Anar-se'n a dormir...

Anar-se'n a dormir és rendir-se. El llit és per als vençuts. Si t'allites massa d'hora és que el dia t'ha derrotat, estàs cansat o depressiu o no vols mirar de fit a fit la nit. La nit és el pathos de la veritat. La nit és el topos de la inspiració. La nit no menteix mai. La nit és femella insadollable, musa inestroncable. Si te'n vas a dormir deixaràs de ser tu. Si t'adorms no hi veuràs clar, per molt que digui en Foix. Coi de poetes! Bauçà també s'equivocava: els somnis no són més reals que la realitat. Queda't aquí fins que esclati l'aurora. Deixa el coixí per als febles. La nit és silenci i brisa i joia i finestra esbatanada davant el bosc misteriós on copulen els senglars. La nit és l'amant de la solitud. Anar-se'n a dormir és rendir-se. El llit és un taüt disfressat de llençols.

No pots voler-ho tot...

No pots voler-ho tot. No pots voler ser famós mediàtic i al mateix temps autoproclamar-te terrorista de les lletres. No pots voler tenir la categoria d’enfant terrible a la Bauçà i voler que en vida, ara que tot just comences la teva postadolescència adulta, et critiquin l’obra poètica per bé o per mal, és a dir, aparèixer als diaris burgesos.

No pots seguir proclamant -impunement- que...

“UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats.”...

O que vols ...

“Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...”

No t’adones que fas por i pànic als editors, als col·legues periodistes , als col·legues escriptors i als crítics literaris?

Tria, noi: o l’excelsa divinitat sacrificada, silenciosa i perifèrica o l’èxit apoteòsic terrenal i mediàtic que comporta també signar llibres com s’escau al mig de la Rambla o dins d’una llibreria al costat de tots els altres col·legues escriptors i, si cal, quan calgui, callar com un puta .

(...)

No hi donis més voltes. No gemeguis ni constatis res més. Aquest és el meu consell.

Passa directament a l’acció. Munta un escàndol. Aquest fóra un dels meus possibles finals feliços per a UCP.

Article de portada del diari l’Avui + del dia XX del XX del 2006

En l’acte de lliurament del premi de poesia Gabriel Ferrater 2006, el guanyador de l’edició 2005, Toni Ibàñez , va agafar el micro i en comptes de presentar el guanyador d’enguany es va dedicar a llegir el seu “Manifest per a la Existència de la Poesia tot l’any i també per Sant Jordi” text definitiu sobre el qui, el què, el com, el quan, el quant i el perquè de tot plegat.

L’escàndol ha estat de tal magnitud que l’autor va ser cridat al despatx del nou Conseller de Cultura de la Generalitat, senyor Mascarell, que li va prometre convertir-lo en pregoner d’honor de la Fira de Franckfurt 2007 i posar UCP com a text de lectura obligatòria al Batxillerat per a l’assignatura de Català, insinuant també que hi hauria una doble tanda de descàrrecs per l’afrenta feta a l’autor: per una banda, un programa especial al De llibres a TV3 dedicat a l’autor i les seves obres; per altra banda, una taula rodona de l’autor amb una dotzena de crítics literaris...

L’article aniria signat (per exemple) per l’Ada Castells o per la Mònica Terribas

T’agrada com a “final feliç” o no? Escriu i inventa el teu!

Amic Sani,

T'agraeixo la molèstia que t'has pres tot contrapuntejant el meu post d'ahir. He rigut molt. És una llàstima que no postegis més sovint.

Has de saber que mai no m'han agradat els happy ends. Per això m'encanten el finals de 1984, de Casablanca, de Titanic...

No sé fins a quin punt un escriptor pot decidir o escollir el seu destí literari.

Cada cop em fan més basarda els escàndols.

Sé que només tinc un camí: escriure. La resta és aleatori, no depèn de mi.

Potser és millor que et tinguin por que fer pena.

No et pensis, jo també he signat llibres avui, uns quants, a la paradeta del meu poble... Ja t'ho dic ara: UCP no serà el llibre més venut d'aquesta diada. Cap problema. Es molt més interessant, per exemple, el patracol aquest escrit en castellà sobre la construcció d'una església barcelonina... Un llibre certament INOFENSIU.

Winston Smith fracassa. L'estètica del fracàs m'ha seduït sempre, tant o més que l'ètica dels suïcides... Però reconec que, ara per ara, les coses em van massa bé per a considerar-me un fracassat, un poeta maleït, ser conseqüent i suïcidarme. Bauçà no és el meu model. Tampoc Ferrater. Aspiro a ser un poeta beneït, que no beneit. Beneït no per l'actualitat mediàtica, no per l'Oficialitat, sinó per lectors com tu als quals m'adreço des d'aquesta gens humil palestra virtual... Deixa'm somiar, amic Sani. Deixa'm creure que demà també tindré més de 100 visites...

¿Que no signem a la Rambla? Cap problema. ¿Que no sortim a l'Avui? Cap problema. ¿Que no ens conviden a la tele? Cap problema. Ells s'ho perden. Els que em coneixen, els que m'han convidat alguna vegada, saben que puc donar la talla i molt de joc, mai no han quedat decebuts. És una qüestió de temps. Encara sóc massa jove. Només tinc un camí: escriure. La resta és inevitable.

Més reaccions (*)

PdV36_45

text sencer

PdV36

Segona Perifèria

Bauçà a ENTRELLUM

Podem seguir endavant com si res...

Podem seguir endavant com si res no hagués passat, com si la màscara no fos transparent i, rere el mirall, no hi hagués el veredicte escrit, la sentència inapel·lable: has fracassat. Podem seguir endavant un altre dia, una altra setmana, un altre mes... És el que tothom fa. La inèrcia del fer-se vell. Les rutines de sempre. Al capdavall, fracassar no significa res si et trobes envoltat de fracassats. La vida tota és fracàs. Un altre dia, una altra setmana, un altre mes... fins que arribi la mort i ens alliberi de tot plegat. ¿O què et pensaves? ¿Entens per què Bauçà es refugia en els somnis? Els somnis són l’única victòria que ens queda. També podries volar fins a Nova York i passejar-te per aquelles avingudes plenes de gratacels i constatar que, en realitat, ets una puça microscòpica. Però no cal que et prenguis la molèstia. El campanar del teu poble. El campanar dels teus somnis. Rere el mirall. La màscara transparent. I aquesta sensació de derrota arrapada al cos com una heura putrefacta.

Jauss em regala...

Jauss em regala una Phrasr inspirada en UCP. Paraules i imatges. Un joc divertit. Jo també hi jugo. Agafo la primera i l'última frase del llibre, i em surt això...

Espero contracrítiques del documental de Bauçà.

Jo també plegaré qualsevol dia...

Jo també plegaré qualsevol dia d’aquests. No, no em passaré al castellà, sinó que deixaré d’escriure definitivament. És la meva il·lusió: poder ser feliç sense la crossa de les paraules. Ho he intentat vàries vegades sense èxit. Al final, la recaiguda ha estat encara pitjor.

Potser tindria més futur escrivint en castellà, atès que el meu primer cognom conté una “ñ” i acaba amb una “z” (com Sánchez Piñol o Ruiz Zafont), la qual cosa pot suposar un entrebanc insalvable per a certs puristes capsigranys amb la sindèresi esmussada. Almenys dormiran tranquils si els dic que no sóc xarnego. Vaig néixer a Lleida (com els meus pares i els meus avis), malgrat el cognom patern, d'arrels visigoticogermàniques, i que vés a saber quantes generacions fa que va recalar en aquesta terra.

Escriure en la meva llengua materna (i paterna) ho trobo la cosa més natural del món. Malauradament, a penes la vaig poder aprendre a l’escola. Recordo que fins a 3r. de BUP no vaig tenir l’assignatura de català. Després, el poc o molt català que sé l’he hagut d'aprendre pel meu compte. Domino el castellà, però em nego a "trair" la llengua dels meus pares. Tal com estan les coses, el català no es pot permetre el luxe de perdre ni un sol parlant ni un sol escriptor.

Ja he pogut comprovar que (si no ets fill de o amic de) resulta duríssim obrir-se camí dins l’endogàmica plèiade de la literatura catalana. Cenacles que perviuen dels ajuts oficials, és a dir, artificialment. De vegades, esbraonat, he sentit la temptació d’engegar-ho tot a rodar. És massa l’esforç que inverteixes i massa minso el resultat que n’obtens. Tanmateix, no em puc queixar, encara que els meus llibres no hagin rebut ni una miserable crítica enlloc. Som els que som, tenim gana, i el pastís és petit, reduït: una lionesa que no toca ni a la dent. Tot i així, passar-se al castellà seria com lliurar-se a les onades tempestuoses d’un oceà inabastable. La literatura catalana, en canvi, és un estanyol domèstic, un bassal enterbolit pel llot del politiqueig i les baralles gallinàcies entre capelletes i camarilles que es disputen les quatre engrunes institucionals. I l'amo, com d'habitud, tenint cura de què els nans no creixin gaire més perquè podrien fotre-li el circ enlaire...

Ja fa temps que vaig decidir no formar part de cap més grup ni grupuscle. Vaig per lliure i, si em voleu etiquetar, digueu que formo part de la generació ciber, que admiro Pessoa, Nietzsche, Céline, Pla, Viladot i Bauçà (per dir sis noms gens aleatoris), i que el meu estil és ibanyesc. Res a veure amb Mortadelo y Filemón, ni amb cantants de camisa negra que s’han passat la vida maltractant la mateixa cançoneta de quatre acords. Suposo que devem estar emparentats llunyanament, i coincidim en la dèria artísticocreativa, però poca cosa més.

Comprenc la pobra Xirinacs, amb 70 anys i tots els premis importants guanyats, decebuda. Quan jo tingui la seva edat, si hi arribo, potser també renegaré d’aquest país que no ha sabut valorar-me com em mereixo. Ara per ara, segueixo entossudit a escriure en aquesta llengua minoritària (una llengua-bonsai), amenanaçada secularment, amb un passat ben magre i un futur més que dubtós. Potser sóc un romàntic. Potser és que em surt així, i em deixo endur per l’impuls irracional, gens pragmàtic. Potser és que no cal capficar-s’hi tant, i el que cal és seguir treballant cada dia, conreant el teu hortet literari…

Escriure en català i a la xarxa suposa un compromís personal. No sé a què aspira exactament la Xirinacs, però jo tinc clar a què aspiro: vull ser un escriptor català del segle XXI amb tots els ets i els uts, sense complexes. L’obra de Josep Pla ocupa 46 volums de paper. Aquest és el setè bloc que enceto. Volums digitals. Ciberdietaris hipertextuals multimediàtics. En català. Amb orgull.

Quina decepció, Chirinacs, oprobiosa i claudicant. ¿Catufoleges? A la vejez, viruelas, que diu el refrany castellà. Quina llàstima! Amb tots els respectes per la teva mare.

Oi també en parla

Agraïments

No sé si dedicar-me al ciclisme o a la poesia...

19 h. Auditori del CCCB. Ple. 200 persones i algunes personalitats. Presentació del documental Miquel Bauçà: poeta invisible. Bloggers presents (que hagi vist o saludat): Tina & Co, Subal & Co, Subirana (a primera fila, clar)... Parlaments previs. Pel·lícula.

L'actor Pep Tosar broda el paper. Molt creïble. Testimonis diversos. Massa èmfasi en les rareses i pintoresquismes de l'escriptor de Felanitx. Sembla que interessa més el "personatge" que la seva obra. Ho declara Biel Mesquida: "Sa lletra és l'única realitat de Bauçà". Hi estic d'acord. Tant me fot si era esquizofrènic, onanista, sociòpata, misantrop, alcohòlic, maniàtic, llord, picapedrer, putero, voyeur, mal pare, sàtir, miop, egoista, autista ... ¿Parlem de literatura o de Salsa Rosa amb quetxup?

Tinc la impressió d'haver assistit al tret de sortida del procés de beatificació literària del poeta maleït oficial de Catalunya. Una Literatura com cal no pot deixar de tenir els seus "escriptors maleïts". Amb Ferrater no n'hi ha prou. La llegenda, el mite... són importants. Bauça és, toto coelo, l'encarnació més punyent de l'antimartipolisme. Per això m'agrada.

El documental conté dues coses que no m'han fet gens el pes. La primera és l'escena de violència explícita amb el vellard. No calia. Tal com estan les coses al carrer, considero molt inoportú donar exemples al jovent en aquest sentit. La segona cosa que no enganxa ni amb cola és la cançoneta final, en castellà, mentre van sortint els crèdits. Podien haver buscat una altra banda sonora o encarregar a algú un tema en català, o simplement musical. Tret d'aquestes dues ombres, el documental se salva prou bé.

Bauçà és un cadàver d'un any. No sé si l'hem de posar de moda o vendre'l a l'estranger, fer traduccions, etc. El que urgeix és llegir-lo. A mi, personalment, hi ha coses de la seva obra que se'm cauen de les mans. Admiro el seu valor, la seva lucidesa, la cruesa amb què parla, la prolixitat diccionarial dels seus textos... Però no vull extreure una conclusió simple de la seva vida i de la seva obra, veritablement hermètiques, turmentadores i complexes. Bauçà no és (només) un pobre home que va fugir de la realitat mitjançant la literatura... i els somnis.

El dubte que em queda és aquest: ¿Per què no es va suïcidar? Jo el considero un suïcida sui generis, un Pasavento* força reeixit.

La resta, fer safareig i merxandaising.

* Vila-Matas, al final de Doctor Pasavento (IV, 36), té el detall de citar Bauçà, al qual anomena "el Salinger catalán". I planteja interrogants: "Para empezar, no está nada claro cuál era el sujeto de su escritura. ¿Sobre qué escribía? Que yo sepa nadie lo ha dicho todavía."