Com els ocells

Se escribe porque se vive, por la misma razón que vuela el ave

Alejandro Lavquén (blog), A buen paso atraviesa la noche

Els escriptors ens replantegem constantment l'acte d'escriure. ¿Val la pena? ¿No seria millor viure i prou? ¿Què afegeixen les paraules a la vida? La immensa majoria d'humans viuen sense escriure ni un borrall, i tanmateix són (o semblen) feliços. ¿D'on ens surt aquesta necessitat de paraules? ¿On ens porta aquesta acumulació de posts i de llibres?

Ara que he retornat a la perifèria, les meves lletres seran encara més petites, més minúscules... Escrivim perquè vivim, com volen els ocells... I així serà fins al final.

Odio escriure rèquiems

T'escric com qui camina sense témer la mort...

Que un blog plegui no és ni bona ni mala notícia. Cada dia neixen i moren milers de blogs. Però si el blog que plega és un dels nostres, ja és una altra cosa. L2P no és un blog qualsevol. La seva vocació (doblement) perifèrica, la seva dissidència, la seva veu tan particular i bolanyesca, el fan un blog imprescindible, diria que "de culte", si aquesta expressió no sonés a cursi. Odio escriure rèquiems.

Després de tots aquests anys, entre Subal i servidor hi ha hagut de tot, moments d'idil·li i moments polèmics, sempre amb el respecte mutu per davant de tot. Subal és Miquel. Això ja ho sabia fa temps. L'anonimat és un estat transitori, un equilibri inestable que, per la força, acaba trontollant. Vaig desvirtualitzar-lo el dia que la Tina (una altra exbloguera que trobem molt a faltar) va presentar el seu llibre a l'Horiginal, el temple sagrat dels poetes perifèrics.

Em sap greu. No ens podem permetre el luxe de patir baixes en aquesta batalla que, dia a dia , post a post, mantenim a la xarxa. No et parlo de catosferes ni de política (que sé que et rellisquen força), sinó de cultura, de llengua, de lluita civilitzatòria... Et parlo d'excel·lència bloguera, d'originalitat, de creació. Em sap greu, Miquel, de veritat. Una gran pèrdua.

Odio escriure rèquiems. Sincronies màgiques han volgut que a la pàgina 79 de l'últim llibre que he llegit em trobi aquest fragment que sembla escrit per a tu:

... i ja t'has perdut en la perifèria on res del que realment importa ja no té ni cara ni ulls, només aquella sensació irreparable de ser superflu.

Nihil esse superfluum. Només et desitjo que, a partir d'ara, trobis la cara i els ulls del que realment t'importa.

A l'Especial Sant Jordi 2006...

A l'Especial Sant Jordi 2006 de Vilaweb, a la secció Una poètica en poesia, en el número 21 de la llista, apareix Una certa penombra, l'obra guanyadora del Ferrater de l'any passat.

Se'm fa estrany que aparegui aquí quan (després de sis mesos a les llibreries) encara no n'han parlat enlloc. Ni una punyetera ressenya en cap mitjà, ni una crítica (ni bona ni dolenta), res, llevat d'alguns comentaris a la Catosfera i d'una columna al Línia Vallès. És a dir: silenci suprem, la més pura indiferència. I això que es tracta del Premi Ferrater, que no és un premi qualsevol.

Resulta molt sospitós. No val a dir que la poesia no interessa, que l'editorial no ha fet el màrqueting adient, que els suplements literaris tal i qual, que els crítics no sé què... ¿Com s'explica que puguis guanyar un dels premis de poesia més prestigiosos d'aquest país, et publiqui una de les editorials capdavanteres... i aquesta obra no existeixi perquè ningú no en parla públicament?!

Dintre d'una setmana sabrem qui és el guanyador del Ferrater d'enguany. Sigui qui sigui, ja li dic que no es faci gaire il·lusions; que, tret dels diners, poques alegries més tindrà.

UCP no va ser escrita, no va guanyar cap premi, no ha estat publicada, NO EXISTEIX. Si heu comès la imprudència de llegir-la, oblideu-vos-en. Una cosa inexistent no pot ser llegida ni esmentada ni recordada. Ho vau somiar. Va ser un miratge. Però si l'heu llegit, ja sabreu per què TOTS callen com putes. UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats. La roba no els toca a l'esquena. Saben que UCP només és el principi, la primera pedra, el tret de sortida... Aquesta conxorxa de silencis vergonyants no impedirà que segueixi escrivint. De fet, és el que faig aquí cada dia. Aquí no em poden silenciar.

Em consta que no sóc l'únic. Us diré dos noms més: Miquel López Crespí i Joan Carles González Pujalte. ¿Us sonen? Han guanyat molts premis, han publicat una pila de llibres, però són "desconeguts", gens mediàtics, escriptors que van per lliure defugint amiguismes, llepaculismes, capelletes i altres tripijocs extraliteraris. Perquè, no ho dubteu, hi ha una literatura catalana paraoficial, subterrània, perifèrica, estigmatitzada, ningunejada, però més viva i veritable que les cascàrries a pàgina sencera que apareixen setmanalment en alguns diaris subvencionats.

No, no m'estic queixant. Passo de lamentacions estèrils. Només he volgut referir la meva experiència de primera mà. No sóc nou en aquest món, i ja poques coses m'estranyen. Davant d'aquest panorama, és fàcil desanimar-se, llençar la tovallola, plegar. En el meu cas, la reacció és justament la contrària. UCP és un altre esglaó. Com ho és ENTRELLUM. Com ho són tots els projectes que ara tinc entre mans... L'únic secret és treballar, treballar i treballar. Que els altres t'ho reconeguin, és una altra història. Ja no espero res de ningú, ni una punyetera crítica. Escriure, escriure i escriure. Superar-se cada dia. Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...

Perquè ho vull saber tot, tot menys la veritat.