CR27

La plutocràcia fomenta la partitocràcia, la legalocràcia i la massmediocràcia per a segrestar i reprimir la democràcia (els rics mantenen els seus privilegis mitjançant el control dels polítics, dels jutges i dels mitjans, perjudicant el poble manipulat i indefens). Plutocràcia i cleptocràcia de facto són sinònims.

Qui paga les campanyes electorals? Qui financia els mitjans de comunicació? Qui nomena els jutges de les instàncies supremes? Al final, una oligarquia (lobbies) decideix qui es presenta a les eleccions, quines notícies es difonen i quines són les sentències. Qui paga mana.

Els 4 poders de l’estat (legislatiu, executiu, judicial i mediàtic) depenen del capital que els financia. Qui té el cul llogat no seu quan vol (quien sirve a otro no es señor de si). Cal afegir que el mecanisme global de control és la deutocràcia: hipotecar futur i llibertat.

Tot plegat és resultat del sistema capitalista. Si estàs endeutat, tens por de no poder pagar. Aquesta por és la principal arma de control massiu dels pobres. Si no deus, juguen amb la teva avarícia: vols ser més ric per a tenir més poder. Pervers, oi?

Si ara obres el focus i globalitzes la perversió plutocràtica, veuràs que el que s’esdevé en un petit poble de comarques és el mateix patró que regeix a nivell planetari: el poder està en els diners, i tota la resta són fils que mouen les titelles (polítics, periodistes, etc)

Què podem fer? Com pot el poble defensar-se d’aquesta tirania? Hi ha alguna manera de instaurar la veritable democràcia? La resposta està en tu mateix, en la teva llibertat. Com més depenguis dels diners, més esclau seràs. Has de sortir de la roda del hàmster…

Però no n’hi ha prou amb sortir de la roda (no deure res a ningú), sinó que després cal sortir de la gàbia... I això és més complicat. El sistema-matrix ens vol fer creure que no existeixen alternatives. Fals. Sempre han existit: comunitats assembleàries, cooperatives, etc.

Obrim els ulls i prenem consciència. No som “antisistema”, perquè això seria suïcida. Ell és un monstre Leviatan que guanyarà sempre. Som outsiders alternatius. La nostra dissidència és positiva: l’alliberament individual i tribal com a objectiu. El somni.

La Gran Revolució, per tant, és una revolta conscient, individual i col.lectiva, un alliberament creador de nous valors i actituds que no tenen res a veure amb els actuals. Es tracta d’una nova ètica i d’un nou horitzó més ecològic i espiritual. Veritat, bellesa i bondat.

Decreixement, minimalisme, veganisme, neoruralisme... Podríem enumerar mil propostes plausibles. La clau està en tu. Pregunta’t: què puc fer o deixar de fer per a ser més lliure? La llibertat és sagrada. Ella ens fa més humans. Decideix què fas. Depèn de tu...

CR24

El metge diu que sóc un pacient rebel. No, el que sóc és conscient, més actiu que passiu, perquè sé que la meva salut no depèn d’una pastilla, sinó del treball que faci amb mi mateix. Escolto els seus suggeriments i després decideixo què faré. 

Em pregunta pel filòsof més important. Li dic sense dubtar: Nietzsche! Després em parla de Montaigne... 

La gata fa uns dies que s’aventura dins la casa. És estrany. He aconseguit tocar-la després de dos anys de defugir-me. Ara confia. Li he posat menjar sense rebre res a canvi. Has de donar sense expectatives. Amb les dones passa el mateix. 

Que a les nou encara s’hi vegi és una benedicció. L’anticicló emmudeix el mar. Hi ha dies que em cansa molt, la política. Estic massa pendent de la ràdio i del Twitter. La llibertat és el que compta. La resta és secundari. Amb les dones passa el mateix. 

Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?

L’única manera que tenen d’aturar-ho és inhabilitant i empresonant els polítics del govern (per insurrecció i sedició), il·legalitzant els partits independentistes, suspenent l’autonomia, estat d’excepció, control provisional per part del virrei Millo, convocatòria d’eleccions autonòmiques i un Parlament nou amb majoria constitucionalista-unionista. O sigui, un “cop d’estat” a Catalunya, sense tancs ni sang, més fi, amb les armes de la justícia i les urnes (ambdues coses aparentment legals i democràtiques). Això és el que passarà. No tenen un altre camí. No es poden permetre el luxe de perdre CAT, perquè seria la ruïna immediata d’España. A l’exterior ningú mourà un dit per nosaltres. Si la cosa no es desmadra gaire, faran la vista grossa, serà un “assumpte intern”. Ara bé, si els catalans sortim al carrer i ens quedem al carrer, si som notícia dia rere dia als informatius de tot el planeta, encara tenim alguna possibilitat de reeixir…

Tanques al camp

Sabem que s'acosten les eleccions perquè foten obres per tot arreu, com si els governants, a última hora, haguessin de demostrar que el seu sou repercuteix en algun benefici públic, visible, tangible, objectiu. 

La mala sort ha volgut que una d'aquestes obres em toqui molt d'a prop, just al davant de casa. L'ajuntament ha decidit posar una tanca al camí de ronda! L'excusa és que es tracta d'un tram "perillós". Que sigui de fusta i que s'acabi quan s'acaben les cases no em fa canviar d'opinió. És lo que en castellà s'anomena "poner puertas al campo".

Mira que n'és, de bonic, el camí del ronda de Cap Ras: salvatge, lliure, natural... Amb el Cap de Venus (mal anomenat de Creus) al fons. Aviat, amb aquesta dèria per urbanitzar tot el que existeix, no quedarà ni un racó autèntic on poder desconnectar de la intromissió humana.

Com a forma de protesta, he realitzat una obra que uneix trossos sobrants de la tanca amb peces de fusta de deriva. L'espiral és la marca de la casa.

El més divertit és que els dos operaris encarregats d'instal·lar la tanca, quan han vist l'obra, m'han felicitat. A veure quina cara posen els de l'ajuntament quan la vegin...

V

I demà segueixo el Camí...

Moncho Borrajo

Publicación de Jose E. Gutierrez Felix.

Fulls de ruta

La davallada de CiU és imparable. Caldria que CDC es des-pujolitzés del tot i que trenqués ipso facto la federació amb UDC (des-duranització). Tot i així, dubto que se'n sortís. El seu destí és tan minimalista com el del PSC. Partits que són història.

La força que empeny és ERC i, en general (aquí i a Espanya), les noves esquerres sorgides del descontentament social arran de la crisi i de les corrupcions de la casta partitocràtica. Assistim (som protagonistes!) d'un canvi d'època que comportarà un canvi de règim. Serà una lenta revolució democràtica o, com diria Xirinacs, demòtica. El procés d'independència forma part d'aquest cabal regeneracionista. Nous temps i noves maneres.

Si ERC vol que, més enllà de l'estafada convergent, el procés tingui continuïtat; si ERC vol liderar el procés perquè sigui viable, cal que es posi a treballar des de la realitat i amb la realitat, amb els poc agraïts materials que té a disposició i pensant en el pes de la gran responsabilitat que haurà d'assumir més d'hora que tard. (SS)

La renovació que va fer ERC en el seu moment va ser una jugada magistral. N'hauria de prendre nota CDC. Els artífexs del Tripartit (Carod, Benach, Ridao, Vendrell, Puigcercós...) van deixar pas als Junqueras, Bosch, Terricabras... Van apostar pel nivell intel·lectual i per un tarannà que els portarà, sens dubte, a la victòria. El President Mas està amortitzat i l'hora de la veritat s'acosta. La realitat no seran flors i violes. La responsabilitat històrica és immensa. Hem de fer pinya tots en la mesura de les nostres possibilitats si no volem que el castell faci llenya. Necessitem els millors efectius per a la batalla decisiva. Deixant de banda els partidismes (consti que jo mai he votat ERC), hem d'estar disposats a lluitar per l'alliberament nacional, no solament amb manifestacions multitudinàries d'un sol dia (que estan molt bé), sinó amb un compromís ferm i decidit, esmolant ben bé les eines per tal de segar cadenes. Parlo de desobediència civil. Parlo de sacrificis reals, no pas de diades festives. Com deia Xirinacs (disculpeu el meu xirinaquisme, però en Xiri és un far que ara ens fa més falta que mai): La independència no es demana, es pren. Per això, em sembla ridícul apel·lar a la legalitat de l'estat espanyol.

Mutilaran el Pi, atacaran la Porta, decapitaran estàtues, segrestaran i sodomitzaran la Moreneta... Això rai. Només demostra impotència. Empaiten els símbols i els tòtems (ens agradi o no, Pujol ho era) amb la intenció de desmoralitzar-nos. Després ens collaran ben collats en la cosa fonamental de la qual depenen totes les coses: els calés. La Generalitat està al caire del col·lapse econòmic. T'escanyo i, a continuació, vinc a "salvar-te" (intervenció de l'Estat). És allò del bomber-piròman. No vindran els tancs, no patiu. Vindran els interventors, els auditors, els funcionaris espanyols que "posaran ordre" al desgavell financer de la nostra manirrota autonomia, víctima de la corrupció pujolista etcètera etcètera... Ells també tenen un "full de ruta": balances fiscals manipulades, #PujolEnsRoba, tanco l'aixeta i col·lapse, España salva Cataluña del desastre... I encara els haurem de donar les gràcies.

Torno a les preguntes bàsiques: Podem comptar amb tu? Què estàs disposat a donar? (perquè no ens regalaran res) Ets conscient que això va de debò?                 

Pujol versus Xirinacs

Intento imaginar Jordi Pujol ensorrat a casa seva...Què li deu dir la Marta? I els fills? I la resta de la família? Com a cristià, sabia que tard o d'hora havia de confessar els seus "pecats" (en termes penals són "delictes"), si es volia "salvar" i anar al cel... La paradoxa és que, per tal d'atènyer el cel al cel, li caldrà passar un infern a la terra... Déu ho perdona tot perquè és Misericordiós, però els humans no ens n'acabem de sortir, amb això del perdó. Com a molt, podem sentir certa com-passió... De l'arbre caigut tothom en fa llenya. Jo el primer.

Imagino Pujol ensorrat, sol, mort civilment (perquè es tracta d'un suïcidi polític i civil). No pot donar la cara, ni al Parlament ni enlloc. Està condemnat a l'ostracisme més absolut. Ell, que anava per tots els pobles i poblets de Catalunya, que coneixia els noms de la gent i tothom li deia President... ¿Com podrà suportar que aquestes mateixes persones que l'admiraven ara li diguin a la cara "delinqüent", "estafador", "farsant", defraudador", "traïdor", etc. etc.? No és suportable humanament. Del suïcidi polític al suïcidi físic hi ha una passa, però Pujol és cristià...

Recordeu el final d'en Xirinacs? Aviat farà 7 anys que va "deixar-se morir" en els boscos de Sant Martí d'Ogassa...

Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble.

Pujol versus Xirinacs, dues personalitats antagòniques que s'havien nodrit de les mateixes arrels i que aspiraven a liderar el destí nacional i espiritual d'un poble. Diuen que un bon final pot esmenar una vida mediocre. I viceversa. La nostra història ha sigut dramàtica, tràgica, èpica... I ho continuarà sent. S'acosten dies durs i ens caldrà determinació i valentia, herois i potser màrtirs. Deixeu-me pensar que l'autoimmolació pujolicida, amb la perspectiva del temps, segurament haurà servit per a enfortir la catarsi col·lectiva tot refermant el Procés cap a l'alliberament nacional...

De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol

L'esperit d'en Xirinacs anima les nostres passes... La seva grandesa, fidelitat i generositat contrasta amb la mesquinesa d'altres. Hi ha tòtems ferms, de pedra picada, i tòtems de plastilina, de pa sucat amb vinagre.

Al capdavall, cadascú es troba sol amb si mateix i amb la divinitat, enmig dels boscos, sota el sol i les estrelles, més enllà de les opinions i les misèries de la gent. Al capdavall, cadascú decideix què diu i què fa, perquè en el fons som lliures, ens agradi o no, estem condemnats a ser-ho...  

La solitud i el silenci finals als quals aspirava Xirinacs són ara la solitud i el silenci de Jordi Pujol... Dos homes que han de respondre dels seus actes i de la seva vida sencera davant si mateixos, davant la societat, davant la història i davant Déu. Qui som tu i jo per a dir res? Tinguem pietat, deixem-los, i que descansin en pau... 

La merda catalana

Patim una pseudodemocràcia corrupta que, sortosament, es troba en fase de descomposició. És la decadència d'un règim basat en una partitocràcia plutocràtica i cleptòmana ("casta extractiva") que, durant anys i panys, s'ha dedicat a apropiar-se dels cabals públics dels contribuents per a engreixar els seus comptes privats en paradisos fiscals. Per acabar-ho d'adobar, aquesta ESTAFA ha servit per a "rescatar" entitats financeres mentre (amb l'excusa de LaCrisi) collaven els ciutadans a cop d'EROs, retallades i desnonaments. Aquests FillsDeLaGranPuta han deixat un panorama desolador de DEUTE PÚBLIC, hipotecant així generacions...

Ara que els han enxampat, demanen perdó, els MalParits. Perdó es demana al capellà o a DéuNostroSenyor. Aquí el que cal és pagar, retornar el que han robat i que la Justícia dictamini la condemna. No volem el penediment dels honorables afor(r)ats impunes i indultats ni dels seus còmplices. Demanem justícia!! No n'hi ha prou que dimiteixin. Ni la monarquia bananera espanyola ni el pujolisme nostrat se salven de la IGNOMINIOSA VERGONYA (aquesta no prescriu mai).

Dilluns mateix se li ha de retirar el tractament de Molt Honorable, el sou vitalici, despatx, secretàries i cotxe oficial i altres prebendes a càrrec dels contribuents. A més a més, cal investigar fins al final aquesta nissaga de delinqüents...

I tant, que farem un Estat Nou de Trinca! Escombrarem tota aquesta púrria que pertany a un passat fastigós. La solució és fàcil: VOTAR. A Espanya que votin PODEMOS i a Catalunya votarem CUP. Ni PP ni PSOE ni CiU ni la mare que els va reparir. Són màfia. Són casta. Són corruptes. Fora. A la garjola. Ells han arruïnat el país i han malmès les esperances del poble. I, a sobre, tota la vida donant lliçons d'ètica montserratina!!! Quina barra.

 

Volem independitzar-nos d'aquesta merda (també de la merda catalana que ara, per dissimular, s'embolica amb estelades).     

Bye bye Europa

Jo també vaig creure en Europa. Suposo que influït per les lectures filosòfiques, se'm va desenvolupar una germanofília exagerada. La base de la meva fe era culturalista. 

A hores d'ara, queda demostrat que Europa és un gran mercat, on els ciutadans som clients i Alemanya porta la batuta. La deutocràcia governa, ordena i imposa. No m'interessa gens aquest plantejament mercantilista que redueix el nostre continent a números, primes de risc i banquers rescatats. 

Al carrer, l'atur creix, l'estat de benestar trontolla, la misèria s'escampa, els estats com a estructura política ja no serveixen, tenim problemes seriosos amb la immigració... No ens hauria d'estranyar, doncs, que els partits d'extrema esquerra i d'extrema dreta hagin incrementat els vots, com també ho han fet els nacionalistes radicals. La gent no és tan ruca i ha desemmascarat l'enganyifa del bipartidisme PPSOE (trilers pseudodemocràtics) que treballa en connivència amb la troika financera posant el poble contra les cordes. 

Europa ha de canviar de model polític i econòmic, cosa complicada perquè cal enderrocar el capitalisme salvatge sobre el qual es manté l'actual status quo, un capitalisme que, a poc a poc, s'està autodestruint tot solet, atès que és insostenible per se. Alhora, Europa ha de deixar pas a l'emergència de les nacionalitats versus l'immobilisme dels vells estats. 

Quan dic "Bye bye Europa" em refereixo a l'Europa antiga i mercantil que fa aigües pertot. O ens reinventem o tenim els dies comptats, cosa que afavoreix USA, Xina i Putin. 

Quan alguns ens amenacen amb quedar fora d'aquesta Europa, me'n ric com David Fernández. Abans, ser "europeu" era un prestigi, ara és una vergonya que posa en risc el nostre futur. 

Que el PP sigui residual a Catalunya, que en Navarro hagi anorreat el PSC, que CiU hagi aguantat bé i que ERC hagi guanyat... Tot plegat són bones notícies a casa nostra. 

Si les coses no canvien radicalment, deixaré de considerar-me "europeu". En tinc prou amb definir-me com a mediterrani...       

Fem via

Només hi ha un horitzó: inventar cada dia una nova drecera.

Quan has decidit divorciar-te, et limites a comunicar-ho i marxes. La darrera frase acostuma a ser: "Tindràs notícies del meu advocat". En el supòsit que la llei vigent no ho permeti, res em pot obligar a continuar amb algú amb qui no vull estar. Hi ha quelcom per damunt de totes les lleis: la meva voluntat sobirana, la meva llibertat inalienable. Per això, en algun moment determinat, la convicció de la meva consciència em pot conduir a la desobediència civil, a la revolta. Que sigui il·legal no significa que sigui il·legítim. Són les persones les que fan les lleis i són les persones les que poden canviar-les. El poderós ha fet la llei a la seva mesura i la imposa imperiosament. Si aquesta llei ens perjudica, hem de crear la nostra pròpia llei. Volem ser amos del nostre destí i no esclaus mesells. Per tant, ens calen fets consumats.  

La revolta dels estels s'ha de concretar amb fets... La meva pregunta és: Què estem disposats a fer a partir d'ara? 

Aviat Espanya tindrà notícies del nostre advocat...        

  

Només hi ha un horitzó: inventar cada dia una nova drecera.

Subjectes, adults i sobirans

Comunicat del Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana respecte de la Sentència del Tribunal Constitucional de 25 de març de 2014 en relació amb la impugnació de la Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013. 

En relació amb la Sentència dictada el 25 de març de 2014, el Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana declara:

1.- El poble català té la condició de subjecte polític i jurídic sobirà i, per tant, les decisions del Tribunal Constitucional espanyol sobre la nostra sobirania són irrellevants i inoposables a aquesta condició.

2.- La sobirania significa, per a nosaltres, poder decidir lliurement sobre els lligams que ens uneixin amb la resta de les nacions del món. Catalunya mai no ha renunciat al seu dret a decidir. Ni abans ni ara. Per tant, la Sentència del Tribunal Constitucional no canvia la situació.

3.- La Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013, del Parlament de Catalunya - legítim representant del poble català – va evidenciar que el poble de Catalunya té el dret a decidir el seu futur polític democràticament i en llibertat. L’Assemblea Nacional Catalana referma que la Consulta del 9 de novembre de 2014 és un objectiu fonamental i irrenunciable.

4.- El pronunciament del Tribunal Constitucional davant una declaració política trenca el principi de separació de poders i confirma la preocupant involució democràtica de l’Estat espanyol.

5.- Per a la salvaguarda dels drets del poble català, necessitem viure en un estat català sobirà al més aviat possible.

Barcelona, 25 de març de 2014

Bandera falsa

L'única manera que té l'estat espanyol d'aturar la independència de CAT és provocant la violència. Hi haurà operacions de bandera falsa...
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

http://t.co/nRrH4OJVz7 Atemptats, violència, sang... Atribuïbles a l'ANC i als independentistes. El CNI ja hi treballa....
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

Girauta y la ANC: http://t.co/mVSEmSoUvn "Carme Forcadell serà la responsable de tota la violència a Catalunya" (Girauta) Pilleu?
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

He perpetrat aquestes tres piulades a data 16 de març de 2014 i ara en vull deixar constància en forma de post tot ampliant la meva intuïció. 

Les operacions de falsa ensenya (False Flag) són una clàssic al qual estan molt avesats els serveis d'intel·ligència. També s'anomenen Operacions negres (Black Ops). A aquestes altures, està clar que l'estat espanyol està perdent la partida (sobretot a nivell internacional), atès que el nostre capteniment és escrupolosament pacífic i democràtic. Per tal de capgirar la truita, ha de fer alguna cosa prou espectacular i eficient. Queden pocs mesos: Diada 11-9-14, consulta 9-11-14 i Sant Jordi 23-4-15. Aquest és el tempo en el qual es decidirà l'escac i mat final.

Quan Girauta diu: "La Sr. Forcadell és una colpista i serà la responsable de tot allò que pugui passar a Catalunya en termes de violència" ja tenim la pista a seguir... La clau està en el "serà" (futur). Els 300 agents del CNI que treballen per aturar el procés d'independència de Catalunya saben que només hi ha una possibilitat factible: Generar un Ulster, un escenari de crispació i enfrontament, promovent la "fractura social" o la guerra civil... 

Hi haurà una violència creixent en forma d'actes d'agressió a coses i persones, atemptats (de bandera falsa) atribuïbles a l'ANC i/o als independentistes. No els queda una altre camí que mostrar imatges cruentes de l'independentisme català, que apareguin als mitjans d'arreu del món. Si aconsegueixen identificar independentisme català = terrorisme, aleshores guanyaran. Com s'ho faran, si els catalans som gent de pau i anem en la línia totalment contrària? Temps al temps. No van matar Kennedy? No van tombar les Torres Bessones? No van fer volar els trens a Atocha? Què no seran capaços d'empescar-se a casa nostra?

M'agradaria equivocar-me. De debò. Però em temo que els trets van per aquí.

Què hem de fer nosaltres? Continuar de forma impecable el nostre camí cap a la llibertat. Entomar el joc brut, desemmascarant-lo. La propaganda i la mentida, la manipulació dels mitjans, la violència d'estat i qualsevol altre mètode abjecte no ens han de fer enrere. Romandre units i ferms. La victòria és nostra si no reculem. 

Visca Catalunya Lliure!

Preparatius (Alícia Sánchez-Camacho se sent amenaçada)
Exemple 1 (amenaça de bomba a La Razón i l'ABC)
Exemple 2 (agressió a Pere Navarro)
Exemple 3 (bandera espanyola cremada a Terrassa)

No és ètic

No és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Amb això juga la política i l'art (reprovable?) de la seducció a tots els nivells. Dones que cinquantegen, premenopàusiques, desorientades, cercant tendresa i una certa seguretat per al futur incert després d'entomar uns quants fracassos sentimentals. Pràctiques com són, es pregunten què passarà si acaben soles, amb el llit buit, sense una mirada on reconèixer-se. I què dir dels homes que apuren les escorrialles de l'atrotinada pròstata, mascles incapaços d'assumir la decadència natural de la física, sords a qualsevol reclam metafísic, patèticament infantils en el pitjor sentit de la paraula. Elles i ells fan corrua i no es resignen, no es rendeixen. Hi ha l'autoestima (l'epifania de l'ego) que reclama els seus drets. Hi ha el miratge, la disfressa, la lluita aferrissada contra l'evidència. Hi ha mirades tristes i perdudes, ofegades entre gintònics i infrasexe. Hi ha una pila de webs de contactes on no posarem la foto i ens inventarem un nick guai per a pescar curiosos que, l'endemà de la primera trobada real, hauran esborrat el nostre perfil i continuaran la cerimònia de la confusió perpètua. La maduresa? No sé de què em parles. Últimament estic molt espiritual, no en el sentit religiós, tu ja m'entens. Faig ioga, reiki, medito, l'altre dia vaig assistir a un curs de miracles i ja he posat nom al meu àngel de la guarda, he llegit els llibres de Tolle, segueixo el twitter del Dalai Lama, m'he fet vegetariana, independentista i voluntària de Càritas. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Fer diners amb això és de jutjat de guàrdia. És el handicap de les èpoques de crisi. Guanyen els vius, els espavilats, els que se la saben més llarga. Mentrestant, elles i ells fan la viu-viu somiant que demà tot canviarà, que hi haurà una revolució imminent que ens portarà pau i amor per sempre més, amor universal i incondicional, amor etern. Somiar és de franc, fins que facin pagar IVA. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Havent menjat i havent cardat, què queda per fer? Un món millor? Mirar la tele? Discutir de futbol o de política? Digues: Què queda per fer després d'omplir i buidar el cos a pler? Anar al cinema? Passejar descalços per la platja? Fer fúting? Jugar a pàdel? Fer ganxet? Fumar? Emborratxar-se? Drogar-se? Passejar el gos? Pentinar el gat? Posar-se melancòlics escoltant cançons dels 80? Perquè queden il·lusions encara, oi? N'esteu segurs? Quan l'estètica va substituir l'ètica, vam perdre la guerra. I van venir els líftings i les dietes. I van encolomar-nos els llibres d'autoajuda, les teràpies alternatives i les ONGs. Modes sinistres, com totes les modes. Perquè no pensis. Perquè funcionis automàticament seguint el mimetisme social. Perquè és el que toca. Perquè ho fa la veïna, la cosina, l'amiga de tota la vida. Perquè no cal prendre's la molèstia de ser crítics no fos cas que et diguin friki i el psiquiatre et diagnostiqui alguna malaltia greu que pot ser crònica i requereix mediació de per vida. No se t'acudeixi sortir-te del guió, sisplau, que igual t'acusen de terrorista. Ens cal emoció, passió, inspiració, sorpresa. Ens cal el risc i la valentia per a trencar els esquemes establerts i enviar a pastar fang la vida convencional. Però el deute és tan gran que l'haurem de pagar la resta dels nostres dies, els nostres fills i els nostres néts també. Quin esclavatge més subtil. Quina obediència més vomitiva. El ramat no reacciona. El ramat malviu i renega. El ramat espera pastor. El ramat té por dels gossos. El ramat serà ramat fins que s'apagui el sol i les altres estrelles. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Tampoc ho és jugar amb les paraules (la bona literatura és màgia, és a dir, trampa). Som massa vells per a tornar a començar i massa joves per a claudicar. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, haurem de sortir al carrer a jugar-nos la pell i ja no valdran les paraules boniques i grandiloqüents. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, si ens trobem, ens farem una forta abraçada, ens desitjarem sort i ens acomiadarem. Viure és aprendre a acomiadar-se amb elegància, de tot i de tothom, àdhuc de tu mateix.

A Ràdio Vilafant

HO PODEM TOT

 ALLENDE

Epicureisme

Viu amagat, passa desapercebut (deia Epicur). Defuig la política, retira't al jardí, fes l'hortet, conrea la veritable amistat o la solitud fecunda. No et recomano la vida pública, el món de les aparences no fa per tu. Escull allò que és natural i necessari, menysprea la resta. Cerca plaers que no condueixin al dolor. Pensa poc, parla poc, escriu poc. Medita, calla, escolta. Fes petons. Menja bombons. Mira sempre als ulls. Camina sense pressa. Somriu. Sigues agraït. La felicitat arriba quan fas feliços als altres. Tu no ets tan important.

Stay behind the light, you have a reason to hide

The Released Man

After serving forty long years in jail he was finally free. He breathed deeply. The air smelled good. It was a Sunday morning in April. Nobody was waiting for him. He wandered around, watching the flight of the birds, staring at the horizon, enjoying his regained freedom. After a while he sat under a blossom cherry tree and he felt he was the happiest man on earth. “What a quiet place. It seems like a dream!”–he said to himself smiling. “I could remain here forever, but I should leave. It’s time to live up.” 

As soon as the man arrived in the city, he met a lot of people shouting in front of a bank: “Kill yourself, banker, we won’t pay the debt!” He got close to a beautiful young blonde woman who was holding a poster in which these same words were written. The astonished man asked her: “Please, could you explain to me what is happening?” The woman answered: “We are protesting against evictions. First, we lost the job and now we will lose the house. We only have our life and dignity. They are the thieves!” The man didn’t understand. “Why are they the thieves?” The woman said: “They fooled us into believing that our house was more valuable than it really was. Afterwards, the price fell, but the debt didn’t. That’s the big rip-off!” The multitude was getting more and more angry. Then, absolutely puzzled, the man moved away from the crowd and carried on with his walk. 

A few streets further on, the man found another demonstration. In this case, all the people were shouting in front of the headquarters of a political party: “No more corruption! Resignation!” The man instantly realised that the protestors' mood was heating up, spreading like wildfire. “Corrupts, thieves, go to guillotine!” –they were clamouring. Never before had he seen anything like this. Suddenly, the police arrived and began hitting everybody. Very frightened, he ran away and saved his neck. “Phew! What a madness! I am afraid they are fighting a losing battle.” –he exclaimed completely amazed.

Unconsciously, the man left the hubbub of the city and he went back to the blossom cherry tree. He got some rest. Smelling the sweet fragrance of the flowers, he thought: “There are more criminals out of the prison than in it. Forty years later the world hasn’t improved so much. On the contrary, it goes from bad to worse. This society is hopeless! Anyway, it’s better to be free than imprisoned...” 

The man eventually stood up, breathed deeply and, step by step, started off towards the mountains.

O ara o mai

A hores d'ara l'escenari no pot ser més clar. CiU i ERC estan obligats a entendre's per a tirar endavant la voluntat que el poble català va expressar a les urnes el 25N. Sr. Mas i Sr. Junqueras: Volem la INDEPENDÈNCIA i vostès són els que ens han de representar, que per això els paguem els sous. Si no ho fan, seran uns traïdors i els substituirem per uns altres.

El Sr. Duran és un botifler. Fa trenta anys que viu de la política i mai ha tingut pebrots de presentar-se sol a unes eleccions. El Sr. Duran ha de ser jubilat sense contemplacions. Per inútil.

Catalunya està en fallida perquè Espanya ens ha escanyat fins a l'extenuació. Per acabar-ho d'adobar, ara volen rematar la llengua. #Wertgonya. No passaran. Només hi ha una sortida: INSUBMISSIÓ TOTAL. Ni som espanyols ni acatarem les seves lleis genocides.

Ens toquen allò que ens fa més mal: els calés i la llengua. Lladres. Malparits. No tenen fre ni prudència. Continuarem sent mesells com sempre, callarem i ens agenollarem...?

Si algú encara no s'ha adonat que això és una guerra, que es tregui les lleganyes dels ulls i els obri de bat a bat.

O tot o res. O ara o mai.   

Unitat popular

CUP