L_OI al Línia Vallès

Més ressenyes de L_OI

Ressenyes de L_OI

L'ardor dels climes (Postludi de Biel Mesquida)
L'eròtica cibernètica (Entrevista a la revista L'Illa)
L'Or à clé: une mine naine (Comentari de text de Mireia Galindo)
Reflexions a l'entorn de L_OI amb motiu de la seva presentació
Òscar Palazón (L'autor convidat al web de Noemi Bagés)
Línia Vallès (5.1.07)
Avui (8.3.07)
Levante (20.4.07)
InformAcció (15.11.07)
Francesc Puigcarbó (17.11.07)
Filant prim (1.4.08)

Línia Vallès núm 120 (16.6.06)...

BENZINA

Gràcies, Àlex!

Un post que rebla el clau

Premi Ferrater 2005
Una certa penombra
Ressenya Línia Vallès
Llista d'escriptors suïcides
Concurs Literari Benzina
(A mi sí, que em fa feliç escriure.
¿Es nota molt?)

A l'Especial Sant Jordi 2006...

A l'Especial Sant Jordi 2006 de Vilaweb, a la secció Una poètica en poesia, en el número 21 de la llista, apareix Una certa penombra, l'obra guanyadora del Ferrater de l'any passat.

Se'm fa estrany que aparegui aquí quan (després de sis mesos a les llibreries) encara no n'han parlat enlloc. Ni una punyetera ressenya en cap mitjà, ni una crítica (ni bona ni dolenta), res, llevat d'alguns comentaris a la Catosfera i d'una columna al Línia Vallès. És a dir: silenci suprem, la més pura indiferència. I això que es tracta del Premi Ferrater, que no és un premi qualsevol.

Resulta molt sospitós. No val a dir que la poesia no interessa, que l'editorial no ha fet el màrqueting adient, que els suplements literaris tal i qual, que els crítics no sé què... ¿Com s'explica que puguis guanyar un dels premis de poesia més prestigiosos d'aquest país, et publiqui una de les editorials capdavanteres... i aquesta obra no existeixi perquè ningú no en parla públicament?!

Dintre d'una setmana sabrem qui és el guanyador del Ferrater d'enguany. Sigui qui sigui, ja li dic que no es faci gaire il·lusions; que, tret dels diners, poques alegries més tindrà.

UCP no va ser escrita, no va guanyar cap premi, no ha estat publicada, NO EXISTEIX. Si heu comès la imprudència de llegir-la, oblideu-vos-en. Una cosa inexistent no pot ser llegida ni esmentada ni recordada. Ho vau somiar. Va ser un miratge. Però si l'heu llegit, ja sabreu per què TOTS callen com putes. UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats. La roba no els toca a l'esquena. Saben que UCP només és el principi, la primera pedra, el tret de sortida... Aquesta conxorxa de silencis vergonyants no impedirà que segueixi escrivint. De fet, és el que faig aquí cada dia. Aquí no em poden silenciar.

Em consta que no sóc l'únic. Us diré dos noms més: Miquel López Crespí i Joan Carles González Pujalte. ¿Us sonen? Han guanyat molts premis, han publicat una pila de llibres, però són "desconeguts", gens mediàtics, escriptors que van per lliure defugint amiguismes, llepaculismes, capelletes i altres tripijocs extraliteraris. Perquè, no ho dubteu, hi ha una literatura catalana paraoficial, subterrània, perifèrica, estigmatitzada, ningunejada, però més viva i veritable que les cascàrries a pàgina sencera que apareixen setmanalment en alguns diaris subvencionats.

No, no m'estic queixant. Passo de lamentacions estèrils. Només he volgut referir la meva experiència de primera mà. No sóc nou en aquest món, i ja poques coses m'estranyen. Davant d'aquest panorama, és fàcil desanimar-se, llençar la tovallola, plegar. En el meu cas, la reacció és justament la contrària. UCP és un altre esglaó. Com ho és ENTRELLUM. Com ho són tots els projectes que ara tinc entre mans... L'únic secret és treballar, treballar i treballar. Que els altres t'ho reconeguin, és una altra història. Ja no espero res de ningú, ni una punyetera crítica. Escriure, escriure i escriure. Superar-se cada dia. Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...

Perquè ho vull saber tot, tot menys la veritat.