Reaccions

El que ens fa humans és la capacitat d'aturar l'automatisme acció-reacció, és a dir, ser conscients i meditar. Per això cal estar sempre alerta, ben desperts. La impulsivitat i la impaciència són símptomes d'immaduresa típics de bestioles i de jovent.

És l'ego el que desitja la satisfacció immediata. És l'ego el que jutja massa de pressa. És el puto ego el que es precipita i la caga i, després de cagar-la, no sap reconèixer l'error perquè té molt d'orgull i demanar perdó és rebaixar-se, com ho és donar gràcies ("gràcies" i "perdó" són paraules tabú per a l'ego). Sempre l'ego remenant la cua i embolicant la troca...

Què hem de fer? Molt fàcil: frenar, respirar a fons, comptar fins a 10 o fins a 100, no reaccionar de seguida, deixar que passi el temps... Fàcil? Al principi potser no, però amb la pràctica veuràs que és possible i que funciona. Pots no respondre a una provocació. No hi ha res que emprenyi més a l'ego (i al provocador) que això. No és obligatori reaccionar. La pau es nodreix així. La guerra sempre és reactiva.

NB: Els mitjans de “comunicació” (Internet, ràdio, TV) serveixen per hipnotitzar el cervell carregant-lo amb una aclaparadora allau d'informació que és incapaç de processar. Omplint el cervell de notícies, piulades, imatges, música i informacions insignificants s'aconsegueix distreure'l perquè no arribi a pensar (i menys actuar, perquè reaccionar no és actuar, sinó tot el contrari). Tot aquest diluvi d'inputs incessants fomenten la reactivitat sistemàtica desactivant-nos la capacitat crítica, deixant-nos en un estat passiu (amb una aparença d'activitat frenètica) que afavoreix la mediocritat idiotitzada tot mantenint la inèrcia d'aquest status quo i fomentant la dominació col·lectiva. Són els mecanismes que el Poder utilitza per a perpetuar-se... amb la teva inconscient condescèndència.      

Blau sobre blau

La lluna blava i la pluja certifiquen les acaballes de l'estiu, el meu primer estiu empordanès. El blaus omnipresents del mar i del cel l'endemà de la tramuntana. Els ceps carregats de raïm. Les figues que regalimen. 

Escric poemes mediocres amb un retolador de tinta lila. Parlen del paradís perdut, de la melodia del vent quan travessa les pinedes, de la nit que arriba i ens embolcalla de silenci. 

Mentrestant, en la distància, l'alzina centenària ens mira. Ella ho sap tot, de nosaltres. 

T-85

Fa uns dies que està molt poètic. Sembla que Terradets li està tornant l'ànima que va perdre. Ja són set mesos de vida eremítica en aquesta cabanya de fusta davant el llac. Igual que el cuc dins el capoll va deixant de ser cuc per a esdevenir papallona, ell avança lentament pel camí de l'heroi. Quina és la seva heroïcitat? Haver estat capaç de trencar el cercle viciós de la vida convencional, sortir-se per la tangent, aventurar-se, explorar, reinventar-se cada dia... Com la serp que deixa enrere l'antiga pell perquè necessita créixer. I és que no podem romandre fent sempre les mateixes coses, reincidint en els mateixos hàbits, donant tombs com hàmsters dins la roda repetitiva, engabiats per una societat que ens esclavitza amb els seus paràmetres gallinacis. Ho anomenen "seguretat" quan, de fet, no és res més que inèrcia, comoditat, covardia, mandra i decadència. Cal superar la por, jugar-se-la, fer el salt, llençar-se al buit... Cal creure que una altra vida és possible i que és possible la felicitat. Cal creure per a crear. Cal forçar la metamorfosi si no volem continuar sent larves que s'arrosseguen per terra lamentant la seva miserable sort. Si pots volar, què coi fots caminant? Tanmateix les ales de la llibertat tenen un preu molt alt: has d'estar disposat a perdre tot allò que els altres valoren, a risc de convertir-te en un outsider, un llop estepari, un Vogelfrei. Aquest és l'esperit suprem. La resta, avorriment i vomitiva mediocritat. 

Llegeix tota la sèrie T

La impotència dels mediocres

A la Catosfera hi ha diferents maneres de cridar l'atenció per tal d'augmentar les visites del teu blog. La més típica és deixar comentaris en els blogs més llegits; una altra és enllaçar-los; també pots provar d'engegar una polèmica amb algú prou conegut tot esperant que caigui en la trampa. Però aquestes fòrmules no sempre funcionen. Aleshores, in extremis, sempre et queda l'opció de perpetrar un blog eròtic. Tot plegat fa molta pena i només serveix per a refermar la impotència dels mediocres els quals, facin el que facin, seguiran sota mínims amb el seu blog minoritari.

Supina mediocritat

És descoratjador constatar que sovint damunt teu regna la supina mediocritat. No diré noms. Em refereixo a "directors", "presidents" i altres càrrecs similars. Que la mediocritat ocupi els espais inferiors ho trobo lògic, però que assoleixi els cims superiors em sembla d'allò més abjecte, perquè demostra que la nostra societat està malalta.

No hi ha manera d'ocultar la mediocritat. Els mediocres que "manen" es posen massa sovint en evidència. Alguns callen perquè no es noti que no tenen res a dir. Són els muts que s'estimen més els fets que les paraules. Quins fets? Fets mediocres. Altres ho dissimulen exercint el seu poder sobre els més dèbils mentre ataquen els que excel·leixen. El manaire mediocre no suporta que algú millor que ell li faci ombra, per això s'envolta de més mediocres per tal de poder brillar sobre les ombres.

¿Què cal fer davant d'un mediocre amb poder? Desemmascarar-lo públicament. La seva mediocritat és la seva debilitat. La seva ambició el delata. El seu poder és un miratge. La seva existència és un greu entrebanc per al progrés de la humanitat.

http://entrellum.catosferics.cat

La màscara nietzscheana

Alles, was tief ist, liebt die Maske [Tot el que és profund estima la màscara]. Així enceta Nietzsche l'apunt número 40 de Més enllà del bé i del mal. I el finalitza així:

Aital emmascarat [Verborgener], que per instint necessita parlar per a callar i silenciar, i que és inesgotable en el subterfugi de la comunicació, vol i procura que sigui una màscara la que circuli pel cap i pels cors dels seus amics; i suposant que no ho vulgui, algun dia se li obriran els ulls i veurà que, malgrat tot, allí hi ha una màscara d'ell, i que és bo que així sia. Tot esperit profund necessita una màscara [Jeder tiefe Geist braucht eine Maske], i encara més: al voltant de cada esperit profund constantment creix [lit. s'enguixa: wächst] una màscara gràcies a la contínua interpretació falsa, o sigui superficial [flachen], de cada paraula, cada passa, cada senyal vital que dóna.

A l'apunt 175 del llibre Humà, massa humà Nietzsche rebla:

La mediocritat és la màscara més afortunada que pot lluir l'esperit superior, perquè la majoria de la gent, és a dir els mediocres, no s'adonen de la disfressa.

Per tant, la presumpta sinceritat pot ser sovint la millor màscara; i la presumpta mediocritat també. Anònim, pseudònim, heterònim o ortònim, no hi ha manera de desemmascarar-se. Les paraules són màscares rere les quals ens amaguem. Per això, jo mai escric el que realment penso o el que realment sento, perquè el que realment penso i el que realment sento no es troba a l'abast de les miserables paraules, que només són ombres, boira, ersatz...

[En castellano]

Al capdamunt

Si no fos que estic per damunt de mi mateix, de les meves paraules i dels meus actes, per damunt de l'ombra que em persegueix, per damunt dels altres (que són també ombres), per damunt del món i d'aquest sarcasme evolutiu anomenat "humanitat", per damunt dels principis dogmàtics que nodreixen tota mena de talibanismes, per damunt d'eticismes i esteticismes ridículs, per damunt de claques i mediocritats que necessiten aplegar-se per a semblar importants, per damunt de tanta paranoia sentimental que ens esclavitza, per damunt dels tòpics i les ficcions del ramat, per damunt de les muntanyes de merda del consumisme, per damunt de les muntanyes de merda del cofoisme, per damunt de les muntanyes de merda del llepaculisme...

Si no fos que professo el menfotisme crític, ja faria temps que hagués embogit. Per sort, encara sóc un individu lliure, tan lliure que, de vegades, em faig por a mi mateix. Quan els pobres d'esperit em coneixen una mica, tremolen, es caguen a les calces i em defugen amb excuses vomitives. Els pobres d'esperit no suporten El Conflicte. Tinc l'armari ple de màscares. Passa un segon i me'n ric; passa un altre segon i ploro; passa un altre segon i me n'enfoto, em contradic, ja no ploro ni ric, sinó que em sobrevolo com un saxofonista tocant el saxo al capdamunt de l'Everest...

Ihr seht nach Oben, wenn ihr nach Erhebung verlangt. Und ich sehe hinab, weil ich erhoben bin. Wer von euch kann zugleich lachen und erhoben sein? Wer auf den höchsten Bergen steigt, der lacht über alle Trauer-Spiele und Trauer-Ernste.

Plovisqueja després de segles de sequera... Els pins estan contents.

Una crítica molt assenyada d'aquest post. (Gràcies per llegir-me, Ramon, no esperava menys de tu)



Blogs i fotologs d'alumnes: "EnDaiMoNada" girl + Juan Pardo + Lo han dicho en la tele + itstimetodance + venividivinci + themoongoesdown + changesinmylife + ardnas3 + bellezasunicas

Genialitat

El geni brilla i tothom el veu brillar. La mediocritat és ombrívola, tenebrosa inanitat. És com la mala prosa versus la bona poesia: la llegeixes i de seguida veus que té llum pròpia. Si no fos pels genis, la humanitat seria un niu de formigues que es reprodueixen sense cap altra aspiració que treballar afilerades fins que arribi la mort. Lucidesa que il·lumina, singularitat creadora, això és la genialitat. La mediocritat, per contra, s'ofusca i és ofuscadora. Aquesta és la diferència entre ser curt o ser llarg de gambals: si tens les corretges curtes, el cavall no avança i tot queda encallat. No hi ha genialitat sense llibertat. El geni no vol brides ni normes ni lleis ni manaments ni restriccions ni obstacles ni entrebancs. Només els mediocres estimen els límits. Només els mediocres segueixen els cànons. Només els mediocres defensen la gàbia, són sociables, raonables, correctes, respectuosos, solidaris, tolerants... El geni se surt per la tangent i, en la seva centrífuga excentricitat, destarota els esquemes establerts per la tradició, els tòpics de la majoria. El ramat ho veu com un 'atemptat terrorista' contra les seves atàviques conviccions, però el geni no s'atura fins que aconsegueix imposar la seva follia sobre la trista i avorrida cordura dels éssers normals i corrents, que són legió, frustrada gernació. Ens agradi o no, així és com avança el món, no pas gràcies als mediocres, sinó gràcies als rampells i a les batzegades dels boigs genialoides que han obert nous camins allí on els altres només hi veien tàpies, atzucacs o pous.

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT 4 DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

Mediocritat

Que el món és ple de mediocres no és cap notícia. De fet, la mesocràcia és el que caracteritza aquesta partitocràcia que ens desgoverna en benefici del capital, que és qui remena sempre les cireres rere els espantalls polítics. Però avui no vull parlar de política, sinó de persones.

Els mediocres són una plaga bíblica. Te'ls trobes arreu: al veïnat, a la feina, a internet... Tot ho okupen, tot ho empastifen amb la seva merdosa mediocritat. És molt fàcil reconèixer-los. Per si mateixos, sols, d'un en un, com a individus, no valen un rot ni un pet de monja, són una nul·litat, un fracàs antropològic. ¿I què fan, doncs? Apuntar-se a alguna cosa, suplir la seva mancança amb la teràpia de grup. La "salvació" del mediocre és el gregarisme, la moltoneria. És la sociologia típica del mediocre: creu que serà alguna cosa si s'afegeix al ramat, si forma part d'un grup o grupuscle, capelleta, colla o el que faci falta per tal de dissimular la seva incompetència, la seva buidor metafísica. Els mediocres són els millors acòlits possibles, els millors sectaris, els millors militants... Saben que allò que els fa "grans" és precisament allò que no són, sinó allò amb el que s'identifiquen. Pot ser un equip de futbol, un partit polític, una associació de pares d'alumnes, una associació de pessebristes o una enciclopèdia lliure de contingut obert, quin collons!

Els mediocres no són capaços de crear res. La seva especialitat és la fe. Adopten l'ideari de la secta a la qual pertanyen i esdevenen uns talibans perfectes. Ataquen en grup, com les hienes. I són tan, tan valents, que solen amagar-se rere nicks puerils mentre parlen "en nom de la sagrada secta".

No suporto els mediocres. Em donen vomitera. Me'ls trobo cada dia pertot arreu. El seu mecanisme senti-mental es fonamenta en el ressentiment, l'enveja, el complex d'inferioritat, etc. Nietzsche els va ben retratar. El millor que pots fer davant dels mediocres és autoafirmar la teva condició d'individu creador capaç d'excel·lència pròpia. Això els treu de polleguera. Ah, i procurar no apropar-t'hi gaire perquè pots sortir emmerdat de dalt a baix.

Mediocres del món, uniu-vos! Mentrestant, lluny de la vostra fetor, jo aniré fent...

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT 4 DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

La no-èpica montillera

Digues, Montilla: ¿Què és la vida sense èpica? ¿La teva prosaica grisor burrocràtica? ¿El teu destrempament constitutiu? La política ens ha d'engrescar, ens ha de fer somiar, ha de ser èpica i lírica i utòpica... Per contra, ¿Què ens ofereixes tu, Montilla? ¿Quina és la teva epopeia, la teva heroïcitat, la teva llegenda? ¿Néixer a Iznájar i haver arribat al cim més alt de la misèria sociata? ¿Fer-nos badallar de fàstic i de pena? ¿Quines són les teves conviccions més profundes, pixatinters? ¿Quins són els teus somnis de puça restreta? La no-èpica que prediques és pura mediocritat, acontentament, incompetència, enanisme de mires, política lil·liputenca... El que Catalunya necessita -ara més que mai- és líders que siguin capaços de grans projectes, herois ambiciosos que catapultin el país cap a horitzons de grandesa. ¿Què t'empatolles, Montilla-Nocilla? ¿Què ens vols vendre? ¿El vol gallinaci de la teva incapacitat manifesta? ¿Qui ets? ¿A qui representes? Tu, que en 35 anys que fa que vius a Catalunya has estat incapaç d'aprendre a parlar bé la nostra llengua... Tu, que amb prou feines saps llegir el que t'escriuen perquè no tens ni el batxillerat... ¿Tu vols ser President? ¿Un President que maltracta la llengua? ¿Un President que no s'ha pres ni la molèstia de catalanitzar el seu nom: José? ¿Un españolista disfressat de xarnec? ¿Un homenet ridícul sense atributs de cap mena? La teva no-èpica és la nostra vergonya aliena. Un català com cal no pot votar aquesta caricatura de candidat. I compte els d'ERC, perquè si Montilla acaba sent President gràcies a la vostra inestimable col·laboració, la ignomínia caurà sobre vosaltres per sempre més. He dit.

No pots voler-ho tot...

No pots voler-ho tot. No pots voler ser famós mediàtic i al mateix temps autoproclamar-te terrorista de les lletres. No pots voler tenir la categoria d’enfant terrible a la Bauçà i voler que en vida, ara que tot just comences la teva postadolescència adulta, et critiquin l’obra poètica per bé o per mal, és a dir, aparèixer als diaris burgesos.

No pots seguir proclamant -impunement- que...

“UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats.”...

O que vols ...

“Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...”

No t’adones que fas por i pànic als editors, als col·legues periodistes , als col·legues escriptors i als crítics literaris?

Tria, noi: o l’excelsa divinitat sacrificada, silenciosa i perifèrica o l’èxit apoteòsic terrenal i mediàtic que comporta també signar llibres com s’escau al mig de la Rambla o dins d’una llibreria al costat de tots els altres col·legues escriptors i, si cal, quan calgui, callar com un puta .

(...)

No hi donis més voltes. No gemeguis ni constatis res més. Aquest és el meu consell.

Passa directament a l’acció. Munta un escàndol. Aquest fóra un dels meus possibles finals feliços per a UCP.

Article de portada del diari l’Avui + del dia XX del XX del 2006

En l’acte de lliurament del premi de poesia Gabriel Ferrater 2006, el guanyador de l’edició 2005, Toni Ibàñez , va agafar el micro i en comptes de presentar el guanyador d’enguany es va dedicar a llegir el seu “Manifest per a la Existència de la Poesia tot l’any i també per Sant Jordi” text definitiu sobre el qui, el què, el com, el quan, el quant i el perquè de tot plegat.

L’escàndol ha estat de tal magnitud que l’autor va ser cridat al despatx del nou Conseller de Cultura de la Generalitat, senyor Mascarell, que li va prometre convertir-lo en pregoner d’honor de la Fira de Franckfurt 2007 i posar UCP com a text de lectura obligatòria al Batxillerat per a l’assignatura de Català, insinuant també que hi hauria una doble tanda de descàrrecs per l’afrenta feta a l’autor: per una banda, un programa especial al De llibres a TV3 dedicat a l’autor i les seves obres; per altra banda, una taula rodona de l’autor amb una dotzena de crítics literaris...

L’article aniria signat (per exemple) per l’Ada Castells o per la Mònica Terribas

T’agrada com a “final feliç” o no? Escriu i inventa el teu!

Amic Sani,

T'agraeixo la molèstia que t'has pres tot contrapuntejant el meu post d'ahir. He rigut molt. És una llàstima que no postegis més sovint.

Has de saber que mai no m'han agradat els happy ends. Per això m'encanten el finals de 1984, de Casablanca, de Titanic...

No sé fins a quin punt un escriptor pot decidir o escollir el seu destí literari.

Cada cop em fan més basarda els escàndols.

Sé que només tinc un camí: escriure. La resta és aleatori, no depèn de mi.

Potser és millor que et tinguin por que fer pena.

No et pensis, jo també he signat llibres avui, uns quants, a la paradeta del meu poble... Ja t'ho dic ara: UCP no serà el llibre més venut d'aquesta diada. Cap problema. Es molt més interessant, per exemple, el patracol aquest escrit en castellà sobre la construcció d'una església barcelonina... Un llibre certament INOFENSIU.

Winston Smith fracassa. L'estètica del fracàs m'ha seduït sempre, tant o més que l'ètica dels suïcides... Però reconec que, ara per ara, les coses em van massa bé per a considerar-me un fracassat, un poeta maleït, ser conseqüent i suïcidarme. Bauçà no és el meu model. Tampoc Ferrater. Aspiro a ser un poeta beneït, que no beneit. Beneït no per l'actualitat mediàtica, no per l'Oficialitat, sinó per lectors com tu als quals m'adreço des d'aquesta gens humil palestra virtual... Deixa'm somiar, amic Sani. Deixa'm creure que demà també tindré més de 100 visites...

¿Que no signem a la Rambla? Cap problema. ¿Que no sortim a l'Avui? Cap problema. ¿Que no ens conviden a la tele? Cap problema. Ells s'ho perden. Els que em coneixen, els que m'han convidat alguna vegada, saben que puc donar la talla i molt de joc, mai no han quedat decebuts. És una qüestió de temps. Encara sóc massa jove. Només tinc un camí: escriure. La resta és inevitable.

Més reaccions (*)

A l'Especial Sant Jordi 2006...

A l'Especial Sant Jordi 2006 de Vilaweb, a la secció Una poètica en poesia, en el número 21 de la llista, apareix Una certa penombra, l'obra guanyadora del Ferrater de l'any passat.

Se'm fa estrany que aparegui aquí quan (després de sis mesos a les llibreries) encara no n'han parlat enlloc. Ni una punyetera ressenya en cap mitjà, ni una crítica (ni bona ni dolenta), res, llevat d'alguns comentaris a la Catosfera i d'una columna al Línia Vallès. És a dir: silenci suprem, la més pura indiferència. I això que es tracta del Premi Ferrater, que no és un premi qualsevol.

Resulta molt sospitós. No val a dir que la poesia no interessa, que l'editorial no ha fet el màrqueting adient, que els suplements literaris tal i qual, que els crítics no sé què... ¿Com s'explica que puguis guanyar un dels premis de poesia més prestigiosos d'aquest país, et publiqui una de les editorials capdavanteres... i aquesta obra no existeixi perquè ningú no en parla públicament?!

Dintre d'una setmana sabrem qui és el guanyador del Ferrater d'enguany. Sigui qui sigui, ja li dic que no es faci gaire il·lusions; que, tret dels diners, poques alegries més tindrà.

UCP no va ser escrita, no va guanyar cap premi, no ha estat publicada, NO EXISTEIX. Si heu comès la imprudència de llegir-la, oblideu-vos-en. Una cosa inexistent no pot ser llegida ni esmentada ni recordada. Ho vau somiar. Va ser un miratge. Però si l'heu llegit, ja sabreu per què TOTS callen com putes. UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats. La roba no els toca a l'esquena. Saben que UCP només és el principi, la primera pedra, el tret de sortida... Aquesta conxorxa de silencis vergonyants no impedirà que segueixi escrivint. De fet, és el que faig aquí cada dia. Aquí no em poden silenciar.

Em consta que no sóc l'únic. Us diré dos noms més: Miquel López Crespí i Joan Carles González Pujalte. ¿Us sonen? Han guanyat molts premis, han publicat una pila de llibres, però són "desconeguts", gens mediàtics, escriptors que van per lliure defugint amiguismes, llepaculismes, capelletes i altres tripijocs extraliteraris. Perquè, no ho dubteu, hi ha una literatura catalana paraoficial, subterrània, perifèrica, estigmatitzada, ningunejada, però més viva i veritable que les cascàrries a pàgina sencera que apareixen setmanalment en alguns diaris subvencionats.

No, no m'estic queixant. Passo de lamentacions estèrils. Només he volgut referir la meva experiència de primera mà. No sóc nou en aquest món, i ja poques coses m'estranyen. Davant d'aquest panorama, és fàcil desanimar-se, llençar la tovallola, plegar. En el meu cas, la reacció és justament la contrària. UCP és un altre esglaó. Com ho és ENTRELLUM. Com ho són tots els projectes que ara tinc entre mans... L'únic secret és treballar, treballar i treballar. Que els altres t'ho reconeguin, és una altra història. Ja no espero res de ningú, ni una punyetera crítica. Escriure, escriure i escriure. Superar-se cada dia. Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...

Perquè ho vull saber tot, tot menys la veritat.

Normal és mediocre...

Normal és mediocre. Normal és bassa d'oli. Normal és fer la viu-viu. Normal és mesocràcia. Normal és panxacontentisme. Normal és Bloom pontificant obvietats indocumentades sobre Llull per tal d'acontentar els que signen el taló. Normal és que l'endemà Porcel es corri de gust ("plaer fàustic" -sic-) a la seva columneta de LV. Normal és que quatre aprofitats utilitzin la cultura per a embutxacar-se diners públics. Normal és que hi hagi sempre els mateixos noms en els jurats dels premis literaris. Normal és que les editorials només pensin en Sant Jordi com els polítics només pensen en les eleccions. Normal és que tot això passi i ens ho empassem sense problemes. Normal és sinònim de vomitiu, i més en literatura. JO EL QUE BUSCO QUAN LLEGEIXO NO SÓN COSES "NORMALS".... per això ja tinc els diaris, la tele, els companys de feina, i la majoria de realitats que m'envolten. O la Literatura és anormal, subnormal o paranormal, o no val la pena. Te la regalo tota.