Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vila-Matas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vila-Matas. Mostrar tots els missatges

12.1.09

Antoni -X- Ros

Jo no sóc Antoni Casas Ros, sinó Antoni Ibañez Ros. Malgrat que coincidim en el nom i el segon cognom, no tinc res a veure amb el misteriós autor d'El teorema de Almodóvar. De fet, no en sabia res d'aquest llibre ni d'aquest enigmàtic escriptor fins que no vaig llegir les últimes pàgines del Dietario voluble de Vila-Matas, on ell també afirma que "No, no soy Casas Ros..."

Al llarg del seu Dietario, V-M cita alguns blogs, però no esmenta ENTRELLUM. Tampoc no diu res de l'entrevista que li vaig fer a mitjans de febrer de 2007. Almenys, em queda el consol de què el meu nom hagi pogut inspirar el nom d'aquest escriptor emmascarat...

7.1.09

Una malaltia

"La literatura no es un oficio, es una enfermedad; uno no escribe para ganar dinero o caer bien a la gente, sino porque intenta curarse, porque está infectado, porque lo ha ganado la tristeza."

Ricardo Menéndez Salmón, citat per Enrique Vila-Matas a la p. 230 de Dietario Voluble

Com gairebé tots els adolescents em sentia sol i estava trist. Per a fugir de la solitud i de la tristesa em vaig refugiar en Déu. Parlava amb Ell tot el dia; Ell m'escoltava, m'ajudava, em donava forces per a continuar endavant... Fins que un dia vaig deixar de creure en Déu. Llavors és quan vaig començar a escriure. Escriure és parlar amb un mateix i parlar amb tothom, amb tothom que vulgui llegir-te. Les paraules i els lectors et fan companyia i t'alegren una mica... Però la veritable malaltia és la vida -una malaltia crònica i mortal-, i no estic gaire segur que la literatura hi pugui fer gran cosa.

2.1.09

El punt de no retorn


"Sobre la cumbre observé la lógica iniciática de sus formas
y la certeza del imposible regreso"

D.G. Los adolescentes furtivos (inèdit)

He trigat 80 pàgines a trobar una errata, però al final l'he trobada. Bé, més que una errata, és un descuit. La frase és aquesta:
Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al hay que llegar
És evident que s'han descuidat de posar un que entre al i hay. Per tant, la frase completa hauria de ser:
Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al que hay que llegar
Es tracta de la frase que enceta la darrera anotació de l'any 2006 en el Dietario voluble de Vila-Matas, publicat per Anagrama el setembre de 2008 (1a. edició). M'encanta trobar errates en els llibres, i més si són d'editorials tan prestigioses com aquesta. Però anem al contingut de la frase, que és el que realment m'interessa.

La idea del retorn és un tòpic literari consagrat des de la mítica Odissea d'Homer. Ulisses, al final, després de molts anys i moltes peripècies, aconsegueix retornar a la seva Ítaca particular. D'acord amb la frase que cita Vila-Matas, em pregunto quin hagués pogut estar "el punt de no retorn" en el viatge ulissíac... És a dir, ¿què hauria hagut de passar perquè Ulisses ja no pogués tornar a Ítaca? (llevat, esclar, de la seva mort)

Ens passem mitja vida "anant" i l'altra mitja "tornant". Tornem als indrets i a les persones amb les quals hem establert alguna mena de lligam. Hi ha indrets i persones que "ens atrapen". Però no només indrets i persones, sinó també músiques, llibres, activitats, projectes... Hi ha coses a les quals tornem i tornarem sempre: llibres que rellegirem, cançons que ens acompanyaran... ¿Què és, si no, la llar (home sweet home)? Aquell lloc on sempre volem tornar, i hi volem tornar perquè el sentim "nostre"... ¿Possessió, amor, record? Ens passem la vida cercant paradisos. Uns llavis, uns ulls, uns braços, que ens acullin... L'aixopluc, el recer, el caliu... Sempre serem nadons tremolencs que enyoren la sina materna... Retornem sempre al paradís del qual un dia vam ser expulsats... Tu sabràs on tens la teva Ítaca particular...

Què ha de succeir, doncs, perquè el retorn sigui impossible? Quin és aquest misteriós "punt de no retorn"...? Fins on cal anar per "anar massa lluny", tan lluny que ja no puguis tornar?

28.12.08

L'ànima és líquida



Contemplo les evolucions de la bromallada mentre alterno la meva dispersa atenció entre els fragments del Dietario voluble de Vila-Matas i les cançons de Love of Lesbian. Ara no plou. Tot és humitat. La riera fa goig. L'ànima és líquida. Tinc milions paraules a la punta dels dits. El vent de llevant empeny els núvols. Em quedo impassible esperant l'impossible. Tot és tan enigmàtic que no val la pena plantejar-se la pregunta fonamental. Cada resposta un fracàs. Hi ha el precipici. Hi ha l'ombra. Hi ha la pluja que esbandeix les branques despullades dels arbres. Hi ha massa esperances, massa. No hi ha treva. No hi ha escapatòria. Fugim pels espadats, arrapats a les esquerdes, com sargantanes embogides, amb les ungles plenes de sang...

7.9.08

Pèls i senyals

Ens el vam trobar a la Plaça de Santa Eulàlia quan estàvem prenent un resfresc en una terrasa després de la presentació de LCL a Can Alcover. En Biel el va en veure passar, el va saludar, i ell va venir fins a la nostra taula. Després me'l van recomanar molt vivament, sobretot el seu últim llibre: Pèls i senyals. Parlo de Sebastià Perelló.

M'ha fet gràcia trobar que a la línia 9 de la pàgina 12 el narrador del llibre esmenta la Plaça de Santa Eulàlia. Més endavant, aquest indret tornarà a sortir a les pàgines 71 i 136. La trobada fou la nit de dijous passat després d'un dia d'allò més emotiu i calorós. No coneixia Perelló. Al juny va presentar el llibre a Can Alcover. Ahir me'l vaig comprar i avui llegit està.

El protagonista es diu Felip, fa de falconer a l'aeroport i és un solitari recalcitrant i desbruixolat que s'esbrava escrivint el seu quadern menjussat, un soliloqui excessiu, una logomàquia plena de descripcions i reflexions, parant esment en els detalls, amb tots els pèls i senyals. L'apoteosi de la subjectivitat que malda per fer-se objectiva. Felip monologa fins al sadollament, fins l'extrem de dissoldre qualsevol argument en benefici del dir més pur pel gust de dir, circumloquial, brou de llengua, vent a la boca, paraules vanes, literatura quintaessenciada. Hi trobem un mallorquí florit, de vegades arcaïzant, molt arrelat a l'oralitat (l'omnipresència de la família travessa tota l'obra). Tot un dipòsit de girs i d'expressions que demostren la immensa riquesa de la nostra llengua, cada cop més empobrida i relinquida. Tot un devessall de verbs: aglapir, aferrussar, encaterinar, enreveixinar, enflocar, pellucar, malavejar, agombolar, amollar, fitorar, aconhortar, esbucar, afuar, enfonyar, flestomar, empegueir-se, bressar, entaferrar, esclovellar, esburbar, capitonar, empassolar, esbrallar... Déu n'hi do.

Sens dubte, Felip és l'alter ego de Perelló. Coincideixen en edat i records d'infantesa.

A mesura que avançava en la lectura, m'ha vingut al cap L'home manuscrit de Baixauli, i també el Pasavento de Vila-Matas. Aquesta dèria per viure la pròpia vida com una cosa externa (je est un hôte), per desaparèixer de la pròpia biografia, fugitiu i transeünt, per deixar que la literatura resplendeixi per ella mateixa fora de l'ombra-nosa de l'escriptor. Exercicis de desaparició. Perelló a voltes mesquideja i a voltes pessoaneja. Mesquida apareix quan la vèrbola s'allargassa, s'autoerotitza i s'emparra fent bucles sobre si mateixa. Pessoa batega en les meditacions més obliqües i desassossegadores: Não sou nada, nunca serei nada, não posso querer ser nada...

Qui és Droveti? Sant Google ens diu ben poca cosa.

L'home queda destil·lat finalment en les seves paraules... Tu ets la paraula i a la paraula retornaràs. Digerit i excretat. Torrentada onanística. Paraulam. Un fracàs? Només som allò que queda: una antologia malgirbada d'empremtes i excrements... Sobretot som aquesta pobresa d'experiència comunicable. Fet i fet, literatura.

El vent és loquaç com tots els solitaris...

NB: A la línia 9 de la pagina 169 he trobat una errata. "hsitòria".

7.1.08

Influències literàries

Avui faré una cosa que no he fet mai: escriuré una llista amb les meves principals influències literàries. Per influència literària entenc no solament els autors dels llibres que he llegit (perquè aleshores la llista seria quilomètrica), sinó sobretot els autors dels llibres que he viscut. [Algun dia explicaré la diferència entre un "llibre llegit" i un "llibre viscut", i què significa "viure un llibre"]

He limitat la llista a 16 escriptors (5 catalans, 4 alemanys, 2 francesos, 2 britànics, 2 castellans i 1 portuguès) tres dels quals encara són vius. Els escriptors vius afegeixen a la seva influència literària també una influència humana o biogràfica. Voilà:

[Avís per a despistats: això NO és un meme!]

25.11.07

Capvespre 23.11.07

Comencem amb els primers versos de la primera Elegia de Duino de Rilke. Fito & Fitipaldis: Acabo de llegar. Actes a Vallromanes. Llibre Tot recordant amics de Josep M. Mestres Quadreny. L'obra d'art no descriu ni explica res, únicament s'expressa a si mateixa. La forma és el fons. Recordem Fernando Fernán Gómez y Paco Candel. Nou disc de Luz Casal: Espérame. Llegim el relat Vida de poeta d'Enric Vila-Matas, inclòs en el seu últim llibre Exploradores del abismo. Las obras de arte, escasas, dan contenido intelectual al vacío. Parlem de Rilke i Ronda. Luz Casal: Regalé. Anunciem CATOSFERA (jornades de reflexió sobre blogs i web 2.0) que se celebraran a Granollers el 25, 26 i 27 de gener de 2008. Comentem un article de Marc Vidal sobre Granollers. Informe de la Fundació Bofill sobre l'educació a Catalunya. Espriu: fragment de Primera història d'Ester.


CAPVESPRE

9.11.07

Quatre llibres

Jo sóc molt perillós quan entro a les llibreries. M'ho emportaria tot. Per això procuro no acostar-m'hi gaire. Avui he anat a Granollers per un assumpte i, de retop, he acabat dins La Gralla. Ho confesso: no ho he pogut resistir i he caigut en la temptació. Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. He adquirit quatre volums: una guia de bolets, dos llibres de relats i una novel·la. Conec personalment dos dels escriptors (EVM i MD). El portuguès (amic íntim de Pessoa) es va suïcidar a París quan tenia 26 anys. Com d'habitud, me'ls llegiré tots alhora. En tindreu notícies.

26.2.07

VM + VM

Van Morrison + Vila-Matas. El segon VM m'acaba de deixar un comentari a propòsit de la música que he posat del primer VM com a fons musical del blog. A més del Someone Like You, he afegit The Last Laugh, on VM canta amb Mark Knopfler; Comfortably Numb, on ho fa amb Roger Waters; i Steal My Heart Away. I de regal: aquest video. Vagi de gust.

15.2.07

Entrevista amb VM

S'ha fet esperar una mica, però per fi podeu escoltar l'entrevista que vam fer aquest dilluns a EVM. Dura 42'. Ja em direu què us sembla...


Entrevista: post + audio

13.2.07

Amb VM

A les 11 en punt sóc al portal de Travessera de Dalt, just davant de la parada del bus 24. La portera em confirma que és aquí i que encara no ha arribat ningú. Espero el Joan i el David. Hi ha un trànsit de por, molt de soroll, contaminació. Veig pintades a la mitjana que es queixen d'aquest fet. He pogut aparcar el cotxe en una zona blava propera. 2 € per una hora. Em sembla caríssim. Primer arriba el Joan. El David sempre fa tard. El David és el tècnic de la ràdio, l'encarregat d'assegurar l'enregistrament de l'entrevista. Són dos quarts de dotze passades quan agafem l'ascensor que ens pujarà fins a la sisena planta de l'edifici. En sortir al replà, escoltem que sona una música: La Traviata. Timbre. L'Enric triga una mica a obrir-nos. Quan ho fa, apareix tot vestit de negre: camisa negra, pantalons negres, cinturó negre, samarreta negra, mitjons negres... El calcer, en canvi, és clar, còmode, d'anar per casa. M'han dit que es molt tímid. Cert. El delaten els seus gestos continguts, la seva mirada...

L'estudi és ple de llibres, volums que folren les parets fins al sostre. Està dividit en dos ambients: a la dreta hi ha la taula d'escriptura presidida per l'ordinador; entrant a mà esquerra hi ha el sofà i el finestral cara a mar... Quin finestral! Em crida poderosament l'atenció el panorama que contemplo: Barcelona als nostres peus. Es veu tot, des de Montjuïc fins a la torre Agbar, les agulles de la catedral, la Sagrada Família... Un paisatge de teulades, terrats i antenes, a vista d'ocell, sobrevolant la ciutat...

Ens asseiem al sofà. Els tinc gairebé tots, però només he portat tres dels seus llibres (Bartleby, Montano i Pasavento), vull que me'n dediqui un. Em vaig passar el cap de setmana rellegint la seva Obra, anotant possibles preguntes. Comencem l'entrevista. Estic assegut entre el Joan i l'Enric sostenint el micròfon. El sol entra pel finestral. VM parla fluixet, amb calma, el seu to és cada cop més càlid. No resumiré l'entrevista. Quan el David me la passi a mp3, la penjaré sencera. Dura 3/4 d'hora. Jo, de vosaltres, no me la perdria. Si divendres de 20 h. a 21 h. sou prop del Vallès Oriental, la podreu escoltar al programa CAPVESPRE de Ràdio Vallromanes (94.2 FM).

Després de la gravació seguim xerrant... de la visió de Barcelona: a sota hi ha una palmera esponerosa, un carrer més avall viu Marsé, els avions que sobrevolen la costa rumb al Prat; de París, que no s'acaba mai; d'un relat que vol escriure titulat El sindicato de la musas...

Aquí teniu dues de les moltes preguntes que li vaig fer:
  • Fan falta tantes paraules?
  • Cal retornar a Ítaca?
Aviat tindreu les respostes...

Entrevista: post + audio

Estic preparant la crònica...


7.2.07

Amb Vila-Matas

De vegades, alguns somnis es fan realitat. Si no passa res, el proper dilluns 12 a les 12 h. seré a casa de l'Enrique Vila-Matas fent-li una entrevista per al programa de ràdio que dirigeixo. Si algun(a) entrellumaire vol suggerir-me preguntes, que les deixi als comentaris.


El meu agraïment a l'amic Joan Andreu i a Jordi Herralde, sense els quals no hagués estat possible.

Entrevista: post + audio

24.2.06

Aparquem el cotxe davant la Porsche...

Aparquem el cotxe davant la Porsche de l'Avinguda J. V. Foix. L'edifici on es troba la seu de l'editorial Anagrama fa cantonada amb el carrer Pedró de la Creu. Façana de totxo vermell. Jordi Herralde (JH) va comprar aquest local a Grijalbo. Pugem les escales fins al primer pis. El rebedor és ple de pòsters publicitaris dels llibres que (since 1969) ha publicat la casa. La noia de recepció ens diu que ens esperem. M'acompanya un vell amic de JH, que és el que ha concertat l'entrevista. Van fer les milícies junts a Castillejos. JH va ser un dels enginyers industrials més joves d'aquest país. Ara és un dels editors independents més respectats del panorama literari mundial. Estic emocionat. Fa molt de temps que somiava aquest moment. Apareix amb un somriure, fem les presentacions. Em trobo davant d'un home septuagenari que encara conserva una bona tofa de cabell blanc. Vesteix amb senzillesa: camisa blau cel sota un jersei blau marí. Beslluma bonhomia. Quan el meu amic li diu que sóc l'últim guanyador del Ferrater, JH ens engruna una divertidíssima anècdota etílica protagonitzada pel poeta amb la Marta Pessarrodona pel mig... Passem al despatx. Un escampall de llibres i paperam. Una taula de vidre fosc plena a vessar. Grans finestrals. Moqueta grisa. Dos quadres d'Àngel Jové, el pintor lleidatà que ha il·lustrat moltes portades dels llibres publicats per JH. A la prestatgeria del seu darrere, destaquen els dos patracols del Maria Moliner. Em fixo en algunes fotografies en les quals apareix JH amb més gent, els volums de Nabokov... El seu to de veu és suau, entranyable. Comencem a fer-li preguntes. Explica els inicis d'Anagrama, el particular context històric d'aquella època, l'esquerra heterodoxa... No publica poesia perquè s'ha especialitzat en l'assaig i la novel·la. Novel·la d'idees. Afirma que l'editor ha de ser una mica estràbic: un ull mirant a la cultura, a la qualitat literària; l'altre ull mirant al comerç, a la rendibilitat. Més que pels best-sellers, aposta pels long-sellers. Fins ara ha publicat uns 2.500 títols. Fa unes 200 reedicions anuals. D'això se'n diu un catàleg viu. Defensa abrandada del llibreter amb vocació. Una altra anècdota. Una vegada el vell Lara li va dir: Joder, es que entro en una librería y sólo veo la peste amarilla!. Es referia al color característic dels llibres d'Anagrama. La novel·la històrica l'avorreix. Aposta per la fusió de gèneres (Pitol, Vila-Matas, Bolaño...) Diu que potser és una moda que passarà. La novel·la no ha mort. Sóc inevitablement telegràfic. El post d'avui ha de ser llarg per nassos, malgrat que contradigui els meus principis bloguístics. Anuncia que potser s'autopublicarà un recull d'articles i conferències: "cartas de batalla". Cita tres noms d'escriptors catalans: Monzó, Palol, Montcada. Frankfurt. Dimissió del seu amic Folch, que resulta que viu a la mateixa finca on estem. Se'l va trobar al garatge i li va dir que se li havia acabat la paciència. Desavinences amb Na Caterina. Li demano què és la bona literatura. Agosarada pregunta. Respon citant Nabokov: quan llegeixes i sents un calfred que et recorre l'espinada. Una emoció especial. L'escriptor és algú que no està conforme amb el món. Ferit per les paraules. S'aixeca de la cadira, s'acosta a la prestatgeria, agafa uns exemplars del seu darrer llibre i ens els regala...
Li prego que me'l dediqui. Mentre ho fa, el fotografio. La dedicatòria és aquesta: Este librito para un amante de Bolaño.

Bolaño. Dins el llibre hi ha vàries fotos en B/N de JH amb Bolaño, Vila-Matas, Pitol... Sense cap mena de vergonya, trec el meu darrer llibre de la butxaca interior de l'americana i li'l regalo. En paus. Sé que és un despropòsit regalar un llibre a un editor, però ho faig. En el seu moment, també vaig regalar TdQ a Jaume Vallcorba. Quan ens acomiadem, veig UCP sobre la taula de JH. És una imatge difícil d'oblidar. Com l'hora sencera d'aquest dijous 23-F que recordaré, a partir d'avui, no pas per motius colpistes, sinó perquè va ser un 23-F que vaig conèixer JH personalment. Em deixo un munt de detalls. No es pot explicar tot. Encara no m'he netejat les ulleres. Encara no tinc son. M'estic plantejant seriosament la possibilitat de passar-me al castellà... I si puc, algun dia, més endavant, em compraré un Porsche cabrio de color negre.

1.2.06

No sé si dedicar-me al ciclisme o a la poesia...

19 h. Auditori del CCCB. Ple. 200 persones i algunes personalitats. Presentació del documental Miquel Bauçà: poeta invisible. Bloggers presents (que hagi vist o saludat): Tina & Co, Subal & Co, Subirana (a primera fila, clar)... Parlaments previs. Pel·lícula.

L'actor Pep Tosar broda el paper. Molt creïble. Testimonis diversos. Massa èmfasi en les rareses i pintoresquismes de l'escriptor de Felanitx. Sembla que interessa més el "personatge" que la seva obra. Ho declara Biel Mesquida: "Sa lletra és l'única realitat de Bauçà". Hi estic d'acord. Tant me fot si era esquizofrènic, onanista, sociòpata, misantrop, alcohòlic, maniàtic, llord, picapedrer, putero, voyeur, mal pare, sàtir, miop, egoista, autista ... ¿Parlem de literatura o de Salsa Rosa amb quetxup?

Tinc la impressió d'haver assistit al tret de sortida del procés de beatificació literària del poeta maleït oficial de Catalunya. Una Literatura com cal no pot deixar de tenir els seus "escriptors maleïts". Amb Ferrater no n'hi ha prou. La llegenda, el mite... són importants. Bauça és, toto coelo, l'encarnació més punyent de l'antimartipolisme. Per això m'agrada.

El documental conté dues coses que no m'han fet gens el pes. La primera és l'escena de violència explícita amb el vellard. No calia. Tal com estan les coses al carrer, considero molt inoportú donar exemples al jovent en aquest sentit. La segona cosa que no enganxa ni amb cola és la cançoneta final, en castellà, mentre van sortint els crèdits. Podien haver buscat una altra banda sonora o encarregar a algú un tema en català, o simplement musical. Tret d'aquestes dues ombres, el documental se salva prou bé.

Bauçà és un cadàver d'un any. No sé si l'hem de posar de moda o vendre'l a l'estranger, fer traduccions, etc. El que urgeix és llegir-lo. A mi, personalment, hi ha coses de la seva obra que se'm cauen de les mans. Admiro el seu valor, la seva lucidesa, la cruesa amb què parla, la prolixitat diccionarial dels seus textos... Però no vull extreure una conclusió simple de la seva vida i de la seva obra, veritablement hermètiques, turmentadores i complexes. Bauçà no és (només) un pobre home que va fugir de la realitat mitjançant la literatura... i els somnis.

El dubte que em queda és aquest: ¿Per què no es va suïcidar? Jo el considero un suïcida sui generis, un Pasavento* força reeixit.

La resta, fer safareig i merxandaising.

* Vila-Matas, al final de Doctor Pasavento (IV, 36), té el detall de citar Bauçà, al qual anomena "el Salinger catalán". I planteja interrogants: "Para empezar, no está nada claro cuál era el sujeto de su escritura. ¿Sobre qué escribía? Que yo sepa nadie lo ha dicho todavía."

9.1.06

Ja fa temps que les coses se t'escapen...

Ja fa temps que les coses se t'escapen...

Ja fa temps que les coses se t’escapen de les mans. La il·lusió –ingènua il·lusió- de què controles la teva vida, allò que t’envolta i, fins a cert punt, els altres, la realitat, el món... Però aquest «poder» que t’atribueixes és del tot inversemblant. No controles res, ni tan sols els teus pensaments, ni els teus sentiments... Més aviat ets controlat per ells. Entren i surten quan volen, i sovint es queden per a fer-te la guitza. La bola de neu creix i, quan vols aturar-la, ja t’ha passat per sobre, ja t’ha esclafat. Se t’escapen les coses, sí. No les pots abraçar. Tens seriosos problemes a l’hora de comprendre els altres: els seus gestos, les seves expectatives, les preguntes que et fan... Els veus com un decorat: titelles damunt d’un escenari parlant una llengua estranya. Es mouen, riuen, ploren, criden, et miren astorats... Et provoquen, volen que reaccionis... Però tu no en fas cas. Se t’escapen les coses, sí. L’exterioritat: allò que no et pertany. Tu, que m’escoltes, ¿realment existeixes? ¿com ho saps? ¿existeixes perquè m’escoltes o perquè ets escoltat? ¿existiries si no m’escoltessis i ningú no t’escoltés pas? Has renunciat a escriure cada dia. La gent vol deixar de fumar i tu vols deixar d’escriure. Deixar de fumar és la mar de fàcil. Tu mateix vas deixar de fumar fa anys, ara no recordes exactament quants. Escriure, en canvi, és una droga molt dura, l’addicció més bèstia que coneixes. Escriure i llegir. La gàbia de les paraules. La cultura: aquesta fal·lera que ens allunya de la felicitat. Si aconsegueixes deixar d’escriure, seràs feliç, molt feliç, perquè hauràs escapat de les ombres i dels altres, com el Doctor Pasavento de Vila-Matas…

7.1.06

Desaparegué en la penombra

Després se'n va anar, desaparegué en la penombra en la que precisament viu desaparegut. A ell, sens dubte, sempre li ha resultat més fàcil desaparèixer que a mi. Comptat i debatut, la seva condició natural és la d'estar desaparegut i aflorar només de tant en tant, a ser possible en moments no gaire oportuns. Jo vaig romandre allí una estona. Encara que era migdia, vaig escollir de moure'm durant una estona més en tenebres, com si aquest fos un camí o una sendera obscura que se m'oferia a través del dubte. Posats a dubtar, m'estimava més fer-ho en la penombra. "Dubtar és escriure", deia Marguerite Duras. Perdut en la penombra i enmig de tota mena de dubtes, vaig deixar de tenir-los, tal com suposava, quan em vaig dedicar a comparar un dels meus pares amb l'altre. Allí, en aquest terreny (i segurament només en aquest), no tenia cap dubte. Ni tan sols en la penombra. O potser no tenia cap dubte precisament per estar en ella, en l'obscuritat.

Enrique Vila-Matas, Doctor Pasavento, III, 9

6.1.06

Genial Doctor Pasavento

¿I jo a qui m'assemblo? Doncs segurament tinc alguna cosa d'equilibrista que, en una albereda de la fi del món, està passejant per la línia de l'abisme. I crec que em moc com un explorador que avança en el buit. No ho sé pas, treballo a les tenebres i tot és misteriós. Només sé que em fascina escriure sobre el misteri de què existeixi el misteri de l'existència del món, perquè adoro l'aventura que hi ha en tot text que hom posa en marxa, perquè adoro, a més a més, aquella línia d'ombra que, en creuar-la, ens porta al territori del desconegut, un espai en el qual aviat tot ens resulta molt estrany, sobretot quan veiem que, com si estiguéssim en l'estadi infantil del llenguatge, ens toca de tornar a aprendre-ho tot, per bé que amb la diferència que, de nens, ens semblava que tot podíem estudiar-ho i entendre-ho, mentre que a l'edat de la línia d'ombra veiem que el bosc dels nostres dubtes no s'aclarirà mai i que, a més, el que a partir d'aleshores trobarem seran només ombres i tenebra i molts interrogants (...) Jo sóc amic de la tenebrosa línia d'aquests anys d'ara en els quals tot per fi se'ns ha tornat incomprensible i, quan ens parlen del món, no sabem ja de què es tracta i sentim precisament que tot això podria ser el començament de quelcom que podria tenir-nos molt entretinguts, tal vegada obsedits una bona temporada, tot i que, sempre estupefactes, sense entendre res, sense saber de què tracta tot aquest maleït embolic de la vida, la mort i d'altres galindaines, sense una sola idea vàlida per a comprendre el món, i ja no diguem per a comprendre Síria.

Enrique Vila-Matas, Doctor Pasavento, I, V