que, pase lo que pase, todo está bien y la vida es maravillosa) 

        5ª- Escribir no es necesario 

        6ª- Dios existe (y se llama Mariano)

        7ª- Adoro la dulzura y la calma de las coreanas 

        En el sendero de la luz, con la fuerza de tus pasos, con la pureza en tu mirada (clara, honesta, directa), observas el mundo, su verdad y su belleza. 

        Y mañana volverás a amanecer con ahínco para perseverar en la tarea de avanzar hacia el ocaso. 

        Caminar es fácil, lo difícil es saber por qué caminas.  Y sabrás por qué caminas cuando te pongas a caminar.

        Tú no haces el Camino, es el Camino el que te hace a ti. 

        Y cuando vuelves, no vuelves, porque no existe el retorno, nunca se vuelve porque tú ya no eres el mismo. 

        Por tanto, peregrino, keep on walking (sigue andando) 

        No todo el que anda está perdido. 

        Sigue adelante, siempre adelante, con hambre y sed de horizonte... 

        Juguem a ser herois d'un conte que inventem cada dia 
        i que ens expliquem a nosaltres mateixos abans d'anar a dormir.

        24.8.14

        Aciertos y derrotas

        Hubo aciertos y derrotas. Las hubo para humillarte y para fortalecer tus músculos mediocres. Ahora caminas seguro hacia el infinito. No hay otra meta delante que la meta inalcanzable. Nubes y brisas atraviesan los bosques de tu espíritu. No importa la cima si luego has de bajar de nuevo. Tocar el cielo no tiene mérito si no retienes un pedazo de azul entre los dedos. Cuéntame qué haces con tu soledad maldita. Confiesa por qué prefieres el silencio al ruido del mundo. O acaso deberías decirme que eres feliz con poca cosa, sobriamente, aspirando al vacío con ascetismo cátaro. Porque lo material pesa siempre demasiado. Porque la mochila debe ser ligera si quieres llegar lejos, y los pasos pausados para que el alma se empape de paisajes verdaderos. 

        Hubo derrotas y aciertos. Los hubo para confirmarte que la vida no es una broma aunque ganen las sonrisas sobre los lamentos. Ellas (las mujeres) fueron maestras. Amar es olvidarte de ti mismo. Hasta que te echas de menos. Luego viene la otra (la libertad) y se te lleva lejos, a los arrabales donde la luna se acuesta con los lobos. Y eres lobo de nuevo. Salvaje, indómito, fugitivo. Porque no es bueno que el hombre esté amarrado a los putos sentimientos. Amar es traicionarse. Hasta que te miras al espejo y te preguntas: ¿Qué coño hice conmigo? Y corres. Y vuelas. Y sueñas con las antípodas. Y huyes a las montañas. Anochece y te das cuenta que no llevas tienda ni saco ni manta ni comida... Las estrellas brillan allá arriba. Eres pequeño, minúsculo, imperceptible. Eres grande, valiente, auténtico. Estás perdido. Ya era hora. Dichosos los perdidos porque ellos podrán encontrarse. No hay cobertura y te has quedado sin batería. Perfecto. Para conectar con lo sagrado hay que desconectar de lo profano. Te adormeces rezando... 

        Hubo aciertos y derrotas. Tu única y absoluta victoria es ser tú mismo.

        Vogelfrei.

          12.8.14

          Elles fumen


          Tu marxes i elles fumen. És una imatge que no et treus del cap. Torna i retorna. Fa dècades que et persegueix. El fum embolcallant el dolor, enterbolint les llàgrimes dissimulades. Burilles humanes. Elles es queden fumant mentre tu acceleres, t'allunyes, t'alliberes... Tornes a les arrels amb ales que lluquen de les cendres. El sol es pon. L'amor es pon. Tot es pon al capdavall. Tot es consumeix com aquesta puta cigarreta assassina. L'alè pudent i la mirada perduda. Res (ni el tabac) pot omplir tanta buidor. Res (ni el record dels instants suprems) podria apaivagar tanta desolació. Per això fumen: perquè aspiren al no-res, suïcides reprimides, perquè l'amor no sap romandre... Una dona que fuma és una dona vençuda. Un home que fuma també. Burilles humanes. Tu marxes i elles fumen. What's next?
           
          Menjo figues, móres i aumelles. Les nectarines, els préssics, les peres i les mançanes (com la resta de fruita que conrea el pagès alpicatí) estan absolutament contaminades. Paciència. Llegeixo el Dietari Final de Xirinacs.

          13.3.14

          Tres dones


          Els paisatges són sempre de l'ànima. Tant se val el decorat exterior, la climatologia, la materialitat estricta del món. Som el que sentim, som el que estimem i, sobretot, som en la mesura que som estimats. Per això cal distingir l'estar de l'ésser. Tant se val on estiguis, el que tinguis o el que facis, perquè lo més important és el que ets. Sóc allò que l'amor ha fet de mi. Si encara sóc viu, si encara no m'he perdut del tot, és perquè encara m'estimen i encara estimo. Sense amor la vida no té sentit. 


          En el meu cas, depenc de tres dones: ma mare, ma filla i la meva parella. Aquest triangle femení delimita l'espai sentimental on habito, són les columnes que sostenen l'arquitectura de la meva estabilitat emocional. La Sisília, la Marina i la Mercè, vet aquí les tres persones més importants de la meva vida perquè sense elles jo no seria important ni per a mi mateix. L'autoestima depèn de l'estima que reps. Diuen que darrere d'un gran home hi ha una gran dona; però resulta que, pel que fa a mi (privilegiat que és un), darrere d'un homenet hi ha tres donasses.    

          M'han calgut 50 anys per a poder reconèixer aquesta evidència. L'ego és massa altiu per acceptar-ho i sempre suposa que és autosuficient, lliure, i no sé quantes bajanades més. L'ego pensa que pot sobreviure solitari, antisocial, per damunt del bé i del mal. S'equivoca. Viure així és suïcida. 

            
          Tres dones. Elles són el meu orgull, la meva llum, la meva alegria. Després hi ha la resta de coses, totes secundàries. A elles tres dedico aquest post. Us estimo i us adoro.