Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Viladot. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Viladot. Mostrar tots els missatges

11.6.16

Tot rellegint Viladot


I. Haiku

He dit: silenci.

I m'aturo un instant
badant entre dos blaus.

Ella s'asseca els cabells
amb el sol de la tarda.

Hi ha una brisa que acarona
el pal del veler.


II.  Rebel·lia

Tot és estrany
en el mirall de les coses
que brillen ulls enllà.

Com el teu somni
que irromp enmig
de la nit.

Com la quieta remor 
de les onades.

Tot és estrany
i no me'n sé
avenir.


III. Retorn

Ets tu, Ítaca,
ho sabies?

Sabies que no cal
travessar oceans,
que no calen 
odissees?

Ets tu, 
principi i final,
cada passa,
cada pedra,
cada pregunta,
cada silenci...

Tu sol 
davant
la immensitat.

Tu,
Ítaca suprema,
en la minúscula aspiració
d'esdevenir angelical. 


IV. Presència


Nua, 
es pentina com ho feia Eva al paradís
abans que la serp la temptés amb 
la saviesa.

Saviesa és adonar-se que 
tot és aparença.

Saviesa és ser 
sense estar
sense tenir
sense fer.

Ser
infinitivament.

Nua, 
es pentina com si l'univers sencer
estigués pendent 
d'ella. 

Saviesa és besar-la
i oblidar que hi ha ombres
i oblidar-te de 
tu mateix.

Ser. 
Present.


V. La veu de l'altra banda

És un dir sense dir.
Paraula desparaulada.
Quan sents que et fons
i ets allò que no eres
en els límits de la 
matèria.

Llavors, 
imperceptiblement,
et parla a cau d'orella,
la veu que arriba
de l'altra banda.

11.2.15

Poesia visual


M'adono que el que estic fent és poesia visual. Com en Guillem Viladot a la masia de Ca l'Isidori. O Brossa. Quan manquen les paraules (o es queden curtes o bordes), l'entorn ens regala objectes per a empaitar la Bellesa. Sí senyor. Poesia visual és el que faig. Es pot fer poesia sense mots, amb objectes que ens ofereix la natura. Poesia objectiva, objectual,. Més que una poètica del jo, estic desenvolupant una poètica del mar, dels objectes nàufrags que arriben a la platja i es transmuten en noves identitats. Des-naufrago i re-poetitzo. Vet aquí l'Alquímia artística. Allò que fou arrabassat, desarrelat per la tempesta, la riuada, la llevantada; allò que va surar a la deriva dies i dies; allò que reposa en una cala després d'una odissea anònima; allò és per a mi un "això" significatiu al qual redimeixo. Escullo el tronc, la branca, la pedra, la petxina i, acaronant les peces, en faig Obra (Poema Objecte). No interfereixo gaire en la seva essència, perquè cada peça guarda dins seu l'Esperit de la Natura. Tot plegat metàfora de la vida. Després del naufragi existencial, hem arribat fins a aquesta platja i ens re-inventem a nosaltres mateixos. El nàufrag es des-naufraga. Poesia visual. Poesia vital. Naufragis creatius.

22.2.10

25senseEspriu


Espriu és a Sinera el que Viladot a Riella i servidor a Mas Voranell. Hi ha pàtries utòpiques i màtries anagramàtiques. El territori poètic és més metafísic que físic, encara que el poeta -com qualsevol mortal- hagi de tocar de peus a terra i habitar sota algun sostre. Són els mots els que ens salven i han de ser salvats. Un eco que travessa els anys, els segles. Un riu que no s'hauria d'assecar mai...

7.1.08

Influències literàries

Avui faré una cosa que no he fet mai: escriuré una llista amb les meves principals influències literàries. Per influència literària entenc no solament els autors dels llibres que he llegit (perquè aleshores la llista seria quilomètrica), sinó sobretot els autors dels llibres que he viscut. [Algun dia explicaré la diferència entre un "llibre llegit" i un "llibre viscut", i què significa "viure un llibre"]

He limitat la llista a 16 escriptors (5 catalans, 4 alemanys, 2 francesos, 2 britànics, 2 castellans i 1 portuguès) tres dels quals encara són vius. Els escriptors vius afegeixen a la seva influència literària també una influència humana o biogràfica. Voilà:

[Avís per a despistats: això NO és un meme!]

17.6.07

Objectes de companyia

Aquest divendres vam inaugurar al Casal de Vallromanes una exposició de poesia visual de Guillem Viladot. Es titula "Objectes de companyia" i la tindrem fins al 21 de juliol. Les obres que s'hi exposen provenen de Lo Pardal. Montserrat Felip, la seva vídua, va estar present en l'acte i la vam entrevistar al programa de ràdio "Capvespre".

Vaig tenir el privilegi de conèixer personalment GV en una trobada literària a Les Pallargues (9.11.97). Qui m'havia de dir que deu anys després estaria penjant quadres seus davant de casa meva. Aquell matí assolellat de diumenge, Guillem em va regalar i dedicar l'exemplar que portava de la que per a mi és la seva millor obra: Rés comú.

Viladot ha estat un dels meus mestres. A ell li dec part del meu esperit. M'havia promès un pròleg per a la meva primera novel·la, un text que, malauradament, no va tenir temps d'escriure...
... va provar d'aconseguir unes paraules de presentació a cura d'en Guillem Viladot, el qual, tan bon punt va llegir l'obra, les hi va prometre de bon grat. No obstant això, la malastrugança del destí ho va estroncar tot, atès que en Guillem va transir sense haver pogut acomplir la seva promesa (...) Em pregunto què hagués dit el savi apotecari de Riella tocant a aquesta novel·la... Potser que referma aquell tòpic segons el qual tot poeta és un neuròtic. O potser hi ensumaria una oculta reminiscència del complex edípic... Qui sap.

(Pròleg de Darrer poema)
Parlant amb la Montserrat, vaig tenir la sensació d'estar amb ell, com si ens hagués vingut a fer una visita. Sempre recordaré les paraules que em va dir l'últim cop que vam parlar per telèfon: "Toni, escriu, escriu cada dia, així agafaràs ofici; i, sisplau, fes-me el favor de ser feliç". Dos savis consells que intento seguir al peu de la lletra (mai millor dit).

Podria escriure un llibre sencer sobre GV. Potser ho faré algun dia. Ara us deixo un fragment seu que és la millor definició de Poesia que he llegit mai:

Poesia és l'acte de tirar una moneda enlaire per verificar, un cop més, que mai no sortirà ni cara ni creu. Poesia és referir-nos a allò que no existeix. Poesia és la voluntat de no trencar mai el mirall. Poesia és admetre la igualtat de les persones i quedar-nos amb la diferència. Poesia és agafar una paraula, estripar-la i veure que dins hi ha el poeta. Poesia és saber viure millor perquè el somni sigui més llarg. Poesia és obrir una porta i adonar-nos, com sempre, que som nosaltres que hem trucat per entrar.


Premi Viladot de Poesia

26.5.07

Versos ponentins

Rebo aquest mail:
Benvolgut,

El recital ha anat bé, crec que molt bé. Han vingut els poetes Jordi Pàmias, Rosa Fabregat, Teresa Roses, Pere Rovira i Carles M. Sanuy. Els rapsodes han rebut força aplaudiments. Un professor ha enregistrat en vídeo l'acte d'avui i properament --si no hi ha cap entrebanc-- es penjarà a la pàgina web del Gili i Gaya. Ja t'avisaré.

Cordialment,

Miquel Viladegut
Aquí teniu la portada del llibret (no podia faltar Lo Marraco):


Ha estat el mateix Miquel Viladegut l'encarregat de recitar dos fragments d'UCP. M'ha fet molta il·lusió que, per primer cop, uns versos meus siguin dits a la ciutat on vaig néixer. M'honora poder seguir l'estela de Màrius Torres (que reposa molt a prop d'on visc) i Guillem Viladot, dos veritables mestres ponentins. He d'agrair-te, Miquel, aquesta iniciativa. Avisa'm quan estigui el video.

1.4.07

Pamuk, Viladot i tu

Després de setmanes d'espera, ja tinc sobre la taula la traducció catalana d'Istanbul de Pamuk. El vaig comprar ahir a la llibreria La Gralla de Granollers juntament amb Orgànic, recull pòstum de relats de Guillem Viladot, el genial apotecari de Riella. A l'últim número de la revista BenZina surt publicat Ammara, el primer d'aquests relats. Viladot és un dels meus mestres. A més, 29 originals que he de llegir del III Premi Vallromanes de Poesia que s'han de sumar als originals que m'estan arribant del Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida. O sigui, que se'm presenta una setmaneta literàriament santíssima... Avui dinarem a Can Sala. Per culpa d'una fuita, ens han tornat a tallar l'aigua. Hi ha un cel per ploure.

23.4.06

Un altre premi...


Un altre premi

Un altre llibre (*)

Un altre esglaó

I (PER FI!) una foto que em fa justícia

Feliç Sant Jordi!

5.2.06

Jo també plegaré qualsevol dia...

Jo també plegaré qualsevol dia d’aquests. No, no em passaré al castellà, sinó que deixaré d’escriure definitivament. És la meva il·lusió: poder ser feliç sense la crossa de les paraules. Ho he intentat vàries vegades sense èxit. Al final, la recaiguda ha estat encara pitjor.

Potser tindria més futur escrivint en castellà, atès que el meu primer cognom conté una “ñ” i acaba amb una “z” (com Sánchez Piñol o Ruiz Zafont), la qual cosa pot suposar un entrebanc insalvable per a certs puristes capsigranys amb la sindèresi esmussada. Almenys dormiran tranquils si els dic que no sóc xarnego. Vaig néixer a Lleida (com els meus pares i els meus avis), malgrat el cognom patern, d'arrels visigoticogermàniques, i que vés a saber quantes generacions fa que va recalar en aquesta terra.

Escriure en la meva llengua materna (i paterna) ho trobo la cosa més natural del món. Malauradament, a penes la vaig poder aprendre a l’escola. Recordo que fins a 3r. de BUP no vaig tenir l’assignatura de català. Després, el poc o molt català que sé l’he hagut d'aprendre pel meu compte. Domino el castellà, però em nego a "trair" la llengua dels meus pares. Tal com estan les coses, el català no es pot permetre el luxe de perdre ni un sol parlant ni un sol escriptor.

Ja he pogut comprovar que (si no ets fill de o amic de) resulta duríssim obrir-se camí dins l’endogàmica plèiade de la literatura catalana. Cenacles que perviuen dels ajuts oficials, és a dir, artificialment. De vegades, esbraonat, he sentit la temptació d’engegar-ho tot a rodar. És massa l’esforç que inverteixes i massa minso el resultat que n’obtens. Tanmateix, no em puc queixar, encara que els meus llibres no hagin rebut ni una miserable crítica enlloc. Som els que som, tenim gana, i el pastís és petit, reduït: una lionesa que no toca ni a la dent. Tot i així, passar-se al castellà seria com lliurar-se a les onades tempestuoses d’un oceà inabastable. La literatura catalana, en canvi, és un estanyol domèstic, un bassal enterbolit pel llot del politiqueig i les baralles gallinàcies entre capelletes i camarilles que es disputen les quatre engrunes institucionals. I l'amo, com d'habitud, tenint cura de què els nans no creixin gaire més perquè podrien fotre-li el circ enlaire...

Ja fa temps que vaig decidir no formar part de cap més grup ni grupuscle. Vaig per lliure i, si em voleu etiquetar, digueu que formo part de la generació ciber, que admiro Pessoa, Nietzsche, Céline, Pla, Viladot i Bauçà (per dir sis noms gens aleatoris), i que el meu estil és ibanyesc. Res a veure amb Mortadelo y Filemón, ni amb cantants de camisa negra que s’han passat la vida maltractant la mateixa cançoneta de quatre acords. Suposo que devem estar emparentats llunyanament, i coincidim en la dèria artísticocreativa, però poca cosa més.

Comprenc la pobra Xirinacs, amb 70 anys i tots els premis importants guanyats, decebuda. Quan jo tingui la seva edat, si hi arribo, potser també renegaré d’aquest país que no ha sabut valorar-me com em mereixo. Ara per ara, segueixo entossudit a escriure en aquesta llengua minoritària (una llengua-bonsai), amenanaçada secularment, amb un passat ben magre i un futur més que dubtós. Potser sóc un romàntic. Potser és que em surt així, i em deixo endur per l’impuls irracional, gens pragmàtic. Potser és que no cal capficar-s’hi tant, i el que cal és seguir treballant cada dia, conreant el teu hortet literari…

Escriure en català i a la xarxa suposa un compromís personal. No sé a què aspira exactament la Xirinacs, però jo tinc clar a què aspiro: vull ser un escriptor català del segle XXI amb tots els ets i els uts, sense complexes. L’obra de Josep Pla ocupa 46 volums de paper. Aquest és el setè bloc que enceto. Volums digitals. Ciberdietaris hipertextuals multimediàtics. En català. Amb orgull.

Quina decepció, Chirinacs, oprobiosa i claudicant. ¿Catufoleges? A la vejez, viruelas, que diu el refrany castellà. Quina llàstima! Amb tots els respectes per la teva mare.

Oi també en parla

Agraïments