19 h. Auditori del CCCB. Ple. 200 persones i algunes personalitats. Presentació del documental
Miquel Bauçà: poeta invisible. Bloggers presents (que hagi vist o saludat):
Tina &
Co,
Subal &
Co,
Subirana (a primera fila, clar)... Parlaments previs. Pel·lícula.
L'actor
Pep Tosar broda el paper. Molt creïble. Testimonis diversos. Massa èmfasi en les rareses i pintoresquismes de l'escriptor de Felanitx. Sembla que interessa més el "personatge" que la seva obra. Ho declara Biel Mesquida: "Sa lletra és l'única realitat de Bauçà". Hi estic d'acord. Tant me fot si era esquizofrènic, onanista, sociòpata, misantrop, alcohòlic, maniàtic, llord, picapedrer, putero, voyeur, mal pare, sàtir, miop, egoista, autista ... ¿Parlem de literatura o de Salsa Rosa amb quetxup?
Tinc la impressió d'haver assistit al
tret de sortida del procés de beatificació literària del poeta maleït oficial de Catalunya. Una Literatura com cal no pot deixar de tenir els seus "escriptors maleïts". Amb
Ferrater no n'hi ha prou. La llegenda, el mite... són importants. Bauça és,
toto coelo, l'encarnació més punyent de l'antimartipolisme. Per això m'agrada.
El documental conté dues coses que no m'han fet gens el pes. La primera és l'escena de violència explícita amb el vellard. No calia. Tal com estan les coses al carrer, considero molt inoportú donar exemples al jovent en aquest sentit. La segona cosa que no enganxa ni amb cola és la cançoneta final, en castellà, mentre van sortint els crèdits. Podien haver buscat una altra banda sonora o encarregar a algú un tema en català, o simplement musical. Tret d'aquestes dues ombres, el documental se salva prou bé.
Bauçà és un cadàver d'un any. No sé si l'hem de posar de moda o vendre'l a l'estranger, fer traduccions, etc. El que urgeix és llegir-lo. A mi, personalment, hi ha coses de la seva obra que se'm cauen de les mans. Admiro el seu valor, la seva lucidesa, la cruesa amb què parla, la prolixitat diccionarial dels seus textos... Però no vull extreure una conclusió simple de la seva vida i de la seva obra, veritablement hermètiques, turmentadores i complexes. Bauçà no és (només) un pobre home que va fugir de la realitat mitjançant la literatura... i els somnis.
El dubte que em queda és aquest: ¿Per què no es va suïcidar? Jo el considero un
suïcida sui generis, un
Pasavento* força reeixit.
La resta, fer safareig i merxandaising.
*
Vila-Matas, al final de Doctor Pasavento (IV, 36), té el detall de citar Bauçà, al qual anomena "el Salinger catalán". I planteja interrogants: "Para empezar, no está nada claro cuál era el sujeto de su escritura. ¿Sobre qué escribía? Que yo sepa nadie lo ha dicho todavía."
